Arxius | PSC RSS feed for this section

El PSC crispa la convivència i la cohesió social al barri de Cerdanyola

28 abr.
Dijous 24 d’abril es va dur a terme una batuda policial al parc de la plaça Onze de Setembre del barri de Cerdanyola de Mataró. Els nanos que anaven caçant com a sospitosos van ser confinats al recinte del Casal de Joves de Cerdanyola, vulnerant drets i provocant situacions de tensió innecessàries. Resulta que es va trobar alguna xina pel terra i en una paperera i això va servir d’excusa perquè l’endemà mateix l’Alcalde accidental de Mataró, el Sr. Ramon Bassas, ordenés la clausura del local del Casal de Joves de Cerdanyola.


Aquesta actuació era previsible, perquè el PP i el PSC fa temps que donen peixet als veïns racistes que es manifesten contra la tasca dels monitors i, sobretot, contra la presència dels adolescents que habitualment usen aquest Casal.

La droga ha estat l’excusa per propiciar una actuació policial i política expeditiva, que perjudicarà un servei social que no només ha estat clausurat sinó que serà etiquetat i estigmatitzat com a indesitjable; a partir d’ara el mal ja està fet, per què -siguem sincers- quina família deixarà que els seus fills vagin a un Casal que els titulars de la premsa, els polítics i la policia han presentat com a un antre de perdició?

Tot plegat és impresentable i demostra el cinisme amb què s’aplica l’ordenança de civisme de Mataró. Amb el recompte de sucessos d’aquests dies queda provat que la ideologia del civisme defensada pel PSC (i tots els seus corifeus) és una simple argúcia legal al servei de les classes benestants destinada a mantenir a ratlla la xusma (llegiu: moros, negres, immigrants, adolescents, pobres i moviments socials alternatius) i que en comptes de resoldre els conflictes de convivència dóna més pes als sectors conservadors o, directament, feixistes de la nostra societat.

Altres opinions:

*Joan Jubany

*Cabezones

*Miquel Torner

Botiflers maquillats

18 abr.
Dissabte 19 d’abril s’hissarà una senyera gegant al pal que fa pocs dies van clavar al bell mig de la plaça de Santa Anna de Mataró. D’acord amb la decisió unànime del Ple municipal, l’Alcalde i tot el seguici de regidors que l’acompanyaran compliran amb el cerimonial i podran, encara que només sigui per unes hores, omplir-se la boca parlant de catalanisme.

Tot i que la CUP va votar a favor d’hissar la senyera, com a independentista d’esquerres no puc combregar amb tants botiflers maquillats i faig les següents objeccions:

Primer- Hissar una senyera no hauria de ser res d’extraordinari. Hagués estat més patriòtic i, sobretot, més barat treure la bandera espanyola que oneja dalt de l’Ajuntament; però, ai las! aquest símbol opressor es manté per culpa de la tossuderia dels grups polítics que dissabte que ve s’apressaran a embolcallar-se amb la senyera catalana.

Segon- Una cerimònia és un acte de comunió i, encara que em tapi el nas, no puc ni vull sentir-me unit amb els responsables de la submissió política dels Països Catalans (espoli fiscal, dèficits d’infraestructures bàsiques –sanitat, educació-, destrucció del territori, transvasaments, línies d’alta tensió, especulació…).

Tercer- Cal denunciar l’actuació del PSC que mentre enlaira senyeres de cara a la galeria, d’amagat es dedica a censurar la senyera estelada i trepitja la llibertat d’expressió, tal i com ha passat amb els cartells i tríptics dels actes de Sant Jordi del Casal de la Gent Gran del Parc.

Quart- “El Cant de la Senyera” té una lletra molt maca, però, significativament, no és cap dels tres himnes nacionals dels Països Catalans (Els Segadors, La Balanguera i La Muixeranga). Donar preminència a “El Cant de la Senyera” no penso que sigui un gest casual, sinó una estratègia calculada per aigualir el to combatiu de “El Segadors”, un himne que mai han paït ni els regionalistes ni els espanyolistes.

PSC: ni catalanistes, ni republicans

15 abr.

[penjo un altre vídeo perquè l’anterior

ha estat esborrat per Youtube, casualitat?]

“Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey”

Carme Chacón, 14 d’abril de 2008 (presa de possessió com a Ministra de “Defensa”)

Senyors i senyores del PSC:

On és el catalanisme?

On resta la memòria republicana?

Vergonya!

El PSC com a problema

13 març
El primer que cal fer per resoldre un problema és reconèixer-lo. Dit això i amb els resultats de les últimes eleccions espanyoles, algú pot considerar una temeritat dir que el PSC és un problema.

Per tant, per qui pot representar un problema el fet que el PSC sigui el partit més votat, el partit que més poder ostenta? Doncs, justament, a aquelles persones que defensem una alternativa política, social i cultural nacionalment autocentrada i que no té el seu epicentre a Madrid sinó als Països Catalans.

Tal i com exposa en Xavier Mir “en el PSC pesa més la definició com a partit nacionalista espanyol que no pas la definició com a partit catalanista d’esquerres. En altres paraules, el PSC serà d’esquerres en tot allò que no qüestioni la unitat d’Espanya. Si la voluntat de progrés de la ciutadania catalana ha de portar al qüestionament de l’Estat espanyol, amb el PSC no s’hi podrà comptar.”

Un blog és un mitjà de comunicació dinàmic, però també permet fer una fotografia del temps passat: només cal remenar l’arxiu i rellegir. I això és el que ens proposa en Xavier Mir: rellegir els escrits del seu blog del 2006 al 2007.

Certament, el 2006 va ser un any convuls. Deixant de banda que en el meu cas vaig ser pare per primer cop, jo també vaig parir un blog personal –igual que en Xavier Mir- i us asseguro que rellegir els esdeveniments de 2006 (debat i referèndum de l’Estatut, fi del primer govern tripartit, relleu de Pasqual Maragall, eleccions al Parlament…) ens posa de manifest que va ser un any que podríem qualificar de punt d’inflexió històrica.

El 2006 es va constatar l’esgotament del cicle autonòmic encetat el 1977 que, malgrat les aparences, està tocat de mort. Segurament, això explica l’auge de l’espanyolisme, que com es palesa en aquest llibre és part inherent de la pràctica del PSC, que en els darrers dos anys ha arraconat els sectors catalanistes. Un canvi de cicle que també té la seva repercussió en el món catalanista, en aquest sentit cal interpretar els símptomes de regeneració que han anat sorgint amb l’emergència de la CUP, de la PDD o SiP.

Per ocultar l’espanyolització del PSC, els seus dirigents recorren tot sovint al fantasma del PP (electoralment molt rendible, recordeu el lema “Si guanya Catalunya, No guanya el PP”?) o al federalisme, una idea que apareix i desapareix com el fum. El federalisme del PSC és una proposta etèria i buida de contingut (perquè a Espanya no hi ha ningú que el secundi), però que els resulta útil per combatre l’independentisme i el creixent nombre de persones que reclamem el dret d’Autodeterminació (dret de decidir).

Quan els dirigents del PSC perden la paciència, quan no s’estan per romanços, aleshores apareixen personatges com Joan Ferran, José Zaragoza, Miquel Iceta, Carme Chacón o els mataronins Manuel Mas i Ramon Bassas; que són la màxima expressió de la negació, perquè centren tots els seus arguments negar i menysprear el debat sobiranista. Xavier Mir recull les seves declaracions inquisidores i els deixa ben retratats com bons espanyolistes que són. Tot i que jo els considero com a “casos perduts”, Mir els qüestiona, amb molt d’encert i molta educació, els costos que suposa amagar el debat sobiranista: dèficits d’infraestructures, espoli fiscal, cues als hospitals, peatges, etc.

No hi ha més cera que la que crema: o ens diluïm en el Regne d’Espanya i les seves autonomies o bé treballem per tenir un estat propi. Són dues opcions, són dos projectes nacionals contraposats i en conflicte. Per tant, el més problemàtic és que hi hagi partits catalans que apel·lant al nacionalisme (cas de CiU) o a l’independentisme (cas d’ERC) es prestin a donar el seu suport al PSC-PSOE. D’això se’n diu: vendre’s per un plat de llenties, prostituir els principis i mercadejar amb els nostres drets nacionals. I, malauradament, això és el pa nostre de cada dia en la política catalana, als ajuntaments, als consells comarcals, a les diputacions, a la Generalitat i al parlament espanyol.

És a dir, el problema no és el PSC en sí mateix, sinó aquells partits que li donen aire (i l’inflen) a canvi d’una quota de poder. Ara bé, la resignació i la claudicació també té un cost, i els amics d’ERC, CiU i ICV, farien bé de prendre’n nota: no es pot repicar i ser a la processó al mateix temps.

En Mir, a través del seu blog, de la Xarxa de Blogs Sobiranistes, de la campanya Estat Propi i també amb aquest llibre, que té la peculiaritat d’haver estat autoeditat a través d’Internet, proposa situar el debat sobiranista en l’agenda política i això, ara per ara, només es pot aconseguir des de la unitat de base i per damunt dels interessos d’uns partits polítics que no han sabut donar resposta a les mobilitzacions massives del 18-F i 1-D i traçar un camí nítid cap a la independència.

El retorn d’Hug Roger i del socialisme catalanista

11 març
Fa pocs dies vaig enllestir “El retorn d’Hug Roger”, l’’última novel·la d’Assumpció Cantalozella. És una lectura distreta que convida a aprofundir en els coneixements de la Catalunya baix medieval. Està ambientada al Pallars i tant la trama com els personatges històrics resulten molt interessants. Tot amb tot, la història del protagonista contemporani, un escriptor marcat per una ruptura sentimental, penso (opinió que també comparteix la Lourdes) que distreu innecessàriament l’atenció de la història principal d’Hug Roger (el senyor de les muntanyes). Alhora, hi ha reflexions que deixen entreveure el pensament de l’autora, sobretot quan s’exposa el dubte sobre la conveniència de recuperar un personatge sanguinari i enemic dels remences.

Em vaig enganxar a les novel·les d’Assumpció Cantalozella amb “El falcó del comte” (que em va entusiasmar), vaig seguir-li la veta amb “Corpus de sang”, que estava prou bé tot i les escenes eròtiques inversemblants del president-canonge Pau Claris.

Comptat i debatut, cal reconèixer l’aportació divulgativa que ha dut a terme aquesta autora de Santa Coloma de Farners, de la qual en segueixo el rastre en els seus escrits al diari El Punt i, ara també, al seu blog.

Mai ho hauria dit, però recentment he sabut (gràcies a la lectura del llibre de Xavier Mir) que és simpatizant o militant del PSC, amb la singularitat que es defineix com a socialista i catalanista i diu –la qual cosa em plau- que “ser socialista no exclou cap ingredient de compromís amb una terra, un país, una nació”. Si el gruix dels socialistes del PSC tinguessin el tarannà de la nostra autora, a hores d’ara podríem parlar d’una Catalunya optimista, àdhuc òptima. Però, lamentablement, ara que el PSC té més poder que mai, aquest partit es presenta com un mer apèndix regional del PSOE i contribueix a la descatalanització (lingüística i cultural), a la perpetuació de l’espoli, a la destrucció del territori i a la provincianització de les nostres institucions.

Dit això, penso que és bo que l’Assumpció Cantalozella no deixi d’escriure; és bo perquè crea adeptes (lectors i lectores) que s’enamoren del país i prenen el compromís de lluitar per la seva plenitud.

Periodisme servil o periodisme d’investigació?

25 gen.
L’editorial del Capgròs (paper) d’aquesta setmana diu que el fet que el regidor d’Urbanisme, Sr. Bassas, no hagués dit res sobre les implicacions familiars que hi tenia en l’operació de Can Fàbregas i de Caralt, és un “problema de formes” i una “badada”.

En una línia igualment condescendent amb el govern de Mataró (format per PSC-ICV-ERC), el Sr. Manel Cuyàs ha publicat una sucosa contraportada al diari El Punt (dv.25/01/08) on hi podem llegir el següent: “…retreure municipals parentius en una ciutat on tothom està emparentat i concloure que això és prevaricació o corrupció o aquestes coses que es diuen són ganes d’un pet fer-ne cent esquerdes. O és que la plataforma el que persegueix és posar en crisi el govern municipal? Però que no parlàvem d’una fàbrica històrica i artística?”

El fet que un càrrec públic pugui incidir directament en una operació urbanística mentre té interessos familiars directament implicats en el sector, i que a sobre ho amagui, penso que va més enllà d’un problema de formes o una badada.

D’altra banda, després de llegir l’article d’en Cuyàs, començo a sospitar que l’endogàmia o l’encegament dels “mataronins de tota la vida” no té remei. Aquest tipus de raonaments són més propis d’una dictadura, on no hi ha llibertat d’expressió ni cap control democràtic, que no pas d’una societat democràtica. Pel que es veu, els dos terços restants de la població mataronina no comptem perquè som simples nouvinguts, uns desarrelats que badem, gent desinformada, sense ofici ni benefici i, el més important, sense cap parentiu que ens pugui salvar el cul. Sincerament, ho trobo molt patètic i una manera molt original (servil?) de fer periodisme i (implícitament) defensar el tràfic d’influències.

Per curar-se en salut, tal i com vàrem expressar fa poc en un anunci publicat en el Capgròs número 1.000, cal citar a Malcolm X (vegeu foto):

«Si no aneu amb compte amb els mitjans, us faran estimar els opressors i odiar els oprimits»

Cas Bassas: el caciquisme del PSC al descobert

28 des.
La Federació d’Associacions de Veïns de Mataró (FAVM) va emetre un comunicat, el passat 24 de desembre de 2007, en el qual s’aclareix que el regidor d’Urbanisme, Ramon Bassas (primer secretari del PSC de Mataró), va ser qui va ordenar directament registrar a l’Ajuntament, en concret a l’Edifici de Vidre, el manifest apòcrif suposadament signat per 6 presidents d’associacions veïnals en el qual es defensava el projecte de trasllat de la fàbrica de Can fàbregas i de Caralt tal i com proposa el govern municipal en benefici de El Corte Inglés.

Aquest document no reunia cap dels requisits mínims que ha de complir un full d’aquestes característiques que ha d’entrar-se a registre, com ara anar signat, i amb el DNI i noms complets dels signants, així com la manera de contactar amb aquests. Bassas va incórrer en diversos delictes, ja que va usar noms d’altres persones sense ni tan sols informar-los que registraria aquest manifest, i va obligar a un funcionari a segellar-lo sense que es complissin els mínims necessaris, com hem dit. Va utilitzar un servei ciutadà en benefici propi i del seu govern. El regidor va córrer a incloure aquest document al dossier de premsa que es va repartir als mitjans en la presentació del projecte de trasllat de la fàbrica de Can Fàbregas, així com en diverses reunions municipals.

Aquesta actuació hauria estat fruit de la desesperació pel fet de no tenir veus públiques de suport a la seva proposta sobre el trasllat de Can Fàbregas, entre Ramon Bassas i el regidor de Participació, Carlos Fernández (PSC), van orquestrar tota una moguda atacant directament al moviment veïnal i utilitzant aquells dirigents que s’han declarat obertament militants del PSC.

Segons ha informat la FAVM, la intenció d’aquests regidors era contrarestar el possible efecte que pogués tenir la manifestació convocada per la Plataforma Salvem Can Fàbregas del dissabte 15 de desembre, i treure’s de sobre un os a través del posicionament públic de diverses persones amb més o menys prestigi als seus barris.

Davant la gravetat d’aquests fets, i dels que aniran sortint a la llum pública, la FAVM ha demanat mesures urgents a l’alcalde de Mataró, Sr. Joan Antoni Baron, així com a tots els partits de l’oposició.

Per tant, qui diu que l’afer de Can Fàbregas i de Caralt està tancat? De moment, només hem vist la punta de l’iceberg de tot l’entramat caciquil del PSC, que no podem oblidar que governa la nostra ciutat amb la complicitat d’ICV i ERC.

[+] info

El PSC de Mataró i el moviment veïnal: plou sobre mullat

17 des.
Manifestació “Salvem Can Fàbregas i de Caralt al seu lloc” (15/12/07)

El ple del 13 de desembre va evidenciar que el PSC i els seus socis (ICV i ERC), en el govern de Mataró, els fa nosa la participació ciutadana i estan disposats a tot per acabar amb qualsevol veu crítica dins del moviment veïnal.


Recentment, el Consell del Pla Integral de Cerdanyola, un òrgan destinat a canalitzar el debat entorn dels plans de creixement urbanístic del barri més densificat de Mataró, es va constituir i oh! quina casualitat, tots els seus membres són triats “aleatòriament a dit” entre els afins al PSC. D’aquesta manera, el govern de Mataró arracona a la potent Associació de Veïns de Cerdanyola per tenir les mans lliures en les actuacions especulatives previstes al sector del Sorrall i els Garrofers. Se’ls va dir que això era més propi del caciquisme que no pas d’un ajuntament democràtic, però, el PSC ha posat la directa i ja fa temps que no escolta ni dialoga amb ningú que no sigui de la seva corda.

Prova d’això és la instrumentalització política a què s’han lliurat els presidents de cinc associacions de veïns (La Llàntia, Santes-Escorxador, Pla d’en Boet, Vista Alegre, El Palau i Camí de la Serra), que molt oportunament van expressar el seu suport al govern de Mataró en l’afer de Can Fàbregas, el mateix dia en què la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt es manifestava a peu de carrer (amb pluja i 3º de temperatura) per reclamar respecte pel patrimoni arquitectònic de la ciutat enfront de la voràgine especulativa a la qual s’ha prestat el triparit amb el desembarcament de El Corte Inglés a la zona del carrer Biada.

Té collons, sentir alguns d’aquests presidents d’associacions de veïns parlant en nom de tots els veïns i veïnes dels seus barris i, a sobre, que vagin dient que són apolítics… En qualsevol cas, aquest joc brut ja era previsible, atès que persones com el Sr. Francisco Alonso Verjano, President de l’Associació de la Llàntia, no fa ni sis mesos estava com a número 23 a la llista municipal del PSC. Apoliticisme? Va home, aneu a cagar!

Mentides

17 des.


En Ramon Bassas, el representant del govern de Mataró i primer secretari del PSC de la capital del Maresme, va dir que el regidor de la CUP és un mentider. Aquesta afirmació fou l’única resposta a la pregunta formulada per demanar explicacions pel veto a les dependències municipals sofert pel regidor de la CUP el dia 19/11/07, justament per encobrir el dispositiu d’espionatge organitzat a la Sala de Plens pels Mossos d’Esquadra amb la finalitat de captar imatges dels manifestants concentrats en solidaritat amb els dos joves antimonàrquics jutjats per l’Audiència espanyola.

Parafrasejant els Pirat’s Sound Sistema, “I ara, Bassas, digues que faràs?”

No volem ser regions d’Espanya

12 des.

Si reduïm, tal i com proposa Jesús Royo, la llengua i la nació a un mercat, després del tancament del repetidors de TV3 al País Valencià podem concloure que la llengua i la nació catalana són una ruïna, una nosa. Aquest és, ves per on, el guió, el full de ruta dels espanyolistes: eliminar les noses, “arrencar la crosta” com ha dit un prohom del PSC.

L’optimisme europeista, l’auge dels blogs i de l’ús d’internet, l’esperança d’una era digital, les concessions de múltiplexs, etc., són factors que per sí sols no garanteixen la nostra supervivència nacional. Espanya, igual que la resta d’estats-nació, s’ha construït al voltant dels interessos d’unes elits i a partir d’una sola identitat (la castellana). La construcció nacional i la legalitat espanyola impedeixen l’emergència de poders alternatius.

L’ús de la força és la veritable acta fundacional de totes les Espanyes possibles, perquè Espanya (monàrquica, republicana, federal, dictatorial, de dretes o d’esquerres) representa la negació de la Nació catalana.

La força (de l’espasa) esbotzà les societats ameríndies i, posteriorment, l’Església (amb la creu) assentà les infraestructures bàsiques pel manteniment de l’Imperi espanyol d’ultramar. Aquesta lliçó històrica, traslladada als nostres dies i als Països Catalans, segueix vigent: Espanya manté la raó de la força (art. 8 de la Constitució de 1978) per imposar la seva legalitat i s’aferma a partir del control de les infraestructures de comunicació, transport, sanitat, educació i energia.

Les infraestructures que marquen la nostra realitat quotidiana, social, econòmica i cultural ens aboquen a ser simples regions d’Espanya; aleshores, si no capgirem aquesta tendència, paga la pena mantenir la nostra condició nacional? De què serveix proclamar-se independentista (sobiranista, nacionalista, catalanista…) si després es pacta amb aquells qui ens volen enterrar? De què serveix manifestar-se pel dret de decidir si l’ambició nacional de la classe política catalana es redueix a pactar amb el PP o el PSOE?

El cor i el seny ens indiquen que la llengua i la nació catalana són molt més que un simple mercat, però, precisament per això, cal que disposem del control sobirà de totes les infraestructures, per tal de garantir la nostra articulació com a col•lectivitat nacional.

El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, igual que els plans per espanyolitzar i privatitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són cap casualitat. Nogensmenys, es tracta d’atacs directes a la llengua, la cultura i la nació dels Països Catalans.

ALTRES ARTICLES INTERESSANTS

“Espanya contra els catalans” Eva Serra

“Dimissions, ara!” Aleix Cardona

“El senyor Ferran, que fa l’Espanya gran” Víctor Alexandre

“La crosta i la barra” Martí Estruch

“On s’ha equivocat el conseller Tresserras?” Vicent Partal