Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Montserrat Roig, lluita de classes i lluita nacional

A “Ramona, adéu” (1972), Montserrat Roig descriu, a través del personatge de la Mundeta, una assemblea universitària a la Barcelona de finals dels seixanta per solidaritzar-se amb el tancament de la Universitat de Madrid. En aquest episodi, fictici o no, Roig aborda dos dels tabús de l’esquerra sucursalista: l’ús normalitzat del català i la qüestió nacional catalana. Quatre dècades després, una part important de les esquerres continua associant la catalanitat i la reivindicació nacional amb els interessos de la burgesia. Rellegir Roig és el millor antídot per combatre la temptació d’escindir la lluita pels drets socials i la lluita pels drets nacionals. No passaran!

“Xiulen de l’altra banda, en castellano, en castellano” (…)

“Autodeterminar-se, continua l’Enric, no és més que un camelu que s’ha inventat algun grupet per mantenir, amb les seves teories reaccionàries, l’oligarquia terratinent i financera: aquest grupet, per tant, defensa els interessos econòmics de les classes que ara són al poder, és el seu instrument” (…)

“En Jordi brama a l’Enric que és un ignorant, que el que ha de fer és consultar la història del nostre país. Quin país pregunta en Nito amb ironia, tu, Rafa, de quin país parla. Del darrere se senten veus: barretinaire, folklòric, catalaneru, reaccionari.  I la Mundeta voldria que en Jordi fes un discurs com els de sempre: intel·ligent i segur. Hem de pensar, matisa, en els moments en què hem aconseguit una més gran solidesa revolucionària. És precisament en aquests moments, diu, quan hem sabut identificar la lluita de classes amb la lluita nacional. Una altra vegada, en castellano, en castellano.” (…)

“L’Enric barboteja, traïdor, revisionista” (…)

“Però en Jordi intenta de raonar i la gent l’esbronca: uuuuh.”(…)

“La gent, un altra vegada en castellano, en castellano” (…)

Literatura catalana només és la que s’escriu en català

Alexis de Tocqueville a “L’Antic Règim i la Revolució” arribà a la conclusió que tot i les sotragades revolucionàries, que posaren fi al feudalisme i a la monarquia de Lluís XVI, “El dominador caigué, però allò que hi havia de més substancial en la seva obra romangué dempeus; mort el seu govern, la seva administració continuà vivint i, cada vegada que després hem volgut abatre el poder absolut, ens hem limitat a posar el cap de la llibertat sobre un cos servil”.

Aquesta mateixa anàlisi podríem aplicar-la avui al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, un cos servil que en comptes d’apostar per l’autocentrament cultural treballa amb la lògica unionista espanyola heretada de l’administració franquista.

És vergonyós que el Sr. Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), prediqui la confusió i la submissió provinciana de la literatura catalana. Però el problema no és el personatge en qüestió o el partit que governa, sinó l’esquema de funcionament de l’administració autonòmica, que du implícit aquests tipus de servilismes. Prova d’això és que durant el govern tripartit, la consellera Sra. Caterina Mieras, feia uns plantejaments similars als que ara fan els caps pensants de CiU.

Les polèmiques estèrils al voltant de la literatura catalana no s’acabran mai fins que no disposem d’un poder polític sobirà. Mentrestant, per a rebatre el confusionisme d’aquells qui avui fan la gara-gara als escriptors que escriuen en castellà a Catalunya, és aconsellable recuperar les reflexions de Manuel de Pedrolo: “L’escriptor no el fa el naixement, ni la residència; el fa la llengua”.

Així doncs, igual que Ionesco, nascut a Romania, no pertany a la literatura romanesa sinó a la francesa perquè escrivia en francès, no podem considerar com a part de la literatura catalana les obres de Marsé, Goytisolo i companyia pel sol fet d’haver nascut a Catalunya.

L’altra cara de Machado

“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit  regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat  de “poeta del poble” i actualment  és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari  català; aquesta circumstància  s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura  de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena  adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1)

Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2)

L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3)

Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4)

Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramente- nos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña. Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5)

Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia…

NOTES

(1)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49

(2)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233

(3)  MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45

(4)  GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490

(5)  AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

Del Sud

A “Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià” he retrobat l’estil directe de Núria Cadenes que ja recordava de “Cartes de la presó”. Els aspectes lúdics hi són presents, ja que ressegueix el calendari festiu, però en realitat penso que aquesta és la “guia política i cultural del País Valencià” que no vaig poder llegir durant la meva joventut.

L’afany de descoberta del Països Catalans l’he sadollat (parcialment) a base de lectures, moltes de les quals coincideixen amb les proposades per l’autora. Però, si sóc honest, he de reconèixer que bona part dels fets històrics, debats polítics, llocs i esdeveniments citats els conec només després d’haver militat a Maulets, que és una de les poques organitzacions amb estructura de funcionament nacional que conec.

Defensar els Països Catalans en abstracte desemboca, inevitablement, en visions regionalitzades de la Nació. La realitat en viu i en directe sempre serà el millor antídot, i per a molts de nosaltres això va ser determinant. La visió dels “valencians” que tenim la gent de “Barcelona” i el seu hinterland està farcida de tòpics. Per tant, aquest és un bon llibre per a gent desinformada i per a aquells que “no ho veuen massa clar” això del País Valencià.

Després de llegir-lo m’ha vingut un desig enorme de conèixer Alcoi i de visitar altre cop Xàtiva amb uns altres ulls. Ara llegeixo “Borja papa” de Joan Francesc Mira per recomanació de l’autora, que ben mirat ha escrit un llibre pont perquè incita a la lectura d’altres, tal i com m’ha succeït a mi mateix.

Finalment, cal fer esment de la cita clarivident de Joan Fuster, que serveix de divisa del llibre i a tots els qui ens identifiquem amb la causa dels Països Catalans:

“Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.”

http://www.goear.com/files/external.swf?file=801de91

La plenitud d’un matí de dilluns

Dilluns al matí, dalt del tren, he assaborit el poemari “Un pòsit de cafè al fons de cada tarda” de la Maria Antònia Grau. Ha estat la millor manera de començar una setmana que serà feixuga, carregada de trucades de telèfon, correus electrònics i visites. El llenguatge poètic va més enllà de la rutina, és suggestiu i evoca imatges, moments viscuts i fantasies. Els poemes m’han deixar un regust enyoradís i de plenitud. He recordat les hores dalt de l’escenari de la sala d’actes del Mediterrània i m’he vist a mi mateix dessota el campanar, resseguint les orenetes i flairant la mar i la serralada de Marina. Seqüències de temps i espais físics que cada cop són més cars de retrobar; uns perquè se’ns esmunyen i els altres perquè es malmeten o desapareixen engolits per l’asfalt i el ciment.

L’excusa del Rellotger

Josep Pla és un personatge camaleònic. Indubtablement, escrivia molt bé i els seus llibres es llegeixen d’una glopada. Cal reconèixer-li aquest mèrit, escrivia bé.

Però Pla també fou un periodista afí a la La Lliga i espia de Franco i això no s’esborra fàcilment. La seva reclusió voluntària a “l’Empordà petit” té més a veure amb la decepció (una rabieta?) per no haver estat premiat amb la direcció de La Vanguardia (Española) que no pas amb el pretès bucolisme pairal amb què se’l presenta. No en va, Pla mai no va ser un “desafecte”.

“El rellotger de Creixells“ és un text a mig camí del periodisme i del dietari en el qual Pla exposa sense embuts el seu ideari reaccionari, un pensament que avui dia forma part de la lletania de personatges com Jiménez Losantos, segons el qual, totes les revolucions socials són detestables i deriven en actes de criminalitat.

Pla ens parla d’uns fets ocorreguts a l’Empordà dels anys vuitanta del segle XIX, però penso que en realitat aquesta trama és l’excusa per moralitzar el lector i forçar-lo a fer paral·lelismes amb la Guerra de 1936-39.

Segons el meu punt de vista, aquest text forma part del nyeu-nyeu negacionista i revisionista, perquè d’una banda nega l’evidència de l’opressió i l’explotació i de l’altra revisa el passat idealitzant els períodes favorables a les classes dominants.

http://www.goear.com/files/localplayer.swf

Valentina Tereixkova

En pocs dies m’he fet la mateixa pregunta, qui era Valentina Tereixkova? Primerament, el dubte va sorgir després d’escoltar la cançó “Sobre la preparació del setge” d’EINA. Després, llegint una entrevista a Sergi Pàmies (L’Avenç, núm.355 – maig 2008), aquest escriptor català, fill de pares comunistes (Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies), esmenta els cosmonautes soviètics, Iuri Gagarin i Valentina Tereixkova, com a ídols de la seva joventut al mateix nivell que Johan Cruyff! Pàmies, que porta el nom cognom de sa mare (igual que els meus dos fills), diferencia els cosmonautes dels astronautes, una observació que en canvi no reflecteix el DIEC.

Resumint, Valentina Tereixkova, segons informa la Viquipèdia catalana, va ser la primera dona cosmonauta que va viatjar a l’espai exterior (1963), va tenir una fulgurant carrera política a la Unió Soviètica i hi ha un cràter a la lluna que porta el seu nom.

http://www.goear.com/files/localplayer.swf

De la cera al ciment

Llegir els articles que en Miquel Pairolí publica al diari “El Punt” reconforta i acostuma a donar motius per seguir lluitant pel futur del nostre país. Això és el que m’ha succeït després de llegir “Cera”. En aquesta novel·la l’autor desgrana l’evolució d’una família menestral gironina, que a redós de l’estraperlo i, sobretot, de l’aixopluc de l’Església aconseguiran ascendir socialment i construir-se una casa als afores. L’inici de la decadència familiar és paral·lela a la destrucció física del món antic, que és desbordat per un creixement galopant d’edificis grisos i d’asfalt. La cera deixa pas al ciment.

Aquest model de creixement agermana, sense cap fissura, els jerarques del franquisme amb els polítics ‘democràtics’: “Així , l’anomenat ‘urbanisme democràtic’ acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners.”

Pairolí és taxatiu i adverteix el lector poc atent que “La pèrdua dels llocs és una ferida en la memòria. En desaparèixer un lloc, perdem una part de nosaltres, de les persones que hi vam tractar, del temps que hi vam viure, dels objectes que hi vam tenir. Perdre un lloc ens deixa en el no-res.”

Contes antiautoritaris

Escriu, llegeix i difon la idea!

Aquesta tarda a la bústia de casa hi havia un sobre amb el remitent del Col·lectiu Negres Tempestes que té la seva seu al CSA Can Vies de la Vila de Sants (Barcelonès). Dins del sobre hi havia el llibre el “2n recull de contes antiautoritaris”, un llibre autoeditat pel col·lectiu i en el qual hi podeu trobar vint-i-dos treballs.

L’estiu passat, un grup de Negres Tempestes van visitar-nos al Casal Fèlix Cucurull de Mataró per presentar el clàssic “Anarquisme i alliberament nacional” (reeditat) i van aprofitar l’avinentesa per deixar-nos uns exemplars del “1r recull de contes antiautoritaris” i uns fulls anunciant la convocatòria d’un segon certamen. Això em va animar a participar-hi i vaig presentar una història molt “pedroliana” que havia penjat al blog Les nits d’hivern.

Finalment, destaco la cita de Kahlil Gibran (poeta i filòsof libanès) que hi ha a la contraportada del llibre, que, realment, és tota una declaració de principis i deixa entreveure la reflexió crítica entorn de les famílies urbanites tradicionals, alienades i consumistes.