Tag Archives: CUP

Valoració després de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 27D

31 des.

L’Assemblea Nacional Extraordinària (ANE) del 27D, celebrada a Sabadell, ha certificat la nostra incapacitat per a donar una resposta compartida pel gruix de la militància.

Ens hem quedat sols i hem exhaurit el temps. No podem esperar res més de Junts pel Sí ni cap commiseració per part de Catalunya Sí que es Pot. Els somriures de la Colau i Coscubiela, la instrumentalització electoral del referèndum en mans de Podem, la visceralitat dels convergents, l’actitud passiva d’ERC o l’ofensiva de la dreta mediàtica contra la CUP, posen de relleu que estem acorralats. En definitiva, ja no hi ha temps per a cercar moviments externs i, sobretot, és absurd demanar ajut a qui et vol liquidar políticament.

Haver-ho reduït tot a un “Mas sí / Mas no” ha estat letal per a la CUP i ha posat de manifest la incapacitat política de cercar consensos per part d’aquelles persones que de facto han dirigit la nostra organització en els últims tres mesos. Però també hem posat al descobert que tenim pendent de resoldre el debat sobre el procés independentista, i això ens ha esclatat als morros. Massa tard i massa dur per resoldre-ho en una setmana.

Les condicions objectives per avançar cap a la ruptura hi són des de fa temps. Però, hem d’admetre que fins ara les condicions subjectives ens han fallat.

Espero i desitjo que puguem trobar una solució de consens i evitar unes noves eleccions, si això no és possible, aleshores, haurem de fer foc nou dins de la CUP i recosir l’organització i, sobretot, dotar-nos d’una direcció política amb voluntat real de rellançar el procés cap a la independència, i d’enfrontar-se al reformisme espanyol i als cants de sirena del referèndum pactat o del front d’esquerres.

Qui avisa no és traïdor!

13 nov.

defensem

La correlació de forces sorgida del 27S va fer bascular, de forma clara, l’independentisme cap a l’esquerra. Per tant, això s’ha de traduir en el programa del nou govern i també en el seu lideratge.

La dreta oblida que la independència té un preu. Per això, és inadmissible que en nom de la independència es vulgui fer passar les esquerres per l’embut.

Per molt que diguin missa, Artur Mas no genera consens i no suma. Per què, doncs, Junts pel Sí s’atrinxera en la figura d’Artur Mas?

Tot i  així, cal admetre la realitat: la CUP té una força reduïda i no disposa d’una hegemonia social per desplegar tot el seu programa. Per tant, cal trobar un punt intermedi. Ni tu ni jo. La síntesi del moment històric es concreta en la necessitat objectiva de construir una República Catalana, que només serà possible sobre la base d’una aliança conjuntural entre uns sectors socials amb interessos de classe contraposats. Ras i curt.

Si Artur Mas s’enroca, anirem cap a unes noves eleccions amb les bases sobiranistes desmobilitzades i desmoralitzades, i per bé que algunes enquestes indiquin que la CUP podria millorar les seves expectatives, hi ha el perill real de què les opcions del NO i del SÍ-NO sumin prou vots i formin un govern alternatiu que enterri el procés cap a la independència.

Altrament, si les esquerres maximitzem les nostres exigències, a més a més de la probable repetició de les eleccions, sorgeix el risc d’implosió de l’espai polític de centre-dreta que fins ara ha capitalitzat CDC i l’abandonament de l’aspiració independentista per part d’aquests sectors.

La trifulga entre CDC i la CUP no s’acaba amb la investidura, però per resoldre aquest tràmit és necessari que comparegui un tercer actor que fins ara ha estat absent: ERC i els independents de la llista de Junts pel Sí. Aquests sectors han d’abandonar  la retòrica simplista de la unitat i han d’assumir la responsabilitat de governar el  país de forma transitòria, desplaçant les polítiques neoliberals i, sobretot, les persones que, com Artur Mas, no generen consens.

Finalment, no vull fugir d’estudi, la CUP tenim una responsabilitat majúscula. Responsabilitat amb la justícia social i amb el futur del país. Trobar l’equilibri intern serà, malgrat tota la pressió a què estem sotmesos, lent i feixuc. Per tant, paciència i que ningú en dubti: no fallarem! Ara bé, portes enfora també cal deixar clara una cosa: si es menysté a la CUP i les seves propostes, el procés cap a la independència anirà per un pedregar.

11 de setembre de 2015 a Mataró: cap a la ruptura social, nacional i democràtica

17 set.

La vetlla de l’11 de setembre el lingüista Joan Veny va fer una conferència sobre la història de la llengua catalana a la Sala de Plens de l’Ajuntament, plena de gom a gom, amb les significatives absències dels representants del PP, C’s, VoleMataró i PxC.

Més tard es va tornar a celebrar la Marxa de Torxes per la Independència, que va congregar més de 500 persones i que va discórrer pels carrers cèntrics de Mataró.

L’endemà al matí, Diada Nacional, tothom estava pendent de la Via Lliure de Barcelona. No obstant això, l’assemblea de la CUP vam assistir, com cada any, a l’Ofrena floral als lluitadors en defensa de les llibertats de Catalunya. Van faltar a la cita PP, ni C’s i PxC; per què serà? Tot i així, l’acte va quedar força deslluït per la pluja, la poca afluència de públic i per l’excés de protocol. Sense dubte, és un acte que s’ha de repensar, sense que això suposi silenciar la veu a les entitats que volen expressar-se, perquè sigui més dinàmic i participatiu.

A continuació podeu llegir el guió de la meva intervenció, en representació de la CUP, a l’Ofrena de l’11 de setembre d’enguany:

“Necessitem recuperar la sobirania arrabassada per la força de les armes fa 300 anys.

Necessitem recuperar la nostra capacitat per decidir.

Per sortir de la crisi econòmica, social, ecològica i política, cal trencar amb l’Estat espanyol i amb la Troika (FMI, UE, BCE).

Tant Espanya com la UE són estructures de poder imperialistes que estan al servei de les oligarquies i del capital, que no es pot reformar perquè arrosseguen una història de:

Dèficits democràtics.

Injustícia social.

Negació de la diversitat.

Nosaltres no venim aquí a canviar de bandera ni a imposar cap identitat, ni a dir-li a la gent en quin idioma han de parlar. No ens importa l’origen ni els cognoms de la gent, sinó les seves idees.

Venim a defensar la sobirania. A retornar el poder al poble. A construir un país acollidor, més just i lliure.

No des dels despatxos, sinó des del carrer. Amb la participació ciutadana i la radicalitat democràtica.

Som anticapitalistes i tenim molt clar dues coses:

Sense una majoria a favor del canvi social no hi haurà una independència de veritat.

Sense independència no hi ha canvi social.

No farem una independència perquè continuïn manant els de sempre. No volem un país governat per corruptes i neoliberals que només pensen en la seva butxaca i en els interessos de les multinacionals.

Però tampoc farem el joc a l’espanyolisme ni als cants de sirena d’un federalisme que és impossible. Ja n’hi ha prou d’ambigüitats. És l’hora de definir-se: o Regne d’Espanya o República Catalana.

La independència és necessària perquè és l’única manera d’iniciar un procés constituent encaminat a la recuperació de totes les sobiranies en tots els àmbits de les nostres vides.

Sense una República Catalana independent no hi ha espai per a la sobirania econòmica, alimentària, energètica, el dret d’habitatge, la sanitat i l’educació pública.

Per la ruptura social, nacional i democràtica. A guanyar, al carrer i a les urnes. A resistir i a autoorganitzar-nos. Perquè la lluita és l’únic camí per a poder-nos governar sense ingerències.

Visca la Terra!”

Mataró necessita un acord plural per la sobirania

27 ag.

El món local i el municipalisme són, per la seva proximitat a la ciutadania, l’eina més potent de què disposem per a construir un país lliure i socialment just.

L’adhesió de Mataró a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) és, doncs, un pas necessari per situar el nostre municipi al capdavant del procés de ruptura amb la Constitució Espanyola i a favor de la restitució de la sobirania, requisits bàsics per iniciar un procés constituent, sense ingerències ni limitacions, en el qual el poble català ho decideixi tot: tant la relació que volem establir amb el Regne d’Espanya i la Unió Europea, com el model econòmic i de drets socials.
Mataró no és una excepció i compta amb una majoria social sobiranista, que des de la pluralitat, fa temps que també s’expressa a les urnes.

Som moltes les persones que estem avorrides i fartes de la caritat, de la resignació, de la paciència i el seny paralitzador, d’acatar unes lleis inquisitorials i un ordre establert “por derecho de conquista” que només ha servit per enriquir a les oligarquies .

Per això, l’adhesió de l’Ajuntament de Mataró a l’AMI és, malgrat tots els matisos, un factor progressiu.

És cert, però, que aquesta adhesió s’ha plantejat a les portes de les eleccions del 27S i que el clima electoral dificulta el debat serè i l’assoliment d’acords amplis. No obstant això, convé que el bloc democràtic a favor del dret de decidir eviti les trifulgues partidistes, ja que un desacord ens deixa a tots fora de joc i, en canvi, esperona l’espanyolisme residual.

Cal doncs, que les regidores i els regidors del Ple de l’Ajuntament de Mataró actuem amb generositat per a teixir complicitats a favor d’una nova Res publica sobirana i un nou contracte social que doni resposta a les situacions d’urgència social que afecten a tantes persones de la nostra ciutat i del nostre país, així com també a les expectatives del moment de canvi polític que estem protagonitzant entre tots plegats.

[publicat a Llibertat.cat i al Capgròs]

Ai Mataró, tanta roba i tan poc sabó!

13 juny

13juny

Ahir vam celebrar els vuit anys d’en Xevi al capdavant de la regidoria de la CUP a l’Ajuntament de Mataró. Avui, dissabte 13 de juny, la Carme i jo hem agafat el relleu.

M’he llevat d’hora i he anat al mercat de la plaça de Cuba. He comprat a corre-cuita. Cap a dos quarts de deu he rebut un missatge de David Bote (PSC) que em confirmava que ja tenien lligat un acord de govern amb CiU (quin gripau!).

A un quart de dotze he arribat a l’Ajuntament. Molt de protocol i moltes americanes. Després de complir amb el tràmit de les acreditacions, a les dotze del migdia, hem accedit a la sala de plens per començar el Ple de Constitució de l’Ajuntament de Mataró. A primera fila m’he topat amb l’Iceta, abduït pel mòbil, i amb el Rangel (quina por!). De fons se sentien  els crits antifeixistes dels companys concentrats al carrer. I jo amb la panxa feta un manyoc de nervis.

La mesa d’edat ha formalitzat la presa de possessió dels vint-i-set regidors i regidores de l’Ajuntament de Mataró, fent-nos la pregunta següent:

Jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de Regidor de l’Ajuntament de Mataró, amb lleialtat al Rei, i respectar i fer respectar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Jo he respost així:

Prometo per imperatiu legal i em comprometo a servir a la ciutadania de Mataró i al poble català, únics dipositaris de la sobirania, per iniciar, des d’aquest Ajuntament, un procés constituent per proclamar una República Catalana Independent, no patriarcal i Socialista.

La meva companya de regidoria, la Carme Polvillo, ha respost el següent:

Prometo per imperatiu legal i em comprometo a treballar, amb tota la meva força i voluntat, per les persones que pateixen racisme i xenofòbia, que pateixen discriminació econòmica, que pateixen desigualtat i exclusió social. I també em comprometo a defensar la meva estimada terra i com més lliure millor.

I ens hem quedat ben descansats!

Les regidores de VoleMataró també han fet servir fórmules creatives. La majoria dels de CiU s’han limitat a “l’imperatiu legal”, però alguns d’ells han afegit en la seva la seva prometença un text proposat per l’AMI, i els quatre electes d’ERC han fet el mateix.

Després, cada grup ha fet un parlament per indicar el seu posicionament envers la investidura del nou alcalde. S’han presentat vuit candidatures, entre les quals la meva. Hem dipositat el vot secret en una urna i… David Bote, que ha sumat els vots de CiU, ha estat qui ha obtingut més vots: onze. Però com que no ha tingut la majoria absoluta necessària, ha estat investit alcalde per ser el cap de la llista més votada a les eleccions del 24 de maig.

Enhorabona, David! Ara cal veure com te’n surts…

Finalment, amb un escut de l’Ajuntament de “plata de primera llei” a la samarreta i amb el puny alçat, he entonat Els Segadors a cor què vols. I en acabat, una interminable sessió fotogràfica.

Ep! Si voleu llegir el guió del meu discurs, aquí el teniu:

“Bon dia a tothom.

En primer lloc vull agrair al regidor que ens ha precedit, en Xavier Safont-Tria, la feina duta a terme durant 8 anys. Una experiència compartida. Una experiència acumulada que ens dóna una perspectiva de tot allò que ha passat en aquest Ajuntament i en aquesta ciutat en els últims anys.

Agraïm a les 3.843 persones que han confiat en la CUP. Ara tenim més força i la farem servir per desplegar els eixos del nostre programa i per donar més veu i visibilitat a les lluites veïnals i socials de Mataró.

Estem contents, però constatem que a Mataró hi ha molta feina a fer per sumar més suports a favor de la independència i d’un procés constituent. Ratifiquem que aquest treball s’ha de fer des de la base, confluint en les lluites i no pas des dels despatxos.

La política institucional no és una finalitat en sí mateixa. Sense una ciutadania activa i mobilitzada a peu de carrer, tot seguirà igual. No ho oblidem: la participació és el motor del canvi social i polític.

Fixeu-vos. Els resultats del 24M reflecteixen una pluralitat d’opcions polítiques i anuncien la fi del bipartidisme. Ara bé, tot i la patacada electoral, PSC i CIU  mantenen la capacitat de retenir l’alcaldia i formaran govern.

Per a nosaltres està molt clar que PSC i CiU són les dues cares d’una mateixa moneda, les dues cares d’un mateix model de ciutat segregadora i dual, de capelletes i especulació. Un model basat en la transferència de recursos públics cap a interessos privats. Un model de ciutat que any rere any suspèn en qualitat democràtica i en participació, en cohesió social i en l’encaix de la diversitat.

El vell ordre polític que representen CiU i PSC s’està morint, però el nou país no acaba de néixer, i és en aquest clarobscur que afloren els monstres de la xenofòbia de PXC o de la catalanofòbia de C’s.

Vivim un moment convuls i agitat, ple d’incerteses. Donem la benvinguda a aquests temps interessants que viurem plegats.

Avui, gràcies a la mobilització popular, som en una cruïlla històrica, en un període que anticipa un canvi de cicle polític en clau plebiscitària i constituent. Un temps immillorable per repensar-nos i agafar embranzida. Afirmem, ara, igual que al 1936, que la victòria del poble equivaldrà a la mort del capitalisme. Volem decidir-ho tot. Volem canviar-ho tot. Volem capgirar la història.

Des de l’Ajuntament de Mataró, el grup municipal de la CUP treballarem sense descans per guanyar la Independència i construir el Socialisme.

Programàticament, els nostres eixos bàsics per a Mataró, són els següents:

  • Participació ciutadana de debò: cal revisar ja el Reglament Orgànic Municipal (ROM) per afavorir la participació ciutadana al Ple, donar caràcter vinculant als consells de participació i impulsar uns pressupostos participatius.
  • Una auditoria del deute de l’Ajuntament, que determini quina part del deute és il·legítim i no hauríem de pagar.
  • Una política d’habitatge que penalitzi via IBI la tinença de pisos buits, i que es dediqui una part fixa del pressupost a comprar pisos per rehabilitar-los i destinar-los a lloguer social.
  • Retenir riquesa a la ciutat mitjançant la municipalització progressiva dels serveis que estan externalitzats a mans d’empreses privades (brossa, neteja d’equipaments, grua, etc.).
  • Defensa de l’espai agrari i del patrimoni arquitectònic.
  • Educació pública: suport a la immersió lingüística i rebuig a la llei Wert, reduir la ràtio del nombre d’alumnes per aula, implantar el criteri de proximitat als centres (no a la zona escolar única), i construir ja els equipaments d’Angeleta Ferrer, Joan Coromines i secundària que requereix la ciutat.
  • Apostar pel petit i mitjà comerç de proximitat enfront a les grans superfícies comercials i a la liberalització d’horaris comercials.
  • Una mobilitat que aposti pel transport públic (Mataró Bus) i que humanitzi la ciutat, adaptant-la a vianants i bicicletes.
  • Incrementar el pressupost de Cultura.
  • Impulsar la normalització i l’ús social del català.
  • Combatre el racisme i el sexisme

D’acord amb el codi ètic de la CUP, el mandat del regidor i la regidora d’aquest grup municipal serà d’un màxim de dues legislatures; tenim el sou limitat; serem transparents i farem públics els nostres comptes; les decisions les prendrem de forma assembleària i sempre donarem la veu a la ciutadania. 

La política o la fas o te la fan. Som aquí per cantar la canya i per dir les coses pel seu nom. No tenim el cul llogat, perquè nosaltres no depenem dels bancs. Per això, presentem a Juli Cuéllar com a candidat a Alcalde i, en cas de no resultar elegit, ja us anunciem que farem d’oposició. Oposició crítica i combativa. Però també serem dialogants i constructius; per això, ens comprometem a cercar acords i a donar suports puntuals a les mesures socials i a favor de la sostenibilitat que contribueixin a la millora de les condicions de vida de la població, així com també a les resolucions a favor del procés cap a la independència.

Advertim, però, que no subscriurem cap proposta que facin els xenòfobs de PXC.

I també, demanarem a l’Alcalde entrant, sigui qui sigui, que tregui el quadre del Rei d’Espanya i les banderes espanyoles del nostre Ajuntament i que, quan arribi l’hora de la Ruptura Democràtica, que no vacil·li i es posi al servei del país.

Traslladem una salutació a tots els regidors i les regidores de la CUP del Maresme i d’arreu dels Països Catalans. Expressem la nostra emoció cap als companys/es d’Argentona i Badalona, que si res no es torça, estrenaran governs d’unitat popular que marquen el camí a seguir en un futur a la nostra ciutat.

Per últim, un record per a totes les persones que ens han deixat, sense ells no seríem on som: Pere Boix, Josep Fernández, Joan Egea i Jordi Canal.

Per tots vosaltres. La lluita continua! Visca la Terra!”

Agraïments i primers compromisos

1 juny

julicarme

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

Prou de fer volar coloms: no a la Festa al Cel!

27 març

no_festaalcel_a_mataro

El govern de CiU ha fet públic que està licitant contractacions per reeditar la Festa al Cel els propers 19 i 20 de setembre. La manca consens social o els costos d’aquest esdeveniment no han impedit que CiU tirés pel dret, la qual cosa posa de manifest que el compromís per la repetició de la Festa al Cel ja estava pactada d’antuvi.

El ball de xifres i la manipulació de la informació relacionada amb la festa dels avions ha estat la tònica del govern de CiU. L’edició de 2014 va costar 515.000€, dels quals, pel cap baix 350.000 € corresponen a aportacions de diner públic, però a hores d’ara encara no sabem del cert quants diners va costar a les arques municipals. Els comptes no estan gens clars, tot i així, a dos mesos de les eleccions municipals, CiU ha decidit iniciar els tràmits de contractació per repetir la Festa al Cel i el dispendi de cabals públics que això representa.

Diuen que així es genera riquesa i per justificar-ho ens parlen del valor de la marca de ciutat. CiU construeix el seu relat sobre un interès comú fictici, que consisteix a sufragar amb diners públics grans esdeveniments perquè es generin beneficis privats. D’aquesta manera, aconsegueixen que, per un dia, la nostra ciutat es converteixi en un plató idíl·lic i en una portada mediàtica. Però la ciutat real, la seva complexitat i les seves necessitats són les grans absents en aquesta orgia. Comptat i debatut: pa per avui, fam per demà.

No ho compartim i repetim allò que ja vam dir: cal tocar de peus a terra, perquè la Festa al Cel és un espectacle efímer, militarista i antiecològic lamentable, que espolia els recursos del nostre Ajuntament i arracona necessitats socials més prioritàries. Finalment, cal rebutjar aquesta despesa aprovada de forma unilateral per CiU (que governa en minoria) perquè representa una hipoteca per al futur govern de la ciutat.

Capgirem Mataró!

16 gen.

presentació primer candidat

El passat desembre de 2014  la CUP de Mataró em va elegir per encapçalar la llista de electoral per a les municipals de 2015.

Aquesta responsabilitat l’emmarco dins del meu compromís com a militant de l’esquerra independentista. És un repte personal, però també és un repte col·lectiu que no tindria cap sentit sense els companys i les companyes de la meva assemblea local i de la resta de col·lectius alternatius.

Conec bé la ciutat i, sobretot, el funcionament de l’Ajuntament de Mataró. Sé molt bé qui és qui i què ha fet cadascú en aquest Ajuntament i en aquesta ciutat. No em ve de nou.

Vull defensar un projecte de ciutat al servei del benestar de les persones i de la majoria social, de les classes populars.

Ara és el moment de capgirar Mataró, de donar-li la volta.

  • Per superar el model de ciutat de PSC i CiU, i per acabar amb el govern dels de sempre.
  • Per plantar-los cara, per resistir a l’ofensiva neoliberal, les polítiques punitives i d’austeritat, així com també la involució democràtica en l’àmbit local. No a les privatitzacions, no a les retallades, no al deute il·legítim, no a les corrupteles i irregularitats en la gestió municipal.
  • Per construir alternatives, amb petits canvis que són necessaris i  factibles perquè estan a les nostres mans.

Comparteixo el criteri de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Per tant, cal implicar-se i passar a ser subjectes actius del nostre present i del nostre futur.

Entenc la política institucional com a un mitjà, mai com a una finalitat. L’objectiu és enfortir el teixit associatiu, l’autoorganització i la mobilització popular; aquests són els requisits indispensables per a la transformació. Sense la força del carrer la lògica del poder institucional és absurda.

A Mataró hem de combatre la situació d’emergència social i apostar per polítiques de cohesió social. Hem de defensar els serveis públics (educació, sanitat, benestar social); retrobar l’equilibri amb el medi, mitjançant nous models de mobilitat i de gestió dels residus, recuperar la democràcia, avui dia amenaçada per la corrupció.

Farem un procés participatiu i organitzarem punts de trobada temàtics per abordar totes les qüestions que ens afecten i que volem millorar de la nostra ciutat. Més endavant, en una assemblea oberta fixarem els eixos programàtics de la candidatura i elegirem la resta de companys i companyes que formaran part de la llista de la CUP.

En la nostra memòria col·lectiva tenim molt present el 14 d’abril de 1931 i, per això, aspirem a convertir les municipals de 2015 en un autèntic plebiscit a favor de la ruptura, pel canvi social i la independència.

Finalment, vull destacar el codi ètic aprovat per l’assemblea de la CUP, que detalla una manera de fer i d’entendre la política a la qual no volem ni podem renunciar: limitació de mandats i sous, no duplicitat de càrrecs, no dependre dels bancs, transparència i pressupostos participatius, decisions en assemblea, altaveu de les lluites socials, sense càrrecs de confiança, parlar clar i en català, retiment de comptes, referèndums i treball des de la base per la independència dels Països Catalans i la transformació social.

Moltes gràcies pel vostre suport i benvinguts a temps interessants!

Hi ha un gran desordre sota el cel, l’Estat espanyol trontolla: la situació és excel·lent

12 gen.

El col·lectiu Espai la Fàbrica, afí a l’organització Endavant, ha publicat una interessant  i oportuna selecció d’articles sobre “el procés sobiranista al Principat”. Aquest espai d’opinió obre una finestra al debat i, en aquest sentit, es fa necessari dialogar i polemitzar per arribar a establir anàlisis més acurades per a l’acció política. Centraré, doncs, la meva atenció en els articles d’Andreu Ginés i Aure Silvestre, amb la intenció de refutar les anàlisis de conjuntura que fan i els plantejaments derrotistes que se’n desprenen.

Un procés impulsat i pactat des de dalt? O bé un procés complex i contradictori?

La mobilització sobiranista iniciada el 2006 a nivell popular ha desbordat el consens autonomista, amb la qual cosa s’ha obert una esquerda en l’aliança històrica entre les classes dominants de la nació dominadora i les classes dominants de la nació oprimida.

Això, per si sol, no és casual ni té res d’innocent. De fet, les mobilitzacions populars ho han interpretat de forma  nítida: la superestructura política (Estat espanyol) és el principal obstacle pel desenvolupament de la base econòmica i per a la construcció nacional dels Països Catalans. Ni les lluites concretes contra les retallades de drets socials i de drets laborals ni cap procés constituent i de transformació socialista reeixirà si no és resol la contradicció principal, que ara i aquí implica la consecució d’un Estat independent.

Aquest anàlisi compta amb un rerefons estructural que s’ha vist amplificat a partir del moment en què la Troika ha esfondrat les bases materials del pacte entre oligarquies del 1978. Això es tradueix en un creixent autoritarisme, en una irremeiable centralització del poder en mans de l’Estat espanyol i en una clara competència pels recursos que perjudica a la nació dominada.

L’actual impugnació del règim emanat del franquisme ha sorgit dels sectors populars que, malgrat totes les contradiccions existents en el seu si, aposten per una ruptura democràtica sobre la base de l’exercici de l’autodeterminació per accedir a la independència de Catalunya. Això no és, per tant, cap invent de CiU ni una cortina de fum a mans de les classes dominants. Certament, però, existeix un alt risc d’instrumentalització del sobiranisme a mans de les oligarquies econòmiques, que si no poden avortar el procés cap a la independència, aleshores intentaran apropiar-se’l des dels despatxos del poder per imposar un model social contrari als interessos del poble.

Ara bé, els canvis polítics i socials no són lineals; per tant, podem restar immòbils i dir que això no va amb nosaltres o bé d’adequar-nos a la nova realitat i aprofitar la situació de deslegitimació del bloc de les classes dominants per avançar cap a una nova hegemonia més favorable als nostres objectius estratègics.

Un futur negre? O bé una oportunitat per a l’alliberament?

Andreu Ginés planteja que una hipotètica independència de Catalunya tindria unes “greus conseqüències per al País Valencià”, i Aure Silvestre sentencia que el “procés sobiranista a Catalunya està duent a un atzucat al conjunt dels Països Catalans” fins al punt de considerar que està “conduint a una acceleració de l’embranzida recentralitzadora per a tot el país, en especial al País Valencià i les Illes” i que en paral·lel estaria provocant “un afebliment, a marxes forçades, del capital de forces que l’Esquerra Independentista ha estat acumulant les últimes dues dècades en favor de la construcció nacional i del projecte d’alliberament nacional per al conjunt dels Països Catalans.”

Aquestes afirmacions parteixen d’una visió homogènia i gens dialèctica dels Països Catalans i de la pròpia esquerra independentista. Precisament, l’eventual independència de Catalunya posa damunt de la taula la necessitat de definir com s’han de construir els Països Catalans i un model de societat més just. Per tant, la independència de Catalunya s’ha interpretar com a una oportunitat i no pas com a una renúncia a l’alliberament nacional i social del conjunt de la nació. És, en primer lloc, una oportunitat perquè afebleix l’enemic i pot suposar un col·lapse efectiu de l’Estat espanyol i, en segona instància, és una oportunitat històrica no sols per a la resta de territoris dels Països Catalans sinó també per a la resta de pobles sotmesos. No és estrany, doncs, que l’esquerra independentista basca, amb qui tants catalans s’emmirallaven fins no fa massa temps, ara tingui el procés sobiranista de Catalunya com a referent!

Per tant, no és cert, com diu Aure Silvestre, que “tal com estan anant les coses, el futur es presenta bastant negre, tant pel que fa al país com pel que fa al moviment independentista.”

És la nostra obligació com a revolucionaris lluitar per vèncer les dificultats, tant a Catalunya com a la resta de territoris, per crear una situació nova més favorable. El tot o res resulta paralitzant i massa sovint evidencia un menyspreu o una greu incapacitat per portar a terme una tàctica política que concreti els passos a seguir per assolir els eixos estratègics de l’esquerra independentista.

En contra del referèndum?

Andreu Ginés fa un triple salt mortal i afirma, sense pudor, el següent: “estic en contra d’un referèndum -independentment de la pregunta o de la data- que tant en la seua concepció, com en la possible resolució, ens allunya del nostre objectiu.”

Quan algú diu que està a favor del dret de decidir però en contra de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, de seguida ens ve al cap el confusionisme de l’esquerra espanyola. Per tant, és sorprenent que algú que es reclama membre de l’esquerra independentista faci servir una retòrica similar. Reconèixer un dret per negar-lo en la pràctica és, sense dubte, un posicionament esquizofrènic i contradictori.

És preocupant, doncs, que hi pugui haver sectors de l’esquerra independentista que no se sentin interpel·lats per la mobilització sobiranista més important de la nostra història. És preocupant que no es reconegui el caràcter popular i dialèctic del procés sobiranista. I, finalment, també és preocupant i erroni limitar l’acció política de l’esquerra independentista a un paper d’apuntador crític, de “mosca collonera”, amb la qual cosa es renuncia a esdevenir un subjecte actiu del canvi polític i social.

Per això, quan Aure Silvestre ens diu que “la CUP no és una organització forta, està molt fracturada internament i encara molt lluny de ser una organització de Països Catalans més enllà de les seues declaracions d’intencions” no sols menysté el potencial de la principal organització de masses de l’esquerra independentista, sinó que omet qualsevol explicació sobre qui és que incapacita a la CUP per abordar el conflicte polític que s’ha obert amb l’Estat espanyol arran de la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

Donar la veu al poble és un element rupturista fonamental, perquè suposa confrontar el principi democràtic a l’obediència a les lleis de l’Estat espanyol. És per tant un escenari ideal que hem de defensar sense fissures. Tenint en compte que allò transcendent són els fets i no les paraules, és important que l’esquerra independentista interpreti bé el moment històric que estem vivint, s’anticipi als esdeveniments, arraconi el derrotisme victimista i passi a concretar les qüestions pràctiques més urgents: 1) planificar la desobediència popular per impedir la involució o la “traïció dels líders”, 2) destapar sense miraments el confusionisme del qui diuen sí però no, 3) establir un acord ampli per la construcció dels Països Catalans i 4) posar les bases d’un procés constituent que fixi els drets socials i llibertats bàsiques de la futura República Catalana.

[publicat a Llibertat.cat]

 

Qui no té pressa?

13 oct.

ImatgeHem arribat al moment clau. Dia rere dia cauen les màscares de polítics, escriptors, actors, esportistes, etc. Tothom s’ha de posicionar. La gent vol saber si estàs a favor de fer un referèndum i, arribats al cas, si votaràs sí o no a la independència de Catalunya. La mobilització popular ha clarificat la situació, si més no al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, fixant dos pols: els immobilistes i els partidaris del dret a decidir.

L’esquerra independentista, a través de la CUP, no ha d’abandonar el terreny de joc institucional (Pacte Nacional pel Dret a Decidir), però tampoc pot restar a l’expectativa del que diguin o facin CiU i ERC. La iniciativa política i la capacitat d’emplaçament són primordials i hauríem de situar-les en els paràmetres següents:

1r. Donar la veu al poble i exigir la celebració d’un referèndum sobre la independència al llarg de 2014 amb una sola pregunta, que sigui clara, que només admeti dues possibilitats de resposta (sí o no) i que no que no barregi altres qüestions com l’adhesió a la UE. En aquest sentit, la pregunta del referèndum d’Escòcia és el model a seguir.

2n. Clarificar els blocs polítics. Els talibans de la Constitució espanyola de 1978 ja han reaccionat davant del sobiranisme popular i s’han configurant com a bloc del no a la independència. En aquest cantó de la balança les coses estan molt clares. Tot i que els espanyolistes rebutgen qualsevol referèndum i miren d’aprofitar l’estratègia de la por, a la pràctica ja actuen dins d’una lògica de confrontació referendària. En aquest sentit, el temps juga en contra de l’opció independentista. Per tant, és urgent impulsar la clarificació dins dels partidaris del dret a decidir per tal que al més aviat possible es configuri el bloc del sí a la independència. Per això, cal combatre sense treva les maniobres confusionistes de PSC, UDC i ICV-EUiA, que pretenen introduir més d’una pregunta i marejar-nos amb debats estèrils sobre l’encaix legal de la consulta. I, també, cal estar alerta davant dels moviments dilatoris en forma d’eleccions “plebiscitàries” anunciades per Artur Mas, que aspira a tenir carta blanca fins al 2016.  

3r. Esperonar la mobilització sobiranista, introduint-hi la necessitat i la praxi de la desobediència com a instrument útil i legítim per proclamar la independència de Catalunya.

4t. Dins del bloc del sí a la independència, cal afavorir un acord ampli en relació a la construcció dels Països Catalans, evitant essencialismes i contraposicions doctrinals de “tot o res” que sols provoquen incomprensió i rebuig; i, d’altra banda, també cal impulsar la confluència de totes les sensibilitats de les esquerres per definir quin model social i d’Estat volem construir.

Si superem aquests esculls, podrem frustrar la possibilitat d’una transició pactada entre les oligarquies i estarem en condicions de propiciar un veritable procés constituent i de ruptura democràtica, que pot encomanar-se a la resta de l’àmbit nacional i que també pot precipitar canvis substancials en el marc geopolític europeu i mediterrani. Tenim o no tenim pressa?

[Article publicat a L’Accent, núm 258]