Arxius | espanyolisme RSS feed for this section

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

Anuncis

Morta la cuca, mort el verí!

23 gen.

150613 Ple de constitució del consistori mandat 2015-2019

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?

 

No ens mena cap bandera que no es digui llibertat!

1 oct.

 esteladabombers

Fa uns dies vaig tuitar l’article Desmuntar mites que J.B. Culla va publicar el 22/09/2013 al diari ARA. L’autor, tot i ser un historiador d’ordre, replicava amb encert els escarafalls dels espanyolistes envers el discurs historiogràfic del tricentenari del l’11 de setembre de 1714 i els contraatacava citant l’estudi de Sophie Baby  Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) per desfer la idea de la Transició modèlica i pacífica, que és el veritable mantra dels talibans de la Constitució espanyola de 1978.

Una de les interaccions que vaig rebre va venir de la mà de Pau Mojedano, antic portaveu del PP a Mataró que, inesperadament, afirmava el següent: “La transició podem dir que efectivament ha fracassat. Però ara ens toca construir des de l’aprenentatge de l’error”. Sàvies paraules, sense dubte, però que contrasten amb l’oratòria constitucionalista amb què ens va castigar durant els seus anys de regidor al ple de Mataró.

Que Mojedano hagi caigut del cavall com Sant Pau és una qüestió ara mateix irrellevant. Allò que de veres em neguiteja és l’espanyolisme bel·ligerant i ultra que atien els seus antics companys de viatge.

PP, C’s i PxC alimenten el sentiment espanyolista en els discursos i en la seva praxi. Propugnen una visió social i política gens respectuosa amb la diversitat d’orígens, religiosa, lingüística i de sentiments nacionals dels habitants de Mataró. Aquesta postura es fonamenta en l’immobilisme, talment com si encara visquéssim a l’Espanya franquista. Aquests partits fan bandera dels prejudicis i de les pors per negar qualsevol expressió plural i democràtica que trenqui amb el seu esquema de societat.

Per això han dinamitat el Pacte per la Convivència i acte seguit han convertit la immigració en causus belli. Per això han votat en contra del dret a decidir del poble català i acte seguit han titllat el sobiranisme d’antidemocràtic i violent.

No ho dubteu: si el PP manés a Mataró faria igual que el seu amic Bauzá a les Illes… Però com que ho tenen molt pelut, saben que la seva única opció és fer soroll, molt de soroll i a qualsevol preu.

En aquest sentit cal situar la polèmica de la bandera estelada hissada a dalt de l’antena del parc de bombers de Mataró. Ells que tant diuen preocupar-se dels problemes reals de la gent, que tant s’omplen la boca parlant de llibertats, han estat els primers a perdre el seny davant d’una bandera col·locada lliurement pels bombers, un símbol que relliga inequívocament la lluita contra les retallades amb el clam social a favor del dret a decidir. No només no han respectat la llibertat d’expressió sinó que s’han dedicat a assetjar el cos de bombers, manifestant-se amb elements ultres de  la Falange.

El transcurs polític d’aquest afer ha desfermat una onada solidària que ens encoratja a seguir treballant per l’aprofundiment democràtic, tant a la nostra ciutat com arreu dels Països Catalans. Ara bé, la nota preocupant és que la dreta carca, la mateixa dreta que es nega a condemnar l’assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, ha aconseguit que el PSC de Mataró s’agenollés a les seves exigències i impulsés una resolució contra de l’estelada del parc de bombers. Definitivament, l’aliança tàctica amb el PP, avalant les seves tesis espanyolistes, és una mostra de la marginalitat i de l’estat de descomposició en què es troba el PSC. I, per últim, també cal prendre nota de la incomprensible abstenció d’ICV-EUiA, que d’aquesta manera ha tornat a avalar l’autoritarisme de la “llei de banderes” imposada en aquella mítica Transició que ja sabem que no va ser ni modèlica ni pacífica.

L’altra cara de Machado

4 ag.

Monument de Machado a Mataró

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

Conviure amb els símbols opressors

8 jul. fora la bandera espanyola

Superar l’amnèsia

Què passa quan els veïns exhibeixen un símbol que representa la negació dels teus drets socials i nacionals? Doncs, malgrat el criteri de Maquiavel de “no irritar a l‘enemic”, tinc molt clar que això és el resultat d’una anomalia històrica que cal combatre amb les armes de la raó.

– D’acord, tu penja la bandera espanyola al teu balcó. No seré pas jo qui et digui què has de fer. Però sàpigues que a les nostres institucions aquest és un símbol imposat per la força de les armes i, tot i els canvis cosmètics, és la mateixa que bandera portaven les tropes d’ocupació de Franco junt amb l’esvàstica nazi i la feixista italiana.

El desenllaç de la transició, pactada entre els franquistes i les cúpules de l’esquerra, normalitzà allò que a altres països democràtics seria impensable. L’amnèsia i la impunitat, junt amb la desídia i la por són els llocs comuns sobre els quals s’ha edificat la societat catalana dels últims trenta anys.

Els Països Catalans a diferència del Regne d’Espanya, són un projecte nacional volitiu, en construcció i que necessita el concurs majoritari de la població resident en aquests territoris, per això:

– Estic disposat a respectar i defensar la llibertat individual de tots els espanyols que residiu a casa nostra sempre que respecteu la sobirania del poble català i rebutgeu la interferència de poders o tribunals estrangers.

“No ofendre a ningú”?

L’immobilisme no casa amb la raó, per això davant de la revifalla del nacionalisme espanyol cal moure fitxa. Abraçar la identitat i els símbols espanyols (tal com proposen el PP, PSOE, C’s o PXC) o fer-se l’orni i treure-hi ferro (com proposen CiU i ICV) són postures que anul·len el desvetllament nacional català.

Lluny del patriotisme dels santpolencs, els representants de CiU de Mataró diuen que no volen ofendre ni anar en contra dels sentiments de ningú i, per això, ara que governen a la ciutat i depenen dels vots del PP i del PSOE, es neguen a retirar la bandera espanyola, tal com els demanava la CUP. Els arguments de CiU de Mataró s’escuden en els sentiments individuals d’una part de la ciutadania per a justificar la renúncia dels drets nacionals. Perquè l’objectiu no és pas que l’Ajuntament edevingui una mena de Nacions Unides on tothom es pugui sentir com a casa i penjar la seva bandera, sinó fer visible la submissió catalana a l’Estat espanyol.

– Alcalde, regidors i regidores de CiU de Mataró: cap sobiranista conseqüent ha d’acceptar que els símbols dels poders opressors presideixin les nostres institucions. Altrament, amb la seva postura, vostès actuen com a cavall de Troia al servei de l’espanyolisme.

La situació és excel·lent

21 juny

en marxa

L’accés del PP a la majoria d’àmbits de poder i la connivència de CiU estan esfondrant els drets nacionals, la cultura i la llengua dels Països Catalans. Això no ens ve de nou, però ara ocorre en paral·lel a les retallades de drets socials.

L’ofensiva recentralitzadora de l’Estat espanyol s’ha accelerat aprofitant la crisi, en primer lloc per garantir el drenatge fiscal que supleix les aportacions dels fons europeus i en segon lloc, perquè l’espanyolisme esdevé l’últim ressort davant la descomposició d’un Estat que es troba en fallida i intervingut pels mercats financers. En aquest escenari, el conflicte basc ha quedat relegat a un segon pla i, no hi ha dubte, que els Països Catalans hem passat a ser el principal maldecap de les oligarquies dominants de l’Estat espanyol; per aquest motiu, han reactivat la catalanofòbia (anticatalanisme) amb tota la seva virulència arreu dels territoris catalans sota el seu control: les Illes, el País Valencià, Catalunya i la Franja de Ponent.

Espanya ha estat (continua sent-ho) una estructura de poder polític imposada per la força i que s’ha perpetuat per una aliança amb la burgesia autòctona i per l’hegemonia ideològica i cultural dirigida pels propis aparells de l’Estat i destinada a arraconar i liquidar qualsevol expressió alliberadora dins la societat catalana.

El servilisme de la burgesia catalana respon a interessos de classe. La dignitat i els drets nacionals són figues d’un altre paner. Un exemple lapidari d’aquesta actitud el trobem en el Sr. Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que ha demanat que no usem el terme Països Catalans per no empipar els exterminadors del nostre poble. Aquest raonament és propi de persones impregnades d’autoodi, que bàsicament respon a la seva necessitat de mantenir un país de fireta, fet a mida dels seus negocis i per a la seva bitlletera.

Però la barraca s’aguanta pels pèls i, malgrat l’espanyolisme futbolístic que emmerda els nostres carrers, saben que la unitat del Poble (en majúscules) és l’amenaça més directa per als seus interessos. Són incapaços de donar respostes i generar consens (el Fòrum de les Cultures 2004 va ser la constatació del seu fracàs) i si cal es vendran el país al diable (Eurovegas), però perquè el negoci arribi a bon port necessiten:

  • Usar la violència institucional, amb l’objectiu de criminalitzar la dissidència i espantar el gruix de la població. Aquesta estratègia primer la van assajar amb els indignats i, després, l’han desenvolupada a fons arran de la Vaga General del 29M, amb més d’un centenar de detencions i empresonaments preventius de la militància més dinàmica.
  • Silenciar o minimitzar les informacions i les mobilitzacions crítiques o comprometedores. La llista és llarga i cada cop més difícil d’emmascarar: les implicacions de la banca i dels ajuntaments en l’especulació urbanística, l’estafa de les participacions preferents, la corrupció dels màxims responsables de la Sanitat, el frau fiscal, el fiançament irregular de CDC i els seus vincles amb les concessionàries d’autopistes i les grans constructores… sobren exemples, però la paradoxa rau en què el discurs públic dominant se centra en “l’austeritat” i “la cartitat”.

Està clar que les classes dominants defensaran amb ungles i dents les seves quotes de poder (autonòmic) i el seu model país escarransit (sense drets socials) i submís (a Espanya).

No obstant això, la situació és excel·lent per a l’esquerra independentista i particularment, per a la CUP, que tenen el repte de teixir una resposta popular i proposar una sortida en clau catalana a la crisi sistèmica que ens afecta.

som el poble

Juli, ja pots fer les maletes

17 des.
Per fer brometa, a la feina em van regalar un calendari del torero El Juli. Resulta que la companyia d’assegurances que els va editar va pensar amb mentalitat espanyola, però com que Catalunya is diferent l’estoc de les sucursals catalanes va quedar apilat en un racó.
Bé, és cert que hi ha reductes de la tauromàquia, però… a mi aquesta gent em recorden les horribles retransmissions de corridas que t’havies de menjar quan només hi havia dos canals de televisió. Qui sosté doncs la permanència d’aquest tipus d’esdeveniments a casa nostra? En primer de lloc un públic ancorat en el passat (que repeteix el mantra “en tiempos de Franco bla bla bla”…), en segon lloc els pijos anticatalans (Boadellas i tutti quanti) i en tercer lloc, de forma destacada, la majoria dels turistes que ens visiten que, malauradament,  es pensen que som un país de platja, sangria, flamenco i toreros.
Els toreros i les corridas són expressions d’una cultura sanguinària i aliena a Catalunya. En aquest sentit, és bo recordar el que preveia  l’article 52 de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada el 1928:
Article 52. A Catalunya queden prohibides les
curses de braus, les exhibicions de boxa i tot
esport que tendeixi a embrutir el poble. Les places
de braus i els rings de lluites de boxa seran
enderrocats en el terme de dos anys, una volta
assolida la independència.
Desitjo, de tot cor, que no calgui esperar a la independència i que els diputats i les diputades del Parlament autonòmic facin un pas valent i divendres 18 de desembre recollint el sentiment majoritari de la població catalana expressat en la ILP per a l’abolició de la tauromàquia.