Memoria republicana del 14 d’abril

14 abr.

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes, catalanistes i socialistes es van imposar a les eleccions municipals a les ciutats més importants. Dos dies després, el 14 d’abril, els resultats electorals van precipitar la caiguda de la Monarquia, implicada amb la dictadura militar de Primo de Rivera, en la repressió dels obrers de la CNT, en l’imperialisme espanyol a l’Àfrica del nord i en la persecució de la catalanitat.

A Catalunya, la conflictivitat social i la Dictadura de Primo de Rivera van posar fi a les vel·leïtats autonomistes de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista, la qual cosa va facilitar l’emergència de noves propostes organitzatives catalanistes i d’esquerres que, a partir de 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana Catalunya (ERC), van passar a ser hegemòniques.

ERC va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931 en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC) i va obtenir un triomf esclatant als nuclis de població més importants, en gran part atribuïble a les complicitats existents amb els dirigents i afiliats de la Unió de Rabassaires i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les llistes d’ERC van sumar a tot Catalunya un total de 3.219 regidors enfront dels 1.014 de la Lliga. De fet, el Manifest de les Esquerres Catalanes, que era una síntesi del programa electoral d’ERC redactat per Rafael Campalans i Francesc Macià, va plantejar les municipals com a un plebiscit entre Monarquia i República i, per tant, prenia el compromís de canviar el règim d’acord amb el principis subscrits amb els republicans espanyols al Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

El 14 d’abril a mig matí, i abans que es fes efectiu cap traspàs de poders, Lluís Companys va precipitar els esdeveniments ocupant revolucionàriament l’Ajuntament de Barcelona i, cap al migdia, va proclamar la República des del balcó consistorial. Es va hissar la bandera tricolor, republicana espanyola, i tot seguit també s’enlairà la bandera catalana des del terrat.

A continuació el sector d’ERC liderat per Francesc Macià va advocar per convertir l’acció de Companys en un acte de sobirania per forçar un reconeixement de facto de la realitat nacional catalana. Macià, primer des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i més tard des del balcó del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona), va proclamar la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Macià va formar un govern i va enviar a Manuel Carrasco i Formiguera a Madrid per cercar una sortida negociada a la duplicitat de poders amb els dirigents de la nounat govern provisional de la Segona República espanyola. Mentrestant, el control del poder i de l’ordre públic es va fer efectiu amb la designació de Lluís Companys com a governador civil de Barcelona, d’Eduardo López Ochoa al capdavant de Capitania General i de Josep Oriol Anguera de Sojo com a nou president de l’Audiència.

Carrasco retornà el 17 d’abril a Barcelona acompanyat de tres ministres del Govern provisional del a República espanyola: Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, amb els quals es va acordar la vigència del pacte de Sant Sebastià i la renúncia a la República Catalana a canvi del manteniment del poder català constituït provisionalment i reconvertit en un ens autonòmic sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. Emperò, no va ser fins després de l’aprovació de la Constitució de la Segona República espanyola (desembre 1931) que es va iniciar un llarg debat sobre el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser substancialment retallat i que no es va aprovar fins al setembre de 1932.

El 14 d’abril de 1931 representa l’assoliment de l’ideal democràtic republicà desenvolupat des de mitjan del segle XIX i que, malgrat les contradiccions pròpies d’un règim burgès i del context recessiu internacional, va donar peu a un nou cicle polític de progrés inèdit en la història contemporània de Catalunya i de l’Estat espanyol. Malauradament, aquesta experiència republicana va resultar estroncada arran del sollevament militar del 18 de juliol de 1936, els tres anys de guerra i la subsegüent dictadura del general Franco. En l’actual context polític, marcat per la repressió del ideals republicans i de l’aspiració de llibertat nacional, el 14 d’abril ens ha de servir per recordar que, justament, la Generalitat, restablerta provisionalment el 29 de setembre de 1977, connecta directament amb la legalitat republicana dels anys 30 i no pas amb la Constitució espanyola de 1978, tal com ens volen fer creure. Alhora, l’experiència republicana del 14 d’abril, ens indica que, per guanyar la nova República Catalana, igual que es va fer fa 87 anys, haurem d’actuar de forma unilateral (revolucionària) i defensar per tots els mitjans el nou poder constituït. Altrament, tornarem a repetir la seqüència d’errors comesos durant la tardor de 2017.

cof

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: