Arxius | Uncategorized RSS feed for this section

No passaran! Mataró homenatja els Brigadistes Internacionals

24 oct.

Dimarts 23 d’octubre a Mataró hem celebrat el primer dels actes d’homenatge als Brigadistes Internacionals (BI) en el 80è aniversari de la seva retirada. L’acte ha estat possible gràcies a la col·laboració del Grup d’Historiadors Jaume Compte, del Grup d’Història del Casal i del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, i ha format part del programa oficial dels 80 anys de la retirada de les BI de la Generalitat.

Més endavant, està previst fer un homenatge a Maria Sans, que va ser infermera de l’Hospital Internacional instal·lat als Salesians, i la inauguració, d’acord amb el compromís adquirit per l’Ajuntament, d’una placa commemorativa en aquest col·legi, així com també, ja de cara a l’estiu, una recreació teatral en aquest mateix espai, que juntament amb la fossa del cementiri constitueix un espai de memòria de primer ordre.

Reivindicar els BI ha estat un acte d’afirmació democràtica i antifeixista, pensat per plantar cara a la regressió dels valors democràtics, la retallada de drets socials, civils i llibertats fonamentals que s’està imposant arreu. Prova d’això són les centenars de persones que últimament estan sent processades per exercir els seus drets o el fet que el govern legítim de Catalunya encara es troba exiliat o bé tancat a la presó. Hem volgut reivindicar l’internacionalisme com a antídot davant del rebrot del feixisme arreu d’Europa, enfront de la insolidaritat envers les persones que fugen de les desigualtats i de les guerres alimentades pels governants i els poderosos de casa nostra. Lamentablement, vivim en un context nacional i internacional desolador i que en molts aspectes ens remet a períodes funestos de la nostra història que pensàvem que ja havien prescrit.

Hem volgut convidar a reflexionar sobre el significat de la solidaritat internacionalista a partir del testimoni històric dels BI que, des del juliol de 1936 i fins al novembre de 1939 van encendre una espurna de llum enmig de la foscor sota la frase del “No passaran”, acudint de forma voluntària des d’arreu del món per defensar per tots els mitjans una República, que tot i les seves mancances, va tenir un fort caràcter democràtic i progressista, tal com s’expressava en la Constitució de 1931 en què definia Espanya com a “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

El nostre objectiu ha estat reivindicar els brigadistes i l’antifeixisme. Conèixer i donar a conèixer de la mà de dos historiadors locals, en Josep Xaubet i la Maria Salicrú-Maltas, qui eren els brigadistes que van estar-se a Mataró i els qui van morir a l’Hospital dels Salesians i que estan inhumats a la fossa del cementiri dels Caputxins, sense que molts dels seus familiars en tinguin coneixement. Cal destacar la importància de la investigació duta a terme, la recuperació de documents, fotografies i testimonis. Les ponències d’ambdós historiadors es publicaran ampliades el proper novembre a la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

Finalment, cal agrair el magnífic cartell dissenyat per Andreu Bautís, la col·laboració musical de Xavier Rodon, que ha interpretat ¡Viva la XV Brigada! i l’Himne de les Brigades Internacionals, així com també l’assistència massiva a l’acte, que posa de manifest l’interès que suscita la història i la multiplicitat de temes sobre els quals cal continuar investigant: infants refugiats i colònies escolars, desapareguts, exiliats… Tenim feina!

Anuncis

Cal desbordar les institucions, tal com va fer el President Companys

14 oct.

IMG_20181014_231136

La trajectòria de Lluís Companys és polièdrica i sovint es presta a moltes lectures i interpretacions interessades, entre les quals la que més m’enerva és la que fan des del rengles de la progressia sucursalista, presentant-lo de manera simplista com a un mer “federalista d’esquerres”.

Però, malgrat tots els intents d’apropiació, allò rellevant i que la història de les classes dominants encara no ha pogut pair és el tarannà revolucionari de Lluís Companys, que en diverses ocasions va optar per desbordar la legalitat institucional per assolir els objectius polítics que defensava. I, per damunt de tot, encara no han paït que el juliol de 1936 Lluís Companys, que era un president elegit democràticament, es posés al costat de la classe treballadora per organitzar l’autodefensa popular davant del feixisme i la transformació socialista del país, suplint el buit deixat per les institucions republicanes i governant Catalunya com si ja fos un estat independent.

Tal com destaca l’historiador Agustí Barrera, “Al President Lluís Companys no se li perdona la seva dignitat política, ni l’haver signat el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços ( 24/10/1936) del Govern de la Generalitat, decret pel qual els Comitès de Control Obrer de fàbriques i comerços, passaven a ésser gestionat pels mateixos treballadors, en un model de socialisme de base nacional. Una transformació econòmica revolucionària.”

De nou, aquest 15 d’octubre tornarem a reivindicar la memòria del President Companys i de totes les persones que com ell varen ser represaliades i afusellades per la Dictadura franquista. Enguany, però, la reivindicació Companys ha servir per fer més visible que mai el lligam indestriable entre la lluita d’alliberament nacional i la lluita per la transformació social, atès que encara hi ha qui, des de postures pretesament esquerranes, pretén separar ambdues lluites o bé subordinar l’una a l’altra. Serà un bon moment per reivindicar la llibertat dels presos polítics, atès que el mateix Lluís Companys també va ser un pres polític per haver defensat l’autodeterminació (arran dels Fets d’Octubre de 1934). Alhora, hem de divulgar el compromís vital del President Companys que es va deixar la pell en defensa dels seus ideals, un exemple d’abnegació que avui també hem d’exigir als nostres governants quan fluixegen, per por o per interessos partidistes, a l’hora de fer efectiva la República referendada l’1 d’octubre de 2017.

Per tant, cal emplaçar a tothom a desbordar el formalisme institucional i a convertir les ofrenes florals i els actes d’homenatge a Companys en espais per reivindicar la llibertat social i nacional, la llibertat dels presos polítics i la República.

República o claudicació

30 maig

img_20180530_1849512.jpg

Ens diuen que exagerem quan titllem de feixistes les polítiques repressives impulsades pel bloc del 155. Ens diuen que no hi ha presos polítics. Ens diuen que la llibertat només hi cap dins de l’ordre constitucional.

Emperò, diguin el que diguin, la deriva autoritària de l’Estat espanyol, que mai va trencar amb la cultura política del franquisme (versió espanyola dels feixismes europeus), és una realitat incontestable.  El neofranquisme espanyol és una ideologia transversal que davant la crisi sistèmica, política i democràtica justifica l’expansió del nacionalisme d’estat i la cultura de la por, per imposar una aparença d’ordre que en realitat significa (sobretot per a les classes populars) una submissió absoluta als designis dels mercats financers.

En aquest sentit, cal deixar clar que el PSOE mai serà una alternativa de canvi i transformació social, perquè aquest partit, juntament amb el PP (i la seva marca blanca, C’s) són els culpables de la reforma de l’article 135 que limita considerablement la capacitat financera de les administracions públiques per fer polítiques socials, i també són els culpables de la imposició de l’article 155 contra Catalunya.

Fer fora Rajoy (PP) del govern espanyol per col·locar Sánchez (PSOE) és sortir del foc per caure a les brases. És inaudit que ERC, PDECat i Podem avalin la moció de censura de Sánchez (PSOE).

En primer lloc, perquè  les classes populars catalanes no necessitem un canvi de cares al capdavant de l’Estat espanyol, ja que el PSOE, igual que ha fet el PP, ja sabem que mantindrà intacta la seva naturalesa classista i imperialista.

En segon lloc, perquè blanquejar la repressió del 155 és una estratègia errònia que només interessa a les opcions equidistants que anhelen la restitució de l’status quo autonomista.

Igualment preocupant és que, de forma simultània a la moció del PSOE, el President Torra hagi accedit a nomenar de nou consellers no imputats. Aquesta claudicació  presagia la desmobilització del sobiranisme i el retorn de JxCat (PDECat) i ERC al marc mental autonomista, amb l’agreujant que ho fan sense cap contrapartida ni cap concessió de la contrapart espanyola.

El realisme polític és estúpid si no enfoquem correctament el context global repressiu, antisocial i anticatalà que articula la cultura política espanyola. Espanya és, ara mateix, un estat irreformable i, qualsevol, canvi que es plantegi serà inevitablement regressiu pels interessos de les classes populars catalanes.

El bloqueig i la intervenció financera i judicial de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la repressió, l’exili i la presó no poden ser cap excusa per renunciar a l’ideal de la República catalana.

Tal com exposa l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiongo “Una classe o una nació oprimida que perd la fe en si mateixa, en la seva història  i en la seva capacitat per canviar l’ordre de les coses perd forces en la lluita per la seva supervivència política i econòmica.(…) així només podrà trobar el seu destí dins dels límits demarcats per la classe i la nació dominant”.

L’alternativa més honesta i coherent per a les esquerres i per a l’independentisme català és deixar que l’Estat espanyol es podreixi i, mentrestant, anar reforçant la mobilització i l’autoorganització popular per desplegar un nou marc polític, social, econòmic i cultural que, com ha passat arreu, només pot néixer a partir de l’exercici unilateral del dret d’autodeterminació.

L’exemple de Sud-àfrica

7 maig

“Quan planegis el teu cas i treballis en la teva estratègia, serà important que recordis que estàs immersa en una lluita amb un adversari molt ric i amb molts recursos  per fer propaganda, i que ens podrà canviar tots els fets que consideri convenient. En aquesta situació la nostra millor defensa, la que cap poder de la terra pot batre, és la veritat, l’honestedat i el coratge davant la condemna. No hem de fer o dir res que pugui implicar, directament o indirecta, una negació dels nostres principis o les nostres creences.”

Carta de Nelson Mandela a Winnie Mandela (11/11/1969)

sdr

Winnie Madikizela-Mandela i Nelson Mandela, mai van renunciar als seus ideals davant dels tribunals racistes de Sud-àfrica. Malgrat la política d’aïllament i les conseqüències devastadores de la repressió sobre les seves vides, van continuar la seva lluita des de dins de les presons del règim de l’apartheid. La seva lluita no admetia sortides individuals i es fonamentava, justament, en la defensa política dels seus ideals d’acord amb el moviment al qual pertanyien, l’African National Congress (ANC).

Les febleses del règim i les aliances internacionals no haurien esfondrat mai els fonaments de l’apartheid si els dirigents de l’ANC s’haguessin doblegat davant de la repressió.

Precisament, aquest és, ara mateix, el millor exemple pel poble català per tal de fer front a l’embat repressiu de l’Estat espanyol. Tal com suggereix l’organització Poble Lliure, “Cal integrar els judicis i empresonaments com un front més de lluita per la República” i cal una “unitat en base a la defensa política de totes les persones encausades” i que serveixi per “afirmar totes les accions fetes com a legítimes, ja que es basen en la defensa per vies democràtiques i no-violentes del dret a l’autodeterminació, recollit per les Nacions Unides”.

Resistir és vèncer! La lluita continua!

Memoria republicana del 14 d’abril

14 abr.

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes, catalanistes i socialistes es van imposar a les eleccions municipals a les ciutats més importants. Dos dies després, el 14 d’abril, els resultats electorals van precipitar la caiguda de la Monarquia, implicada amb la dictadura militar de Primo de Rivera, en la repressió dels obrers de la CNT, en l’imperialisme espanyol a l’Àfrica del nord i en la persecució de la catalanitat.

A Catalunya, la conflictivitat social i la Dictadura de Primo de Rivera van posar fi a les vel·leïtats autonomistes de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista, la qual cosa va facilitar l’emergència de noves propostes organitzatives catalanistes i d’esquerres que, a partir de 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana Catalunya (ERC), van passar a ser hegemòniques.

ERC va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931 en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC) i va obtenir un triomf esclatant als nuclis de població més importants, en gran part atribuïble a les complicitats existents amb els dirigents i afiliats de la Unió de Rabassaires i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les llistes d’ERC van sumar a tot Catalunya un total de 3.219 regidors enfront dels 1.014 de la Lliga. De fet, el Manifest de les Esquerres Catalanes, que era una síntesi del programa electoral d’ERC redactat per Rafael Campalans i Francesc Macià, va plantejar les municipals com a un plebiscit entre Monarquia i República i, per tant, prenia el compromís de canviar el règim d’acord amb el principis subscrits amb els republicans espanyols al Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

El 14 d’abril a mig matí, i abans que es fes efectiu cap traspàs de poders, Lluís Companys va precipitar els esdeveniments ocupant revolucionàriament l’Ajuntament de Barcelona i, cap al migdia, va proclamar la República des del balcó consistorial. Es va hissar la bandera tricolor, republicana espanyola, i tot seguit també s’enlairà la bandera catalana des del terrat.

A continuació el sector d’ERC liderat per Francesc Macià va advocar per convertir l’acció de Companys en un acte de sobirania per forçar un reconeixement de facto de la realitat nacional catalana. Macià, primer des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i més tard des del balcó del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona), va proclamar la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Macià va formar un govern i va enviar a Manuel Carrasco i Formiguera a Madrid per cercar una sortida negociada a la duplicitat de poders amb els dirigents de la nounat govern provisional de la Segona República espanyola. Mentrestant, el control del poder i de l’ordre públic es va fer efectiu amb la designació de Lluís Companys com a governador civil de Barcelona, d’Eduardo López Ochoa al capdavant de Capitania General i de Josep Oriol Anguera de Sojo com a nou president de l’Audiència.

Carrasco retornà el 17 d’abril a Barcelona acompanyat de tres ministres del Govern provisional del a República espanyola: Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, amb els quals es va acordar la vigència del pacte de Sant Sebastià i la renúncia a la República Catalana a canvi del manteniment del poder català constituït provisionalment i reconvertit en un ens autonòmic sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. Emperò, no va ser fins després de l’aprovació de la Constitució de la Segona República espanyola (desembre 1931) que es va iniciar un llarg debat sobre el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser substancialment retallat i que no es va aprovar fins al setembre de 1932.

El 14 d’abril de 1931 representa l’assoliment de l’ideal democràtic republicà desenvolupat des de mitjan del segle XIX i que, malgrat les contradiccions pròpies d’un règim burgès i del context recessiu internacional, va donar peu a un nou cicle polític de progrés inèdit en la història contemporània de Catalunya i de l’Estat espanyol. Malauradament, aquesta experiència republicana va resultar estroncada arran del sollevament militar del 18 de juliol de 1936, els tres anys de guerra i la subsegüent dictadura del general Franco. En l’actual context polític, marcat per la repressió del ideals republicans i de l’aspiració de llibertat nacional, el 14 d’abril ens ha de servir per recordar que, justament, la Generalitat, restablerta provisionalment el 29 de setembre de 1977, connecta directament amb la legalitat republicana dels anys 30 i no pas amb la Constitució espanyola de 1978, tal com ens volen fer creure. Alhora, l’experiència republicana del 14 d’abril, ens indica que, per guanyar la nova República Catalana, igual que es va fer fa 87 anys, haurem d’actuar de forma unilateral (revolucionària) i defensar per tots els mitjans el nou poder constituït. Altrament, tornarem a repetir la seqüència d’errors comesos durant la tardor de 2017.

cof

Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

1 abr.

img-20180321-wa00054.jpeg

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Unitat popular contra la repressió i per la República

24 març

Expressem la nostra solidaritat amb les persones processades i empresonades per haver defensat el mandat del poble. Davant la gravetat de la situació, reclamem unitat popular contra la repressió política, judicial i mediàtica de l’estat espanyol. Cal fer pinya contra la impunitat feixista, contra la por, les mentides i la censura, per la llibertat dels presos i pel retorn de les exiliades.

Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà! No n’hi ha prou amb les institucions, necessitem augmentar la intensitat de la mobilització popular per desbordar l’Estat espanyol i arraconar aquells polítics que encara justifiquen el 155. Cal moure’s i tensar la corda als carrers i als llocs de treball. La gent ha de prendre consciència del poder que té. Cal tornar a dir ben alt que els carrers seran sempre nostres. Cal posar en valor els petits gestos com ara lluir un llaç groc a la solapa, i desplegar accions dirigides al boicot econòmic contra aquelles empreses i poders fàctics que emparen la repressió i neguen el dret d’autodeterminació del poble català. Tancament de caixes, consum responsable, sindicalisme compromès amb el país i vaga general!

La llibertat no es demana i té un preu que hem d’estar disposats a assumir. La llibertat s’exerceix i es defensa al carrer. No hi ha sortides màgiques. Cal planificar i acordar una estratègia d’alliberament amb els diferents actors polítics i socials, que refaci l’anhel de llibertat que va representar l’1 d’octubre, amb la República com a destí per garantir els drets socials.

Cal internacionalitzar la causa republicana, cercar complicitats a la resta de pobles oprimits per l’Estat espanyol i apel·lar a totes les instàncies internacionals per forçar la seva intervenció en el conflicte polític que es viu a Catalunya. Cal que arreu se sàpiga que Espanya és un estat imperialista, que no respecta els drets democràtics i que és una amenaça per la pau d’Europa.

La nit és més fosca abans de l’alba. Però si lluitem, la victòria serà nostra.

Visca el Poble! Visca la Terra! i Visca la República!

[parlament de Juli Cuéllar a la concentració de Mataró per la Democràcia del 23/03/18 per la llibertat dels presos polítics]