Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

PUMSA, un cúmul de despropòsits

PUMSA hauria de ser una eina pública per intervenir en el mercat immobiliari, per afavorir el reequilibri, la cohesió social, l’accés al dret a l’habitatge i el dret a la ciutat en un sentit ampli.

Arrosseguem un llarg historial de despropòsits de l’època en què governava el PSC i dels tripartits, en què PUMSA va ser un agent més de la bombolla especulativa. Ara que patim les conseqüències d’aquell model de gestió nefasta, resulta fàcil criticar PUMSA. Fa 10 anys la gent de la CUP estàvem sols  dient que això no anava ni amb rodes, però, aleshores tothom preferia mirar cap a un altra banda.

Repassem una mica:

• Pilotasso de Can Fàbregas i de Caralt, els familiars d’un exregidor d’urbanisme i màxim responsable de PUMSA, es van forrar amb la compra-venda dels solars on van imposar que havia d’instal·lar-se en Corte Inglés, petant-se la normativa de patrimoni arquitectònic i el més elemental sentit comú.
• Desviació en la construcció de l’edifici del Rengle, 8 M€ de sobrecostos, atribuïbles en gran part a l’enginyeria financera amb la que es van sufragar les obres; comercialització erràtica i deficient que ha acabat servint per tenir un Mercadona i poca cosa més. Pagar i repagar, i un deute astronòmic que ha hipotectat els pressupostos municipals dels últims 5 anys en detriment de l’atenció a necessitats socials més urgents.
• Política erràtica en la construcció d’aparcaments de GINTRA, que estan totalment infrautilitzats, però que ens van costar una pasta.
• El gerent intocable, responsable del desgavell de PUMSA, que guanyava un pasta llarga, que va enxufar el seu fill en la borsa d’habitatges de lloguer i va destapar el descontrol en la seva gestió.
• La manca de criteris clars, objectivables i verificables en les concessions de lloguer dels locals propietat de PUMSA (locals de carrer de la Boixa a la Llàntia, de Can Xammar, de la Nau Minguell, etc.), que alimenten una estructura clientelar.

La recent polèmica entorn d’unes factures de la liquidació de la urbanització del sector de Can Quirze, han situat PUMSA altre cop en l’ull de l’huracà.

Ara bé, en aquest cas convé tenir en compte que la intervenció inicial de Can Quirze respon a un model de creixement depredador, especulador i elitista, defensat pel PSC, i que en aquest cas a més es va carregar un espai agrícola preexistent.

Arcadi Vilert, membre del PSC, que va ser regidor d’Urbanisme i president de PUMSA, resulta que és veí de can Quirze (quina casualitat més casual, oi?). En aquest cas penso que és lògic sospitar que fos precisament ell qui va fer que PUMSA no fes els deures, potser per no espantar als veïns amb els costos d’urbanització, potser per alimentar el clientelisme, potser…. ves a saber què hi ha darrere d’aquesta urbanització!

La baralla entre CIU i PSC posa de manifest allò que sempre hem dit sobre el govern de David Bote: és un govern de capelletes, nascut per repartir-se el pastís i no pas per a servir l’interès ciutadà.

Finalment, i malgrat el temps transcorregut, penso que aquests costos no els ha d’acabar pagant l’Ajuntament. Facilitats totes les que calgui, exempció de cap de les maneres!

 

Què passa portes endins?

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és una com una peli d’Alex de la Iglesia, però en versió dolenta i dirigida per l’inefable David Bote. En la reunió celebrada dilluns 30 de gener, el PP ha aconseguit colar, amb el suport de PSC, CiU, C’s i PXC, una declaració de suport als cossos policials que es van manifestar fa unes setmanes contra la CUP. El suport de CiU s’ha produït després que el PP hagi accedit a retirar les al·lusions directes a la ciutat de Mataró com les denúncies de “falsos maltractaments” a la comissaria dels Mossos, curiosament ja resoltes judicialment. La meva intervenció en aquest sentit ha estat  clara: cal tractar a tots els treballadors públics per igual i no volem fer excepcions amb la policia, deplorem que el PP faci d’altaveu dels sindicats ultres i més reaccionaris de la policia. VoleMataró s’ha abstingut (per què?) i ERC, ICV i CUP hi hem votat en contra.

Després d’una freda, n’hem tingut una de calenta: s’ha aprovat la declaració presentada per la CUP per la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 i per jutjar els crims del franquisme. D’aquesta manera, igual que van fer fa poc a l’Ajuntament de d’Arenys de Munt, Mataró reclama el compliment de les recomanacions de Nacions Unides i manifesta el seu rebuig a la llei espanyola de “punt i final” que deixa impunes els crims de lesa humanitat comesos per la Dictadura franquista i que d’acord amb el dret internacional són imprescriptibles. La declaració s’ha aprovat amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC, VoleMataró, ICV i CUP; l’abstenció de PXC i el vot contrari de C’s i PP. C’s ha dit que votaven en contra perquè la “Ley de amnistía se aplicó a todos incluyendo a los terroristas del FRAP, GRAPO y ETA , y que fue una pieza clave en la reconciliación durante la Transición” i, amb un argumentari semblant, el PP ha dit que amb aquesta declaració només pretenem impugnar una Transició modèlica. Touché!

La portaveu de VoleMataró va recriminar el to del PP que en el Ple de gener va aprofitar la cessió feta per la CUP de 800 cartells de l’organització Maulets a l’Arxiu Municipal per associar independentisme amb violència i per acusar-nos de ser una colla d’etarres. Cal agrair el gest de la regidora Montse Moron i el suport dels portaveus d’ERC i ICV, però és difícil que hi pugui haver bon rotllo perquè quan no tenen arguments o volen desviar l’atenció, el PP i C’s, sempre recorren a la cantarella d’ETA, i el més greu és que l’alcalde, que és el responsable de moderar els plenaris, mai els talla. Ple rere ple, queda clar que el PSC utilitza el PP com a ariet contra la CUP.

Finalment, la Junta de Portaveus ha inclòs, per unanimitat, una declaració de suport a la pagesia (manifest d’Unió de Pagesos), també ha votat per unanimitat una declaració de VoleMataró sobre les clàusules sòl (amb els acords potinejats pel PSC), una declaració d’ERC per exigir el pagament de l’IBI de les autopistes no percebut pels Ajuntaments (amb l’abstenció del PP), i una declaració de PSC i CiU sobre el dret a l’habitatge, votada per tots els grups excepte per la CUP que ens hem abstingut perquè entenem que amb aquest text el govern municipal pretén passar la pilota a altres administracions i obvia les seves responsabilitats municipals i la ridícula xifra del pressupost que destina al pla d’habitatge local.

Morta la cuca, mort el verí!

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?

 

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

1 any a l’Ajuntament de Mataró

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Agraïments i primers compromisos

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

No ens mena cap bandera que no es digui llibertat!

 

Fa uns dies vaig tuitar l’article Desmuntar mites que J.B. Culla va publicar el 22/09/2013 al diari ARA. L’autor, tot i ser un historiador d’ordre, replicava amb encert els escarafalls dels espanyolistes envers el discurs historiogràfic del tricentenari del l’11 de setembre de 1714 i els contraatacava citant l’estudi de Sophie Baby  Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) per desfer la idea de la Transició modèlica i pacífica, que és el veritable mantra dels talibans de la Constitució espanyola de 1978.

Una de les interaccions que vaig rebre va venir de la mà de Pau Mojedano, antic portaveu del PP a Mataró que, inesperadament, afirmava el següent: “La transició podem dir que efectivament ha fracassat. Però ara ens toca construir des de l’aprenentatge de l’error”. Sàvies paraules, sense dubte, però que contrasten amb l’oratòria constitucionalista amb què ens va castigar durant els seus anys de regidor al ple de Mataró.

Que Mojedano hagi caigut del cavall com Sant Pau és una qüestió ara mateix irrellevant. Allò que de veres em neguiteja és l’espanyolisme bel·ligerant i ultra que atien els seus antics companys de viatge.

PP, C’s i PxC alimenten el sentiment espanyolista en els discursos i en la seva praxi. Propugnen una visió social i política gens respectuosa amb la diversitat d’orígens, religiosa, lingüística i de sentiments nacionals dels habitants de Mataró. Aquesta postura es fonamenta en l’immobilisme, talment com si encara visquéssim a l’Espanya franquista. Aquests partits fan bandera dels prejudicis i de les pors per negar qualsevol expressió plural i democràtica que trenqui amb el seu esquema de societat.

Per això han dinamitat el Pacte per la Convivència i acte seguit han convertit la immigració en causus belli. Per això han votat en contra del dret a decidir del poble català i acte seguit han titllat el sobiranisme d’antidemocràtic i violent.

No ho dubteu: si el PP manés a Mataró faria igual que el seu amic Bauzá a les Illes… Però com que ho tenen molt pelut, saben que la seva única opció és fer soroll, molt de soroll i a qualsevol preu.

En aquest sentit cal situar la polèmica de la bandera estelada hissada a dalt de l’antena del parc de bombers de Mataró. Ells que tant diuen preocupar-se dels problemes reals de la gent, que tant s’omplen la boca parlant de llibertats, han estat els primers a perdre el seny davant d’una bandera col·locada lliurement pels bombers, un símbol que relliga inequívocament la lluita contra les retallades amb el clam social a favor del dret a decidir. No només no han respectat la llibertat d’expressió sinó que s’han dedicat a assetjar el cos de bombers, manifestant-se amb elements ultres de  la Falange.

El transcurs polític d’aquest afer ha desfermat una onada solidària que ens encoratja a seguir treballant per l’aprofundiment democràtic, tant a la nostra ciutat com arreu dels Països Catalans. Ara bé, la nota preocupant és que la dreta carca, la mateixa dreta que es nega a condemnar l’assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, ha aconseguit que el PSC de Mataró s’agenollés a les seves exigències i impulsés una resolució contra de l’estelada del parc de bombers. Definitivament, l’aliança tàctica amb el PP, avalant les seves tesis espanyolistes, és una mostra de la marginalitat i de l’estat de descomposició en què es troba el PSC. I, per últim, també cal prendre nota de la incomprensible abstenció d’ICV-EUiA, que d’aquesta manera ha tornat a avalar l’autoritarisme de la “llei de banderes” imposada en aquella mítica Transició que ja sabem que no va ser ni modèlica ni pacífica.

Tertúlia política a Mataró Ràdio: el recanvi de Mas, el pet del PP i la Romero

Dimarts 11 de gener s’ha emès la Tertúlia Política de Mataró Ràdio. En aquesta ocasió la periodista Elisabet Solsona ha moderat l’espai, en el qual hi han participat Ramon Bassas (PSC), Joan Mora (CiU), Adam Alonso (PP), Esteve Martínez (ICV-EUiA), Francesc Teixidó (ERC) i jo mateix en representació de la CUP. 

Valoració del govern de recanvi.

La tertúlia ha començat amb la valoració del nou govern autonòmic que presideix Artur Mas. En aquest punt he volgut recordar que l’hegemonia de la dreta és ben bé culpa del govern sortint, el tripartit de Montilla (PSC-ERC-ICV), que tot i dir-se d’esquerres ha dut a terme polítiques neoliberals i que és responsable de les greus retallades de drets socials, laborals i nacionals de l’últim any. 

Aquestes polítiques han afavorit que la dreta de CiU, que representa uns sectors fàctics que mai han perdut el poder, hagi pogut recuperar el govern amb molta facilitat. Ens trobem davant d’una situació lampedusiana, en què sembla que tot hagi canviat però en realitat tot seguirà igual en les qüestions fonamentals per a l’ordre establert. Prova d’això és l’acord de sociovergència en la investidura de Mas, que posa de relleu que PSC i CiU tenen molt d’interès en tapar tots els afers de corrupció (millets, pretòries, etc.) i que comparteixen aspectes bàsics com l’afiançament de l’autonomisme, la implantació del “repagament” de la sanitat pública o l’impuls de grans infraestructures com la MAT o els laterals de l’autopista C-32 per tal de beneficiar les corporacions elèctriques i les gran constructores.

De quin canvi estem parlant (?), si  han  nomenat consellera de Justícia una senyora que no fa ni un any era advocada de l’Estat i es dedicava a criminalitzar la consulta d’Arenys de Munt o un conseller de Sanitat que  encara no fa ni dos dies liderava la patronal del sector sanitari (Unió Catalana d’Hospitals)…. Davant d’aquest panorama tan desolador, l’única “transició nacional”, en al·lusió a Mas, és la que ens ha de portar cap a la independència i, d’altra banda, per superar la crisi cal fer una aposta decidida per un canvi de model de producció.

La ruptura del PP de Mataró.

Recentment, tres regidors dels quatre que té el PP a l’Ajuntament de Mataró, han abandonat el seu partit i han passat a ser “regidors no adscrits”. En aquest punt, igual que la resta de contertulians, no he volgut entrar a fons en la picabaralla interna del PP. Ara bé, sí que he manifestat, que ja ens va bé que la dreta espanyolista i xenòfoba, que representa el PP, es divideixi i es quedi amb un sol representant!

L’adéu de la regidora VIP Romero.

Alicia Romero, destacada regidora del PSC de Mataró, ha anunciat que plega. En la meva valoració vaig destacar que això és un clar símptoma de què el PSC s’enfonsa, però, per culpa de les presses, vaig ometre un aspecte important, i és que són els seus propis companys de partit els qui li han fet el llit a mida. Admeto que vaig ser excessivament dur, però em sembla un insult a la intel·ligència fer-nos creure que aquesta regidora marxa amb una mà al davant i l’altra al darrera; jo això no m’ho crec i en qualsevol cas, no me la veig treballant de caixera al Corte Inglés, que per vergonya seva i del seu partit, és l’únic futur econòmic que han estat capaços de plantejar per a la nostra ciutat.

L’autonomisme imposa una resolució buida de contingut

La proposta de resolució traslladada al Ple municipal de 6 de maig per la plataforma Mataró Decideix comptava amb el suport inicial del PSC, CiU, Esquerra, ICV i la CUP. Es tractava d’un text molt descafeïnat, que apel·lava a donar suport genèric a les consultes populars organitzades per la ciutadania com a una manifestació de democràcia directa. Però, poques hores abans del Ple municipal, el PSC va anunciar que es despenjava de l’acord per acabar proposant una retallada del text de la resolució original sense fer cap referència a la plataforma Mataró Decideix ni cap esment a la consulta sobre la independència que se celebrarà el 20J. En definitiva, un text buit de contingut, que cadascú pot interpretar com vulgui.

El portaveu del PSC, Ramon Bassas, ha tancat files entorn de l’Estatut d’autonomia dient que és el seu únic full de ruta i ha afirmat que el canvi de posicionament en relació a la resolució ha estat fruit del temor a què l’opinió pública pogués interpretar que es posicionaven a favor de la consulta del 20J. 

La CUP ha defensat el text original i s’ha abstingut en la votació de la proposta imposada pel PSC, després de lamentar el doble joc i l’ambigüitat de la resta de partits, que finalment han accedit a les pretensions del PSC.