Arxius | Història RSS feed for this section

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

Anuncis

Interrogants dels 80 anys del PSUC

16 set.

A propòsit dels 80 anys del PSUC, s’ha estrenat a l’Ateneu “La infància del PSUC”, una expo del Baix Llobregat, patrocinada per la Fundació Nous Hortzons (=ICV), i feta a partir de la documentació de l’arxiu de Salamanca retornada el 2012, que es complementa amb diaris, fotos, cartells i pamflets del PSUC de Mataró, un material que ja es va exposar el 1986 en el cinquantè aniversari del partit.

Opino que el conjunt expositiu és inconnex, no qüestiona el sectarisme estalinista envers el POUM i no explica enlloc com va ser que una formació residual a Mataró passés a ser hegemònica a les acaballes de la Dictadura, ni com va perdre aquesta força (8 regidors el 1979) en un tres i no res. Sigui com sigui, paga la pena remirar la propaganda i els lemes de fa 40 anys, quan Salvador Milà o Pep Canal van iniciar la seva carrera (ara, políticament irreconeixibles!).

Quina república? El republicanisme català 85 anys després del 14 d’abril

16 abr.

El 14 d’abril de 1931 cal interpretar-lo com a un acte de sobirania unilateral . La proclamació de la República Catalana feta per Macià va ser determinant perquè els polítics de la Segona República espanyola acceptessin, per la via dels fets consumats, un govern català autònom. L’evolució i el tràgic desenllaç de l’experiència republicana dels anys 30 del segle XX, demostra que la mentalitat espanyolista era compartida per bona part dels republicans espanyols, tant d’esquerres com de dretes.

Cal extreure les lliçons històriques de la involució centralitzadora de la Segona República, que s’imposà a partir del Bienni Negre 1934-36, que continuà després dels fets de maig de 1937, posant fi al període revolucionari iniciat el 19 de juliol de 1936, i que es va consumar amb la derrota militar i l’adveniment de la Dictadura feixista.

És important superar la nostàlgia i els relats acrítics del republicanisme espanyol. República no és necessàriament sinònim de llibertat o emancipació. Això prou que ho saben a la Catalunya Nord, on la República francesa ha esborrat la catalanitat en nom del progrés.

La supervivència de la nació catalana (dels Països Catalans) només és possible fora dels estats que ens ocupen, fora de França i d’Espanya, i no depèn, en cap cas, de la forma que aquests estats prenguin.

Per tant, té cap sentit continuar dedicant recursos i esforços a aconseguir que el Regne d’Espanya es converteixi en una república? Una hipotètica III República espanyola no és cap garantia per als nostres drets socials i col·lectius, perquè el que importa no és l’embolcall sinó el contingut.

No oblidem: Espanya i França són estructures de poder imperialista, i des d’una perspectiva nacional (catalana) i de classe no es poden reformar.

La solució passa per la mobilització popular i per la construcció d’un estat propi, a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació (dret de decidir), un dret que per a reeixir ha de comptar amb el suport majoritari de la població. I aquest és el punt històric en el qual es troba la societat catalana: estem a l’inici del procés constituent de l’Estat Català, que haurà d’adoptar la forma de República independent, i que les esquerres hem de defensar que serveixi per redistribuir el treball i la riquesa que generem, posar fre a l’hegemonia dels mercats, i garantir de forma efectiva els drets socials bàsics (habitatge, educació i sanitat pública, etc.), així com també la preservació del territori del medi ambient.

En definitiva, una República Catalana inspirada en els valors socialistes i emancipadors de la solidaritat, la igualtat, la participació popular, la llibertat i la laïcitat.

15042016 can palauet

XARXA-cartell-15abril2016-85è-aniversari-República-Catalana

 

Som Països Catalans i parlem català!

23 maig

WERTgonya

D’ençà de la Guerra dels Segadors  i, sobretot, a partir de la imposició dels decrets de la Nova Planta, la unitat espanyola es fonamenta en el recurs a la violència. En aquest sentit, és com cal interpretar l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978. Malgrat la forta incidència dels episodis repressius, que mai han deixat d’amenaçar-nos, cal tenir en compte que la violència simbòlica ha estat i continua essent el principal recurs emprat per l’Estat espanyol per combatre els anhels de llibertat del poble català.

Justament, aquest procediment refinat és el que el 1624 va proposar el Conde Duque de Olivares, quan va redactar el Gran Memorial, en el qual donava una sèrie de consells al rei Felip IV perquè afermés el seu poder, imposant l’uniformisme de matriu castellana en els termes següents:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.”

Un altre exemple històric d’aquesta tendència a invisibilitzar l’espanyolització és la “Instrucción secreta” de José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716:

“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”

La guerra psicològica espanyolista cerca vèncer-nos sense que haguem presentat batalla, fent-nos acceptar de forma inconscient allò que ens hauria de revoltar.

L’anticatalanisme ha treballat a fons sobre la base del divide et impera. Simptomàticament, la seva persistent bel·ligerància contra la llengua catalana ha aconseguit que una part important de la comunitat catalanoparlant, de les organitzacions polítiques i de les institucions catalanes, s’inhibeixin o bé es “moderin” alhora de defensar la normalització efectiva de la llengua catalana.

Els atacs contra la llengua a les Illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent, a Catalunya i al País Valencià,qüestionen la unitat de l’idioma, neguen l’ús normalitzat del català i, particularment, cerquen la liquidació dels tímids avenços assolits en l’àmbit de l’ensenyament. Ben mirat, els nostres enemics tenen molt present i molt clara la dimensió completa de la nació, els Països Catalans, i la importància cabdal de l’idioma.

Cal que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. El problema no és Bauzá o que el Govern d’Aragó digui que parlem LAPAO. El problema no és que el Govern valencià ens prohibeixi parlar de País Valencià, ni tampoc ho és la funesta llei d’educació del ministre Wert. Aquí el principal  problema és que continuem lligats a l’Estat espanyol i que continuem reproduint una mentalitat d’esclau.

Per això, ara que la consciència independentista s’ha eixamplat i que ja albirem la possibilitat de desempallegar-nos d’Espanya, cal que també fem l’esforç de descolonitzar els nostres cervells. Això vol dir que la futura República Catalana també ha de servir-nos per trencar amb la visió castellanocèntrica predominant, deixant les portes obertes a la vertebració dels Països Catalans i establint de forma irrenunciable que el català serà l’única llengua oficial.

El testimoni de Joan Layret: mataroní i independentista

2 set.

Joan Layret, un independentista exemplar

Josep Benet en una lletra adreçada a Joan Layret Pons, datada el 26 de març  de 1954, explicava que “El testimoniatge ens serà necessari per salvar coses essencials”. No obstant això, la dictadura i l’exili van frustrar i estroncar el testimoni resistent de molts patriotes, que com Joan Layret, ho van donar tot per l’alliberament nacional de Catalunya.

Justament, fa poc, que Francesc Masriera ha publicat de “Joan Layret (1911-1975). Una generació trencada”, un estudi biogràfic que cobreix un buit existent i ens apropa a una figura carismàtica del Mataró dels anys 30: cristià, demòcrata i independentista.

No es tracta d’un perdedor sinó d’un lluitador incansable. Recuperar el pensament i l’acció política de Joan Layret ens permet refer la història de l’independentisme, a partir del marc local de Mataró.

Layret formà part del grup dels “quatre boigs” de Mataró, integrat també per Domènec Gironès,  Joan Bachs i Esteve Albert. Tots ells provenien de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i acabaren militant en el independentisme d’acció, i el 13 de maig de 1933, crearen la secció local de l’organització Nosaltres Sols!

El 6 d’octubre de 1934, arran de l’acte de sobirania de Lluís Companys, Layret enlairà la bandera estelada a l’Ajuntament de Mataró en substitució de la republicana espanyola i també plantà cara als elements incontrolats que havien calat foc a la basílica de Santa Maria. El fracàs del moviment insurreccional català el conduí a la presó, junt amb Joan Ballescà i Domènec Gironès.

El 1936 participà en la formació del nou partit Estat Català (EC), integrat per membres de les JEREC, del PNC i NS! L’inici de la guerra i la marginació d’EC, el situaren en la direcció del partit, passant a ser-ne el seu responsable de propaganda. Impulsà la mobilització de voluntaris per a l’expedició del general Bayo per a recuperar Mallorca i, més endavant, esdevingué comissari de les Mílicies Pirinenques (Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya), un cos militar d’elit creat per la Generalitat per controlar els passos fronterers i integrat majoritàriament per nacionalistes, que després de la militarització fou diluït en la 72 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República espanyola.

El 1939 es refugià a Catalunya Nord i després d’un breu internament al camp d’Argelers exercí com a Secretari del Consell Executiu d’Estat Català a França i aprofità les xarxes de suport  de l’Association des Amis de la République Française i del Comité National Catholique d’aide aux réfugiés de l’Espagne, per a alliberar i ajudar a molts compatriotes i militants d’EC internats als camps francesos.

Fou un dels impulsors del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització creada amb el propòsit d’unir tots els patriotes en la lluita contra Franco i per la independència, amb la voluntat de superar les limitacions i els errors polítics comesos durant el període republicà.

Durant la Segona Guerra Mundial, arran de l’ocupació alemanya, col·laborà  amb la resistència i participà en l’organització la xarxa d’evasió Maurice, des de Perpinyà i en connexió amb els activistes del FNC a l’interior. Per aquest motiu, igual que molts altres patriotes catalans, va ser distingit pels britànics i nord-americans.

La imminent victòria aliada accelerà l’activitat política de l’exili. Es recuperaren els plantejaments rupturistes de Joan Casanovas, que en un manifest divulgat el Sant Jordi de 1939 ja havia proposat arraconar els líders polítics i les institucions del període republicà, unir tots els patriotes i sumar-se a la causa aliada. Aquesta fou l’deari de Layret a l’exili i que pot resseguir a través dels dos setmanaris que dirigí, “Proa” i “Opinions”, òrgans escrits d’EC i del FNC respectivament.

Layret donà suport explícit a les tesis autodeterministes del Consell Nacional Català (CNC) que dirigia Carles Pi i Sunyer des de Londres, i s’enfrontà obertament amb les postures de Josep Tarradellas, que defensava el manteniment de l’Estatut d’Autonomia de 1932 i de la legalitat republicana espanyola. Aquesta divergència es resolgué en fals, amb la claudicació de Pi i Sunyer quan el 1945 acceptà integrar-se a la Solidaritat Catalana i en el Consell de la Democràcia Catalana, organismes de coordinació impulsats per Tarradellas perquè el President Irla recuperés el protagonisme i la legitimitat perduda.

En aquesta trifulga, Layret exposà de forma excel·lent el seu ideari en un parlament pronunciat a les jornades de la revista “Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Social”, que “Opinions” reproduí el juny de 1945. Aquí reclamà una vocació nacional “per l’assoliment de la nostra llibertat nacional, i el desvetllament de la germanor dels pobles de parla catalana, revigorització del nostre present social, creant en virtut del geni del nostre poble, les fórmules de justícia i benestar econòmic que ens col·loquin a la capdavantera de les nacions més ben organitzades del món”.

Per a fer-ho possible advertia que “sense la fraternitat dels homes d’una mateixa terra no hi ha pàtria ni nació ni Estat possibles”.

Finalment, proposava recuperar l’idealisme de la Renaixença, la confiança en el poble i el seu avenir en contraposició al realisme retrògrad dels qui pretenien mantenir un marc jurídic i polític caduc o la seva capelleta: “Per una banda, l’excessiu predomini del partidisme i el favoritisme personal, per l’altra les transigències a l’exterior amb forces alienes a la necessitat nacional. Aquests dos defectes han estat més perjudicials al Renaixement que totes les dictadures.”

La guerra freda donà oxigen a Franco i suposà una forta patacada pel conjunt de l’oposició a la Dictadura. És en aquest context que, el 1952, Layret travessà l’Atlàntic i s’establí a Veneçuela, on hi va morir el 1975. Rescatar-lo de l’oblit és un deure moral, no només per la seva trajectòria de compromís, sinó també per la vigència del seu pensament.

L’altra cara de Machado

4 ag.

Monument de Machado a Mataró

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

Garzón i la raons d’estat al descobert

17 març
L’aparell judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts tribunals de l’Estat espanyol.

En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público  (TOP) destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar, doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.

En els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”, “progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.

La trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la democràcia espanyola.

Sense dubte, l’auto del 16 d’octubre de 2008, en què Garzón es va declarar competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat han estat inexistents.

En aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment, resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de 2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials, els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de familiars, perquè després tot seguís igual.

Tot i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la Dictadura.

El resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón, que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància, perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o amnistiats.

Els magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:

 “Precisamente, porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”

En resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i, tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem. 
Publicat a Llibertat.cat (17/03/12)