Intervinguts, però no vençuts

2 ag.

És trist i simptomàtic que hi hagi algú que encara albergui esperances en la proposta de Pacte Fiscal promoguda per CiU, amb el suport tàctic d’ERC i ICV. Justament, el debat parlamentari ha coincidit amb la intervenció de facto de la Generalitat de Catalunya, que d’aquesta manera segueix les passes de la Generalitat Valenciana; ambdues administracions s’han vist forçades a acollir-se a un fons de rescat autonòmic ideat pel govern espanyol, a semblança del que ja va crear per als ens locals.

CiU aplica el mateix catecisme neoliberal que el PP. La confrontació política, doncs, és pur teatre, ja que els fets delaten que CiU va votar la mateixa llei d’estabilitat pressupostària que ara els del PP usen per escanyar les administracions públiques autonòmiques i municipals catalanes. CiU es va equivocar perquè va confiar que, atès que els seus interessos econòmics (de classe) eren coincidents amb els del PP, podia arribar a un acord (pacte fiscal) pel repartiment del pastís. La resposta del PP ha estat clara: “España es una”, que significa que ho volen tot per a ells i que la burgesia perifèrica els fa nosa, perquè ja no la necessiten ni tan sols com a mur de contenció.

És evident que CiU està esquitxada per múltiples corrupteles (finançament irregular, enriquiment d’alts càrrecs de Sanitat…) i que arrossega un llegat de malbaratament de fons públics, que s’havien destinat a grans infraestructures, lligades al model de país turístic i al creixement especulatiu.  Però la situació de la tresoreria de la Generalitat pesa per damunt de tot, fins al punt que aquest mes de juliol el govern de CiU s’ha vist forçat a tallar l’aixeta a sectors sociològicament afins al seu projecte: hospitals i escoles concertades i, també, a l’anomenat “Tercer Sector”, que gestiona molts serveis socials que si apliquéssim polítiques d’equitat de debò haurien d’ésser assumits directament per l’administració pública.

Els pitjors escenaris (la recentralització i la intervenció -doble intervenció en el cas català-) ja són un fet. El novembre que ve, la Generalitat de Catalunya haurà de retornar els venciments del deute i, com que tant per CiU com pel PP la prioritat no són les persones sinó els bancs i els seus beneficis, l’autogovern, tal com l’hem conegut, queda vist per sentència. Per tant, la tardor serà explosiva.

En aquest context, les consignes han de ser diàfanes:

  • Espanya i el capitalisme escanyen el poble treballador català.
  • La independència és el motor de la transformació social.

Per fer-ho possible, cal que l’esquerra independentista treballi de valent i amb amplitud de mires. Necessitem una política d’aliances a l’alçada de les circumstàncies, que sols es podrà desplegar si desenvolupaem teòricament i en la pràctica una alternativa socioeconòmica (no sols una marca electoral), destinada, en primer lloc a impedir que les mobilitzacions contra les retallades socials esdevinguin una joguineta a mans de les esquerres espanyoles i, en segon lloc, a desmuntar la instrumentalització electoralista que fa CiU amb el tema de l’espoli fiscal, denunciant l’espoli social que practiquen (frau fiscal, exempcions fiscals dels més rics, peatges a les autopistes…).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: