L’altra cara de Machado

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354