Tag Archives: Països Catalans

Ni règim, ni casta

16 febr.

“per curar el mal d’Almansa

ens vindrà res de Madrid”

Albaes (Al Tall)

ni règimArran de l’actual crisi sistèmica (social, econòmica i política), el discurs públic d’una part l’esquerra regeneracionista espanyola s’ha renovat amb dos marcs conceptuals basats en la denúncia del “Règim del 78” i de la “casta” que el gestiona.

Parlar de casta i no de classes socials ens endinsa en un esquema analític inabastable que dificulta enormement la comprensió de la realitat. Parlar de règim tampoc és neutre, perquè implica que la lluita té com a objectiu substituir el règim actual per un altre que, presumptament, serà més democràtic, menys corrupte i més just.

Sembla com si en el context actual hom pretengués ressuscitar les activitats contra el règim i el relat seràfic de l’oposició democràtica a la Dictadura franquista…

Però des d’una òptica catalana d’alliberament nacional, la supervivència dels Països Catalans només és possible fora dels estats imperialistes que ocupen la nostra terra. Per això, qualsevol  canvi de règim, tant a Espanya com a França, és una mera qüestió formal.

El llenguatge i el relat de l’esquerra independentista no pot ser ambigu ni tampoc ha de legitimar la dominació de l’Estat ocupant. Per tant, en comptes de plantejar “el trencament amb el règim hereu del franquisme” és més clar i nítid explicitar que el nostre objectiu és la ruptura amb els estats espanyol i francès.

Si no som lliures i plenament sobirans, la legalitat d’un nou règim espanyol, per molt republicana i progressista que es vulgui presentar, sempre serà aliena i il·legítima. En aquest sentit, l’èpica de L’Estaca resta buida de contingut si s’aposta per les terceres vies i la sucursalització de la política catalana. L’experiència històrica ens demostra que l’Estat espanyol és irreformable, per tant, cal denunciar com a irresponsables aquells qui alimenten falses esperances i ens conviden malbaratar energies participant en marxes pel canvi i la regeneració de l’actual règim nascut del Pacte Constitucional de 1978.

[publicat a Llibertat.cat]

La sobirania i el procés constituent

8 des.
En un poble oprimit, en un poble ocupat.
No hi ha altra bandera que la llibertat
(Titot i David Rosell)

La sobirania és irrenunciable perquè determina qui decideix i qui fa les coses. Precisament, quan entrem a fons en el debat nacional és imprescindible recordar que fa tres segles que vàrem ser conquerits militarment i vàrem perdre la nostra sobirania en mans de França i d’Espanya.

Convé retenir aquesta constant històrica i no oblidar que som una nació ocupada, és a dir, mancada de sobirania. D’una banda perquè el desplegament contemporani del capitalisme als Països Catalans s’ha articulat entorn d’una superestructura que ens ha relegat a una condició perifèrica i de subalternitat. I, alhora, perquè l’Estat espanyol i la identitat nacional espanyola s’han construït sobre la base de la negació de la diversitat i de l’existència d’altres subjectes polítics sobirans.

Tres moments històrics exemplificadors

El 1873, els republicans federals liderats per Baldomer Lostau van intentar proclamar un Estat Català federal, però van fracassar perquè van renunciar a la sobirania, cedint a les pressions d’Estanislau Torres i Pi i Margall que els exigiren esperar-se i vehicular les seves reivindicacions en els debats de les Corts Constituents de la Primera República Espanyola.

El mateix error es va reproduir a l’abril de 1931 quan, d’acord amb el Pacte de Sant Sebastià, els sectors republicans partidaris de l’entesa amb Espanya van aconseguir imposar-se i convertir l’acte de sobirania unilateral de Francesc Macià en un pírric  reconeixement d’un estatut d’autonomia que va ser aprovat per les Corts republicanes després de la redacció d’una Constitució, que definia la República espanyola com a un Estat integral.

En el fons, ambdues experiències demostren que els sectors benestants del nostre país van avantposar els seus interessos de classe per por a què el trencament institucional també comportés un desbordament social. Simptomàticament, en ambdós períodes va acabar triomfant la reacció: Restauració borbònica el 1874 i feixisme el 1939.

El pacte de la Transició postfranquista es va consumar a partir de la desmobilització popular i de la “traïció del líders” que van repetir l’esquema de la subordinació de la política catalana a l’espanyola. Personatges com Miquel Roca o Jordi Solé Tura van crear el relat de l’encaix idíl·lic de Catalunya amb el reconeixement in extremis del “dret a l’autonomia de les nacionalitats”. Aquesta engruna va justificar el seu vot favorable a la Constitució Espanyola (CE) de 1978, un vot que des de la perspectiva històrica s’ha demostrat ben ingenu, atès que el mateix text constitucional disposa que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat” i que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.”

Aviat, la pusil·lanimitat de l’autonomisme va topar de morros contra la mentalitat uniformista espanyola i la deriva autoritària del ordeno y mando que es va tornar a imposar a partir del 23F.

L’Estat espanyol no es pot reformar

L’última temptativa d’amorosir Espanya va ser la reforma de l’Estatut de 2006, que després dels boicots i les retallades es va estavellar amb la sentència del 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional (TC), que va eliminar qualsevol validesa jurídica a la definició de Catalunya com a nació fonamentant-se en la consideració del “poble espanyol” com a únic titular de la sobirania nacional, tal com estableix la CE.

Més endavant, el TC ha tornat a fer servir el mateix argument, tal com reflecteix la sentència del 25 de març de 2014 d’anul·lació de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya: “només el poble espanyol és sobirà de manera exclusiva i indivisible. Cap fracció d’aquest poble es pot considerar sobirana”.

La sobirania és irrenunciable

Contra tot pronòstic i com a resposta al dogma de fe espanyol, el poble català s’ha mobilitzat  massivament per la seva autodeterminació, és a dir, per la seva completa sobirania.

El procés independentista català ha posat punt i final al consens de la Transició i també ha fet saltar pels aire totes les corrupteles dels lacais amadrilenyats que durant els darrers 40 anys han ostentat el poder.

L’Estat espanyol s’ha quedat sense relat i només pot aspirar a guanyar temps. L’immobilisme del PP és en realitat una involució autoritària que avança en paral·lel a la liquidació dels drets socials. Les alternatives regeneracionistes moderades, que lideren PSC-PSOE, advoquen per una reforma constitucional a través de l’article 167 de la CE per superar la mal anomenada “qüestió territorial”. Les propostes més agosarades d’IU i Podemos plantegen la necessitat de crear un nou relat per legitimar el sistema mitjançant una reforma constitucional a través de l’article 168 de la CE, que presenten sota el ganxo d’un procés constituent.

Malauradament, les opcions de l’Estat espanyol també compten amb el suport de nuclis actius de l’espanyolisme, de residus de l’autonomisme i de sectors progressistes que encara s’aferren al mite d’una Espanya republicana i federal. Aquests últims són, ara mateix, el principal entrebanc. En primer lloc perquè avantposen la sobirania espanyola a la catalana, la qual cosa dificulta l’extensió de la consciència independentista a les grans àrees metropolitanes del país i, en segon lloc, perquè perseveren en l’error de reformar Espanya, negant-se a admetre la naturalesa classista i imperialista d’aquest estat. Per això, és cabdal desemmascarar aquests falsos progressistes i la seva temptació de retardar el procés independentista de Catalunya i de subordinar-lo a l’aritmètica electoral espanyola.

Sigui com sigui, no hem de demanar permís a ningú per a ser lliures. Cal tirar pel dret i per això hem de reclamar amb urgència la convocatòria d’unes eleccions amb caràcter constituent, en les quals haurem de garantir una majoria parlamentària favorable a la ruptura amb l’Estat espanyol. Conseqüentment, el dos objectius del nou Parlament hauran de ser la proclamació de la República Catalana i el desplegament d’un procés constituent propi, dues fites que per a l’esquerra independentista seran un pas més en el camí de la construcció d’uns Països Catalans socialistes, ecològics i no patriarcals.

[publicat a Llibertat.cat]

Hi ha un gran desordre sota el cel, l’Estat espanyol trontolla: la situació és excel·lent

12 gen.

El col·lectiu Espai la Fàbrica, afí a l’organització Endavant, ha publicat una interessant  i oportuna selecció d’articles sobre “el procés sobiranista al Principat”. Aquest espai d’opinió obre una finestra al debat i, en aquest sentit, es fa necessari dialogar i polemitzar per arribar a establir anàlisis més acurades per a l’acció política. Centraré, doncs, la meva atenció en els articles d’Andreu Ginés i Aure Silvestre, amb la intenció de refutar les anàlisis de conjuntura que fan i els plantejaments derrotistes que se’n desprenen.

Un procés impulsat i pactat des de dalt? O bé un procés complex i contradictori?

La mobilització sobiranista iniciada el 2006 a nivell popular ha desbordat el consens autonomista, amb la qual cosa s’ha obert una esquerda en l’aliança històrica entre les classes dominants de la nació dominadora i les classes dominants de la nació oprimida.

Això, per si sol, no és casual ni té res d’innocent. De fet, les mobilitzacions populars ho han interpretat de forma  nítida: la superestructura política (Estat espanyol) és el principal obstacle pel desenvolupament de la base econòmica i per a la construcció nacional dels Països Catalans. Ni les lluites concretes contra les retallades de drets socials i de drets laborals ni cap procés constituent i de transformació socialista reeixirà si no és resol la contradicció principal, que ara i aquí implica la consecució d’un Estat independent.

Aquest anàlisi compta amb un rerefons estructural que s’ha vist amplificat a partir del moment en què la Troika ha esfondrat les bases materials del pacte entre oligarquies del 1978. Això es tradueix en un creixent autoritarisme, en una irremeiable centralització del poder en mans de l’Estat espanyol i en una clara competència pels recursos que perjudica a la nació dominada.

L’actual impugnació del règim emanat del franquisme ha sorgit dels sectors populars que, malgrat totes les contradiccions existents en el seu si, aposten per una ruptura democràtica sobre la base de l’exercici de l’autodeterminació per accedir a la independència de Catalunya. Això no és, per tant, cap invent de CiU ni una cortina de fum a mans de les classes dominants. Certament, però, existeix un alt risc d’instrumentalització del sobiranisme a mans de les oligarquies econòmiques, que si no poden avortar el procés cap a la independència, aleshores intentaran apropiar-se’l des dels despatxos del poder per imposar un model social contrari als interessos del poble.

Ara bé, els canvis polítics i socials no són lineals; per tant, podem restar immòbils i dir que això no va amb nosaltres o bé d’adequar-nos a la nova realitat i aprofitar la situació de deslegitimació del bloc de les classes dominants per avançar cap a una nova hegemonia més favorable als nostres objectius estratègics.

Un futur negre? O bé una oportunitat per a l’alliberament?

Andreu Ginés planteja que una hipotètica independència de Catalunya tindria unes “greus conseqüències per al País Valencià”, i Aure Silvestre sentencia que el “procés sobiranista a Catalunya està duent a un atzucat al conjunt dels Països Catalans” fins al punt de considerar que està “conduint a una acceleració de l’embranzida recentralitzadora per a tot el país, en especial al País Valencià i les Illes” i que en paral·lel estaria provocant “un afebliment, a marxes forçades, del capital de forces que l’Esquerra Independentista ha estat acumulant les últimes dues dècades en favor de la construcció nacional i del projecte d’alliberament nacional per al conjunt dels Països Catalans.”

Aquestes afirmacions parteixen d’una visió homogènia i gens dialèctica dels Països Catalans i de la pròpia esquerra independentista. Precisament, l’eventual independència de Catalunya posa damunt de la taula la necessitat de definir com s’han de construir els Països Catalans i un model de societat més just. Per tant, la independència de Catalunya s’ha interpretar com a una oportunitat i no pas com a una renúncia a l’alliberament nacional i social del conjunt de la nació. És, en primer lloc, una oportunitat perquè afebleix l’enemic i pot suposar un col·lapse efectiu de l’Estat espanyol i, en segona instància, és una oportunitat històrica no sols per a la resta de territoris dels Països Catalans sinó també per a la resta de pobles sotmesos. No és estrany, doncs, que l’esquerra independentista basca, amb qui tants catalans s’emmirallaven fins no fa massa temps, ara tingui el procés sobiranista de Catalunya com a referent!

Per tant, no és cert, com diu Aure Silvestre, que “tal com estan anant les coses, el futur es presenta bastant negre, tant pel que fa al país com pel que fa al moviment independentista.”

És la nostra obligació com a revolucionaris lluitar per vèncer les dificultats, tant a Catalunya com a la resta de territoris, per crear una situació nova més favorable. El tot o res resulta paralitzant i massa sovint evidencia un menyspreu o una greu incapacitat per portar a terme una tàctica política que concreti els passos a seguir per assolir els eixos estratègics de l’esquerra independentista.

En contra del referèndum?

Andreu Ginés fa un triple salt mortal i afirma, sense pudor, el següent: “estic en contra d’un referèndum -independentment de la pregunta o de la data- que tant en la seua concepció, com en la possible resolució, ens allunya del nostre objectiu.”

Quan algú diu que està a favor del dret de decidir però en contra de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, de seguida ens ve al cap el confusionisme de l’esquerra espanyola. Per tant, és sorprenent que algú que es reclama membre de l’esquerra independentista faci servir una retòrica similar. Reconèixer un dret per negar-lo en la pràctica és, sense dubte, un posicionament esquizofrènic i contradictori.

És preocupant, doncs, que hi pugui haver sectors de l’esquerra independentista que no se sentin interpel·lats per la mobilització sobiranista més important de la nostra història. És preocupant que no es reconegui el caràcter popular i dialèctic del procés sobiranista. I, finalment, també és preocupant i erroni limitar l’acció política de l’esquerra independentista a un paper d’apuntador crític, de “mosca collonera”, amb la qual cosa es renuncia a esdevenir un subjecte actiu del canvi polític i social.

Per això, quan Aure Silvestre ens diu que “la CUP no és una organització forta, està molt fracturada internament i encara molt lluny de ser una organització de Països Catalans més enllà de les seues declaracions d’intencions” no sols menysté el potencial de la principal organització de masses de l’esquerra independentista, sinó que omet qualsevol explicació sobre qui és que incapacita a la CUP per abordar el conflicte polític que s’ha obert amb l’Estat espanyol arran de la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

Donar la veu al poble és un element rupturista fonamental, perquè suposa confrontar el principi democràtic a l’obediència a les lleis de l’Estat espanyol. És per tant un escenari ideal que hem de defensar sense fissures. Tenint en compte que allò transcendent són els fets i no les paraules, és important que l’esquerra independentista interpreti bé el moment històric que estem vivint, s’anticipi als esdeveniments, arraconi el derrotisme victimista i passi a concretar les qüestions pràctiques més urgents: 1) planificar la desobediència popular per impedir la involució o la “traïció dels líders”, 2) destapar sense miraments el confusionisme del qui diuen sí però no, 3) establir un acord ampli per la construcció dels Països Catalans i 4) posar les bases d’un procés constituent que fixi els drets socials i llibertats bàsiques de la futura República Catalana.

[publicat a Llibertat.cat]

 

Ara és l’hora de la ruptura independentista

11 des.

Image

El procés independentista no és cap conxorxa ni cap cortina de fum de CiU. Simplement, som on som gràcies a la mobilització popular. Aquesta constatació desmenteix les lectures esbiaixades que es fan tant des de l’espanyolisme com des d’alguns sectors de les esquerres i de l’anticapitalisme.

D’altra banda, també  cal constatar que no estem a les portes d’una revolució social sinó d’una ruptura  independentista. Ara bé, la independència de Catalunya per si sola ja representa un avenç i una oportunitat històrica, atès que trenca el pacte de les oligarquies del postfranquisme, que té la seva màxima expressió en la Constitució espanyola de 1978, i perquè és un bon punt de partida per plantejar una redistribució més democràtica dels recursos i per a construir els Països Catalans.

En el moment actual, qui no aposti per la independència  estarà fent el joc a l’statu quo, i des d’una postura progressista i d’esquerres l’immobilisme resulta impensable i injustificable.  Això mateix és el que ha convertit el PSC de Pere Navarro en una caricatura o el que amenaça d’esfondrar els fonaments de partits com UDC,  ICV o EUiA.

La ruptura és l’opció de les esquerres. I, aquesta opció passa, inevitablement, per donar la veu al poble amb la convocatòria, amb permís o sense, d’un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara (tal com proposa l’ANC): “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”.

Ara bé, en contra del plantejament conservador i messiànic d’Artur Mas, l’opció rupturista implica, necessàriament, capgirar la piràmide i situar el poble al capdavant del procés cap a la independència, sense esperar que aquesta ens vingui donada per cap parlament, estadista o partit polític. Si el govern obeeix al poble, la independència està guanyada!

No obstant això, cal preveure que el procés no serà lineal ni tan lúdic com han estat moltes de les manifestacions del sobiranisme. Cal tenir en compte la constant històrica de la lluita de classes als Països Catalans, que ve marcada per unes burgesies que sempre han avantposat els seus interessos de classe a l’interès nacional. Per tant, si ara no hi posem remei i si no arraconem el derrotisme, aleshores la tensió democràtica s’acabarà desinflant i desembocarà en algun dels escenaris següents: un bloqueig institucional, un nou pacte entre oligarquies o bé una situació d’involució similar a la que ja pateixen al País Valencià i a les Illes.

No és el moment de tancar-se al quarters d’hivern i esperar que arribin temps millors. Ara és el moment de posar tota la carn a la graella. No és el moment dels càlculs electorals i partidistes. És el moment de la confrontació i la desobediència enfront de l’estat ocupant espanyol i les oligarquies que el sostenen a casa nostra. És el moment d’avançar i propiciar una nova correlació de forces favorable als interessos de les classes populars, per poder canviar-ho tot. És el moment d’emplaçar i col·laborar amb les lluites socials, amb l’ANC  i amb nous agents com el Procés Constituent, perquè és amb ells que podrem donar sentit a la unitat popular, fer possible la independència i la república del 99%.

[Publicat el 09/12/2013 a Llibertat.cat]

Un plural incòmode?

10 des.

ImatgeL’eventual independència de Catalunya posa de manifest que els Països Catalans som una nació plural. Aquesta pluralitat incomoda a les persones que s’han fet una idea simplista i homogènia de la nació, la qual cosa contrasta amb l’existència de diferents realitats socials, polítiques i econòmiques, que són fruit de processos històrics i que han originat identitats singulars a Andorra, Catalunya, Franja de Ponent, Catalunya Nord, País Valencià i les Illes.

El “territori” no existeix per si mateix, sinó que es fa. Per tant, si de debò volem articular políticament la nació completa no podem prescindir de les identitats territorials existents. Altrament, estarem alimentant un pensament romàntic i idealista deslligat de la realitat social. En aquest sentit, la voluntat de ser és indispensable per a vertebrar espais comuns i interessos compartits. D’aquesta manera els Països Catalans passen a ser una oportunitat engrescadora.

El model jacobí no és el nostre model, no funciona a casa nostra. No té sentit que des de Catalunya exportem la idea dels Països Catalans, seguint la lògica de centre-perifèria. Per això, comparteixo el criteri confederatiu exposat, recentment, per Toni Rico. Lluny de relaxar l’objectiu estratègic dels Països Catalans, aquesta proposta facilita la seva comprensió i la capacitat d’actuació política de l’esquerra independentista per tal de fer-los políticament viables.

Aquest plantejament no és nou i podem trobar-ne antecedents tant a l’Edat Mitjana com en el pensament republicà federal de personatges com Josep-Narcís Roca Ferreras. Concretament, penso que és molt interessant recuperar els debats i les experiències del període republicà dels anys 30 del segle XX; perquè va ser en aquell moment quan es va fixar el marc territorial a partir de la delimitació del domini lingüístic (aparcant l’ideal llemosí) o quan es va assolir el reconeixement de la unitat de la llengua (Normes de Castelló). Però el més rellevant és que, implícitament, els Països Catalans ja van formar part del debat polític de Catalunya, fins al punt que l’article 4 del projecte d’Estatut redactat a Núria (1931) preveia l’agregació voluntària d’altres territoris. No obstant això, la Constitució de la República espanyola (1931) va configurar Espanya com a un estat integral i va tallar de soca-rel la possibilitat de la federació de regions autònomes (article 13), alhora que limitava l’autonomia a territoris limítrofs (article 11), la qual cosa excloïa la incorporació de les Illes a Catalunya.

No és casual, doncs, que l’actual Constitució espanyola (1978) recuperés la prohibició de la federació de les comunitats autònomes (article 145) amb una clara intencionalitat: impedir l’estructuració política dels Països Catalans.

Una confederació no és el mateix que una federació, però en el nostre cas pot ser un bon punt de partida per impulsar un projecte polític que només reeixirà si respecta la voluntat dels habitants de cadascun dels territoris. Òbviament, aquest procés no serà lineal i, per tant, si Catalunya s’independitza, haurem de continuar impulsant estructures d’àmbit nacional per damunt de les fronteres i dels interessos d’Espanya i França.

[Publicat al periòdic L’Accent núm. 262]

Sobre el tricentenari

18 nov.

Imatge“Desmuntant el tricentenari” és un article crític amb els actes commemoratius i amb la interpretació històrica de 1714, publicat per Núria Martí a Quaderns d’Illacrua (núm. 168), que requereix una sèrie de consideracions d’urgència.

L’autora interpreta el context de 1714 a partir de les variables següents: 1) el context bèl·lic internacional que  enfrontava els Habsburg i els Borbó pel tron de la Monarquia Hispànica, i 2) els interessos de l’oligarquia catalana que “va començar a tenir por de perdre les institucions pròpies, pel caràcter centralista de la política borbònica, i que això li fes perdre el poder polític i social de què gaudia”, amb la qual cosa, va ser “l’oligarquia dominant la que va encoratjar el sectors populars  a participar en el conflicte armat”.

No obstant això, el període de 1705-1715 va més enllà de la simple disputa dinàstica, que normalment és l’únic eix explicatiu de la historiografia espanyola. De fet, ens trobem davant d’una clara bifurcació d’opcions nacionals.

Els estudis de Pierre Vilar van qüestionar el mite de la Decadència interrelacionant les bases materials (economia) i la política, i van mostrar l’existència de dues fases de desenvolupament, una del 1600-1640 i l’altra del 1655-1705. En la segona meitat del segle XVII, Vilar atribueix a l’emergent burgesia mercantil una voluntat intervencionista en la realitat espanyola, que fixaria la seva postura en la conjuntura de 1705 a favor de la causa austriacista. Tot i així, tal com explica la historiadora Eva Serra, els símptomes de ruptura entre la Corona Hispànica i els catalans ja són evidents en el segle XVI i tenen un primer episodi en la Revolució de 1640 i es tornen a repetir el 1705 i, per això, matisa la idea de l’intervencionisme, ja que “El cop de timó dels catalans, és a dir, el seu intervencionisme en l’afer dinàstic, no es tracta tant d’un intervencionisme espanyol com d’una oportunitat agafada al vol”. Per tant, en comptes de “guerra de Successió” seria millor referir-se aquest període com a “guerra d’ocupació, i ocupació protagonitzada per les dues monarquies, ara aliades, que ja han actuat contra els Països Catalans els segles XVI i XVII”. Serra conclou que “La resistència no té un valor merament dinàstic espanyol; té un caràcter social català: urbà i mercantil d’una banda; pagès de l’altra, formant part del bloc austriacista, que millor seria anomenar bloc maulet-vigatà”.

En el terreny concret, si bé Felip d’Anjou va jurar tàcticament les constitucions a les Corts de 1701 i fins i tot va fer algunes concessions (port franc per Barcelona, dos vaixells a l’any de lliure comerç cap a Amèrica, una companyia comercial, llibertat de comerç pel vi i aiguardent català), també és cert que no va cedir en dues qüestions bàsiques, que enllacen amb la conflictivitat dels segles precedents: el control de les insaculacions del Consell de Cent i la Generalitat, i l’allotjament de tropes.

D’altra banda, tot i que no podem parlar de bàndols espanyolistes i catalanistes en el context del segle XVIII, perquè són conceptes contemporanis, és important superar les tesis reduccionistes d’Eric Hobsbawm, segons les quals les nacions haurien estat creades pels nacionalismes a partir de la Revolució francesa. Així, doncs, convé matisar la inexistència de les pàtries, les nacions, els estats i els nacionalismes en l’Edat Moderna. Les nacions europees, i la catalana no n’és una excepció, són realitats que responen a processos històrics de llarga durada. Justament, els debats historiogràfics recents han posat de relleu que a l’Edat Moderna ja existien consciències comunitàries amb un marcat element ètnic i en alguns casos, com succeïa als Països Catalans, estaven clarament incardinades vers un “patriotisme constitucional” precursor dels valors republicans de la contemporaneïtat.

L’existència de la nació i de l’estat català no són cap mite nacionalista. Els Països Catalans no som una ficció com la Padània. El propi Pierre Vilar no només va provar els fonaments econòmics de les estructures nacionals catalanes sinó que arran de l’aplicació dels Decrets de la Nova Planta s’hi va referir inequívocament com “la fi de l’estat català”.

Per tant, malgrat les diferències temporals i conceptuals existents, el nostre present, marcat per la reivindicació independentista, resulta incomprensible sense aquest passat de sobirania arrabassada per la força de les armes. Josep Termes ho explicità de la forma següent: “el patriotisme català de l’època contemporània no és fill directe ni un perllongament del patriotisme de l’època moderna. Ara bé, sí que és veritat que l’imaginari patriòtic català contemporani no s’entendria sense recórrer, precisament, als esdeveniments de 1714, i fins i tot als de 1640.”

És erroni afirmar que els actes de commemoració del tricentenari són una mera apel·lació al mite de la nació que “ha  aparegut sobtadament de la mà de la polèmica independentista que el govern de Catalunya formula actualment”. Aquesta perspectiva és errònia, en primer lloc perquè el debat independentista no el formula el govern sinó que és el resultat d’una mobilització i d’un moviment popular i, en segona instància, perquè obvia la dimensió nacional i popular dels actes commemoratius, que ja van començar a organitzar-se en motiu del 1707, a redós de campanyes com “300 anys d’ocupació i de resistència”.

Certament, les commemoracions institucionals tendeixen a mostrar una història simplificada, exempta de contradiccions, edulcorada i amable amb el poder. I malgrat els tripijocs de la comissió institucional, aquesta és una data massa important com per regalar-la als convergents; per tant, cal reivindicar un tricentenari fet i pensat des de la base, amb el suport d’entitats i historiadors del territori.

El 1714 és important perquè ens dóna pautes per a la comprensió de la nostra història col·lectiva i, també, perquè té una càrrega simbòlica innegable com a memòria viva d’una sobirania que volem recuperar. De fet, això que succeeix al voltant de la data de 1714,  és el mateix que fan els bascos quan recorden els defensors del castell d’Amaiur (1522) enfront dels castellans o el mateix que fan els escocesos quan reivindiquen la figura resistent de William Wallace (1270-1305).

La història mai ha estat neutra i tant si commemorem els 300 anys de l’ocupació borbònica com els 75 anys de l’ocupació franquista, hem de tenir clar que el futur no es decideix en els llibres d’història, sinó que serà el resultat de la voluntat majoritària expressada pels qui compartim unes necessitats, uns interessos, uns greuges i unes circumstàncies concretes en el present.

[publicat a Llibertat.cat]

Qui no té pressa?

13 oct.

ImatgeHem arribat al moment clau. Dia rere dia cauen les màscares de polítics, escriptors, actors, esportistes, etc. Tothom s’ha de posicionar. La gent vol saber si estàs a favor de fer un referèndum i, arribats al cas, si votaràs sí o no a la independència de Catalunya. La mobilització popular ha clarificat la situació, si més no al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, fixant dos pols: els immobilistes i els partidaris del dret a decidir.

L’esquerra independentista, a través de la CUP, no ha d’abandonar el terreny de joc institucional (Pacte Nacional pel Dret a Decidir), però tampoc pot restar a l’expectativa del que diguin o facin CiU i ERC. La iniciativa política i la capacitat d’emplaçament són primordials i hauríem de situar-les en els paràmetres següents:

1r. Donar la veu al poble i exigir la celebració d’un referèndum sobre la independència al llarg de 2014 amb una sola pregunta, que sigui clara, que només admeti dues possibilitats de resposta (sí o no) i que no que no barregi altres qüestions com l’adhesió a la UE. En aquest sentit, la pregunta del referèndum d’Escòcia és el model a seguir.

2n. Clarificar els blocs polítics. Els talibans de la Constitució espanyola de 1978 ja han reaccionat davant del sobiranisme popular i s’han configurant com a bloc del no a la independència. En aquest cantó de la balança les coses estan molt clares. Tot i que els espanyolistes rebutgen qualsevol referèndum i miren d’aprofitar l’estratègia de la por, a la pràctica ja actuen dins d’una lògica de confrontació referendària. En aquest sentit, el temps juga en contra de l’opció independentista. Per tant, és urgent impulsar la clarificació dins dels partidaris del dret a decidir per tal que al més aviat possible es configuri el bloc del sí a la independència. Per això, cal combatre sense treva les maniobres confusionistes de PSC, UDC i ICV-EUiA, que pretenen introduir més d’una pregunta i marejar-nos amb debats estèrils sobre l’encaix legal de la consulta. I, també, cal estar alerta davant dels moviments dilatoris en forma d’eleccions “plebiscitàries” anunciades per Artur Mas, que aspira a tenir carta blanca fins al 2016.  

3r. Esperonar la mobilització sobiranista, introduint-hi la necessitat i la praxi de la desobediència com a instrument útil i legítim per proclamar la independència de Catalunya.

4t. Dins del bloc del sí a la independència, cal afavorir un acord ampli en relació a la construcció dels Països Catalans, evitant essencialismes i contraposicions doctrinals de “tot o res” que sols provoquen incomprensió i rebuig; i, d’altra banda, també cal impulsar la confluència de totes les sensibilitats de les esquerres per definir quin model social i d’Estat volem construir.

Si superem aquests esculls, podrem frustrar la possibilitat d’una transició pactada entre les oligarquies i estarem en condicions de propiciar un veritable procés constituent i de ruptura democràtica, que pot encomanar-se a la resta de l’àmbit nacional i que també pot precipitar canvis substancials en el marc geopolític europeu i mediterrani. Tenim o no tenim pressa?

[Article publicat a L’Accent, núm 258]

La independència necessària

22 abr.

L’independentisme es troba en l’epicentre del debat social i polític gràcies a les mobilitzacions massives dels darrers anys a favor del dret de decidir. La mobilització independentista ha enterrat el cicle autonomista, ha desplaçat les magres expectatives del pacte fiscal proposat per CiU i l’etèria promesa de reforma de la Constitució espanyola per cercar un encaix federal amb Espanya, plantejada per PSC i ICV-EUiA.

Per això, el més preocupant, d’ençà de l’avançament electoral del novembre passat, és la desmobilització i la deriva institucional que ha pres el procés cap a la independència.

Després de desactivar el moviment dels indignats del 15M, l’Estat espanyol està abocant tots els seus esforços a aturar l’independentisme. En aquest espai bel·ligerant coexisteixen plantejaments diferents on, a més dels sectors espanyolistes, també hi trobem el doble llenguatge de molts dirigents de CiU, com Duran i Lleida, el paper servil de botiflers com Fainé (La Caixa) i Godó (La Vanguardia) o les maniobres dilatòries de Navarro (PSC), Herrera (ICV) i Nuet (EUiA).

La CUP va presentar al Parlament una Declaració Independentista rebutjada per CiU i els partits espanyolistes amb l’abstenció d’ERC. Els nostres diputats van fer un vot crític a la Declaració de Sobirania impulsada per CiU i ERC, perquè obviava els Països Catalans i imposava el marc de la UE. Més endavant ens hem abstingut en la resolució pel Dret de Decidir impulsada pel PSC, perquè limitava la Declaració de Sobirania a l’obediència de la legalitat espanyola.

Ara per ara, CiU i ERC descarten una declaració unilateral d’independència, no  contemplen el conjunt dels Països Catalans i es limiten a prometre una consulta pactada amb l’Estat espanyol que no té data fixada, que no se sap si tindrà una o més preguntes i que no serà vinculant.

Tenint en compte els múltiples casos de corrupció que esquitxen CiU i, malgrat la seva retòrica sobiranista, constatem que només cerquen un mer acord amb les elits de Madrid. D’aquesta manera, mentre el President Mas parla de crear estructures d’estat, ell i el seu govern, assessorat pel think tank de Salvador Alemany (Abertis), es dediquen a desballestar-les, imposant-nos una doctrina de xoc neoliberal, privatitzacions, retallades socials i austeritat.

El realisme polític és conservador i immobilista. Per això, davant del perill de frustració o falsificació del procés cap a la independència, la CUP planteja la necessitat de recuperar la mobilització independentista i estendre-la arreu dels Països Catalans, impulsant la desobediència i sumant sinergies amb els moviments més actius contra les retallades.

[publicat al butlletí l’InfoCUP de Mataró, abril 2013]

La Declaració de Sobirania: febleses i expectatives

24 gen.

Imatge

La Declaració de Sobirania, votada el 23 de gener de 2013 al Parlament de Catalunya, reconeix una part de la nació (el Poble de Catalunya) com a subjecte polític i jurídic sobirà. Aquesta afirmació qüestiona de soca-rel la Constitució espanyola i és, sense dubte, un punt d’inflexió conceptual rellevant per a poder dibuixar un nou escenari polític que ens permeti trencar amb l’Estat espanyol.

Ara bé, el detall del contingut de la Declaració de Sobirania és fluix, perquè plasma la correlació forces existent avui dia a Catalunya i l’hegemonia d’un eix de centre-dreta, que ha vinculat barroerament el “dret de decidir” a les seves polítiques d’austeritat i a l’adhesió a l’Europa del Capital (UE).

És lamentable que s’hagi obviat el marc nacional complet, els Països Catalans, fins al punt que no es fa cap referència als germans del País Valencià i les Illes, els quals ni tan sols se’ls esmenta en el recorregut històric del preàmbul de la Declaració de Sobirania.

En canvi, per tal d’acomodar ICV-EUiA i el PSC, ens trobem davant d’un text descafeïnat, amb mancances significatives que no podem passar per alt: enlloc es parla de d“independència”, de “nació” i fins i tot s’ha renunciat a referir-se a “l’estat propi”.

En aquest sentit, és normal que la CUP s’hagi expressat fidel als seus principis, mitjançant la fórmula del “sí crític”.

No obstant això, des de la CUP caldrà reflexionar si la crítica s’hauria d’haver plasmat d’una altra manera, atès que les abstencions sempre són difícils de justificar, i encara més quan la lectura de la votació de la Declaració de Sobirania es va fer en clau de Catalunya versus Espanya.

D’altra banda, la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista haurem d’aclarir com volem interactuar amb el moviment sobiranista. Penso que aquest aspecte és tant o més important que el que puguem fer al Parlament o als ajuntaments. Si fem com fins ara, està clar que CiU i ERC l’instrumentalitzaran i el faran servir com a una arma de pressió contra la CUP. Entenc que no podem fer l’orni davant del moviment popular més important de les últimes dècades i que a més a més aborda un dels nostres eixos estratègics: la independència.

Tot i que la Declaració de Sobirania és una afirmació retòrica, que encara no té cap plasmació real o jurídica, a partir d’ara entrem de ple en el nivell de la concreció del “dret de decidir”. Per tant, ara és quan de debò començaran les trifulgues i les contradiccions, ara és quan començaran a caure les màscares.

Els enemics del nostre poble només tenen un objectiu: dividir els partidaris de la sobirania per vèncer. Tot i que no podem menystenir les amenaces exteriors o el discurs visceral del PP, C’s o PXC, allí on haurem d’estar realment alerta serà davant dels intents de desmobilització popular i enfront de les maniobres obstruccionistes. Aquí el Sr. Duran i Lleida no està sol, també hi ha l’actitud camaleònica i dilacionista d’ICV-EUiA, dins de l’òrbita de la qual pul·lulen personatges de renom, com el Sr. Jiménez Villarejo, que nega obertament el nostre dret d’autodeterminació (I) i abandera la defensa del  marc constitucional espanyol (II) en nom de la solidaritat i com a única garantia enfront de la corrupció i el neopotisme de CiU.

Sigui com sigui, als Països Catalans no hi ha res més revolucionari que posar els fonaments polítics per trencar amb l’Estat espanyol i el francès. Per això, les persones que volem avançar cap a una ruptura independentista, hem de tenir clar que aquesta no es produirà mai si depèn de molts dels polítics que van votar a favor de la Declaració de Sobirania.

Som on som gràcies a la resposta i a la mobilització popular, no pas per l’astúcia del Sr. Mas, que fa quatre dies encara pidolava el pacte fiscal, ni per l’estratègia d’ERC, que fins no fa massa encara anava de bracet amb el PSC-PSOE.

Així doncs, no tenim altre remei que sumar el màxim de forces i de gent per fer possible la independència nacional.

Tercer acte: el procés constituent

14 des.

Imatge

El poble s’ha mobilitzat al carrer i a les urnes i ha obligat els polítics d’ordre a modificar el seu guió. El primer acte va ser l’11 de setembre, quan la gent va reivindicar de forma massiva la independència i va enterrar per sempre més la proposta de pacte fiscal. Després, el govern d’Artur Mas va convocar eleccions autonòmiques amb la pretensió de monopolitzar l’independentisme, per diluir-lo i conduir-lo devers els seus interessos. Però els resultats dels comicis del 25 de novembre han  castigat severament a CiU i, en canvi, han beneficiat a les opcions d’esquerra i independentistes, fins al punt que se’ls ha colat la CUP al Parlament!

Tot i les maniobres espanyolistes de distracció, amb el ministre Wert redactant lleis contra el català a l’escola o els xous dels Ciudadanos manifestant-se de bracet amb els feixistes pels carrers de Barcelona, és indiscutible que hem entrat en un nou cicle polític, que no es resol amb una simple reforma de la Constitució espanyola de 1978, perquè allò que es planteja des dels Països Catalans és el dret de decidir i la independència, que són reptes de naturalesa constituent.

Aquest tercer acte és, doncs, l’inici d’un procés constituent català, en el qual els diferents actors polítics i socials ja prenen posicions per situar-se en primera línia de sortida.

Ara bé, si manllevem les paraules de Nelson Mandela, que va dir que “la construcció nacional té un preu”, i les apliquem a la realitat catalana, trobem que la burgesia i el seu altaveu polític (CiU) són els principals esculls que cal superar, perquè sempre han avantposat els seus interessos de classe a la llibertat nacional. De fet, Duran i Lleida i la patronal, ja fa temps que entreveuen que la mobilització popular pot desbordar-los i han estat el primers que ho han dit sense embuts: no hi ha vida fora d’Espanya. Mentre no arriba l’hora de la veritat, dins de les files de CiU continuen escudant-se en una còmoda ambigüitat patriòtica, que els permet saquejar les arques públiques (casos corrupció), privatitzar els recursos i les infraestructures (aigua, autopistes, hospitals) i retallar serveis públics bàsics (educació i sanitat).

Ara mateix CiU negocia un acord trampa amb ERC, que condiciona la convocatòria d’una consulta (sense especificar els continguts ni quan ni com pensen realitzar-la) a l’acceptació de les retallades socials. Justament, és ara quan cal tenir en compte que la burgesia mai ha estat independentista i, com ja va vaticinar el sindicalista Salvador Seguí el 1919 a l’Ateneo de Madrid, en un discurs de rabiosa actualitat: “si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

Per tot plegat, l’esquerra independentista no pot afluixar ni validar un procés de construcció nacional que es fonamenti en la involució democràtica i les retallades de drets socials i laborals. La nostra responsabilitat, al Parlament, als municipis i als carrers continua sent la ruptura amb les estructures polítiques alienes dels estats ocupants (espanyol i francès) i amb les polítiques econòmiques neoliberals dictades pels mercats; i, òbviament, això només serà possible amb la mobilització popular.

[publicat el 9/12/12 a Llibertat.cat]