Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

1 abr.

img-20180321-wa00054.jpeg

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: