Arxius | educació RSS feed for this section

L’altra cara de Machado

4 ag.

Monument de Machado a Mataró

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

Audiència Pública 2011: cases sense gent i escoles abonyegades

18 gen.
L’Audiència Pública de Mataró, és l’únic dia de l’any en què qualsevol ciutadà pot interpel·lar directament l’Alcalde i fer-li propostes, que es recullen en forma d’al·legació al PAM i que poden ser estimades o bé desetimades segons convingui al govern municipal. Aquest model de participació, no sols no és vinculant sinó que esdevé una simulacre de participació ciutadana que no permet un aprofundiment democràtic real ni, és clar, tampoc es planteja la possibilitat d’implantar un model de pressupostos participatius.

Sigui com sigui, dimarts 18 de gener s’ha fet la presentació del Programa d’Actuació Municipal (PAM) i el Pressupost per a l’any 2011 en Audiència Pública. 

La sala del Centre Cívic de Pla d’en Boet era plena. Bàsicament, hi havia gent que participa als consells sectorials i territorials, regidors i regidores, dinamitzadors i, significativament, molts pilotes del govern…

He intervingut com a membre de la CUP, he pensat que calia ser realista i demanar l’impossible, tot recordant els discursos brillants del malaguanyat Fernàndez, que mai es va tallar un pèl.

Primer. He proposat que Prohabitatge s’arremangui i faci un estudi com déu mana per conèixer la xifra exacta d’habitatges desocupats per tal de plantejar mesures fiscals que faciltin que aquests espais en desús passin a ser llogats. 

La resposta de l’Alcalde: no podem saber quan està desocupat un habitatge i l’Ajuntament no té mecanisme legals per sancionar via fiscal (IBI). 

Penso que la resposta és decebedora i simptomàtica de la manca de voluntat política existent per donar respostes al greu problema existent a Mataró perquè es garanteixi l’accés a l’habitatge d’una part important de la població.

Segon. Davant la mala notícia que 9 escoles públiques de Mataró hauran d’apretar-se i assumir una línia més de P-3 (és a dir 3 línies) i que s’ha presentat com una mesura transitòria ocasionada per un creixement demogràfic puntual, he exposat que aquest fet sembla atribuïble a una mala planificació del mapa escolar de Mataró, que ateses les circumstàncies no s’entén el tancament de l’escola pública Menéndez Pelayo i que esperava que planifquessin bé la resta d’etapes, pensant en les necessitats futures a secundària.

La resposta de l’Alcalde: estem davant d’un bony demogràfic i ens l’hem d’empassar… el mapa escolar és perfecte i totes les necessitats estan previstes i ben planificades. Amén! 

Sortint a l’Audiència, la regidora de l’IME ha tingut l’amabilitat de voler parlar amb mi i m’ha dit que tot “és molt més complicat del que ens pensem” i que les previsions de futur estan ben plantejades. 

Em pregunto: com pot ser que uns polítics que es diuen d’esquerres permetin que les nostres escoles públiques i els seus projectes pedagògics innovadors acabin abonyegats? M’ha vingut al cap el pati minúscul de l’escola dels meus fills i he pensat… “Ai, que patirem!”.

Caritat vs. Solidaritat

9 nov.
Fa dies que la Fundació Banc dels Aliments fa una campanya “solidaritat i educació” a l’escola pública del meu fill. Ja d’entrada he observat la campanya amb molt de recel, perquè sempre he pensat que la caritat no té res a veure amb la solidaritat. Però avui, finalment, han repartit un fulletó explicatiu, on aquesta fundació exposa aspectes interessants com la conscienciació entorn de les desigualtats socials i la fam que es pateix al nostre entorn”, “conscienciar sobre el malbaratametn dels recursos alimentaris” o “el dret a l’alimentació”. A part del vessant de la conscienciació duen a terme una activitat pràctica amb la recollida d’aliments, la major part dels quals són excedents de les indústries agroalimentàries, que posteriorment distribueixebn entre centenars d’entitats benèfiques. Fins aquí tot correcte. Ara bé, em sorgeixen diversos interrogants:

– El sistemes de cobertura i assistència social han de dependre de la bona voluntat d’una entitat benèfica privada o bé han de ser un deure de l’administració pública?

– Més enllà de la conscienciació i el simbolisme, quin sentit té recollir quatre paquets de cigrons en una escola pública?

– Ens hem de resignar a redistribuir les engrunes? Per què no es qüestionen les causes i els causants de la fam al món (incloent la nostra ciutat)?

Finalment, discrepo profundament amb el leimotiv d’aquesta campanya, que fa servir una cita de la Mare Teresa de Calcuta on diu “El que m’escandalitza no és que hi hagi rics i pobres, sinó el malbaratament”. Segons el meu punt de vista, aquest pensament dissipa i omet deliberadament la lluita de classes i fa un enfocament parcial, talment com si amb quatre  “reajustaments caritatius” el sistema capitalista es pogués arreglar.

Analfabetisme geogràfic

29 oct.
La majoria de la gent continua funcionant amb l’esquema mental de la divisió provincial espanyola de 1833 i tret de les capitals de província i les localitats de destinació turística més conegudes, el desconeixement del propi país és al·lucinant. La situació d’analfabetisme geogràfic és tan bèstia que fins i tot ha servit als companys de la CUP de Sant Cebrià de Vallalta per fer-ne conya i publicitar l’acte de presentació del  seu col·lectiu fent un vídeo on plantegen una pregunta simple a diversos ciutadans anònims de la capital del Maresme: “A quina comarca pertany Sant Cebrià de Vallalta?”. Les respostes són antològiques i fan evident el desconeixment de la pròpia comarca i la permanència de la mentalitat provincial. 
Per capgirar aquesta situació no n’hi ha prou amb la pedagogia (com feia en Mikimoto o com proposa el Col·lectiu Desvalls amb el “joc de les comarques”). És ben senzill: necessitem articular una divisió territorial pròpia, moderna i funcional i posar fi a l’actual entramat burocràtic (em refereixo, principalment, als consells comarcals i diputacions provincials), que s’ha demostrat que és inútil i està destinat a endollar els amics i parents dels partits polítics de torn. Ara bé, igual que succeí al 1936, la divisió territorial catalana només serà una realitat en el moment en què es produeixi una ruptura amb l’Estat espanyol.

Portes obertes

3 març
Comença el període de portes obertes a les escoles. Triar escola pel teu fill de tres anys et planteja una sèrie d’interrogants. L’escola que voldríem ens la imaginem al mig d’un bosc, amb un hort, amb molta llum, amb aules àmplies i ben equipades, amb mestres que apostin per una pedagogia que incentivi la creativitat, el treball cooperatiu, l’arrelament a la cultura catalana i l’ús normalitzat de la llengua catalana, la descoberta de l’entorn i la natura. Però, la nostra realitat és, ara per ara, força limitada.

Pública o privada? Pública!

Com diu la Generalitat: “Som-hi!”. Però, lamentablement, el panorama de la pública no és massa engrescador, perquè a Mataró els centres nous o de recent creació que tenim més a prop tenen uns edificis que recorden més una presó que no pas una escola. Els patis són escanyolits i cimentats, sense natura, envoltats d’edificis i de trànsit; personalment, em crea una barreja d’impotència i resignació, sobretot si recordo la meva infantesa a l’escola Baloo…

Però bé, certament, una escola és molt més que un edifici i per això visitarem quatre escoles, que hem situat en el recompte de possibles i prioritàries: Joan Coromines, Montserrat Solà, Angeleta Ferrer i Anxaneta. Si ens toqués cap altra… seria un pal tant pel nano com per nosaltres, perquè voldria dir enviar-lo (i desplaçar-nos) lluny del barri i amb un panorama lingüístic i sociocultural molt cru. Aquesta angoixa, patida i compartida per molts pares que conec, és injusta i penso que es pal·liaria un xic amb una zonificació de quatre quarts en comptes de les dues zones escolars (oest i est) que ara mateix parteixen la ciutat. En qualsevol cas, el criteri de proximitat i d’arrelament al barri hauria de ser determinant.

Per tu, Tomàs

2 març

En primer lloc dir-te que envejo la teva capacitat de lluita i la coherència amb els teus ideals. Si tothom prengués el teu exemple aquest món seria més humà. Ara bé, quan vas anunciar que faries una vaga de fam indefinida et juro que no vaig dormir tranquil i que des d’aleshores cada dia penso amb tu. Fins i tot, el meu fill de tres anys sap que hi ha un Tomàs que lluita de valent… Sigui com sigui, respecto la teva postura i espero contribuir un xic a trencar el setge imposat als i les estudiants que lluiteu contra el “procés de Bolonya” i la mercantilització de la universitat pública.

Salut i una forta abraçada.

Nomenaments: Mataró és diferent?

29 ag.
Fa uns mesos, l’Alcalde Baron, ben aconsellat, va moure tots els fils per aconseguir que la seu dels Serveis Territorials d’Educació de la zona Maresme-Vallès Oriental es quedés a Mataró. Va ser una actuació encertada. Ara bé, la ubicació provisional (?) de la delegació d’Educació als baixos del Cafè de Mar no respon a les expectatives: manca espai i, en canvi, s’ocupa un local que podria ser molt útil als veïns i les veïnes d’aquest sector de la ciutat.

Les limitacions d’aquest emplaçament s’han posat de manifest avui mateix (dv. 29 d’agost) i, ves per on, s’han resolt amb un despropòsit: els nomenaments presencials de primària es faran a l’ESCOLA PIA SANTA ANNA del carrer Sant Agustí. És a dir, els nomenaments de la pública del Maresme-Vallès Oriental es fan en un centre privat-concertat! Sí bé és cert que l’Escola Pia i la delegació estan a tocar, aquest fet indica que hi ha interessos creats que escapen a la lògica amb què actuen la resta de delegacions, on el més habitual és recórrer a centres o llocs públics. Què passa a Mataró? Per què s’ha triat l’Escola Pia i no un centre públic? Si aquesta dinàmica es consolida, anem malament!

LEC

9 ag.

Ernest Maragall ha enviat a tots els docents que la Generalitat té en plantilla una carta fent-se el simpàtic per acompanyar un opuscle de propaganda institucional amb els eixos bàsics de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

Ens diuen que és una llei de país. Però, potser caldria començar per aclarir a quins interessos afavoreix i de quin país ens parlen. Per això, repassar l’avantprojecte de LEC, recentment aprovat pel govern català (tot i l’oposició -anecdòtica?- d’ICV-EUiA), resulta molt clarificador del tarannà neoliberal i espanyolitzador dels nostres governants.

Els punts foscos que a cop d’ull he observat en el pamflet i en el web lleieducacio.cat són: la insistència en la gestió dels centres perquè funcionin com si fossin empreses, el reforçament de la jerarquia (torna el “dire”), l’èmfasi en l’autoritat i la meritocràcia i les al·lusions a la flexibilitat i l’externalització disfressades d’autonomia i descentralització (via municipis).

Ara bé, per entendre què caram ens estan intentant colar només un consell: llegiu l‘exposició crítica feta per USTEC-STE’s.

D’altra banda, l’eventual aprovació de la LEC també cal emmarcar-la en el qüestionament dels avenços assolits amb anterioritat en matèria de llengua catalana. El fet que s’hagi postposat un curs l’aplicació de la tercera hora de castellà ja és tot un avís del que pot succeir més endavant quan cada centre apliqui el seu propi pla lingüístic d’acord amb l’articulat de la LEC (ep! estatutàriament és impecable, sinó repasseu l’ambiguïtat meticulosament calculada en la introducció del terme “normalment” que figura en l’art. 6.1 de l’Estatut de 2006… uf!).

Tenir o no tenir estat, aquesta és la qüestió

7 juny

Com cada any, s’ha tornat a repetir la mateixa notícia: 456 nens i nenes de Mataró en llista d’espera per a accedir a una de les escoles bressol que gestiona l’Institut Municipal d’Educació (IME). Malgrat que l’etapa de 0-3 anys no és obligatòria, això no és cap excusa perquè l’Ajuntament tiri pilotes fora. Hi ha un dèficit important, calen més mestres i serveis de permanències i, òbviament, calen més escoles. Però si seguim creixent (urbanísticament i demogràfica), aquestes mancances, lluny d’apaivagar-se seran cada cop més greus. Per tant, per molt que els responsables polítics de l’IME es pengin medalles, la realitat és que també són coresponsables de la situació de dèficits socials que patim a Mataró, perquè amb els seus vots avalen l’actual model de creixement de la ciutat.

D’altra banda, encara que hi hagués la voluntat de canviar l’actual model de creixement i donar prioritat al benestar social i l’equilibri territorial, hi ha un assumpte insalvable: l’espoli fiscal que patim als Països Catalans. Sense sobirania fiscal, les administracions públiques catalanes (com ara l’Ajuntament de Mataró) es troben literalment escanyades, la qual cosa dificulta (quan realment hi ha la voluntat) el desplegament de polítiques de cohesió social.

Per anar bé, cal acabar amb la resignació i la idea (neoliberal) que som un país de peatge, una idea que té efectes devastadors per a l’economia i el benestar de les classes populars. Per això només serà possible quan la majoria de la població catalana entengui que per tenir un “estat del benestar” és indispensable tenir un “estat”, altrament, seguirem llegint notícies sobre llistes d’espera a les escoles bressol, als hospitals, etc.

Mentrestant, i com a contrapunt clarificador de l’espoli que patim, “El Periódico de Extremadura” del 6 de juny explicava un fabulós pla de la Junta d’Extremadura per lliurar un ordinador portàtil a cada alumne/a de secundària d’aquesta autonomia… Però, no ens enganyem (no es tracta d’una qüestió de color polític), si volem ser com els extremenys només ens cal tenir un estat propi i no restar mai més a la mercè d’un d’aliè i contrari als nostres interessos col·lectius.