Tag Archives: antifeixisme

Ara més que mai: Mataró antifeixista!

18 gen.

absolucic3b3-4-antifeixistes-1Els sectors conservadors i feixistes d’arreu d’Europa han aprofitat la commoció creada pels atemptats de París per imposar retallades de drets i llibertats, atiar la xenofòbia i la islamofòbia.

Les conseqüències de la violència islamista són detestables, però cal anar a l’arrel del problema: no serveix de res renegar de l’islamisme si no diem res en contra del sistema capitalista que el genera i l’alimenta. Ben mirat, els discursos autoritaris i punitius estan estretament lligats a les polítiques d’austeritat aplicades pels nostres governants.

En aquest sentit, cal denunciar la deriva autoritària dels nostres governants i, particularment, dels integristes que manen a l’Estat espanyol i també a Catalunya, que de forma hipòcrita s’omplen la boca de “je suis Charlie” i de llibertat d’expressió, però a l’hora de la veritat ens imposen la llei mordassa, promouen els fitxers polítics, avalen la violència policial o empresonen anarquistes apel·lant a “l’ordre”, a la “moral” o la “seguretat” de l’estat.

Els atemptats de París han desfermat un estat de xoc, induït des dels mitjans de comunicació, que propicia la proliferació dels falsos rumors que assenyalen de forma injusta a un sector de la població: la població nouvinguda de religió musulmana.

Aquesta estratègia de confrontació només afavoreix a les classes dominants. Per això, cal plantar-se i rebutjar el món orwellià cap a on ens volen portar i afermar els principis del contracte social i de la justícia social, que són la base de la convivència democràtica.

Una primera mostra d’aquesta deriva xenòfoba la podem llegir en les nefastes cròniques sobre Mataró signades pel periodista Fede Cedó a La Vanguardia: “Resurgen los conflictes raciales en Mataró” (29/12/2014). Un titular aberrant i una notícia confusa que tenen una clara intencionalitat política: inocular la por a la diversitat per poder replicar a les grans ciutats de l’entorn metropolità el model punitiu implantat per Albiol a Badalona.

Un segon exemple el podem trobar en els comentaris que el passat 7 de gener van fer a les xarxes socials els regidors portaveus de PP i PXC.

Finalment, cal referir-se al debat de Pantalla Oberta d’M1TV de dimecres 14 de gener, en el qual la regidora portaveu de PXC va carregar les tintes contra l’islam i, de forma més sibil·lina, el regidor portaveu del PP va fer una arenga contra la multiculturalitat i va dir que s’ha acabat el “buen rollo”.

Incitar a l’odi religiós i promoure la xenofòbia sembla que és gratuït. En canvi quan algú gosa denunciar públicament les conductes feixistes dels nostres aprenents de bruixot, aleshores ens trobem davant d’una pluja de denúncies i amb una inadmissible judicialització del debat democràtic. Justament, això és el que va passar arran d’una concentració ciutadana impulsada per UCFR el passat 18 de juliol de 2014 davant d’una parada de PXC a la plaça Itàlia de Mataró  per recollir material escolar només “pels de casa”, a l’estil del que fan els neonazis grecs d’Alba Daurada.

Davant de la impunitat dels discursos xenòfobs cal mobilitzar-se i defensar els drets i les llibertats que ens volen arrabassar. Per això, cal donar suport a les quatre persones antifeixistes denunciades per PXC que dijous 22 de gener seran jutjades a Mataró.

Solidaritat antifeixista!

No tingues por

11 abr.

Acte d'ARRAN a Barcelona. Guillem Agulló, 20 anys amb tu!

A Guillem Agulló el van matar uns nazis.

El van matar perquè era jove i representava el futur de llibertat del País Valencià i dels Països Catalans. Perquè era antifeixista i independentista. Membre del col·lectiu antiracista SHARP i de Maulets.

Va ser un assassinat amb una clara intencionalitat política.

Va ser, com va denunciar Maulets, un crim d’Estat.

L’autor material de la punyalada al cor del jove Guillem era un nazi confés, que operava dins d’una trama organitzada al voltant del grup Acción Radical, la penya Yomus del València CF i amb connexions amb la companyia de seguretat privada Levantina de Seguridad.

Els nazis van comptar amb el silenci còmplice dels grans partits, especialment del PP i Unió Valenciana, que finançaven el Grup d’Acció Valencianista del qual en van sortir les accions terroristes del Col·lectiu Vinatea contra l’independentisme i el valencianisme progressista.

El diari Las Provincias, la Guàrdia Civil, el judici farsa celebrat el 1995 i l’assetjament a la família de Guillem van confirmar el pes del feixisme a casa nostra.

Molta gent prefereix posar-se una bena als ulls i girar l’esquena davant d’una realitat incòmoda i, justament, això és el que van fer molts quan van matar a Guillem, ja que el seu cas va posar en evidència la baixa qualitat de la democràcia espanyola  i dels poders públics que  la sostenen.

La por i els prejudicis alimenten el feixisme, que és usat per l’Estat capitalista espanyol i les seves classes dominants per a dividir-nos i impedir qualsevol esperança d’emancipació.

Per això, és oportú recordar l’abril del 38, quan milers de joves catalans van ser mobilitzats en la lleva del biberó. Eren nois de 18 anys, com en Guillem, que van encarar-se amb el feixisme i van combatre’l fins al darrer alè en la batalla de l’Ebre.

La Dictadura va imposar quatre dècades de terror i repressió implacable.

Després va venir la por, l’oblit i els “no t’hi emboliquis”.

Tanmateix, la remor persisteix en la lluita de milers de persones anònimes, desafectes, rebels , invisibles, clandestines que van atiar la flama dels ideals d’emancipació, demostrant que malgrat ser un poble ocupat, no tothom es donava per vençut.

Guillem Agulló és el fil roig de la història que ens relliga amb els lluitadors d’ahir i posa en evidència que el feixisme no és una anècdota ni un parèntesi.

Van dir que amb la Transició Espanya es posava punt i final al feixisme, però 30 anys després la realitat ens demostra que només va ser un punt i seguit. No es va fer net i les trames feixistes i parapolicials van seguir dempeus i actuant amb plena impunitat, sobretot al País Valencià.

A inicis dels 90 ens trobem amb un context de crisi econòmica, amb la primera guerra del Golf, amb la repressió contra l’independentisme combatiu (Operació Garzón 92), amb la corrupció i el terrorisme d’Estat (GAL, Roldán, fons reservats…) i l’ascens dels neofatxes del PP.

Davant d’aquest panorama, trobem el jovent, la força i el futur del nostre poble.

Guillem Agulló tenia 18 anys i com molts de nosaltres va assumir el compromís antifeixista i independentista, per això es va vincular a Maulets.

La mort de Guillem va ser un xoc emocional pel jovent combatiu arreu dels Països Catalans. Es van convocar manis, actes, assemblees a València, Burjassot, Barcelona, Castelló, etc.

Maulets va fer un emplaçament a tota la societat valenciana per eradicar el feixisme i posar al descobert el caràcter polític de l’assassinat de Guillem Agulló. Es va anar més enllà  del cercle d’afinitat militant i es va treballar unitàriament en plataformes àmplies, cercant complicitats amb sectors diversos.

La lluita antifeixista per la justícia i la veritat en el cas de Guillem Agulló va renovar la pràctica política, la imatge i el discurs de Maulets,  que en aquell moment va experimentar un fort  i ràpid creixement.

Quan diem “cap agressió sense resposta” i “no tingues por” recordem els  noms de Guillem Agulló, Sònia, Gustau Muñoz, Miquel Grau o Josep Maria Isanta.

20 anys després cal continuar exigint justícia, perquè els nazis que el van matar campen lliures i els trobem en formacions neonazis i feixistes com Alianza Nacional o Espanya 2000. Cal exigir la revisió del judici de 1995 i la il·legalització de tots aquests partits que aprofiten el context de crisi per justificar  la desigualtat entre els pobles i discriminació de les persones segons sigui el seu origen, la seva orientació sexual o les seves creences.

No, no oblidem ni perdonem. Perquè sense memòria i sense  justícia no hi ha futur.

El combat Maulet continua!

Visca la Terra!

El deure de preservar la memòria

15 febr.

Homenatge a les víctimes de l'Holocaust. Mataró, 27 de gener 2012La 67a. sessió del plenari de l’Assemblea General de  l’ONU, celebrada el passat desembre de 2012, va debatre l’informe de la Tercera Comissió, sobre l’Eliminació del racisme, la discriminació racial, la xenofòbia i les formes connexes d’intolerància (veure traducció de l’Equip Nizkor). Es van aprovar dues propostes de resolució: una en contra dels actes de glorificació del nazisme i l’altra amb propostes concretes d’activitat per l’eradicació del racisme. Sorprenentment, la majoria de països de la Unió Europea es van abstenir, com si el temes exposats els fossin aliens.

Les resolucions alerten davant l’oblit de les sentències del Tribunal de Nuremberg i la vulneració dels Convenis de Ginebra de 1949, fets que han facilitat la banalització  del patiment de les víctimes i el revsionisme dels crims de lesa humanitat perpetrats durant la Segona Guerra Mundial pel nazisme.

La desmemòria és una de les principals causes directes del ressorgiment de la violència racista i xenòfoba contra membres de minories nacionals, ètniques, religioses o lingüístiques així com també de la proliferació de partits polítics, moviments i grups de caps rapats d’ideologia nazi.

La destrucció dels memorials  o l’exhumació il·lícita de restes de lluitadors antifeixistes, posa en qüestió els valors democràtics de molts estats europeus que han fet taula rasa amb el passat, talment com si fa 70 anys els nazis no haguessin estat derrotats a la batalla d’Stalingrad.

Justament, per això, es posa de relleu la importància de l’educació i del coneixement de la història, per a desterrar les idees de jerarquia i superioritat racial que proliferen arreu d’Europa i que es manifesten sense traves a través del ciberespai i en els actes esportius.

Però sembla que molts estats europeus no estan per la feina, perquè a la pràctica han acabat institucionalitzant el racisme i la xenofòbia, obviant els compromisos de la Declaració de Durban o llur responsabilitat històrica en el tràfic d’esclaus.

El rebrot de les opcions polítiques xenòfobes i supremacistes no és, per tant, una casualitat o una anècdota de la història, sinó el resultat d’una ideologia (nazi-feixista) i del sistema (capitalista) que l’alimenta.

La crisi econòmica que patim ha amplificat l’impacte de les situacions de pobresa, marginació i exclusió social, però també ha afavorit l’extensió de sortides falses fonamentades en el control social extrem i el menyspreu de la diversitat (nacional, religiosa, cultural o lingüística).

En contra de l’opinió benèvola difosa per Ulrich Beck (I) (II), la Unió Europea està configurant-se com a un autèntic Lebensraum, al servei d’una Alemanya desacomplexada que, a través de la Troica, dirigeix una política neoliberal agressiva i de baix calat democràtic al servei de les transnacionals.

El mirall grec i italià, amb l’ascens dels neonazis d’Alba Daurada i la imposició de governs de tecnòcrates, reflecteixen de forma inequívoca allò que pot succeir ben aviat a casa nostra.

Davant de les temptatives d’involució social i democràtica, cal preservar la memòria del poble treballador català i ser conscients que som on som gràcies a les lluites i les revolucions del passat. Per bé que la història no és lineal, si trenquem el fil de continuïtat amb el nostre passat, difícilment podrem construir una nació catalana lliure i un món més just i humà.

[Publicat a Llibertat.cat]