Arxius | PP RSS feed for this section

Què passa portes endins?

31 gen.

eddb01

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és una com una peli d’Alex de la Iglesia, però en versió dolenta i dirigida per l’inefable David Bote. En la reunió celebrada dilluns 30 de gener, el PP ha aconseguit colar, amb el suport de PSC, CiU, C’s i PXC, una declaració de suport als cossos policials que es van manifestar fa unes setmanes contra la CUP. El suport de CiU s’ha produït després que el PP hagi accedit a retirar les al·lusions directes a la ciutat de Mataró com les denúncies de “falsos maltractaments” a la comissaria dels Mossos, curiosament ja resoltes judicialment. La meva intervenció en aquest sentit ha estat  clara: cal tractar a tots els treballadors públics per igual i no volem fer excepcions amb la policia, deplorem que el PP faci d’altaveu dels sindicats ultres i més reaccionaris de la policia. VoleMataró s’ha abstingut (per què?) i ERC, ICV i CUP hi hem votat en contra.

Després d’una freda, n’hem tingut una de calenta: s’ha aprovat la declaració presentada per la CUP per la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 i per jutjar els crims del franquisme. D’aquesta manera, igual que van fer fa poc a l’Ajuntament de d’Arenys de Munt, Mataró reclama el compliment de les recomanacions de Nacions Unides i manifesta el seu rebuig a la llei espanyola de “punt i final” que deixa impunes els crims de lesa humanitat comesos per la Dictadura franquista i que d’acord amb el dret internacional són imprescriptibles. La declaració s’ha aprovat amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC, VoleMataró, ICV i CUP; l’abstenció de PXC i el vot contrari de C’s i PP. C’s ha dit que votaven en contra perquè la “Ley de amnistía se aplicó a todos incluyendo a los terroristas del FRAP, GRAPO y ETA , y que fue una pieza clave en la reconciliación durante la Transición” i, amb un argumentari semblant, el PP ha dit que amb aquesta declaració només pretenem impugnar una Transició modèlica. Touché!

La portaveu de VoleMataró va recriminar el to del PP que en el Ple de gener va aprofitar la cessió feta per la CUP de 800 cartells de l’organització Maulets a l’Arxiu Municipal per associar independentisme amb violència i per acusar-nos de ser una colla d’etarres. Cal agrair el gest de la regidora Montse Moron i el suport dels portaveus d’ERC i ICV, però és difícil que hi pugui haver bon rotllo perquè quan no tenen arguments o volen desviar l’atenció, el PP i C’s, sempre recorren a la cantarella d’ETA, i el més greu és que l’alcalde, que és el responsable de moderar els plenaris, mai els talla. Ple rere ple, queda clar que el PSC utilitza el PP com a ariet contra la CUP.

Finalment, la Junta de Portaveus ha inclòs, per unanimitat, una declaració de suport a la pagesia (manifest d’Unió de Pagesos), també ha votat per unanimitat una declaració de VoleMataró sobre les clàusules sòl (amb els acords potinejats pel PSC), una declaració d’ERC per exigir el pagament de l’IBI de les autopistes no percebut pels Ajuntaments (amb l’abstenció del PP), i una declaració de PSC i CiU sobre el dret a l’habitatge, votada per tots els grups excepte per la CUP que ens hem abstingut perquè entenem que amb aquest text el govern municipal pretén passar la pilota a altres administracions i obvia les seves responsabilitats municipals i la ridícula xifra del pressupost que destina al pla d’habitatge local.

Anuncis

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

2 des.

puny

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

1 any a l’Ajuntament de Mataró

29 maig

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

No ens mena cap bandera que no es digui llibertat!

1 oct.

 esteladabombers

Fa uns dies vaig tuitar l’article Desmuntar mites que J.B. Culla va publicar el 22/09/2013 al diari ARA. L’autor, tot i ser un historiador d’ordre, replicava amb encert els escarafalls dels espanyolistes envers el discurs historiogràfic del tricentenari del l’11 de setembre de 1714 i els contraatacava citant l’estudi de Sophie Baby  Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) per desfer la idea de la Transició modèlica i pacífica, que és el veritable mantra dels talibans de la Constitució espanyola de 1978.

Una de les interaccions que vaig rebre va venir de la mà de Pau Mojedano, antic portaveu del PP a Mataró que, inesperadament, afirmava el següent: “La transició podem dir que efectivament ha fracassat. Però ara ens toca construir des de l’aprenentatge de l’error”. Sàvies paraules, sense dubte, però que contrasten amb l’oratòria constitucionalista amb què ens va castigar durant els seus anys de regidor al ple de Mataró.

Que Mojedano hagi caigut del cavall com Sant Pau és una qüestió ara mateix irrellevant. Allò que de veres em neguiteja és l’espanyolisme bel·ligerant i ultra que atien els seus antics companys de viatge.

PP, C’s i PxC alimenten el sentiment espanyolista en els discursos i en la seva praxi. Propugnen una visió social i política gens respectuosa amb la diversitat d’orígens, religiosa, lingüística i de sentiments nacionals dels habitants de Mataró. Aquesta postura es fonamenta en l’immobilisme, talment com si encara visquéssim a l’Espanya franquista. Aquests partits fan bandera dels prejudicis i de les pors per negar qualsevol expressió plural i democràtica que trenqui amb el seu esquema de societat.

Per això han dinamitat el Pacte per la Convivència i acte seguit han convertit la immigració en causus belli. Per això han votat en contra del dret a decidir del poble català i acte seguit han titllat el sobiranisme d’antidemocràtic i violent.

No ho dubteu: si el PP manés a Mataró faria igual que el seu amic Bauzá a les Illes… Però com que ho tenen molt pelut, saben que la seva única opció és fer soroll, molt de soroll i a qualsevol preu.

En aquest sentit cal situar la polèmica de la bandera estelada hissada a dalt de l’antena del parc de bombers de Mataró. Ells que tant diuen preocupar-se dels problemes reals de la gent, que tant s’omplen la boca parlant de llibertats, han estat els primers a perdre el seny davant d’una bandera col·locada lliurement pels bombers, un símbol que relliga inequívocament la lluita contra les retallades amb el clam social a favor del dret a decidir. No només no han respectat la llibertat d’expressió sinó que s’han dedicat a assetjar el cos de bombers, manifestant-se amb elements ultres de  la Falange.

El transcurs polític d’aquest afer ha desfermat una onada solidària que ens encoratja a seguir treballant per l’aprofundiment democràtic, tant a la nostra ciutat com arreu dels Països Catalans. Ara bé, la nota preocupant és que la dreta carca, la mateixa dreta que es nega a condemnar l’assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, ha aconseguit que el PSC de Mataró s’agenollés a les seves exigències i impulsés una resolució contra de l’estelada del parc de bombers. Definitivament, l’aliança tàctica amb el PP, avalant les seves tesis espanyolistes, és una mostra de la marginalitat i de l’estat de descomposició en què es troba el PSC. I, per últim, també cal prendre nota de la incomprensible abstenció d’ICV-EUiA, que d’aquesta manera ha tornat a avalar l’autoritarisme de la “llei de banderes” imposada en aquella mítica Transició que ja sabem que no va ser ni modèlica ni pacífica.

La "Cruzada" continua

4 febr.
Després de llegir el comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola queda palès que la paranoia del rojoseparatisme té molt acòlits a les Espanyes. Les recomanacions de vot que dóna als catòlics només encaixen amb l’espanyolisme neofranquista del PP…
Davant d’aquests plantejaments ultramuntans, és molt saludable que la comunitat benedictina de Montserrat se n’hagi desmarcat; però la situació és tan vergonyosa, que ja seria hora que els cristians catòlics dels Països Catalans trenquessin amarres amb la Jerarquia eclesiàstica espanyola, imposada pel Vaticà i hereva directa dels vencedors de la guerra de 1936-39.

A aquestes alçades de la pel·lícula, continuar coexistint amb els defensors de la “Cruzada” (tal i com fan Miró i Ardèvol o Duran i Lleida) és un suïcidi nacional, pels catalans, s’entén. I, d’altra banda, això és un clar símptoma del bipartidisme espanyolista en el qual estem submergits i dels greus dèficits democràtics que arrossega l’Estat espanyol.

La republicana dels Reincidentes (que no té perquè ser espanyola) és l’única teràpia musical que se m’acut per combatre el maldecap que em provoquen aquesta caterva de feixistes declarats o emboscats.

No volem ser regions d’Espanya

12 des.

Si reduïm, tal i com proposa Jesús Royo, la llengua i la nació a un mercat, després del tancament del repetidors de TV3 al País Valencià podem concloure que la llengua i la nació catalana són una ruïna, una nosa. Aquest és, ves per on, el guió, el full de ruta dels espanyolistes: eliminar les noses, “arrencar la crosta” com ha dit un prohom del PSC.

L’optimisme europeista, l’auge dels blogs i de l’ús d’internet, l’esperança d’una era digital, les concessions de múltiplexs, etc., són factors que per sí sols no garanteixen la nostra supervivència nacional. Espanya, igual que la resta d’estats-nació, s’ha construït al voltant dels interessos d’unes elits i a partir d’una sola identitat (la castellana). La construcció nacional i la legalitat espanyola impedeixen l’emergència de poders alternatius.

L’ús de la força és la veritable acta fundacional de totes les Espanyes possibles, perquè Espanya (monàrquica, republicana, federal, dictatorial, de dretes o d’esquerres) representa la negació de la Nació catalana.

La força (de l’espasa) esbotzà les societats ameríndies i, posteriorment, l’Església (amb la creu) assentà les infraestructures bàsiques pel manteniment de l’Imperi espanyol d’ultramar. Aquesta lliçó històrica, traslladada als nostres dies i als Països Catalans, segueix vigent: Espanya manté la raó de la força (art. 8 de la Constitució de 1978) per imposar la seva legalitat i s’aferma a partir del control de les infraestructures de comunicació, transport, sanitat, educació i energia.

Les infraestructures que marquen la nostra realitat quotidiana, social, econòmica i cultural ens aboquen a ser simples regions d’Espanya; aleshores, si no capgirem aquesta tendència, paga la pena mantenir la nostra condició nacional? De què serveix proclamar-se independentista (sobiranista, nacionalista, catalanista…) si després es pacta amb aquells qui ens volen enterrar? De què serveix manifestar-se pel dret de decidir si l’ambició nacional de la classe política catalana es redueix a pactar amb el PP o el PSOE?

El cor i el seny ens indiquen que la llengua i la nació catalana són molt més que un simple mercat, però, precisament per això, cal que disposem del control sobirà de totes les infraestructures, per tal de garantir la nostra articulació com a col•lectivitat nacional.

El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, igual que els plans per espanyolitzar i privatitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són cap casualitat. Nogensmenys, es tracta d’atacs directes a la llengua, la cultura i la nació dels Països Catalans.

ALTRES ARTICLES INTERESSANTS

“Espanya contra els catalans” Eva Serra

“Dimissions, ara!” Aleix Cardona

“El senyor Ferran, que fa l’Espanya gran” Víctor Alexandre

“La crosta i la barra” Martí Estruch

“On s’ha equivocat el conseller Tresserras?” Vicent Partal

Les dues vares del PSC

3 des.
Xavier Safont-Tria i Josep Ma. Milla a la roda de premsa
[foto extreta del Capgròs ]
Fa dues setmanes, en Carlos Javier, un jove antifeixista madrileny, fou apunyalat per un militar espanyol que participava en un acte xenòfob organitzat amb el consentiment de les autoritats. Aleshores, ni el PSC ni el govern de Mataró no va fer cap concentració, cap minut de silenci, cap condemna institucional. Carlos Javier no era un “caído por España”, per això no va merèixer cap recordatori. Només els companys i el moviments socials van servar la seva memòria a peu de carrer, topant, això sí, amb un mur d’incomprensió mediàtica i la barbàrie policial.

Ara, com si hi hagués morts de primera i morts de segona, el PSC de Mataró s’ha aferrat a la mort d’un guàrdia civil en un tiroteig amb membres d’ETA per espanyolitzar la política municipal i així, de passada, esmorteir l’impacte de la manifestació organitzada dissabte 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir a Barcelona en l’opinió pública.

Doncs bé, ja hi tornem a ser amb el seu tema favorit: la lluita antiterrorista!

Davant d’això, dilluns 3 de desembre, la CUP ha explicat en una roda de premsa perquè no ha assistit a la concentració institucional de condemna i ha avançat que no pensa donar suport a la proposta de resolució de condemna. Alternativament, en el proper ple municipal, la CUP presentarà una resolució amb les següents propostes d’acord:

– Continuar el nostre compromís en suport al diàleg i la recerca d’un procés de pau. Considerem que l’objectiu de la pau és una prioritat política de màxima importància.

– Donar suport a iniciatives ciutadanes que cerquin la pau. No volem ser espectadors ni espectadores, i considerem imprescindible la participació activa de la societat civil per assolir aquest objectiu.

– Reafirmar que l’opció per la pau s’ha de donar en absència de violència i amb el respecte de tots els drets humans com a drets col·lectius, per a totes les persones i pobles del món. Només un procés democràtic de negociació política permetrà una solució al conflicte. Tots i totes compartim que construir un escenari de pau requereix d’una realitat de no violència i respecte a tots els drets. Aquest és l’únic camí.

– Reafirmar la necessitat que en una futura negociació de pau, totes les parts implicades al conflicte, participin de la solució política.

– Demanar la presència d’institucions i persones d’àmbit internacional com a observadores i garants d’un nou procés de pau definitiu.

La proposta defensada per la CUP, tot i ser un emplaçament a la pau i el diàleg, ja compta amb el rebuig frontal dels representants del PSC (Ramon Bassas), PP (Paulí Mojedano) i ICV (Quitèria Guirao). Finalment, cal preguntar què entenen aquestes formacions com a “pau”?