Tag Archives: independència

Municipals 2015: Mataró independentista!

17 nov.

9nSÍSÍ

El passat 9N, 32.981 mataronins i mataronines van votar en el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya. 26.474 vots van ser per l’opció de la independència, pel SÍ SÍ; 3.341 pel SÍ NO i 1.471 pel NO. A la nostra ciutat podien participar un total de 102.600 persones, moltes més que en un cens electoral ordinari. Per tant, amb una participació d’un 32%, Mataró es va situar per sota de la mitjana de la comarca, però en clara correspondència amb altres ciutats de l’àrea metropolitana. Resulta obvi que gran part dels contraris a la independència van decidir quedar-se a casa i diluir-se en la categoria d’indiferents. Tot i així, els resultats del 9N ofereixen una fotografia inèdita de la nostra ciutat:

1r. Un total de 32.981 persones van apostar per l’exercici democràtic del dret de decidir. Aquesta xifra representa un increment de 9.975 vots respecte als 23.006 vots recomptats en la consulta popular sobre la independència celebrada el 20 de juny de 2010 a Mataró, que va ser l’experiència més equiparable al procés participatiu del 9N.

2n. De la mateixa manera, les persones favorables a la independència hem passat de 21.114 en la consulta del 20J a 26.474 en la jornada del 9N. És a dir, a Mataró hi ha 5.360 independentistes més que fa quatre anys.

Els 26.474 vots independentistes del 9N a Mataró superen el 25.771 vots obtinguts pels espanyolistes (PSC, PP, C’s, PXC i UPyD) a les eleccions al Parlament de 2012. No obstant això, l’extrapolació de dades electorals emmascara el fet que el procés participatiu del 9N s’ha dut a terme en condicions molt adverses (5 llocs de votació enlloc dels 76 en unes eleccions oficials) i després d’haver renunciat a un referèndum vinculant amb una pregunta clara i amb resposta binària. Aquests factors no són menors i, en gran mesura, també han contribuït a alimentar opcions ambigües com el SÍ NO, defensades per ICV-EUiA i UDC, que si s’hagués imposat la via escocesa no haurien tingut cap recorregut.

El 9N ha tornat a posar de manifest que l’independentisme està clarament infrarepresentat a l’Ajuntament de Mataró, on només hi ha la CUP amb 1 regidor de 27, que en votacions rellevants del procés independentista ha sumat de forma puntual els vots dels 8 regidors de CiU i els 2 d’ICV-EUiA. Per tant, vistos els resultats del 9N i comparats amb la tendència ascendent de les formacions independentistes en els últims comicis (Parlament 2012 i Europees 2014), és necessari que el proper consistori de Mataró esmeni aquesta anomalia. Un dels principals reptes de les municipals de 2015 és assolir una àmplia representació independentista a l’Ajuntament de Mataró, sobretot si tenim en compte que els futurs electes també seran els responsables de desplegar amb èxit el procés constituent de la nova República Catalana a la nostra ciutat.

[publicat al Capgròs]

Ara Sí que Sí: independència!

12 des.

sisi cup La data de la consulta és el 9 de novembre de 2014, això vol dir que només disposem d’onze mesos per convèncer tots els indecisos a favor de la independència. La pregunta s’ha transformat en dues preguntes per imposició d’ICV-EUiA i UDC. La primera pregunta ens demana “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”, i en el cas que es voti afirmativament donarà peu a una segona pregunta en què hom haurà de respondre si “Vol que aquest estat sigui un estat independent?”. Per tant, això obliga a les persones partidàries de la independència a votar dues vegades Sí. Alhora, per garantir la legitimitat del resultat, caldrà que el total dels vots a favor de la independència (Estat independent) sumin més vots que els vots del No a les dues preguntes en conjunt.

Primeres conclusions. No és una pregunta clara i binària com havíem reclamat des de la CUP. Situa un punt de partida desfavorable per a l’opció independentista. Necessitarem una majoria absoluta (51% del total de vots emesos) a favor de l’Estat independent (segona pregunta). No obstant això, cal valorar en positiu el fet que s’hagin arraconat conceptes ambigus com “estat propi”, “estat lliure” o “estat sobirà”, i també que no apareguin associades a la pregunta qüestions com la Unió Europea.

Què fer? No és la nostra pregunta, però el debat polític i la repercussió internacional ja no ens  deixa massa marge perquè la campanya ja ha començat. Per tant, cal que des d’avui mateix la CUP, l’esquerra independentista i el conjunt de sectors sobiranistes partidaris de la independència ens mobilitzem sense treva per: 1) Defensar el referèndum a ultrança, amb o sense permís de l’Estat espanyol, i perquè aquest sigui vinculant per als nostres polítics, la qual cosa significa que hem de començar a desplegar la idea i la praxis de la desobediència i 2) Defensar el Sí a la independència, i això vol dir que haurem d’esmerçar-nos a denunciar i  neutralitzar el joc d’ous d’ICV-EUiA, UDC i el PSC, deixant clar que no pot haver-hi un estat català que no sigui independent.

Ara és l’hora de la ruptura independentista

11 des.

Image

El procés independentista no és cap conxorxa ni cap cortina de fum de CiU. Simplement, som on som gràcies a la mobilització popular. Aquesta constatació desmenteix les lectures esbiaixades que es fan tant des de l’espanyolisme com des d’alguns sectors de les esquerres i de l’anticapitalisme.

D’altra banda, també  cal constatar que no estem a les portes d’una revolució social sinó d’una ruptura  independentista. Ara bé, la independència de Catalunya per si sola ja representa un avenç i una oportunitat històrica, atès que trenca el pacte de les oligarquies del postfranquisme, que té la seva màxima expressió en la Constitució espanyola de 1978, i perquè és un bon punt de partida per plantejar una redistribució més democràtica dels recursos i per a construir els Països Catalans.

En el moment actual, qui no aposti per la independència  estarà fent el joc a l’statu quo, i des d’una postura progressista i d’esquerres l’immobilisme resulta impensable i injustificable.  Això mateix és el que ha convertit el PSC de Pere Navarro en una caricatura o el que amenaça d’esfondrar els fonaments de partits com UDC,  ICV o EUiA.

La ruptura és l’opció de les esquerres. I, aquesta opció passa, inevitablement, per donar la veu al poble amb la convocatòria, amb permís o sense, d’un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara (tal com proposa l’ANC): “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”.

Ara bé, en contra del plantejament conservador i messiànic d’Artur Mas, l’opció rupturista implica, necessàriament, capgirar la piràmide i situar el poble al capdavant del procés cap a la independència, sense esperar que aquesta ens vingui donada per cap parlament, estadista o partit polític. Si el govern obeeix al poble, la independència està guanyada!

No obstant això, cal preveure que el procés no serà lineal ni tan lúdic com han estat moltes de les manifestacions del sobiranisme. Cal tenir en compte la constant històrica de la lluita de classes als Països Catalans, que ve marcada per unes burgesies que sempre han avantposat els seus interessos de classe a l’interès nacional. Per tant, si ara no hi posem remei i si no arraconem el derrotisme, aleshores la tensió democràtica s’acabarà desinflant i desembocarà en algun dels escenaris següents: un bloqueig institucional, un nou pacte entre oligarquies o bé una situació d’involució similar a la que ja pateixen al País Valencià i a les Illes.

No és el moment de tancar-se al quarters d’hivern i esperar que arribin temps millors. Ara és el moment de posar tota la carn a la graella. No és el moment dels càlculs electorals i partidistes. És el moment de la confrontació i la desobediència enfront de l’estat ocupant espanyol i les oligarquies que el sostenen a casa nostra. És el moment d’avançar i propiciar una nova correlació de forces favorable als interessos de les classes populars, per poder canviar-ho tot. És el moment d’emplaçar i col·laborar amb les lluites socials, amb l’ANC  i amb nous agents com el Procés Constituent, perquè és amb ells que podrem donar sentit a la unitat popular, fer possible la independència i la república del 99%.

[Publicat el 09/12/2013 a Llibertat.cat]

Un plural incòmode?

10 des.

ImatgeL’eventual independència de Catalunya posa de manifest que els Països Catalans som una nació plural. Aquesta pluralitat incomoda a les persones que s’han fet una idea simplista i homogènia de la nació, la qual cosa contrasta amb l’existència de diferents realitats socials, polítiques i econòmiques, que són fruit de processos històrics i que han originat identitats singulars a Andorra, Catalunya, Franja de Ponent, Catalunya Nord, País Valencià i les Illes.

El “territori” no existeix per si mateix, sinó que es fa. Per tant, si de debò volem articular políticament la nació completa no podem prescindir de les identitats territorials existents. Altrament, estarem alimentant un pensament romàntic i idealista deslligat de la realitat social. En aquest sentit, la voluntat de ser és indispensable per a vertebrar espais comuns i interessos compartits. D’aquesta manera els Països Catalans passen a ser una oportunitat engrescadora.

El model jacobí no és el nostre model, no funciona a casa nostra. No té sentit que des de Catalunya exportem la idea dels Països Catalans, seguint la lògica de centre-perifèria. Per això, comparteixo el criteri confederatiu exposat, recentment, per Toni Rico. Lluny de relaxar l’objectiu estratègic dels Països Catalans, aquesta proposta facilita la seva comprensió i la capacitat d’actuació política de l’esquerra independentista per tal de fer-los políticament viables.

Aquest plantejament no és nou i podem trobar-ne antecedents tant a l’Edat Mitjana com en el pensament republicà federal de personatges com Josep-Narcís Roca Ferreras. Concretament, penso que és molt interessant recuperar els debats i les experiències del període republicà dels anys 30 del segle XX; perquè va ser en aquell moment quan es va fixar el marc territorial a partir de la delimitació del domini lingüístic (aparcant l’ideal llemosí) o quan es va assolir el reconeixement de la unitat de la llengua (Normes de Castelló). Però el més rellevant és que, implícitament, els Països Catalans ja van formar part del debat polític de Catalunya, fins al punt que l’article 4 del projecte d’Estatut redactat a Núria (1931) preveia l’agregació voluntària d’altres territoris. No obstant això, la Constitució de la República espanyola (1931) va configurar Espanya com a un estat integral i va tallar de soca-rel la possibilitat de la federació de regions autònomes (article 13), alhora que limitava l’autonomia a territoris limítrofs (article 11), la qual cosa excloïa la incorporació de les Illes a Catalunya.

No és casual, doncs, que l’actual Constitució espanyola (1978) recuperés la prohibició de la federació de les comunitats autònomes (article 145) amb una clara intencionalitat: impedir l’estructuració política dels Països Catalans.

Una confederació no és el mateix que una federació, però en el nostre cas pot ser un bon punt de partida per impulsar un projecte polític que només reeixirà si respecta la voluntat dels habitants de cadascun dels territoris. Òbviament, aquest procés no serà lineal i, per tant, si Catalunya s’independitza, haurem de continuar impulsant estructures d’àmbit nacional per damunt de les fronteres i dels interessos d’Espanya i França.

[Publicat al periòdic L’Accent núm. 262]

Qui no té pressa?

13 oct.

ImatgeHem arribat al moment clau. Dia rere dia cauen les màscares de polítics, escriptors, actors, esportistes, etc. Tothom s’ha de posicionar. La gent vol saber si estàs a favor de fer un referèndum i, arribats al cas, si votaràs sí o no a la independència de Catalunya. La mobilització popular ha clarificat la situació, si més no al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, fixant dos pols: els immobilistes i els partidaris del dret a decidir.

L’esquerra independentista, a través de la CUP, no ha d’abandonar el terreny de joc institucional (Pacte Nacional pel Dret a Decidir), però tampoc pot restar a l’expectativa del que diguin o facin CiU i ERC. La iniciativa política i la capacitat d’emplaçament són primordials i hauríem de situar-les en els paràmetres següents:

1r. Donar la veu al poble i exigir la celebració d’un referèndum sobre la independència al llarg de 2014 amb una sola pregunta, que sigui clara, que només admeti dues possibilitats de resposta (sí o no) i que no que no barregi altres qüestions com l’adhesió a la UE. En aquest sentit, la pregunta del referèndum d’Escòcia és el model a seguir.

2n. Clarificar els blocs polítics. Els talibans de la Constitució espanyola de 1978 ja han reaccionat davant del sobiranisme popular i s’han configurant com a bloc del no a la independència. En aquest cantó de la balança les coses estan molt clares. Tot i que els espanyolistes rebutgen qualsevol referèndum i miren d’aprofitar l’estratègia de la por, a la pràctica ja actuen dins d’una lògica de confrontació referendària. En aquest sentit, el temps juga en contra de l’opció independentista. Per tant, és urgent impulsar la clarificació dins dels partidaris del dret a decidir per tal que al més aviat possible es configuri el bloc del sí a la independència. Per això, cal combatre sense treva les maniobres confusionistes de PSC, UDC i ICV-EUiA, que pretenen introduir més d’una pregunta i marejar-nos amb debats estèrils sobre l’encaix legal de la consulta. I, també, cal estar alerta davant dels moviments dilatoris en forma d’eleccions “plebiscitàries” anunciades per Artur Mas, que aspira a tenir carta blanca fins al 2016.  

3r. Esperonar la mobilització sobiranista, introduint-hi la necessitat i la praxi de la desobediència com a instrument útil i legítim per proclamar la independència de Catalunya.

4t. Dins del bloc del sí a la independència, cal afavorir un acord ampli en relació a la construcció dels Països Catalans, evitant essencialismes i contraposicions doctrinals de “tot o res” que sols provoquen incomprensió i rebuig; i, d’altra banda, també cal impulsar la confluència de totes les sensibilitats de les esquerres per definir quin model social i d’Estat volem construir.

Si superem aquests esculls, podrem frustrar la possibilitat d’una transició pactada entre les oligarquies i estarem en condicions de propiciar un veritable procés constituent i de ruptura democràtica, que pot encomanar-se a la resta de l’àmbit nacional i que també pot precipitar canvis substancials en el marc geopolític europeu i mediterrani. Tenim o no tenim pressa?

[Article publicat a L’Accent, núm 258]