Tag Archives: CUP

Després de l’èxit de la Via Catalana

24 set.

Imatge

La Via Catalana ha estat una clamorosa mobilització popular a favor de la independència.  El poble ha tornat a desafiar les oligarquies dominants i el discurs de la por. TV3 ha fet mans i mànigues per construir un relat afí al poder de CiU, excloent agents polítics com la CUP. Tot i així, la realitat és que l’embranzida del sobiranisme català dels últims anys desborda la seva capacitat de control polític i mediàtic. Fet i fet, és un moviment polític de base social netament popular i una expressió política majoritària en el territori de Catalunya, fins al punt que ha desplaçat l’hegemonia de l’autonomisme espanyol i marca l’epicentre del debat a casa nostra.

No obstant això, la representació electoral-institucional d’aquest sentiment majoritari no té una expressió nítida o bé és encara minoritària. L’independentisme es manifesta massivament, però els partidaris de la independència encara segueixen dipositant el vot en formacions polítiques dilacionistes, que mantenen oberta la possibilitat d’un acord polític amb Espanya que no passi per la independència.

L’altra qüestió, menys tractada, de l’avenç sobiranista té a veure amb les ideologies i els interessos de classe subjacents a la reivindicació política de la independència. En aquest sentit, cal interpretar l’independentisme català i, per extensió tots els moviments d’alliberament nacional, no com a una ideologia política sinó com a una expressió política interclassista, determinada per la correlació de forces de cada context històric i nacional.

Així doncs, les ideologies i els interessos de classe sempre hi són, però s’orientaran d’una o altra manera en funció del nivell de consciència i d’organització dels distints agents implicats.

En aquests moments, a Catalunya, ens trobem davant la paradoxa que el potencial de ruptura amb l’estructura de poder de l’Estat espanyol, no es tradueix en una equivalència de discursos socialment rupturistes. De fet, els discursos polítics i ideològics predominants en el si del nou sobiranisme, tendeixen a plantejar-se a partir d’una candorosa idea de la transversalitat, que postposa el conflicte social i se centra en l’assoliment de la independència com a un objectiu pretesament neutre.

En mans de CiU això es tradueix en l’execució sistemàtica d’un pla de xoc neoliberal mentre es demora sine die la celebració d’un referèndum (consulta) sobre la independència.

No obstant això, sociològicament hi ha una dada rellevant i que, en canvi, passa desapercebuda en totes les enquestes d’opinió: l’independentisme català és majoritàriament d’esquerres. Això posa de manifest que CiU, malgrat la manca de nitidesa dels seu discurs independentista, ha aconseguit arrossegar molts votants independentistes que ideològicament se situen a la seva esquerra, i d’altra banda, això palesa la feblesa de la consciència de classe i de les organitzacions d’esquerres a l’hora d’hegemonitzar la reivindicació independentista.

Això pot explicar les mancances i les limitacions conservadores imposades en alguns dels debats al voltant de la concreció del nou estat i la seva relació amb la UE i amb la resta dels Països Catalans o la sorprenent acceptació de l’oficialitat del castellà.

Per tant, l’actual conjuntura política pot orientar-se cap a una transició lampedusiana pactada entre les oligarquies i d’esquenes al poble o bé cap a un procés de ruptura que desemboqui en la constitució d’un Estat propi liderat per les classes populars.

Ara bé, els processos socials mai són lineals i no estan exempts de contradiccions, prova d’això és que el bloc dominant es troba dividit. Tenim algunes faccions de la burgesia que volen liderar “el procés” i altres que el volen avortar a qualsevol preu. Lamentablement, una part important de les esquerres continuen entestades a identificar la burgesia com a un bloc monolític i no han sabut interpretar correctament l’eclosió del nou sobiranisme i, particularment, la dimensió social de les mobilitzacions impulsades per l’ANC.

En aquest joc d’ombres confuses de la progressia catalana hi trobem els plantejaments següents: els qui neguen la realitat en nom d’una presumpta “majoria silenciosa” contrària a la “manipulació nacionalista” i a la independència, els qui expressen la seva frustració i fugen d’estudi perquè se senten “incòmodes”, i els qui intenten portar l’aigua al seu molí dient que no participen de l’ANC perquè no volen donar la mà als convergents i perquè “això de la independència potser no està malament, però no és prioritari”.

Això són faves comptades. Si les esquerres abandonen el terreny de batalla (el moviment sobiranista) i no s’impliquen en el procés de construcció de l’estat propi, és obvi que les classes dominants imposaran el seu tempo i se’l faran a mida. D’altra banda, si des de les esquerres s’alimenten discursos dilatoris i no s’encapçala l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació vinculant pel 2014, amb una única pregunta sobre la independència, estaran afavorint la desmobilització, la reacció i l’involucionisme a mans del bloc dominant.

I, finalment, si des dels rengles de l’esquerra independentista es continua badant i no es resol el debat sobre l’encaix de la independència de Catalunya amb la construcció de la nació completa, els  Països Catalans, es pot caure en l’absurd d’alinear un moviment que es reclama d’alliberament nacional amb els partidaris de l’status quo abans esmentats.

Comptat i debatut, 400 quilòmetres de persones donant-se la mà a favor de la independència és una realitat prou contundent, que hauria ser motiu de reflexió i un esperó perquè molts dels qui encara no hi veuen clar es posin les piles.

[publicat el 13/09/13 a Llibertat.cat]

La independència necessària

22 abr.

L’independentisme es troba en l’epicentre del debat social i polític gràcies a les mobilitzacions massives dels darrers anys a favor del dret de decidir. La mobilització independentista ha enterrat el cicle autonomista, ha desplaçat les magres expectatives del pacte fiscal proposat per CiU i l’etèria promesa de reforma de la Constitució espanyola per cercar un encaix federal amb Espanya, plantejada per PSC i ICV-EUiA.

Per això, el més preocupant, d’ençà de l’avançament electoral del novembre passat, és la desmobilització i la deriva institucional que ha pres el procés cap a la independència.

Després de desactivar el moviment dels indignats del 15M, l’Estat espanyol està abocant tots els seus esforços a aturar l’independentisme. En aquest espai bel·ligerant coexisteixen plantejaments diferents on, a més dels sectors espanyolistes, també hi trobem el doble llenguatge de molts dirigents de CiU, com Duran i Lleida, el paper servil de botiflers com Fainé (La Caixa) i Godó (La Vanguardia) o les maniobres dilatòries de Navarro (PSC), Herrera (ICV) i Nuet (EUiA).

La CUP va presentar al Parlament una Declaració Independentista rebutjada per CiU i els partits espanyolistes amb l’abstenció d’ERC. Els nostres diputats van fer un vot crític a la Declaració de Sobirania impulsada per CiU i ERC, perquè obviava els Països Catalans i imposava el marc de la UE. Més endavant ens hem abstingut en la resolució pel Dret de Decidir impulsada pel PSC, perquè limitava la Declaració de Sobirania a l’obediència de la legalitat espanyola.

Ara per ara, CiU i ERC descarten una declaració unilateral d’independència, no  contemplen el conjunt dels Països Catalans i es limiten a prometre una consulta pactada amb l’Estat espanyol que no té data fixada, que no se sap si tindrà una o més preguntes i que no serà vinculant.

Tenint en compte els múltiples casos de corrupció que esquitxen CiU i, malgrat la seva retòrica sobiranista, constatem que només cerquen un mer acord amb les elits de Madrid. D’aquesta manera, mentre el President Mas parla de crear estructures d’estat, ell i el seu govern, assessorat pel think tank de Salvador Alemany (Abertis), es dediquen a desballestar-les, imposant-nos una doctrina de xoc neoliberal, privatitzacions, retallades socials i austeritat.

El realisme polític és conservador i immobilista. Per això, davant del perill de frustració o falsificació del procés cap a la independència, la CUP planteja la necessitat de recuperar la mobilització independentista i estendre-la arreu dels Països Catalans, impulsant la desobediència i sumant sinergies amb els moviments més actius contra les retallades.

[publicat al butlletí l’InfoCUP de Mataró, abril 2013]

Fulls de ruta i altres descosits

5 abr.
Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP a Olot, març 2013

Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP a Olot, març 2013

Com es pot pretendre assolir una majoria social independentista sense esmentar el marc de drets socials i laborals que ha de regir en el nou estat català? Per això, resulta desconcertant el suport acrític que tants independentistes neòfits donen al President Artur Mas i a CiU. Aquesta perplexitat no és gratuïta, perquè al capdavall, per molt que pengin la llufa a Brussel·les o a Madrid, el President Mas és qui executa les retallades. Tampoc podem obviar que aquesta CiU que es maquilla amb el discurs sobiranista és la mateixa que el 2012 va votar la Reforma Laboral que ha disparat la xifra d’aturats al nostre país!

Si s’aparquen conceptes bàsics com la sobirania econòmica, alimentària i energètica, la independència serà una paraula buida de contingut, un mer acord entre les elits de Barcelona i Madrid; una simple reforma de l’ordre establert, on el poder restarà a mans d’aquells qui durant més de 30 anys s’han encarregat de matar les mosques colloneres a canonades.

El 16 de març l’ANC celebra una assemblea general que actualitzarà el seu full de ruta, la seva direcció i funcionament organitzatiu.

En el seu anàlisi del procés independentista català l’ANC interpreta que ja hem transitat per les fases de diàleg i denúncia i que a partir d’ara cal preparar-se per a una fase de desobediència prèvia a la construcció del nou estat.

No obstant això, el full de ruta proposat insisteix en donar tot el màxim protagonisme a la política parlamentària i en la suposada importància del pacte de governabilitat subscrit per CiU-ERC.

Més enllà de l’ineludible denúncia de l’espoli fiscal i de l’escanyament econòmic que practica el govern espanyol envers la Generalitat de Catalunya, no hi ha cap al·lusió a la necessitat de posar fi a la corrupció política i al frau fiscal, que no depenen tant de factors externs i que, en canvi, sí que poden condicionar l’avenç independentista.

Per últim, dos aspectes preocupants. En primer lloc, la vaguetat amb què s’aborda la qüestió dels Països Catalans, que queda emmarcada com a un “ideal” que es planteja assolir en “fases posteriors”. En segon lloc, com qui no vol la cosa, l’ANC anuncia la possibilitat de promoure una “coalició unitària independentista”, és a dir, convertir-se en una marca electoral.

Igual que la PDD en el seu dia, l’ANC és un caramel massa dolç i això no presagia res de bo (m’agradaria equivocar-me). Des del passat 11 de setembre, tots els partits d’ordre, tant els pretesament sobiranistes com els que són espanyolistes, han treballat incansablement per aigualir i reconduir el potencial de mobilització exhibit pel moviment independentista. En aquest sentit, cal assenyalar la postura dilatòria adoptada per ICV-EUiA, les trifulgues entre CDC i UDC o els tripijocs del PSC, que in extremis i escudant-se en la resolució presentada el 26 de febrer per CiU i l’Esquerra Plural en el Congrés dels Diputats espanyol s’ha sumat al carro del “dret de decidir” i que a sobre pretén desvirtuar-lo imposant-nos l’obediència al marc legal espanyol.

Els dubtes i les incerteses s’esvairien de cop si haguéssim estat capaços d’organitzar un contrapès o un pol independentista i d’esquerres, capaç de disputar l’hegemonia als sectors conservadors i desmobilitzadors que controlen l’ANC.

Mentre aquesta sensibilitat no s’articuli, les argumentacions simplistes i els discursos neoliberals seguiran predominant en el si del sobiranisme.

Per tot plegat, la CUP és l’esperança d’aquelles persones que volem uns Països Catalans lliures i socialistes. Malauradament, hem funcionat a mig gas i, per tant, esperem que l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 17 de març resolgui el funcionament de l’organització nacional, aparqui les lluites entre capelletes al voltant de l’acció parlamentària i afermi l’essència assembleària i municipalista que ens caracteritza i ens diferencia de la resta d’opcions polítiques.

En definitiva, una bona organització nacional, arrelada al territori, és la clau de volta per garantir l’expansió del projecte de la unitat popular i perquè els diferents agents d’aquest espai polític abordem, sense demora i sense embuts, el debat de la construcció nacional i el procés cap a la independència.

 [Article publicat a Llibertat.cat]

La Declaració de Sobirania: febleses i expectatives

24 gen.

Imatge

La Declaració de Sobirania, votada el 23 de gener de 2013 al Parlament de Catalunya, reconeix una part de la nació (el Poble de Catalunya) com a subjecte polític i jurídic sobirà. Aquesta afirmació qüestiona de soca-rel la Constitució espanyola i és, sense dubte, un punt d’inflexió conceptual rellevant per a poder dibuixar un nou escenari polític que ens permeti trencar amb l’Estat espanyol.

Ara bé, el detall del contingut de la Declaració de Sobirania és fluix, perquè plasma la correlació forces existent avui dia a Catalunya i l’hegemonia d’un eix de centre-dreta, que ha vinculat barroerament el “dret de decidir” a les seves polítiques d’austeritat i a l’adhesió a l’Europa del Capital (UE).

És lamentable que s’hagi obviat el marc nacional complet, els Països Catalans, fins al punt que no es fa cap referència als germans del País Valencià i les Illes, els quals ni tan sols se’ls esmenta en el recorregut històric del preàmbul de la Declaració de Sobirania.

En canvi, per tal d’acomodar ICV-EUiA i el PSC, ens trobem davant d’un text descafeïnat, amb mancances significatives que no podem passar per alt: enlloc es parla de d“independència”, de “nació” i fins i tot s’ha renunciat a referir-se a “l’estat propi”.

En aquest sentit, és normal que la CUP s’hagi expressat fidel als seus principis, mitjançant la fórmula del “sí crític”.

No obstant això, des de la CUP caldrà reflexionar si la crítica s’hauria d’haver plasmat d’una altra manera, atès que les abstencions sempre són difícils de justificar, i encara més quan la lectura de la votació de la Declaració de Sobirania es va fer en clau de Catalunya versus Espanya.

D’altra banda, la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista haurem d’aclarir com volem interactuar amb el moviment sobiranista. Penso que aquest aspecte és tant o més important que el que puguem fer al Parlament o als ajuntaments. Si fem com fins ara, està clar que CiU i ERC l’instrumentalitzaran i el faran servir com a una arma de pressió contra la CUP. Entenc que no podem fer l’orni davant del moviment popular més important de les últimes dècades i que a més a més aborda un dels nostres eixos estratègics: la independència.

Tot i que la Declaració de Sobirania és una afirmació retòrica, que encara no té cap plasmació real o jurídica, a partir d’ara entrem de ple en el nivell de la concreció del “dret de decidir”. Per tant, ara és quan de debò començaran les trifulgues i les contradiccions, ara és quan començaran a caure les màscares.

Els enemics del nostre poble només tenen un objectiu: dividir els partidaris de la sobirania per vèncer. Tot i que no podem menystenir les amenaces exteriors o el discurs visceral del PP, C’s o PXC, allí on haurem d’estar realment alerta serà davant dels intents de desmobilització popular i enfront de les maniobres obstruccionistes. Aquí el Sr. Duran i Lleida no està sol, també hi ha l’actitud camaleònica i dilacionista d’ICV-EUiA, dins de l’òrbita de la qual pul·lulen personatges de renom, com el Sr. Jiménez Villarejo, que nega obertament el nostre dret d’autodeterminació (I) i abandera la defensa del  marc constitucional espanyol (II) en nom de la solidaritat i com a única garantia enfront de la corrupció i el neopotisme de CiU.

Sigui com sigui, als Països Catalans no hi ha res més revolucionari que posar els fonaments polítics per trencar amb l’Estat espanyol i el francès. Per això, les persones que volem avançar cap a una ruptura independentista, hem de tenir clar que aquesta no es produirà mai si depèn de molts dels polítics que van votar a favor de la Declaració de Sobirania.

Som on som gràcies a la resposta i a la mobilització popular, no pas per l’astúcia del Sr. Mas, que fa quatre dies encara pidolava el pacte fiscal, ni per l’estratègia d’ERC, que fins no fa massa encara anava de bracet amb el PSC-PSOE.

Així doncs, no tenim altre remei que sumar el màxim de forces i de gent per fer possible la independència nacional.

Tercer acte: el procés constituent

14 des.

Imatge

El poble s’ha mobilitzat al carrer i a les urnes i ha obligat els polítics d’ordre a modificar el seu guió. El primer acte va ser l’11 de setembre, quan la gent va reivindicar de forma massiva la independència i va enterrar per sempre més la proposta de pacte fiscal. Després, el govern d’Artur Mas va convocar eleccions autonòmiques amb la pretensió de monopolitzar l’independentisme, per diluir-lo i conduir-lo devers els seus interessos. Però els resultats dels comicis del 25 de novembre han  castigat severament a CiU i, en canvi, han beneficiat a les opcions d’esquerra i independentistes, fins al punt que se’ls ha colat la CUP al Parlament!

Tot i les maniobres espanyolistes de distracció, amb el ministre Wert redactant lleis contra el català a l’escola o els xous dels Ciudadanos manifestant-se de bracet amb els feixistes pels carrers de Barcelona, és indiscutible que hem entrat en un nou cicle polític, que no es resol amb una simple reforma de la Constitució espanyola de 1978, perquè allò que es planteja des dels Països Catalans és el dret de decidir i la independència, que són reptes de naturalesa constituent.

Aquest tercer acte és, doncs, l’inici d’un procés constituent català, en el qual els diferents actors polítics i socials ja prenen posicions per situar-se en primera línia de sortida.

Ara bé, si manllevem les paraules de Nelson Mandela, que va dir que “la construcció nacional té un preu”, i les apliquem a la realitat catalana, trobem que la burgesia i el seu altaveu polític (CiU) són els principals esculls que cal superar, perquè sempre han avantposat els seus interessos de classe a la llibertat nacional. De fet, Duran i Lleida i la patronal, ja fa temps que entreveuen que la mobilització popular pot desbordar-los i han estat el primers que ho han dit sense embuts: no hi ha vida fora d’Espanya. Mentre no arriba l’hora de la veritat, dins de les files de CiU continuen escudant-se en una còmoda ambigüitat patriòtica, que els permet saquejar les arques públiques (casos corrupció), privatitzar els recursos i les infraestructures (aigua, autopistes, hospitals) i retallar serveis públics bàsics (educació i sanitat).

Ara mateix CiU negocia un acord trampa amb ERC, que condiciona la convocatòria d’una consulta (sense especificar els continguts ni quan ni com pensen realitzar-la) a l’acceptació de les retallades socials. Justament, és ara quan cal tenir en compte que la burgesia mai ha estat independentista i, com ja va vaticinar el sindicalista Salvador Seguí el 1919 a l’Ateneo de Madrid, en un discurs de rabiosa actualitat: “si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

Per tot plegat, l’esquerra independentista no pot afluixar ni validar un procés de construcció nacional que es fonamenti en la involució democràtica i les retallades de drets socials i laborals. La nostra responsabilitat, al Parlament, als municipis i als carrers continua sent la ruptura amb les estructures polítiques alienes dels estats ocupants (espanyol i francès) i amb les polítiques econòmiques neoliberals dictades pels mercats; i, òbviament, això només serà possible amb la mobilització popular.

[publicat el 9/12/12 a Llibertat.cat]