República o claudicació

30 maig

img_20180530_1849512.jpg

Ens diuen que exagerem quan titllem de feixistes les polítiques repressives impulsades pel bloc del 155. Ens diuen que no hi ha presos polítics. Ens diuen que la llibertat només hi cap dins de l’ordre constitucional.

Emperò, diguin el que diguin, la deriva autoritària de l’Estat espanyol, que mai va trencar amb la cultura política del franquisme (versió espanyola dels feixismes europeus), és una realitat incontestable.  El neofranquisme espanyol és una ideologia transversal que davant la crisi sistèmica, política i democràtica justifica l’expansió del nacionalisme d’estat i la cultura de la por, per imposar una aparença d’ordre que en realitat significa (sobretot per a les classes populars) una submissió absoluta als designis dels mercats financers.

En aquest sentit, cal deixar clar que el PSOE mai serà una alternativa de canvi i transformació social, perquè aquest partit, juntament amb el PP (i la seva marca blanca, C’s) són els culpables de la reforma de l’article 135 que limita considerablement la capacitat financera de les administracions públiques per fer polítiques socials, i també són els culpables de la imposició de l’article 155 contra Catalunya.

Fer fora Rajoy (PP) del govern espanyol per col·locar Sánchez (PSOE) és sortir del foc per caure a les brases. És inaudit que ERC, PDECat i Podem avalin la moció de censura de Sánchez (PSOE).

En primer lloc, perquè  les classes populars catalanes no necessitem un canvi de cares al capdavant de l’Estat espanyol, ja que el PSOE, igual que ha fet el PP, ja sabem que mantindrà intacta la seva naturalesa classista i imperialista.

En segon lloc, perquè blanquejar la repressió del 155 és una estratègia errònia que només interessa a les opcions equidistants que anhelen la restitució de l’status quo autonomista.

Igualment preocupant és que, de forma simultània a la moció del PSOE, el President Torra hagi accedit a nomenar de nou consellers no imputats. Aquesta claudicació  presagia la desmobilització del sobiranisme i el retorn de JxCat (PDECat) i ERC al marc mental autonomista, amb l’agreujant que ho fan sense cap contrapartida ni cap concessió de la contrapart espanyola.

El realisme polític és estúpid si no enfoquem correctament el context global repressiu, antisocial i anticatalà que articula la cultura política espanyola. Espanya és, ara mateix, un estat irreformable i, qualsevol, canvi que es plantegi serà inevitablement regressiu pels interessos de les classes populars catalanes.

El bloqueig i la intervenció financera i judicial de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la repressió, l’exili i la presó no poden ser cap excusa per renunciar a l’ideal de la República catalana.

Tal com exposa l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiongo “Una classe o una nació oprimida que perd la fe en si mateixa, en la seva història  i en la seva capacitat per canviar l’ordre de les coses perd forces en la lluita per la seva supervivència política i econòmica.(…) així només podrà trobar el seu destí dins dels límits demarcats per la classe i la nació dominant”.

L’alternativa més honesta i coherent per a les esquerres i per a l’independentisme català és deixar que l’Estat espanyol es podreixi i, mentrestant, anar reforçant la mobilització i l’autoorganització popular per desplegar un nou marc polític, social, econòmic i cultural que, com ha passat arreu, només pot néixer a partir de l’exercici unilateral del dret d’autodeterminació.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: