Tag Archives: referèndum

Qui no té pressa?

13 oct.

ImatgeHem arribat al moment clau. Dia rere dia cauen les màscares de polítics, escriptors, actors, esportistes, etc. Tothom s’ha de posicionar. La gent vol saber si estàs a favor de fer un referèndum i, arribats al cas, si votaràs sí o no a la independència de Catalunya. La mobilització popular ha clarificat la situació, si més no al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, fixant dos pols: els immobilistes i els partidaris del dret a decidir.

L’esquerra independentista, a través de la CUP, no ha d’abandonar el terreny de joc institucional (Pacte Nacional pel Dret a Decidir), però tampoc pot restar a l’expectativa del que diguin o facin CiU i ERC. La iniciativa política i la capacitat d’emplaçament són primordials i hauríem de situar-les en els paràmetres següents:

1r. Donar la veu al poble i exigir la celebració d’un referèndum sobre la independència al llarg de 2014 amb una sola pregunta, que sigui clara, que només admeti dues possibilitats de resposta (sí o no) i que no que no barregi altres qüestions com l’adhesió a la UE. En aquest sentit, la pregunta del referèndum d’Escòcia és el model a seguir.

2n. Clarificar els blocs polítics. Els talibans de la Constitució espanyola de 1978 ja han reaccionat davant del sobiranisme popular i s’han configurant com a bloc del no a la independència. En aquest cantó de la balança les coses estan molt clares. Tot i que els espanyolistes rebutgen qualsevol referèndum i miren d’aprofitar l’estratègia de la por, a la pràctica ja actuen dins d’una lògica de confrontació referendària. En aquest sentit, el temps juga en contra de l’opció independentista. Per tant, és urgent impulsar la clarificació dins dels partidaris del dret a decidir per tal que al més aviat possible es configuri el bloc del sí a la independència. Per això, cal combatre sense treva les maniobres confusionistes de PSC, UDC i ICV-EUiA, que pretenen introduir més d’una pregunta i marejar-nos amb debats estèrils sobre l’encaix legal de la consulta. I, també, cal estar alerta davant dels moviments dilatoris en forma d’eleccions “plebiscitàries” anunciades per Artur Mas, que aspira a tenir carta blanca fins al 2016.  

3r. Esperonar la mobilització sobiranista, introduint-hi la necessitat i la praxi de la desobediència com a instrument útil i legítim per proclamar la independència de Catalunya.

4t. Dins del bloc del sí a la independència, cal afavorir un acord ampli en relació a la construcció dels Països Catalans, evitant essencialismes i contraposicions doctrinals de “tot o res” que sols provoquen incomprensió i rebuig; i, d’altra banda, també cal impulsar la confluència de totes les sensibilitats de les esquerres per definir quin model social i d’Estat volem construir.

Si superem aquests esculls, podrem frustrar la possibilitat d’una transició pactada entre les oligarquies i estarem en condicions de propiciar un veritable procés constituent i de ruptura democràtica, que pot encomanar-se a la resta de l’àmbit nacional i que també pot precipitar canvis substancials en el marc geopolític europeu i mediterrani. Tenim o no tenim pressa?

[Article publicat a L’Accent, núm 258]