Arxius | Països Catalans RSS feed for this section

La unitat popular en una cruïlla històrica

6 set.

unitat-popular-i-ppcc

El passat 30 d’agost la CUP va celebrar a Mataró una jornada de debat sobre processos electorals i municipalisme. D’aquesta trobada en destaquen dues realitats:  els municipis petits, en els quals predominen les preocupacions d’ordre logístic i de detall programàtic, i d’altra banda les grans ciutats, on la preocupació se centra en la política d’aliances.

Malgrat la diversitat de realitats locals, convé parlar-ne, exercir l’autocrítica, assumir les pròpies mancances i reconèixer els nostres punts forts en un context social i polític molt canviant.

El projecte tàctic de l’esquerra independentista, la unitat popular, s’ha desplegat a través de la CUP en els últims vuit anys a base d’esforç i de picar pedra des de la base, amb els moviments populars, poble a poble, barri a barri. Tenim una experiència acumulada i uns rèdits prou bons. Però aquest bagatge pot resultar insuficient en el nou cicle polític i electoral, marcat pel 9N, l’avançament de les autonòmiques de Catalunya i les municipals de 2015.

Si no movem fitxa, a moltes de les grans ciutats es pot produir un estancament del projecte polític de la unitat popular i en el cas d’unes autonòmiques anticipades la CUP pot trobar-se fora de joc.

No es tracta de subestimar el rol jugat per la CUP, es tracta de no fer de la CUP una finalitat en sí mateixa, una capelleta incapaç, amb la pretensió que el procés rupturista i d’alliberament s’aturi fins que tinguem l’organització perfecta.

La realitat mana i cal donar-hi resposta.

L’aparició de Procés Constituent, Podemos i de Guanyem Barcelona manifesten la feblesa de la CUP, que avui dia no té prou força per a rebatre els lideratges mediàtics sorgits a redós d’aquestes noves organitzacions. 

No és una qüestió casual que la CUP hagi desaparegut del mapa políticoelectoral barceloní en poc menys de sis mesos. De fet, Barcelona serà, ens agradi o no, el terreny de joc en el qual es definirà el sistema políticoelectoral dels propers anys a Catalunya. Per això, cal parar especial atenció als moviments polítics que s’hi estan produint.

La CUP pot aportar experiència, esforç militant, honestedat, programa i cultura assembleària. Però, no podem anar amb un lliri a la mà, perquè sinó acabarem fent d’escarràs al servei d’unes elits reformistes. 

La configuració d’un front ampli d’esquerres anticapitalista pot ser un revulsiu si s’accepta que la independència és un eix estratègic prioritari per iniciar un procés constituent, i es planteja com a una alternativa políticoelectoral de base, no pactada en els despatxos i que posi punt i final a les menjadores (consells d’administració, representació i càrrecs de confiança als ajuntaments, consells comarcals i diputacions).

El 9N, per bé o per mal, obrirà la caixa dels trons. N’haurem de parlar i, més aviat del que ens pensem, haurem de decidir.

 [publicat a Llibertat.cat el 31/08/14]

Les trampes de l’espanyolisme

2 ag.

Identificar el procés sobiranista i l’independentisme amb CiU és un error atiat per l’esquerra espanyolista, que associa barroerament la lluita per la independència dels Països Catalans amb les retallades, la corrupció i les polítiques antisocials.

Ara bé, cal tenir present que CiU, en el seu instint de supervivència, fa servir la promesa d’una consulta com a cortina de fum per aplicar les seves polítiques classistes i guanyar temps per refredar les expectatives de canvi polític i social que ha generat la mobilització popular independentista.

La baixa qualitat democràtica i el benestar insuficient no són atribuïbles a l’independentisme, sinó el resultat de les mancances i les incapacitats històriques de l’Estat espanyol.

En aquest sentit, tant CiU com l’esquerra espanyolista han viscut acomodats en la “pax” constitucional des del 1978, quan van pactar amb els feixistes una transició que ha acabat frustrant totes les esperances de modernització i democratització.

La partitocràcia corrupta, la imposició del deute i la profunda esquerda social provocada per un model econòmic segregador i especulatiu tenen, avui, el seu colofó en el rebrot del centralisme i el feixisme.

Malgrat totes les contradiccions i entrebancs, l’opció independentista ha esdevingut la resposta popular  que vehicula la indignació del poble català i, també, la d’aquella gent que entén que la independència és un bon punt de partida per a canviar-ho tot.

Tot i així, la batalla ideològica encara es troba segrestada pels intel·lectuals, partits i mitjans de comunicació favorables a l’status quo, que assagen tàctiques dilatòries i un discurs neoespanyolista que sacralitza l’obediència a legalitat per negar el dret d’autodeterminació del poble català i menystenir la viabilitat de la independència.

En els últims mesos, en l’òrbita del PSC i d’ICV-EUiA han recuperat el federalisme com a últim dic de contenció de l’independentisme, han covat propostes amb els seus partits homòlegs (PSOE i IU) i fins a tres manifestos avalats per la faràndula d’opinadors habituals. Lamentablement, aquest federalisme sols planteja una reforma de la Constitució espanyola amb la vana esperança de recuperar una part d’allò que ja es va intentar en la reforma de l’Estatut de 2006, que va acabar mutilada pel Tribunal Constitucional. És enutjós que es vulgui tornar a un escenari que ja està superat, però el més penós és que s’insisteixi en presentar com a viable i satisfactòria una proposta que no depèn del poble català ni de llur voluntat sinó de la benevolència i els vaivens de l’opinió pública espanyola.

Tot i els paranys i les trampes argumentals de l’espanyolisme, la disjuntiva és: “o ara o mai!” Ara és el moment de definir un model d’estat al servei de les classes populars i de cercar sinergies amb tots els sectors que lluiten pels drets socials, perquè se sumin al projecte independentista i per orientar-lo cap a la transformació socialista.

[publicat a L’Accent núm. 254]

Som Països Catalans i parlem català!

23 maig

WERTgonya

D’ençà de la Guerra dels Segadors  i, sobretot, a partir de la imposició dels decrets de la Nova Planta, la unitat espanyola es fonamenta en el recurs a la violència. En aquest sentit, és com cal interpretar l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978. Malgrat la forta incidència dels episodis repressius, que mai han deixat d’amenaçar-nos, cal tenir en compte que la violència simbòlica ha estat i continua essent el principal recurs emprat per l’Estat espanyol per combatre els anhels de llibertat del poble català.

Justament, aquest procediment refinat és el que el 1624 va proposar el Conde Duque de Olivares, quan va redactar el Gran Memorial, en el qual donava una sèrie de consells al rei Felip IV perquè afermés el seu poder, imposant l’uniformisme de matriu castellana en els termes següents:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.”

Un altre exemple històric d’aquesta tendència a invisibilitzar l’espanyolització és la “Instrucción secreta” de José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716:

“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”

La guerra psicològica espanyolista cerca vèncer-nos sense que haguem presentat batalla, fent-nos acceptar de forma inconscient allò que ens hauria de revoltar.

L’anticatalanisme ha treballat a fons sobre la base del divide et impera. Simptomàticament, la seva persistent bel·ligerància contra la llengua catalana ha aconseguit que una part important de la comunitat catalanoparlant, de les organitzacions polítiques i de les institucions catalanes, s’inhibeixin o bé es “moderin” alhora de defensar la normalització efectiva de la llengua catalana.

Els atacs contra la llengua a les Illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent, a Catalunya i al País Valencià,qüestionen la unitat de l’idioma, neguen l’ús normalitzat del català i, particularment, cerquen la liquidació dels tímids avenços assolits en l’àmbit de l’ensenyament. Ben mirat, els nostres enemics tenen molt present i molt clara la dimensió completa de la nació, els Països Catalans, i la importància cabdal de l’idioma.

Cal que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. El problema no és Bauzá o que el Govern d’Aragó digui que parlem LAPAO. El problema no és que el Govern valencià ens prohibeixi parlar de País Valencià, ni tampoc ho és la funesta llei d’educació del ministre Wert. Aquí el principal  problema és que continuem lligats a l’Estat espanyol i que continuem reproduint una mentalitat d’esclau.

Per això, ara que la consciència independentista s’ha eixamplat i que ja albirem la possibilitat de desempallegar-nos d’Espanya, cal que també fem l’esforç de descolonitzar els nostres cervells. Això vol dir que la futura República Catalana també ha de servir-nos per trencar amb la visió castellanocèntrica predominant, deixant les portes obertes a la vertebració dels Països Catalans i establint de forma irrenunciable que el català serà l’única llengua oficial.

Potser et maten

24 abr.
Es deia Pere Artur Fornés, era un jove de Pedreguer i només tenia 25 anys quan a la matinada de dijous 21 d’abril un intolerant el va apunyalar mortalment a Benidorm per haver cridat “Visca el Barça!”. Sento ràbia i molta impotència. Aquesta violència anticatalana, que amb l’excusa del futbol es manifesta amb tota la seva brutalitat a ciutats com Benidorm o Mataró, per bé que és irracional, resulta molt útil als poders fàctics espanyols, que tot sovint l’emparen o la justifiquen. Encara tenim viu el record de Guillem Agulló, assassinat ara fa 18 anys i aquesta nova mort ens fa palès que aquí han canviat poques coses. Potser ens maten o potser ja va sent hora de dir prou i fotre el camp de l’Estat espanyol. 
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes

mentres dormen les teus gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s’en riguen, potser et delaten;

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

tot això són banalitats.

la diràs en el moment just.

del seu poble, i és un silenci.

en la llarga nit del teu poble.

i callaràs tota la nit
Vicent Andrés i Estellés

Defensem el català a les escoles

23 des.
Les sentències del Tribunal Suprem espanyol, que imposen el castellà a les escoles, ens retornen a la situació jurídica anterior a l’Estatut de 1979 i són una clara agressió al poble català i a la seva identitat lingüística i cultural.
La voluntat democràtica majoritària dels catalans i les catalanes ha estat, novament, trepitjada per un tribunal foraster, amb mentalitat franquista i que actua com a punta de llança de l’espanyolisme.
Cal respondre a aquest atac amb una mobilització popular al carrer, denunciant les febleses i els tacticismes dels polítics autonomistes.
Cal sacsejar la comunitat educativa, implicant les mestres, els consells escolars, les AMPA i l’alumnat a favor de l’ús del català com a ÚNICA llengua vehicular als centres educatius.
Finalment, ateses les circumstàncies cal deixar clar que no podem esperar res de l’Estat espanyol, l’únic camí passa per la independència.

Passem comptes

15 des.
Igual que a la resta d’Europa, patim els efectes devastadors d’una ofensiva capitalista que, sota l’etiqueta de “crisi”, està saquejant els recursos públics i destruint les engrunes de drets socials (pensions, sanitat, educació) alhora que imposa la desregulació del mercat laboral i respostes xenòfobes als problemes socials.
Els partits que fins ara han governat la Generalitat de Catalunya (i que encara governen a molts ajuntaments) han plantejat polítiques neoliberals, discursos de dretes i actituds incomprensibles de resignació catalana envers les agressions espanyolistes. D’aquesta manera no és gens estrany que la dreta hagi reviscolat amb tanta facilitat. Convé no oblidar-ho.
No en va, cal recordar que el govern de Montilla (format per PSC-PSOE, ERC i ICV-EUiA) va aplicar les retallades socials més dràstiques dels últims anys (congelació de les pensions, retallada del 5% a empleats públics, reforma laboral) que van portar-nos a la vaga general del 20 de setembre passat.
Aquesta falsa esquerra és la que ha aplanat el camí a la dreta amb les externalitzacions de serveis públics, amenaçant-nos amb el “repagament” de la salut pública, beneint a cops de porra el pla de Bolonya i la mercantilització de la universitat pública o aprovant una llei d’educació sense el consens dels sindicats majoritaris.
Aquests falsos ecologistes han mimat la indústria automobilística davant les amenaces d’ERO; són justament ells els qui van construir el túnel de Bracons i van executar les obres de la MAT, en contra de l’opinió de la gent del territori; els que van estar a punt de perpetrar de facto el transvasament del riu Ebre o els que en el darrer moment van aprovar el projecte dels laterals de la C-32 al seu pas pel Maresme per tal d’acontentar les grans constructores i la concessionària del peatge, Acesa-Abertis, és a dir, La Caixa, a la qual també estan a punt de vendre una part de l’aeroport del Prat, que ara és de tots.
En comptes de plantar-se davant de l’espoli fiscal, aquests falsos catalanistes van resignar-se amb les engrunes d’un miserable finançament que a última hora els va obligar a emetre uns bons amb un regal del 3% en comissions a les caixes, les mateixes caixes que ens escanyen amb les hipoteques i especulen amb el dret a l’habitatge! Els greuges podrien ser interminables, però el cert és que la societat catalana es troba en un forat i cal que les classes populars catalanes reaccionem d’una vegada.
Per aixecar el cap primer cal posar fi a la nostra dependència política, ja que és un model caduc, que ofega les administracions públiques catalanes i que ha afavorit un model econòmic basat no pas en el treball sinó en l’especulació i la corrupció; no és causal que siguem el país del 3%, dels millets i de les trames clientelistes que han segrestat els nostres ajuntaments en benefici dels interessos privats. Després de 30 anys d’autonomisme, d’espanyolisme i espoli fiscal, cal avançar cap a la sobirania política i fiscal dels Països Catalans.
Ara bé, la independència no pot ser una paraula buida de contingut, sinó l’expressió democràtica d’una ruptura amb l’Estat espanyol i que, indefectiblement, passa per la recuperació del control dels nostres recursos en benefici de l’interès col·lectiu.
Lamentablement, les opcions independentistes que han reeixit al Parlament han prescindit d’aspectes bàsics de la construcció nacional i encara és difícil saber quin és el model fiscal, energètic, educatiu, territorial o de relacions sociolaborals que proposen. Sense un programa social i econòmic a favor de les classes populars i sense la mobilització a peu de carrer no anem enlloc.
Calen propostes polítiques centrades en la democràcia participativa, la defensa dels drets socials i els serveis públics, la preservació del territori, la sobirania alimentària i energètica i l’impuls d’una economia de proximitat, social i solidària, contra la disbauxa i l’espoli capitalista. És en aquest punt on cal remarcar l’aposta de l’esquerra independentista, que a través de la CUP proposa una acció política municipalista, arrelada al territori, a les ciutats, als seus barris i a la gent. A poc a poc, sense fer soroll, moltes persones vinculades als moviments socials i a l’esquerra sindical del país estem aixecant les parets mestres d’uns Països Catalans lliures i socialistes. Per tant, a les municipals del 2011, podrem passar comptes i fer efectiu el nostre dret de decidir des dels ajuntaments.

De la consciència a la conducta (apunts)

28 jul.
“Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la.

Joan Solà
(discurs pronunciat al Parlament de Catalunya, 1 de juliol de 2009)

La consciència nacional i lingüística no sempre es correspon amb la fidelitat a la llengua, perquè hi ha mecanismes de desemparament apresos a partir de males experiències i dels models predominants (col·lectius i del món dels adults).

Assertivitat. “Si ells poden encarar còmodament converses bilingües (o com a mínim mantenir-se en la seva llengua i que l’altre faci el que vulgui), també hem de poder nosaltres”.

Negacionisme. “quan els oprimits neguen ser oprimits i declaren que els seus actes mesells són correctes, raonables i lliures, el projecte de submissió ja es pot donar per sublimat.”

“Un acte obligatori mai direm que el fem per cortesia. I és que la qüestió de la cortesia també està lligada a un altre gran pretext: jo canvio de llengua lliurement i no com un acte de submissió. Però si algú canvia de llengua absolutament sempre i en qualsevol situació que s’adreça a un castellanoparlant, pot de debò afirmar que ho fa lliurement? Només podrà afirmar-ho quan comprovi que és capaç de canviar algunes vegades i, altres vegades, seguir en català. Per tant, fins aleshores tampoc no podrà dir del cert que canvia de llengua per cortesia.”

Procés de definició de l’espai lingüístic personal. Per deixar d’estar a mercè de les preferències lingüístiques d’altri i aprendre a tenir converses bilingües amb més comoditat cal reflexió i entrenament.

No hi ha conductes neutres. “Tant la conducta de passar-se al castellà com la de mantenir-se en català té conseqüències, conté missatges i no és neutra.”

[Apunts extrets de Neus Arnan; Jordi Bosch; Carles Palau; Marina Segarra; David Segarra: De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua.- Edicions 7dquatre, 2009]

El mal francès

14 jul.

Com a independentista català no sóc parcial ni puc ser-ho: “Ni França, ni Espanya. Països Catalans!”. Per tant, el pas del Tour de France per les terres catalanes és tan o més vexatori que el pas de la Vuelta a España. Semblantment, l’eventual adhesió a la francofonia és igual de funesta que la nostra absorció dins de la constel·lació hispanoamericana.

Sovint, gran part del catalanisme regionalista ha obviat que l’estat francès ha estat tant o més repressor que l’espanyol. L’emmirallament francès ens desdibuixa com a poble i obvia els reiterats fracassos històrics d’entesa o cooperació amb França. De fet, podríem remuntar-nos a la Guerra dels Segadors i anar estirant del fil fins a l’actualitat per retreure’ls un llarg memorial de greuges… Però, fet i fet, França, igual que Espanya, mai ens ha respectat com a poble.

Avui, el nacionalisme francès ha celebrat la seva diada patriòtica: el 14 de juliol. El patriotisme republicà francès se sosté en la consigna revolucionària, “Llibertat – Igualtat – Fraternitat”. Però, la França republicana va néixer amb una idea esbiaxada de la Igualtat, heretada de l’antic règim i pensada únicament per a consolidar la idea de la uniformitat cultural i la superioritat de la cultura francesa enfront de la diversitat cultural i dels pobles existents en el seu hexàgon. Per això, amb el pas del temps, la cultura dels bretons, bascos, catalans, occitans, corsos, etc. ha quedat pràcticament abolida.

Marc Orozko, ha publicat un article molt aclaridor a la revista Llengua Nacional (núm 67 – II trimestre del 2009) on explica que el “complex de superioritat cultural” que pateixen molts francesos, ha tingut unes conseqüències brutals i nefastes, que no els ha permès que es relacionessin d’una manera civilitzada i pacífica amb la resta del món. I, finalment, dóna una clau bàsica per desmuntar l’igualitarisme excloent o xovinista, tant estès a França (però també a l’estat espanyol):

– Allò que ens fa ser iguals és el fet que gaudim de la titularitat dels mateixos drets i no pas que els exercim de la mateixa manera.

Em sembla que és prou clar, oi? Però, és clar, el patriotisme “republicà” o “constitucional” no se’l creuen ni ells; perquè la seva raó primigènia sempre ha estat i serà la violència i l’autoritarisme.

Com a apunt final, paga la pena revisar un fragment de la lletra de l’adaptació catalana de “La Marsellesa” feta per Ignasi Iglésies, perquè no té desperdici i posa en evidència que la nostra marsellesa no té res a veure amb la d’en Sarkozy i tots els seus antecessors:

Fills de la terra catalana:
primer morir que viure esclaus!
Per l’ideal que ens agermana.
Com més turments, siguem més braus!
Malhaja el poble que ses penes
suporta humil i resignat!
Malhaja el poble esclavitzat
que no fa a trossos ses cadenes!

Consultes populars

13 jul.

En el “miniparlament” de Mataró sempre s’acaben tractant temes supramunicipals, tal i com va passar en el Ple de juliol, que el grup d’Esquerra es va despenjar amb una proposta de resolució per donar suport al projecte de llei de Consultes Populars que ells mateixos han impulsat des del Govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya i que, actualment, es troba en fase de tramitació.

Aquest punt va servir perquè CiU evidenciés que no té clar que vol dir “Autodeterminació”, una paraula que consideren tabú i que prefereixen substituir per l’expressió “pel dret de decidir”. El Ple també va posar de manifest les picabaralles entre CiU i Esquerra entorn de les propostes i contrapropostes sobre el text a votar negociades als passadissos pocs minuts abans del plenari.
Paradoxalment, CiU va desfensar un text que inicialment havia presentat Esquerra i que aquest partit va desestimar per un text alternatiu consensuat amb PSC i ICV-EUiA.

Des de la CUP, seguint el consell dels companys/es de Vilafranca del Pendès, que també van haver de votar la mateixa moció (cuinada des de la seu central d’Esquerra), vam mirar-nos-ho amb l’escepticisme que genera aquest tipus de politiqueig i, no obstant, vàrem votar a favor de les dues propostes que demanaven donar suport a la llei de consultes populars, simplement perquè estem a favor de qualsevol mecanisme que serveixi per aprofundir en democràcia; altra cosa, però, és que hi hagi la voluntat política per aprofundir en drets democràtics… Per tant, tot i la tebior de la proposta, la CUP de Mataró va expressar el seu vot amb un SÍ crític a les dues propostes que, per vergonya de CiU i Esquerra, hi havia damunt de la taula.

En el debat també vam manifestar que el poble català necessita decidir per ell mateix i, per tant, autodeterminar-se. En aquest sentit, vàrem qüestionar les ambigüitats i els tacticismes oportunistes dels partits parlamentaris del catalanisme regionalista (CiU i Esquerra). Seria molt millor dir les coses pel seu nom i, per això, nosaltres defensem inequívocament l’ús del terme “autodeterminació”. I sabem que no tot són flors i violes, ja que mentre aquests partits s’omplen la boca parlant de catalanisme, democràcia i participació, en les últimes setmanes hem vist com ells mateixos han rebutjat propostes d’ILP contra els transgènics o per l’Autodeterminació.

D’altra banda, també vam qüestionar el fet que, des d’una perspectiva independentista, la llei de consultes populars queda curta, perquè la decisió última sempre la tindrà l’Estat opressor. Bàsicament, perquè com deia en Pau Juvillà, serà un dret de decidir de pa sucat amb oli. Filant més prim, Blanca Serra m’explicà que la llei de consultes populars no permet tractar temes com el dret d’Autodeterminació, perquè en estar dins del marc constitucional espanyol tot es remet al permís de Madrid. Certament, en un primer moment pot ser mobilitzador i engrescar gent, però a la tercera o quarta vegada que es vulgui fer funcionar aquesta llei sorgirà el profund desencís perquè realment la llei no trenca la cotilla constitucional i estatutària i els partits com el PsoE-PP no hi tenen cap interès. Segons Serra, si al costat d’aquesta llei no hi ha propostes per reclamar dels parlamentaris un acte de sobirania i un treball clar per la sobirania nacional fora de la gàbia constitucional, no en treurem cap profit.

Sigui com sigui, a la nostra comarca, no ens esperarem a obtenir el permís de “ses senyories”. El 13 de setembre de 2009, gràcies al treball de base de la gent del MAPA (i també a la presència de la CUP a l’Ajuntament), serà una data important, perquè posarem en pràctica un exercici de consulta popular, que sota el nom legal de “consulta a la població” pregunatarà a la ciutadania d’Arenys de Munt si estan d’acord amb què Catalunya tingui un estat propi. Ho veieu? no calen 21 diputats ni enredar la troca, només cal VOLUNTAT POLÍTICA. Òbviament, es tracta d’un gest exemplificador i simbòlic, tan carregat de simbolisme que molts dels qui prediquen el sobiranisme voldrien carregar-se’l.

Les molles

12 jul.
Vergonya, vergonya eterna per els botiflers roïns
que ara arrepleguen les molles de la taula dels botxins
foteu-vos l’autonomia on us càpiga!
insensats llepaculs de la Moncloa lacais amadrilenyats
que heu perdut seny i memòria i, potser, sota un embruix
us passeu la nostra història llordament per l’entrecuix.

Pere Quart


http://www.goear.com/files/external.swf?file=cb2a433