Arxius | Països Catalans RSS feed for this section

I ara qui plantarà cara a l’autonomisme?

21 juny
L’Assemblea Nacional de la CUP, reunida el 21 de juny al Teatre Municipal de Girona, ha rebutjat la ponència “La CUP a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya” després que prosperés l’esmena a la totalitat “2011: des de viles i ciutats, construïm l’alternativa”. Per tant, la possibilitat de concórrer a les eleccions autonòmiques del 2010 ha quedat desacartada.

Aquesta decisió s’ha imposat per un escàs marge de 13 vots, que ens obliga a reflexionar i a ser prudents alhora d’interpretar el significat de la paraula consens. Òbviament, un consens que avui no era possible, perquè les postures ja estaven predeterminades de bell antuvi.

Particularment, he ratificat el resultat de l’Assemblea amb el meu vot, malgrat que considero que la decisió presa és errònia. Però per a mi, la unitat de l’organització i el respecte a la democràcia interna sempre estaran per damunt de consideracions particulars.

En positiu: s’ha introduït un debat que fins ara semblava que era tabú i ha quedat clar que ara no, però que en qualsevol cas més endavant sí. Això, tot i que és insuficient, és positiu tenint en compte els plantejaments ultramunicipalistes que fa un temps es feien dins de la CUP.

Per tant, caldrà posar en marxa tots els mecanismes de treball nacional que fins ara sembla ser que han grinyolat: l’expansió territorial, fer campanyes nacionals, millorar la formació, l’assessorament als nuclis, etc.

Anar a poc a poc ja m’estaria bé, però, repeteixo, tal i com ja he exposat en la presentació de la ponència base (quin nervis i quin tràngol!): en qualsevol decisió hi ha un risc i, tenint en compte el panorama del país (crisi econòmica i política), el fet que ara hàgim decidit de no anar a les eleccions autonòmiques també implica que haurem d’assumir els riscos que se’n derivaran.

Deixo de banda les apreciacions subjectives (entre les quals cal comptar la desil·lusió que pot generar en molts nuclis i l’entorn immediat) i faig notar que el principal risc és la inacció, la qual cosa deixarà orfes de referencialitat política a molts sectors populars en lluita i propiciarà situacions negatives per a l’extensió del nostre projecte: gent que s’absté i passa de tot o bé que acaba votant el mal menor.

En segona instància, cal comptar que la decisió de la CUP s’ha fet únicament en clau interna i és difícil d’explicar de portes enfora. Parlant clar: s’ha pensat més en el partit (i les seves capelletes) que no en el país. Penso que això és fruit d’una anàlisi política de la realitat “idealista” i que no ha valorat el fet que les conjuntures passen i també tenen data de caducitat.

El tercer aspecte important és que s’ha obviat el fet que poblacions mitjanes o petites com Vilafranca del Penedès, Valls o Berga tenen dinàmiques absolutament diferents a les grans capitals entre les quals hi compto bona part dels nuclis de la CUP que hem defensat anar a les autonòmiques (Lleida, Sabadell, Badalona, Mataró, Manresa, Girona o Sant Cugat del Vallès). I, sincerament, sense una cobertura nacional m’agaradarà veure com rutllarà i quins seran els resultats de l’experiència municipalista de la CUP a Barcelona. Tinc els meus dubtes, però segueixo pensant que la possibilitat d’accedir al Parlament (o simplement de plantar batalla a les autonòmiques) ens hagués donat -a les grans ciutats- un major ressò i visualització dels nostres postulats, la qual cosa hagués estat molt útil de cara a les municipals en aquestes ciutats “grans”.

I quart i darrer, em resta la incògnita de saber: qui punyetes plantarà cara a l’autonomisme? Si això ho ha de fer l’Esquerra Independentista, ja cal que es replantegi seriosament i amb urgència les seves eines d’intervenció; i ateses les circumstàncies, si la CUP no pot fer aquest paper qui l’haurà d’assumir? I, en aquest sentit, sento molt, que hàgim donat aire als nostres adversaris polítics en un moment que m’agaradaria pensar que no és històric…

Passi el que passi, seguiré lluitant des de la trinxera de Mataró i el Maresme. Estic armat de paciència i convençut que el nostre dia arribarà. Però de moment, en el còmput, ja portem 300 anys d’espera.

Autonòmiques 2010: una fita necessària per a la CUP

16 juny

Dissabte passat l’assemblea de Sant Celoni va tenir la bona pensada d’organitzar un debat intern sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del 2010 a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Hi vaig defensar la línia argumental favorable a què la CUP assumeixi el repte de presentar-se a les autonòmiques, en la qual hi pesa molt l’anàlisi de l’actual conjuntura política i econòmica. Conseqüentment, és ara i no d’aquí vuit anys, que s’imposa la necessitat de plantar cara ideològicament i de començar a esbossar una alternativa independentista i d’esquerres que serveixi per a projectar i fer molt més visibles les lluites dels nostres municipis i dels moviments socials en el nou cicle polític que ja s’albira.

L’escriptor Jordi Arbonès (La Directa 142, 10 de juny de 2009) deia el següent: “quan rebenti el tripartit d’esquerres, tornarà la dreta i, aleshores, s’haurà tancat el cercle. I l’independentisme quedarà com una altra anècdocta de la nostra llarga i fecunda miserable història.”

Potser sí. Però, justament per això, penso que és tant important que la CUP no es miri tant al melic i doni una resposta. Vaig emprar una cita de Joan Fuster que per mi hauria de ser el nostre leimotiv: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Vet aquí la mare dels ous! i quan mani CiU (que manarà…) l’escombrada serà monumental, a no ser que siguem capaces de treure el nas i dir ben alt, perquè tothom ho sàpiga (i sobretot, penso en el milió i mig de nouvinguts arribats en els darrers anys)- que l’Esquerra Independentista existeix i té un projecte social i nacional alternatiu.

Demà, per motius laborals, tornaré a trepitjar les catifes vermelles de l’edifici del Parlament del Parc de la Ciutadella. No obstant, em reca pensar que fins ara en aquest Parlament no hi hem tingut ni força, ni veu, ni vot per a garantir ja no que prosperin sinó perquè simplement es debatin (!) dues ILP (contra els cultius de transgènics i per la celebració d’un referèndum d’Autodeterminació). Desenganyem-nos. Ara per ara, totes les iniciatives de base popular i amb continguts transformadors estan condemnades a ser potinejades, pervertides, arraconades i/o rebutjades. Per mi, això també és determinant: no podem confiar mai més en els partits establerts, però tampoc podem confiar-nos exclusivament en la via extraparlamentària o municipalista.

Mai estarem prou preparats, però, ateses les circumstàncies, no hi tenim res a perdre i sí molt a guanyar. I, arribats a aquesta conclusió, la fita del 2010 penso que és ineludible per a la CUP.

Caldrà esperar a veure què decideix l’Assemblea Nacional, però, sigui quin sigui el resultat, ja haurà estat un èxit i un pas de gegant, perquè per primer cop s’haurà pogut plantejar un debat que fins ara, incomprensiblement, semblava aliè a la nostra realitat i al nostre projecte polític.

Ministres espanyols

11 abr.
Dimecres passat estava lluny de Mataró i en Xevi em va trucar per demanar-me l’opinió en relació als canvis ministerials del govern espanyol. Primera notícia (estava als núvols, mai millor dit!). Pel que em va explicar, vaig deduir que el traspàs de l’eterna negociació del finançament autonòmic al nou ministre de “cooperació territorial” es tractava d’una passa més en l’estratègia espanyolitzadora del “café para todos”.

Avui, amb més calma, he repassat les notícies i m’he quedat de pedra. Veig que em vaig quedar curt. Per a entendre l’abast de la maniobra orquestrada pel govern de Zapatero, és recomanable llegir l’article crític que ha escrit Josep Sort en el seu blog, òbviament és un punt de vista particular, però penso que dóna prou elements com per a situar-nos davant la magnitud de l’ofensiva espanyolista que es prepara.

Finalment, pensar que la nova ministra espanyola de Cultura va signar contra la llengua catalana, em fa venir vomitera… i, alhora, em dol que hi hagi tants conciutadans que regalin el seu vot al PSC-PSOE, que al capdavall és tant o més nociu que l’espanyolisme del PP.

Del Sud

16 febr.
A “Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià” he retrobat l’estil directe de Núria Cadenes que ja recordava de “Cartes de la presó”. Els aspectes lúdics hi són presents, ja que ressegueix el calendari festiu, però en realitat penso que aquesta és la “guia política i cultural del País Valencià” que no vaig poder llegir durant la meva joventut.
L’afany de descoberta del Països Catalans l’he sadollat (parcialment) a base de lectures, moltes de les quals coincideixen amb les proposades per l’autora. Però, si sóc honest, he de reconèixer que bona part dels fets històrics, debats polítics, llocs i esdeveniments citats els conec només després d’haver militat a Maulets, que és una de les poques organitzacions amb estructura de funcionament nacional que conec.

Defensar els Països Catalans en abstracte desemboca, inevitablement, en visions regionalitzades de la Nació. La realitat en viu i en directe sempre serà el millor antídot, i per a molts de nosaltres això va ser determinant. La visió dels “valencians” que tenim la gent de “Barcelona” i el seu hinterland està farcida de tòpics. Per tant, aquest és un bon llibre per a gent desinformada i per a aquells que “no ho veuen massa clar” això del País Valencià.

Després de llegir-lo m’ha vingut un desig enorme de conèixer Alcoi i de visitar altre cop Xàtiva amb uns altres ulls. Ara llegeixo “Borja papa” de Joan Francesc Mira per recomanació de l’autora, que ben mirat ha escrit un llibre pont perquè incita a la lectura d’altres, tal i com m’ha succeït a mi mateix.

Finalment, cal fer esment de la cita clarivident de Joan Fuster, que serveix de divisa del llibre i a tots els qui ens identifiquem amb la causa dels Països Catalans:

“Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.”

Apunts sobre la guerra a Palestina

15 gen.

Dissabte 10 de gener vaig anar a la mani per Palestina convocada a Barcelona. Només arribar uns periodistes de TVE em van preguntar per què em manifestava i si condemnava la violència de Hamàs. Vaig dir-los que considerava intolerables els crims contra la humanitat que s’estan cometent a Palestina i que defensava dret a la resistència del poble palestí enfront de l’ocupació israeliana.

Tres dies després, gràcies a uns pares de l’escola bressol dels meus fills, vaig saber que les meves paraules van ser recollides al programa 59 segons de TVE a Catalunya emès dimarts 13 de gener. L’he mirat per Internet i m’he esgarrifat amb les exposicions d’alguns dels convidats i entrevistats…

A la gent benestant del nostre país el tema de Palestina els fa nosa i com a molt fan condemnes etèries per netejar la seva mala consciència. M’abstinc de fer referències personals, però constato una forta fractura i incomprensió intergeneracional dins del món “catalanista”. D’una banda, hi ha les generacions més grans que, majoritàriament, s’identifiquen amb l’autonomisme i s’han educat a partir del mite fundacional d’Israel, divulgat el 1963 per Edicions 62 amb la publicació de “L’estat d’Israel” d’André Chouraqui. En canvi, els més joves som, majoritàriament, independentistes i hem crescut amb la imatge de la Intifada, símbol contemporani de resistència dels pobles.

Ara bé, no podem ser ingenus. Les aliances prosionistes en realitat estan defensant els interessos geoestratègics del gran Capital. Ni Israel, ni la UE, ni els EUA ni tampoc els països àrabs subordinats a Occident, acceptaran que Palestina aixequi el cap i encara menys si les reserves de gas ubicades a la costa de Gaza i les rutes de pas de l’oleoducte que ha de portar el petroli iraquià al Mediterrani estan sota el control de Hamàs o de governs sobirans similars. Vet aquí la mare dels ous! Ara és Palestina i demà, si ningú els atura, pot ser el torn de l’Iran.

En aquestes circumstàncies, defensar l’agressió israeliana és el mateix que negar el dret dels pobles al control sobirà dels seus recursos i, per tant, des d’una òptica catalana, independentista i d’esquerres, això és inacceptable.

Pensant en Palestina, es fa inevitable rescatar la memòria dels brigadistes internacionals, treballadors i treballadores d’arreu, que entre 1936 i 1939 van deixar-ho tot per combatre amb les armes l’avenç del feixisme a l’Estat espanyol. Ningú (excepte en Gil de San Vicente) ho ha plantejat obertament, i tampoc seré jo qui em postuli (!), però sí que penso que les esquerres no haurien d’amagar el cap sota l’ala escudant-se en les condemnes lacrimògenes i les prèdiques d’ONG. En qualsevol cas, cal defensar el dret a la resistència (armada) del poble palestí i entendre-la com a allò que és: una lluita dels oprimits contra els opressors.

Mentrestant, a casa nostra, el mínim exigible és el trencament relacions diplomàtiques i comercials amb Israel (com només ha fet la Veneçuela bolivariana) i endegar una forta campanya de pressió econòmica i social per tal d’obligar a Israel a què dialogui, posi fi a l’ocupació i reconegui l’existència sobirana d’un estat palestí.

El Tió i la Sibil·la

24 des.
El Tió és una tradició ancestral precristiana que perviu en les celebracions nadalenques de la nostra terra. Enguany, mentre fèiem cagar el Tió escoltàvem sorpresos que els veïns del pis de sota -castellanoparlants- també feien el mateix. Malgrat que els aparadors comercials, els balcons dels carrers i la televisió mostrin l’omnipotència de l’home de la barba (a) “Papá Noel”, estic convençut que la gent no és ximpleta i no es resigna a la superficialitat del consumisme i cerca l’autenticitat i símbols que els arrelin al país. Això sí, el proper Nadal proposaré fer una campanya pública i militant per conscienciar, si més no, els comerciants de Mataró perquè desterrin els homes barbuts i prestigiïn el Tió, igual que han fet els comerços d’Olot o diversos col·lectius d’Osona que han impulsat la figura alternativa de l’Oncle Buscall (repartidor de tions).

D’altra banda, tot i ser ateu, penso que és una llàstima que a la Comunitat Autònoma de Catalunya no puguem visionar IB3 a la TDT per gaudir del Cant de la Sibil·la de la Seu de Mallorca, un cant litúrgic català d’origen medieval. Les Sibil·les anunciaven l’arribada d’un infant cridat a salvar el món. Tot i ser una tradició precristiana, el cristianisme la va incorporar en la missa del Gall, on apareix associada a la figura del Redemptor i anuncia el Judici Final. En aquest sentit, entenc que el Nadal també és un bon motiu per fer visibles els Països Catalans i cal aprofitar-ho.

LOHAPA (VERSIÓ 2.0)

27 juny
Vivim en un context internacional de retallada de llibertats i drets socials. Precisament, aquí és on cal situar la involució democràtica que també s’està produint a l’Estat espanyol. En els darrers anys, les classes dominants de l’Estat espanyol han donat més corda a l’espanyolisme per tal de reprimir la dissidència, justificar la liquidació dels drets socials i la marginació de qualsevol poder que faci ombra al Gran Madrid.

Ja es veu a venir un nou pacte d’estat (PSOE-PP) que tindrà, substancialment, els mateixos propòsits que va tenir la LOHAPA: establir la primacia del dret estatal i normes unificadores en les competències i serveis transferits a les comunitats autònomes, el finançament i en altres aspectes no menys importants com l’ús del terme “Nació” o la imposició de l’ús privilegiat del castellà enfront de la resta de llengües.

I, talment, com si la història estigués condemnada a repetir-se, tornem a tenir les institucions i les minses llibertats del país pendents de la Judicatura espanyola, que s’ha convertit en la punta de llança de l’espanyolisme (per veure-hi clar, potser caldria fer un recompte de tots els catalans i totes les catalanes que darrerament han estat imputats per delictes d’ultratge). I, novament, en aquesta tessitura, marcada per la impugnació de l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol, ha tornat a reaparèixer el fantasma del Manifiesto, que igual que fa 27 anys és instigat per la premsa espanyolista, professionals de l’administració de l’Estat i intel·lectuals espanyols residents a Catalunya, que apel·len a la supremacia del castellà per negar qualsevol avenç de la normalització de la llengua catalana.

No cal esperar res de l’actual classe política catalana (CiU, Esquerra, ICV, etc.), justament perquè s’alimenta de les molles de l’autonomisme i perquè el seu sostre reivindicatiu mai qüestionarà seriosament la “unitat d’Espanya”. Malauradament, també considero insuficients i desfasades les propostes de mobilització fetes per Òmnium Cultural, perquè subordinen l’acció a una unitat civil en defensa de l’autonomisme. Amb l’experiència acumulada dels darrers 30 anys, ja no és cap secret i tothom sap que per posar fi a l’espanyolisme només hi ha un camí per fer junts: la independència. La resta d’opcions enreden la troca i allarguen, innecessàriament, l’opressió nacional i els dèficits socials que patim.

En aquest sentit, penso que el primer pas per capgirar la resignació i la deriva regionalista, seria seguir el consell d’en Fèlix Cucurull: “Cal que vencem la dificultat d’aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls.”


UE: la falsa ruta

17 juny
Deixant de banda un reduït però significatiu grup de catalanòfils, entre els quals destaca la figura del Dr. Till Stegmann, el punt de vista majoritari entre la població alemanya envers la realitat catalana és més aviat negatiu. Pere Grau (“Llengua Nacional” núm. 63, II trimestre de 2008) ho exposa de forma diàfana:

“Per a la majoria, la fragmentació dels estats actuals i fins i tot una autonomia excessiva no s’adiuen amb els temps actuals. Aquesta actitud té el seu fonament en la història alemanya i en la visió negativa que tenen del seu propi passat abans de la unificació del segle XIX, de la fragmentació en estats mitjans, petits o minúsculs, que eren una barrera per al desenvolupament, tant econòmic com de les llibertats individuals. Aquest reflex l’apliquen sovint inconscientment a la nostra situació d’avui, i això, entre altres coses, fa que Catalunya no pugui esperar pas gaire ajuda ni gaire comprensió de la classe política alemanya. No ens fem gaires il·lusions: el problema català és un afer d’extraordinària importància per als catalans; per als altres pobles d’Europa és un petit afer local, molt per sota dels problemes generals del món. Com si diguéssim, una brossa a l’ull, més aviat empipadora.”

L’autor de la cita planteja encertadament el “problema”, però em nego a admetre que l’imperialisme que ens domina sigui únicament el “problema” dels catalans. La mentalitat imperialista és comuna a molts estats-nació (Alemanya, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, França, Turquia, Rússia, etc.) forjats en l’exclusió de la diversitat i la negació de la igualtat. Però, més enllà de les exposicions subjectives (més o menys encertades), hi ha la realitat material que imposa el capitalisme, que tot sovint els ha portat a reconèixer “de facto” realitats nacionals que abans negaven; en aquest sentit, resulta útil revisar el mapa polític d’Europa dels últims 15 anys per percaçar les contradiccions del seu discurs xovinista.

Ara per ara, esperar que els alemanys o la Unió Europea rebin els Països Catalans amb els braços oberts penso que és una quimera. Tot i que les balances comercials ja no ens fa dependre tant dels estats ocupants (Espanya i França), el mercat (capitalisme) no juga a favor de la llibertat del nostre poble, perquè el preu a pagar seria la desregulació absoluta del mercat de treball i dels serveis socials (precarietat, mobilitat, més hores de treball, privatitzacions, etc.) i la destrucció del nostre territori. Però com que això ja està passant i com que els qui més estem plantant-hi cara som els i les independentistes, em penso que cada cop serà més evident el potencial revolucionari i socialment transformador de la nostra lluita. El nus de la qüestió és que l’independentisme català, si lluita per un model de país que pagui la pena, necessàriament posa en qüestió el fonaments del bloc capitalista de la UE, que fins ara se sosté gràcies al control coercitiu dels estats-nació.

Per tant, el full de ruta d’algunes formacions que es diuen independentistes està desenfocat i , conseqüentment, per molt simpàtics i mesells que siguem, em temo que és improbable que “Catalonia” sigui “the next state in the EU”. Emperò sóc optimista, perquè els dèficits democràtics que acumula la UE són cada cop més evidents, fins i tot a ulls dels xovinistes més empedreïts, i això penso que sí que pot ajudar a què la visió que es té de nosaltres canviï substancialment i que en pocs anys puguem vertebrar una alternativa socialista des dels pobles d’Europa que recuperi el vell ideal: “Treballadors de tots els països, uniu-vos”.

Air Berlin: RAUS!

9 juny
El director general d’Air Berlin, Joachim Hunold, i el director general de Air Berlin a Espanya i Portugal, Álvaro Middelmann, menyspreen públicament la llengua catalana. La resposta no s’ha fet esperar: Gonelles morts els ha dedicat la cançó Air Tontín, al Facebook ja hi ha més d’una campanya de denúcia en marxa i el col·lectiu Critieri.cat i, també, l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear han proposat fer un enviament massiu de correus per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants i que cal adreçar a airberlin@airberlin.com

Finalment, per si no n’hi hagués prou, avui s’ha sabut que Air Berlin pensa querellar-se contra Joan Puig per difondre un dibuix al·lusiu a la companyia en el seu blog. Des d’aquí, tota la meva solidaritat amb Joan Puig!
AIR TONTÍN (Gonelles Morts!)
Directora General, massa simpàtica
Molt cordialment envia una carta
Però tan grollerament fou contestada
per un Air Berlin que duu la mà alçada

Ara som uns putes provicians
Uns indígenes per als alemanys
i tant de bo fos veritat
que els al•lots no estiguessin espanyolitzats

Idò si som indios
actuarem com a tals
Agafarem la fona i passarem a l’atac
Volaran pedres a les ‘ventanillas’
I als asientos en posición horizontal
Gonelles Mort anuncia el boicot
Comprem tots bitllets i pugem als avions
I és allà on es sentirà el gran clam:
Middelman, aprende catalan
Middelman aprende catalan!
Fomenta el turisme de qualitat
i només xerra llengües imperials
diu que no necessita aprendre mallorquí
ei, puta guiri, veste’n d’aquí
Osama Osama, estampa els avions
a la seva puta cara
Raus raus raus, el Front AntiGonella
cremarà les vostres naus

Aquesta vegada l’opressor ve per l’aire
acampem tots a Son Sant Joan
estarem a l’aguait com un gatvaire
per a després ocupar la terminal

Middelman, Hunold, passatgers i hostesses
ningú es salvarà de l’atac del mal flaire
bombes fètides i ous podrits
cauran d’amunt d’aquests deprimits

[Solidaritat amb Joan Puig!]

Tenir o no tenir estat, aquesta és la qüestió

7 juny

Com cada any, s’ha tornat a repetir la mateixa notícia: 456 nens i nenes de Mataró en llista d’espera per a accedir a una de les escoles bressol que gestiona l’Institut Municipal d’Educació (IME). Malgrat que l’etapa de 0-3 anys no és obligatòria, això no és cap excusa perquè l’Ajuntament tiri pilotes fora. Hi ha un dèficit important, calen més mestres i serveis de permanències i, òbviament, calen més escoles. Però si seguim creixent (urbanísticament i demogràfica), aquestes mancances, lluny d’apaivagar-se seran cada cop més greus. Per tant, per molt que els responsables polítics de l’IME es pengin medalles, la realitat és que també són coresponsables de la situació de dèficits socials que patim a Mataró, perquè amb els seus vots avalen l’actual model de creixement de la ciutat.

D’altra banda, encara que hi hagués la voluntat de canviar l’actual model de creixement i donar prioritat al benestar social i l’equilibri territorial, hi ha un assumpte insalvable: l’espoli fiscal que patim als Països Catalans. Sense sobirania fiscal, les administracions públiques catalanes (com ara l’Ajuntament de Mataró) es troben literalment escanyades, la qual cosa dificulta (quan realment hi ha la voluntat) el desplegament de polítiques de cohesió social.

Per anar bé, cal acabar amb la resignació i la idea (neoliberal) que som un país de peatge, una idea que té efectes devastadors per a l’economia i el benestar de les classes populars. Per això només serà possible quan la majoria de la població catalana entengui que per tenir un “estat del benestar” és indispensable tenir un “estat”, altrament, seguirem llegint notícies sobre llistes d’espera a les escoles bressol, als hospitals, etc.

Mentrestant, i com a contrapunt clarificador de l’espoli que patim, “El Periódico de Extremadura” del 6 de juny explicava un fabulós pla de la Junta d’Extremadura per lliurar un ordinador portàtil a cada alumne/a de secundària d’aquesta autonomia… Però, no ens enganyem (no es tracta d’una qüestió de color polític), si volem ser com els extremenys només ens cal tenir un estat propi i no restar mai més a la mercè d’un d’aliè i contrari als nostres interessos col·lectius.