Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Tercer acte: el procés constituent

El poble s’ha mobilitzat al carrer i a les urnes i ha obligat els polítics d’ordre a modificar el seu guió. El primer acte va ser l’11 de setembre, quan la gent va reivindicar de forma massiva la independència i va enterrar per sempre més la proposta de pacte fiscal. Després, el govern d’Artur Mas va convocar eleccions autonòmiques amb la pretensió de monopolitzar l’independentisme, per diluir-lo i conduir-lo devers els seus interessos. Però els resultats dels comicis del 25 de novembre han  castigat severament a CiU i, en canvi, han beneficiat a les opcions d’esquerra i independentistes, fins al punt que se’ls ha colat la CUP al Parlament!

Tot i les maniobres espanyolistes de distracció, amb el ministre Wert redactant lleis contra el català a l’escola o els xous dels Ciudadanos manifestant-se de bracet amb els feixistes pels carrers de Barcelona, és indiscutible que hem entrat en un nou cicle polític, que no es resol amb una simple reforma de la Constitució espanyola de 1978, perquè allò que es planteja des dels Països Catalans és el dret de decidir i la independència, que són reptes de naturalesa constituent.

Aquest tercer acte és, doncs, l’inici d’un procés constituent català, en el qual els diferents actors polítics i socials ja prenen posicions per situar-se en primera línia de sortida.

Ara bé, si manllevem les paraules de Nelson Mandela, que va dir que “la construcció nacional té un preu”, i les apliquem a la realitat catalana, trobem que la burgesia i el seu altaveu polític (CiU) són els principals esculls que cal superar, perquè sempre han avantposat els seus interessos de classe a la llibertat nacional. De fet, Duran i Lleida i la patronal, ja fa temps que entreveuen que la mobilització popular pot desbordar-los i han estat el primers que ho han dit sense embuts: no hi ha vida fora d’Espanya. Mentre no arriba l’hora de la veritat, dins de les files de CiU continuen escudant-se en una còmoda ambigüitat patriòtica, que els permet saquejar les arques públiques (casos corrupció), privatitzar els recursos i les infraestructures (aigua, autopistes, hospitals) i retallar serveis públics bàsics (educació i sanitat).

Ara mateix CiU negocia un acord trampa amb ERC, que condiciona la convocatòria d’una consulta (sense especificar els continguts ni quan ni com pensen realitzar-la) a l’acceptació de les retallades socials. Justament, és ara quan cal tenir en compte que la burgesia mai ha estat independentista i, com ja va vaticinar el sindicalista Salvador Seguí el 1919 a l’Ateneo de Madrid, en un discurs de rabiosa actualitat: “si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

Per tot plegat, l’esquerra independentista no pot afluixar ni validar un procés de construcció nacional que es fonamenti en la involució democràtica i les retallades de drets socials i laborals. La nostra responsabilitat, al Parlament, als municipis i als carrers continua sent la ruptura amb les estructures polítiques alienes dels estats ocupants (espanyol i francès) i amb les polítiques econòmiques neoliberals dictades pels mercats; i, òbviament, això només serà possible amb la mobilització popular.

[publicat el 9/12/12 a Llibertat.cat]