Arxius | presos polítics RSS feed for this section

El PSC de Mataró més espanyolista que mai

5 juny





Com ja us havia anunciat, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Mataró del mes de juny ha estat marxós. En primer lloc, poc abans de les set del vespre, sota una pluja intensa, diverses persones ens hem concentrat per demanar la llibertat de Francesc Argemí, Franki (jove terrassenc que fa més d’un mes que està empresonat per “ultratge a la bandera espanyola”). Tot seguit, coincidint amb la presentació de la proposta de resolució consensuada entre la CUP i Esquerra, hem fet acte de presència a la sala de plens amb pancartes a favor d’en Franki. Resultat: CUP, Esquerra, ICV-EUiA i CiU han votat a favor de la llibertat d’en Franki i, com era previsible, PSC i PP han fet un front espanyolista i han sumat majoria amb els seus vots contraris, amb la qual cosa han tombat la proposta.

Diverses persones presents a la sala han expressat la seva indignació amb el vot del PSC dient en veu alta “i vosaltres us dieu socialistes?!” o “no sou catalans!” i han estat expulsades per la policia a petició de l’Alcalde.

La tensió però s’ha disparat en el següent punt de l’odre del dia que feia referència a les dues propostes de resolució sobre la violència al País Basc, una del govern i l’oposició de dretes i l’alternativa presentada per la CUP. En aquest moment s’ha fet notar entre el públic la presència d’una quinzena de militants espanyolistes capitanejats pel diputat Albert Ribera i amb les càmeres de TV3 fent de gos faldiller. Quan s’ha acabat el punt del País Basc, el diputat espanyolista ha fet unes declaracions, aleshores, jo m’he adreçat als periodistes de TV3 per tal que contrastessin la informació i recollissin la versió de la CUP, que a diferència dels espanyolistes sí que té representació a l’Ajuntament. No m’han volgut ni tan sols escoltar. Acte seguit la comitiva d’ultres, acompanyada per un seguici de periodistes i mossos d’esquadra, s’ha desplaçat cap al seu local enmig de la indignació i la perplexitat de la gent que hi havia al carrer.

Un cop exposats els fets, considero que cal fer dues reflexions en relació al Ple Municipal d’avui:

Primera.- El PSC de Mataró s’ha arrenglerat amb el PP i ha fet gala d’allò que realment són: espanyolistes. Per això han votat en contra de la llibertat d’en Franki.

Segona.- La insistència del PSC de Mataró en traslladar el debat sobre el conflicte del País Basc al Ple Municipal respon a una mentalitat espanyolista que, a més a més, serveix de plataforma de llançament mediàtic a grups ultres que instrumentalitzen el nostre Ajuntament en benefici d’unes idees que a Mataró són absolutament marginals. En resum, el PSC està donant ales al feixisme espanyol.

Tercer grau

29 maig
La població reclusa a Catalunya ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d’institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen el desbordament del sistema penitenciari català perquè a aquest ritme es necessitarà la construcció d’una nova presó cada any.

En aquest panorama, l’empresonament de Franki fa grinyolar el sistema perquè posa llum a les mil i una injustícies que genera la Justícia en l’aplicació del Codi penal. En Franki, a diferència del que succeix amb altres presos, és un pres polític i això, pels sectors afins al sistema, és difícil de pair. I, sobretot, els molesta perquè hi ha una important mobilització social que ha aconseguit trencar el silenci mediàtic. De fet, alguns d’aquests polítics molestos ja demanen obertament la concessió del tercer grau penitenciari per en Franki.

Per això, en les properes setmanes és molt probable, segons Montse Salvador, advocada de Franki, que li concedeixin el règim penitenciari de tercer grau (llibertat condicional). Indubtablement, per a en Franki això seria un gran alleugeriment que ningú ni jo té dret a retreure-li.

Ara bé, a nivell col·lectiu sí que hauríem de ser més exigents, perquè avui ha estat en Franki però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per tot plegat, em pregunto si hem de limitar-nos a la reclamació del tercer grau com fan alguns partits polítics?

No és només per una bandera

22 maig

“Companys i companyes, amics i amigues, lluitadors i lluitadores totes, no és només per una bandera que m’han fet presoner. No volen que ens organitzem, no volen que opinem, no volen que pensem, no volen que critiquem ni que denunciem les agressions que patim per part d’un sistema capitalista que ens escanya i que ens oprimeix.

Una abraçada des del mòdul 6 de la presó de Brians-2.

Sempre amb vosaltres, FRANKI”

Fragment de carta llegida a la mani del 10/05/08 a Barcelona

[Llibertat Franki de Terrassa!]

Mullena solidària

10 maig

Xim, xim, xim,
cau la pluja,
xim, xim, xim,
en el carrer,
xim, xim, xim,
tot es mulla,
xim, xim, xim,
i jo també.

En els dos últims dies ha plogut sense interrupció i des
de fa molt de temps (2 o 3 anys?) no recordo tanta pluja. Malgrat la pluja persistent, aquesta tarda he anat a la manifestació per la llibertat d’en Franki amb el meu fill Otger.

Feia molt de temps que no em manifestava a Barcelona. He observat amb atenció el desplegament policial, d’ambulàncies i escombriaires que havien d’acompanyar la manifestació i, amb un xic d’incredulitat, he pensat “això és nou, oi? abans no passava?”.

Plovia molt, però contra tot pronòstic hi havia un munt de gent que no ha passat per alt la gravetat dels fets: des del dia 28 d’abril hi ha un jove terrassenc empresonat per ordre d’un jutge espanyolista que li ha imputat delicte d’ultratge a la bandera espanyola i atemptat a l’autoritat. A la mani he retrobat cares conegudes, però he hagut de plegar veles abans d’hora amb la convicció de seguir endavant, ja que que tenim un llarg camí per recórrer.

Diego / Dídac

23 oct.
El passat 18 d’agost en Diego i la Laura van ser pares d’un nen que es diu Dídac. La notícia em va deixar astorat i no puc amagar el meu sentiment de solidaritat cap a dues persones que, vist en perspectiva, van ser vícitmes d’una barroera operació repressiva de l’Estat espanyol contra els moviments socials catalans. Malgrat les distàncies (físiques i polítiques) sempre tinc present l’abnegació militant d’en Diego, a qui vaig conèixer en el curs 1996-97 quan vam formar el nucli de l’Alternativa Estel a la Universitat de Barcelona. Assumeixo les meves contradiccions i expresso, ara i aquí, el meu dolor pel captiveri que han patit (i pateixen) i desitjo que en Dídac sigui una porta oberta a un futur més esperançador i de llibertat.