No passaran! Mataró homenatja els Brigadistes Internacionals

Foto: Lluís Rugama

Foto: Lluís Rugama

Foto: Lluís Rugama

Cartell: Andreu Bautís

Dimarts 23 d’octubre a Mataró hem celebrat el primer dels actes d’homenatge als Brigadistes Internacionals (BI) en el 80è aniversari de la seva retirada. L’acte ha estat possible gràcies a la col·laboració del Grup d’Historiadors Jaume Compte, del Grup d’Història del Casal i del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, i ha format part del programa oficial dels 80 anys de la retirada de les BI de la Generalitat.

Més endavant, està previst fer un homenatge a Maria Sans, que va ser infermera de l’Hospital Internacional instal·lat als Salesians, i la inauguració, d’acord amb el compromís adquirit per l’Ajuntament, d’una placa commemorativa en aquest col·legi, així com també, ja de cara a l’estiu, una recreació teatral en aquest mateix espai, que juntament amb la fossa del cementiri constitueix un espai de memòria de primer ordre.

Reivindicar els BI ha estat un acte d’afirmació democràtica i antifeixista, pensat per plantar cara a la regressió dels valors democràtics, la retallada de drets socials, civils i llibertats fonamentals que s’està imposant arreu. Prova d’això són les centenars de persones que últimament estan sent processades per exercir els seus drets o el fet que el govern legítim de Catalunya encara es troba exiliat o bé tancat a la presó. Hem volgut reivindicar l’internacionalisme com a antídot davant del rebrot del feixisme arreu d’Europa, enfront de la insolidaritat envers les persones que fugen de les desigualtats i de les guerres alimentades pels governants i els poderosos de casa nostra. Lamentablement, vivim en un context nacional i internacional desolador i que en molts aspectes ens remet a períodes funestos de la nostra història que pensàvem que ja havien prescrit.

Hem volgut convidar a reflexionar sobre el significat de la solidaritat internacionalista a partir del testimoni històric dels BI que, des del juliol de 1936 i fins al novembre de 1939 van encendre una espurna de llum enmig de la foscor sota la frase del “No passaran”, acudint de forma voluntària des d’arreu del món per defensar per tots els mitjans una República, que tot i les seves mancances, va tenir un fort caràcter democràtic i progressista, tal com s’expressava en la Constitució de 1931 en què definia Espanya com a “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

El nostre objectiu ha estat reivindicar els brigadistes i l’antifeixisme. Conèixer i donar a conèixer de la mà de dos historiadors locals, en Josep Xaubet i la Maria Salicrú-Maltas, qui eren els brigadistes que van estar-se a Mataró i els qui van morir a l’Hospital dels Salesians i que estan inhumats a la fossa del cementiri dels Caputxins, sense que molts dels seus familiars en tinguin coneixement. Cal destacar la importància de la investigació duta a terme, la recuperació de documents, fotografies i testimonis. Les ponències d’ambdós historiadors es publicaran ampliades el proper novembre a la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

Finalment, cal agrair el magnífic cartell dissenyat per Andreu Bautís, la col·laboració musical de Xavier Rodon, que ha interpretat ¡Viva la XV Brigada! i l’Himne de les Brigades Internacionals, així com també l’assistència massiva a l’acte, que posa de manifest l’interès que suscita la història i la multiplicitat de temes sobre els quals cal continuar investigant: infants refugiats i colònies escolars, desapareguts, exiliats… Tenim feina!

Memoria republicana del 14 d’abril

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes, catalanistes i socialistes es van imposar a les eleccions municipals a les ciutats més importants. Dos dies després, el 14 d’abril, els resultats electorals van precipitar la caiguda de la Monarquia, implicada amb la dictadura militar de Primo de Rivera, en la repressió dels obrers de la CNT, en l’imperialisme espanyol a l’Àfrica del nord i en la persecució de la catalanitat.

A Catalunya, la conflictivitat social i la Dictadura de Primo de Rivera van posar fi a les vel·leïtats autonomistes de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista, la qual cosa va facilitar l’emergència de noves propostes organitzatives catalanistes i d’esquerres que, a partir de 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana Catalunya (ERC), van passar a ser hegemòniques.

ERC va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931 en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC) i va obtenir un triomf esclatant als nuclis de població més importants, en gran part atribuïble a les complicitats existents amb els dirigents i afiliats de la Unió de Rabassaires i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les llistes d’ERC van sumar a tot Catalunya un total de 3.219 regidors enfront dels 1.014 de la Lliga. De fet, el Manifest de les Esquerres Catalanes, que era una síntesi del programa electoral d’ERC redactat per Rafael Campalans i Francesc Macià, va plantejar les municipals com a un plebiscit entre Monarquia i República i, per tant, prenia el compromís de canviar el règim d’acord amb el principis subscrits amb els republicans espanyols al Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

El 14 d’abril a mig matí, i abans que es fes efectiu cap traspàs de poders, Lluís Companys va precipitar els esdeveniments ocupant revolucionàriament l’Ajuntament de Barcelona i, cap al migdia, va proclamar la República des del balcó consistorial. Es va hissar la bandera tricolor, republicana espanyola, i tot seguit també s’enlairà la bandera catalana des del terrat.

A continuació el sector d’ERC liderat per Francesc Macià va advocar per convertir l’acció de Companys en un acte de sobirania per forçar un reconeixement de facto de la realitat nacional catalana. Macià, primer des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i més tard des del balcó del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona), va proclamar la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Macià va formar un govern i va enviar a Manuel Carrasco i Formiguera a Madrid per cercar una sortida negociada a la duplicitat de poders amb els dirigents de la nounat govern provisional de la Segona República espanyola. Mentrestant, el control del poder i de l’ordre públic es va fer efectiu amb la designació de Lluís Companys com a governador civil de Barcelona, d’Eduardo López Ochoa al capdavant de Capitania General i de Josep Oriol Anguera de Sojo com a nou president de l’Audiència.

Carrasco retornà el 17 d’abril a Barcelona acompanyat de tres ministres del Govern provisional del a República espanyola: Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, amb els quals es va acordar la vigència del pacte de Sant Sebastià i la renúncia a la República Catalana a canvi del manteniment del poder català constituït provisionalment i reconvertit en un ens autonòmic sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. Emperò, no va ser fins després de l’aprovació de la Constitució de la Segona República espanyola (desembre 1931) que es va iniciar un llarg debat sobre el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser substancialment retallat i que no es va aprovar fins al setembre de 1932.

El 14 d’abril de 1931 representa l’assoliment de l’ideal democràtic republicà desenvolupat des de mitjan del segle XIX i que, malgrat les contradiccions pròpies d’un règim burgès i del context recessiu internacional, va donar peu a un nou cicle polític de progrés inèdit en la història contemporània de Catalunya i de l’Estat espanyol. Malauradament, aquesta experiència republicana va resultar estroncada arran del sollevament militar del 18 de juliol de 1936, els tres anys de guerra i la subsegüent dictadura del general Franco. En l’actual context polític, marcat per la repressió del ideals republicans i de l’aspiració de llibertat nacional, el 14 d’abril ens ha de servir per recordar que, justament, la Generalitat, restablerta provisionalment el 29 de setembre de 1977, connecta directament amb la legalitat republicana dels anys 30 i no pas amb la Constitució espanyola de 1978, tal com ens volen fer creure. Alhora, l’experiència republicana del 14 d’abril, ens indica que, per guanyar la nova República Catalana, igual que es va fer fa 87 anys, haurem d’actuar de forma unilateral (revolucionària) i defensar per tots els mitjans el nou poder constituït. Altrament, tornarem a repetir la seqüència d’errors comesos durant la tardor de 2017.

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

Interrogants dels 80 anys del PSUC

A propòsit dels 80 anys del PSUC, s’ha estrenat a l’Ateneu “La infància del PSUC”, una expo del Baix Llobregat, patrocinada per la Fundació Nous Hortzons (=ICV), i feta a partir de la documentació de l’arxiu de Salamanca retornada el 2012, que es complementa amb diaris, fotos, cartells i pamflets del PSUC de Mataró, un material que ja es va exposar el 1986 en el cinquantè aniversari del partit.

Opino que el conjunt expositiu és inconnex, no qüestiona el sectarisme estalinista envers el POUM i no explica enlloc com va ser que una formació residual a Mataró passés a ser hegemònica a les acaballes de la Dictadura, ni com va perdre aquesta força (8 regidors el 1979) en un tres i no res. Sigui com sigui, paga la pena remirar la propaganda i els lemes de fa 40 anys, quan Salvador Milà o Pep Canal van iniciar la seva carrera (ara, políticament irreconeixibles!).

Quina república? El republicanisme català 85 anys després del 14 d’abril

El 14 d’abril de 1931 cal interpretar-lo com a un acte de sobirania unilateral . La proclamació de la República Catalana feta per Macià va ser determinant perquè els polítics de la Segona República espanyola acceptessin, per la via dels fets consumats, un govern català autònom. L’evolució i el tràgic desenllaç de l’experiència republicana dels anys 30 del segle XX, demostra que la mentalitat espanyolista era compartida per bona part dels republicans espanyols, tant d’esquerres com de dretes.

Cal extreure les lliçons històriques de la involució centralitzadora de la Segona República, que s’imposà a partir del Bienni Negre 1934-36, que continuà després dels fets de maig de 1937, posant fi al període revolucionari iniciat el 19 de juliol de 1936, i que es va consumar amb la derrota militar i l’adveniment de la Dictadura feixista.

És important superar la nostàlgia i els relats acrítics del republicanisme espanyol. República no és necessàriament sinònim de llibertat o emancipació. Això prou que ho saben a la Catalunya Nord, on la República francesa ha esborrat la catalanitat en nom del progrés.

La supervivència de la nació catalana (dels Països Catalans) només és possible fora dels estats que ens ocupen, fora de França i d’Espanya, i no depèn, en cap cas, de la forma que aquests estats prenguin.

Per tant, té cap sentit continuar dedicant recursos i esforços a aconseguir que el Regne d’Espanya es converteixi en una república? Una hipotètica III República espanyola no és cap garantia per als nostres drets socials i col·lectius, perquè el que importa no és l’embolcall sinó el contingut.

No oblidem: Espanya i França són estructures de poder imperialista, i des d’una perspectiva nacional (catalana) i de classe no es poden reformar.

La solució passa per la mobilització popular i per la construcció d’un estat propi, a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació (dret de decidir), un dret que per a reeixir ha de comptar amb el suport majoritari de la població. I aquest és el punt històric en el qual es troba la societat catalana: estem a l’inici del procés constituent de l’Estat Català, que haurà d’adoptar la forma de República independent, i que les esquerres hem de defensar que serveixi per redistribuir el treball i la riquesa que generem, posar fre a l’hegemonia dels mercats, i garantir de forma efectiva els drets socials bàsics (habitatge, educació i sanitat pública, etc.), així com també la preservació del territori del medi ambient.

En definitiva, una República Catalana inspirada en els valors socialistes i emancipadors de la solidaritat, la igualtat, la participació popular, la llibertat i la laïcitat.

 

Som Països Catalans i parlem català!

D’ençà de la Guerra dels Segadors  i, sobretot, a partir de la imposició dels decrets de la Nova Planta, la unitat espanyola es fonamenta en el recurs a la violència. En aquest sentit, és com cal interpretar l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978. Malgrat la forta incidència dels episodis repressius, que mai han deixat d’amenaçar-nos, cal tenir en compte que la violència simbòlica ha estat i continua essent el principal recurs emprat per l’Estat espanyol per combatre els anhels de llibertat del poble català.

Justament, aquest procediment refinat és el que el 1624 va proposar el Conde Duque de Olivares, quan va redactar el Gran Memorial, en el qual donava una sèrie de consells al rei Felip IV perquè afermés el seu poder, imposant l’uniformisme de matriu castellana en els termes següents:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.”

Un altre exemple històric d’aquesta tendència a invisibilitzar l’espanyolització és la “Instrucción secreta” de José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716:

“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”

La guerra psicològica espanyolista cerca vèncer-nos sense que haguem presentat batalla, fent-nos acceptar de forma inconscient allò que ens hauria de revoltar.

L’anticatalanisme ha treballat a fons sobre la base del divide et impera. Simptomàticament, la seva persistent bel·ligerància contra la llengua catalana ha aconseguit que una part important de la comunitat catalanoparlant, de les organitzacions polítiques i de les institucions catalanes, s’inhibeixin o bé es “moderin” alhora de defensar la normalització efectiva de la llengua catalana.

Els atacs contra la llengua a les Illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent, a Catalunya i al País Valencià,qüestionen la unitat de l’idioma, neguen l’ús normalitzat del català i, particularment, cerquen la liquidació dels tímids avenços assolits en l’àmbit de l’ensenyament. Ben mirat, els nostres enemics tenen molt present i molt clara la dimensió completa de la nació, els Països Catalans, i la importància cabdal de l’idioma.

Cal que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. El problema no és Bauzá o que el Govern d’Aragó digui que parlem LAPAO. El problema no és que el Govern valencià ens prohibeixi parlar de País Valencià, ni tampoc ho és la funesta llei d’educació del ministre Wert. Aquí el principal  problema és que continuem lligats a l’Estat espanyol i que continuem reproduint una mentalitat d’esclau.

Per això, ara que la consciència independentista s’ha eixamplat i que ja albirem la possibilitat de desempallegar-nos d’Espanya, cal que també fem l’esforç de descolonitzar els nostres cervells. Això vol dir que la futura República Catalana també ha de servir-nos per trencar amb la visió castellanocèntrica predominant, deixant les portes obertes a la vertebració dels Països Catalans i establint de forma irrenunciable que el català serà l’única llengua oficial.

El testimoni de Joan Layret: mataroní i independentista

Josep Benet en una lletra adreçada a Joan Layret Pons, datada el 26 de març  de 1954, explicava que “El testimoniatge ens serà necessari per salvar coses essencials”. No obstant això, la dictadura i l’exili van frustrar i estroncar el testimoni resistent de molts patriotes, que com Joan Layret, ho van donar tot per l’alliberament nacional de Catalunya.

Justament, fa poc, que Francesc Masriera ha publicat de “Joan Layret (1911-1975). Una generació trencada”, un estudi biogràfic que cobreix un buit existent i ens apropa a una figura carismàtica del Mataró dels anys 30: cristià, demòcrata i independentista.

No es tracta d’un perdedor sinó d’un lluitador incansable. Recuperar el pensament i l’acció política de Joan Layret ens permet refer la història de l’independentisme, a partir del marc local de Mataró.

Layret formà part del grup dels “quatre boigs” de Mataró, integrat també per Domènec Gironès,  Joan Bachs i Esteve Albert. Tots ells provenien de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i acabaren militant en el independentisme d’acció, i el 13 de maig de 1933, crearen la secció local de l’organització Nosaltres Sols!

El 6 d’octubre de 1934, arran de l’acte de sobirania de Lluís Companys, Layret enlairà la bandera estelada a l’Ajuntament de Mataró en substitució de la republicana espanyola i també plantà cara als elements incontrolats que havien calat foc a la basílica de Santa Maria. El fracàs del moviment insurreccional català el conduí a la presó, junt amb Joan Ballescà i Domènec Gironès.

El 1936 participà en la formació del nou partit Estat Català (EC), integrat per membres de les JEREC, del PNC i NS! L’inici de la guerra i la marginació d’EC, el situaren en la direcció del partit, passant a ser-ne el seu responsable de propaganda. Impulsà la mobilització de voluntaris per a l’expedició del general Bayo per a recuperar Mallorca i, més endavant, esdevingué comissari de les Mílicies Pirinenques (Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya), un cos militar d’elit creat per la Generalitat per controlar els passos fronterers i integrat majoritàriament per nacionalistes, que després de la militarització fou diluït en la 72 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República espanyola.

El 1939 es refugià a Catalunya Nord i després d’un breu internament al camp d’Argelers exercí com a Secretari del Consell Executiu d’Estat Català a França i aprofità les xarxes de suport  de l’Association des Amis de la République Française i del Comité National Catholique d’aide aux réfugiés de l’Espagne, per a alliberar i ajudar a molts compatriotes i militants d’EC internats als camps francesos.

Fou un dels impulsors del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització creada amb el propòsit d’unir tots els patriotes en la lluita contra Franco i per la independència, amb la voluntat de superar les limitacions i els errors polítics comesos durant el període republicà.

Durant la Segona Guerra Mundial, arran de l’ocupació alemanya, col·laborà  amb la resistència i participà en l’organització la xarxa d’evasió Maurice, des de Perpinyà i en connexió amb els activistes del FNC a l’interior. Per aquest motiu, igual que molts altres patriotes catalans, va ser distingit pels britànics i nord-americans.

La imminent victòria aliada accelerà l’activitat política de l’exili. Es recuperaren els plantejaments rupturistes de Joan Casanovas, que en un manifest divulgat el Sant Jordi de 1939 ja havia proposat arraconar els líders polítics i les institucions del període republicà, unir tots els patriotes i sumar-se a la causa aliada. Aquesta fou l’deari de Layret a l’exili i que pot resseguir a través dels dos setmanaris que dirigí, “Proa” i “Opinions”, òrgans escrits d’EC i del FNC respectivament.

Layret donà suport explícit a les tesis autodeterministes del Consell Nacional Català (CNC) que dirigia Carles Pi i Sunyer des de Londres, i s’enfrontà obertament amb les postures de Josep Tarradellas, que defensava el manteniment de l’Estatut d’Autonomia de 1932 i de la legalitat republicana espanyola. Aquesta divergència es resolgué en fals, amb la claudicació de Pi i Sunyer quan el 1945 acceptà integrar-se a la Solidaritat Catalana i en el Consell de la Democràcia Catalana, organismes de coordinació impulsats per Tarradellas perquè el President Irla recuperés el protagonisme i la legitimitat perduda.

En aquesta trifulga, Layret exposà de forma excel·lent el seu ideari en un parlament pronunciat a les jornades de la revista “Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Social”, que “Opinions” reproduí el juny de 1945. Aquí reclamà una vocació nacional “per l’assoliment de la nostra llibertat nacional, i el desvetllament de la germanor dels pobles de parla catalana, revigorització del nostre present social, creant en virtut del geni del nostre poble, les fórmules de justícia i benestar econòmic que ens col·loquin a la capdavantera de les nacions més ben organitzades del món”.

Per a fer-ho possible advertia que “sense la fraternitat dels homes d’una mateixa terra no hi ha pàtria ni nació ni Estat possibles”.

Finalment, proposava recuperar l’idealisme de la Renaixença, la confiança en el poble i el seu avenir en contraposició al realisme retrògrad dels qui pretenien mantenir un marc jurídic i polític caduc o la seva capelleta: “Per una banda, l’excessiu predomini del partidisme i el favoritisme personal, per l’altra les transigències a l’exterior amb forces alienes a la necessitat nacional. Aquests dos defectes han estat més perjudicials al Renaixement que totes les dictadures.”

La guerra freda donà oxigen a Franco i suposà una forta patacada pel conjunt de l’oposició a la Dictadura. És en aquest context que, el 1952, Layret travessà l’Atlàntic i s’establí a Veneçuela, on hi va morir el 1975. Rescatar-lo de l’oblit és un deure moral, no només per la seva trajectòria de compromís, sinó també per la vigència del seu pensament.

L’altra cara de Machado

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

Garzón i la raons d’estat al descobert

L’aparell judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts tribunals de l’Estat espanyol.

En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público  (TOP) destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar, doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.

En els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”, “progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.

La trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la democràcia espanyola.

Sense dubte, l’auto del 16 d’octubre de 2008, en què Garzón es va declarar competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat han estat inexistents.

En aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment, resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de 2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials, els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de familiars, perquè després tot seguís igual.

Tot i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la Dictadura.

El resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón, que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància, perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o amnistiats.

Els magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:

 “Precisamente, porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”

En resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i, tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem. 

Publicat a Llibertat.cat (17/03/12)

 

Francesc Macià, una aproximació política i històrica

El passat 17 de desembre l’Agustí Barrera i jo vàrem participar en l’acte d’homenatge al President Macià organitzat per la CUP de les Borges Blanques, on hi tenim un regidor i gent ferma i lluitadora. Amb els apunts de la meva intervenció i les impressions de la meva visita a l’exposició de l’Espai Macià he redactat l’article que reprodueixo a continuació, publicat pels amics del Diari Gran del Sobiranisme:

 <a href=”http://borinotstqt.bandcamp.com/track/flubiol-per-adobar-fogons”>Flubiol per adobar fogons by Borinots Tres Quartrance</a>

L’Espai Macià de les Borges Blanques, dedicat a la figura del President Francesc Macià, és un dels pocs centres d’interpretació amb caràcter permanent dedicats al nacionalisme català. Tot i ser una bona iniciativa, s’hauria de millorar ampliant-ne la difusió i complementant el projecte amb recursos pedagògics i de recerca adreçats a escolars i al món acadèmic en general. Paral·lelament, hi ha elements simbòlics com l’estelada i la proclama del 14 d’abril que haurien de ser preeminents. Fet i fet, en el discurs expositiu s’hauria de reforçar una lectura nítidament sobiranista, anant més enllà de la foto-finish del President que va instituir la Generalitat i de l’Estatut de 1932.

En canvi, cal destacar l’encert de les maletes que trobem a l’exposició, perquè simbolitzen l’home viatjat que fou Macià; un personatge que anà de Moscou a Buenos Aires esbombant l’anhel de llibertat del poble català, la qual cosa desfà la imatge localista i provinciana que hom intenta atribuir al nacionalisme català.

Retornar a Macià no pot ser l’excusa per donar peixet a interpretacions autonomistes ni tampoc a plantejaments simplistes de caràcter cabdillista que molts dels nostres opinadors i polítics  acostumen a fer donant a entendre que allò que ens cal és un lideratge fort per redreçar la nació, talment com si es pogués començar la casa per la teulada!

Tots els moviments d’alliberament necessiten referents nacionals i acaben sent encarnats per lideratges carismàtics. Éamon de Valera i Gerry Adams a Irlanda, Mahatma Gandhi a l’índia, Simón Bolívar a Sud-amèrica, Nelson Mandela a Sud-àfrica o Iàsser Arafat a Palestina; però mai hem d’oblidar que tots aquests dirigents, sorgits en diversos contextos històrics de lluita contra l’opressió, emergiren gràcies al fet que darrere seu hi tenien un poble mobilitzat, organitzat i amb uns objectius tàctics i estratègics.

El coneixement de la trajectòria personal i política de Macià és molt útil per a mostrar el caràcter dinàmic de la història. No en va, entre el 1907 i el 1923, passà de ser un monàrquic espanyol a un independentista partidari de l’acció armada contra la mateixa monarquia que havia servit. Malgrat els honors que assolí a partir de 1931 com a President de la Generalitat, cal recordar que durant els anys anteriors els poders fàctics el consideraven un terrorista i un il·luminat. Però la seva evolució no fou un rampell ni un acte de follia, sinó el resultat d’un procés social viscut a la Catalunya dels anys 20 i 30 del segle XX, que féu transcórrer el regionalisme regeneracionista cap a postures sobiranistes i d’entesa amb les reivindicacions obreres; en aquest camí, marcat per la radicalització nacionalista de bona part de la petita burgesia urbana, és on fou possible l’aparició del lideratge de Macià.

Aquest caràcter dinàmic també el trobem en la mateixa estratègia independentista de Macià, que va variar i adaptar-se segons la conjuntura. En un primer moment copià el model irlandès (amb un front polític, un front militar i el recurs a la diàspora –catalans d’Amèrica) i posà en marxa una praxi insurreccional amb la creació d’Estat Català (juliol 1922), organització partidària de la separació per pactar després entre iguals una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest període donà peu a diferents episodis fallits com el Complot del Garraf (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) o la Constitució Provisional de la República Catalana (L’Havana, 1928). La feblesa teòrica i organitzativa d’Estat Català explica, en última instància, l’adopció del possibilisme, que s’escenifica amb el Pacte de Sant Sebastià (1930) i es posa de manifest amb la renúncia de la República Catalana (1931). Si bé és gràcies a Macià que el gest revolucionari de Lluís Companys esdevingué un acte de sobirania, el 14 d’abril de 1931 fou en sí mateix un moment d’incerta glòria (en clara al·lusió a la novel·la de Joan Sales). La nova estratègia apostà per demorar la independència i acumular forces (catalanitzar la societat catalana) per assolir una majoria favorable a secessió, mitjançant el control de les institucions i d’ERC. Emperò, després de la mort de Macià (Nadal de 1933) i arran del desenllaç dels Fets d’Octubre (1934), aquesta opció possibilista també es demostrà inviable i, conseqüentment, el separatisme afrontà el període de guerra de 1936-1939 en condicions d’extrema feblesa.

Al marge de les consideracions sobre l’estratègia, hi ha altres aspectes de Macià igual de transcendents que cal tenir presents. Per exemple, la defensa de la llibertat nacional com a requisit per a garantir la justícia social, que avui identifiquem amb el binomi independència i socialisme; la denúncia implacable del regionalisme botifler de Cambó, que avui podríem traslladar a Duran i Lleida; o l’ideal iberista confederal, que avui podem transposar amb  l’aspiració d’una Europa dels Pobles.

I, finalment, cal destacar la perspectiva internacional del fet català defensada per Macià en la seva actuació política. A més a més dels posicionaments antiimperialistes, com fou el seu rebuig a la Guerra del Marroc o el suport a Gandhi enfront de l’Imperi Britànic, va proposar la internacionalització de la causa catalana, una reflexió que trobem clarament exposada en el fragment de l’article “Traient-se la careta”, publicat a Catalunya (Lleida, 1922), i que reproduïm tot seguit: “Ja es pot esforçar Cambó a reduir el plet de Catalunya a la categoria d’un problema intern de qualsevol província espanyola. Nosaltres, recordant que l’enjovament de Catalunya fou conseqüència de fets internacionals, seguirem amatents en l’enfocament internacionalista del nostre plet nacional, espiant l’hora favorable a l’alliberament de la nostra pàtria (…)”.

[publicat el 24/12/11 al Diari Gran del Sobiranisme]