Arxius | País Basc RSS feed for this section

El Patxi i l’Arantza

31 març
El pacte entre PSOE i PP al País Basc ha fet possible que Francisco López, àlies “Patxi”, pugui ser el nou Lehendakari i que Arantza Quiroga pugui esdevenir la nova presidenta del Parlament de la Comunitat Autònoma Basca. Cap dels dos parla la llengua basca, l’euskera. I, per molt que diguin que volen representar a tothom, la seva designació és el fruit d’una tupinada electoral ordida des de la judicatura espanyola, que va esborrar del mapa els vots clau de l’esquerra independentista, per tal de facilitar el trimof espanyolista. I, lamentablement, en l’aspecte lingüístic és una molt mala notícia per als bascoparlants. Tot plegat és vergonyós i un clar avís per a nosaltres (els i les catalanes): allò que realment importa al PP i PSOE és el manteniment simbòlic, cultural, polític i econòmic del “Reino de España”.

Vocabulari anecdòtic: tupinada

13 febr.
A l’Estat espanyol la democràcia és una mera anècdota històrica. Pesen més els segles d’Inquisició, “pronunciamientos” i dictadures que no pas el respecte a la voluntat democràtica de les persones i dels pobles. Quan els números no els afavoreixen, aleshores recorren a la tupinada (“pucherazo” en castellà) adduint el mateix que dictaven les sentències del Sumaríssims: “peligrosidad, perversidad social y daño causado a la causa de España”.

Les eleccions autonòmiques basques han exclòs deliberadament les opcions independentistes i d’esquerres, perquè els feien nosa, i d’aquesta manera reeditaran, per enèsim cop, el “ordeno y mando” dels qui manen a Madrid, consumant una tupinada de dimensions històriques i que, no ens enganyem, ens mostra la cura realitat a què també ens enfrontem els catalans i les catalanes.

Diàleg

22 des.
En una entrevista a LA DIRECTA (NÚM. 119, del 10/12/08) el cantant basc Fermín Muguruza comentava que l’independentisme d’esquerres del seu país es troba en moment de desconcert i deia que “la lluita és el diàleg”. Ara bé, l’estat d’excepció imposat per l’Estat espanyol al País Basc sembla que farà difícil qualsevol temptativa de diàleg. L’estratègia d’identificar amb ETA a tothom que es bellugui no sols és perversa sinó que acaba reforçant la dinàmica de confrontació militar, prova d’això és la notícia donada pel diari GARA en la que 10 militants de moviments socials bascos, tips de ser perseguits com a presumptes etarres, anuncien a cara descoberta que agafen les armes i es fan d’ETA.

Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però a mi em sembla que aquesta és una conseqüència lògica de la política espanyolista i, malgrat els èxits puntuals, en les actuals circumstàncies -i vist amb perspectiva- tant la llei de partits com la repressió policial estan abocades al fracàs més absolut. Passarà Zapatero i la guerra continuarà i, amb ella, el patiment i les morts.

Per tot plegat, resulta penós que els espanyolistes de la meva ciutat (Mataró), pretenguin traslladar al ple municipal el debat sobre la dissolució dels ajuntaments governats per ANB. Si realment volem que la pau sigui una realitat al País Basc, no podem enrocar-nos en la dinàmica de confrontació existent i sí que hem defensar un marc polític on hi siguin presents totes les opcions polítiques sobre la base del diàleg. Penso que és un error tapar-nos els ulls, les orelles i callar, sobretot si tenim present l’experiència d’Irlanda, que ja fa una dècada que ens dóna una sèrie de pistes de com s’ha de resoldre un conflicte d’aquest tipus.

“Es el juego del gato y el ratón tus mejores años clandestinidad

no es muy difícil claudicar esto empieza a ser un laberinto
¿donde esta la salida?

Estas asustado tu vida va en ello pero alguien debe tirar del gatillo

Tu infantil sueño de loco no es respuesta demencial

este juego a terminado mucho antes de empezar

Anónimo luchador nunca tendrán las armas la razón

pero cuando se aprende a llorar por algo

también se aprende a defenderlo

Estas asustado tu vida va en ello pero alguien debe tirar del gatillo.”

NO HAY TREGUA (BARRICADA)

Garzón

21 oct.
El 1983, ara fa 25 anys, els joves bascos Lasa i Zabala van ser segrestats, torturats i assassinats per elements parapolicials que actuaven sota les sigles GAL i amb la cobertura dels fons reservats de l’Estat espanyol. Dotze anys més tard, els seus cossos foren localitzats en una fossa amb calç a Alacant.

El passat dissabte 18 d’octubre, a la localitat basca de Tolosa, per manament del jutge Garzón de l’Audiència Nacional espanyola, la policia basca va reprimir amb duresa les persones concetrades per recordar la memòria de Lasa i Zabala en el 25è. aniversari del seu assassinat.

Aquests fets posen de manifest l’estat excepció que es viu al País Basc, on una part de la població no té garantits els drets democràtics més elementals. Sorpenentment, i penso que de forma frívola i contradictòria, resulta que aquests dies el jutge Garzón acapara l’atenció informativa en relació a la interlocutòria que va emetre el passat 16 d’octubre, en la qual es declarava “competent” per investigar les desaparicions i assassinats de persones durant franquisme (tot i que la seva pretensió indagatòria s’acaba el 1952, quina casualitat, oi?).

Aquestes actuacions judicials han aixecat molta expectativa en el món de les associacions memorialistes perquè es fan en nom d’una veritat i una justícia que fa anys que esperen; ara bé a mi se’m fa difícil donar per bona l’actuació d’un jutge i d’un tribunal espanyol (recordem: emanat directament del TOP franquista) que mentrestant també es dediquen a perseguir independentistes catalans i a negar la memòria i els drets més elementals d’una part de la ciutadania basca

El PSC de Mataró més espanyolista que mai

5 juny





Com ja us havia anunciat, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Mataró del mes de juny ha estat marxós. En primer lloc, poc abans de les set del vespre, sota una pluja intensa, diverses persones ens hem concentrat per demanar la llibertat de Francesc Argemí, Franki (jove terrassenc que fa més d’un mes que està empresonat per “ultratge a la bandera espanyola”). Tot seguit, coincidint amb la presentació de la proposta de resolució consensuada entre la CUP i Esquerra, hem fet acte de presència a la sala de plens amb pancartes a favor d’en Franki. Resultat: CUP, Esquerra, ICV-EUiA i CiU han votat a favor de la llibertat d’en Franki i, com era previsible, PSC i PP han fet un front espanyolista i han sumat majoria amb els seus vots contraris, amb la qual cosa han tombat la proposta.

Diverses persones presents a la sala han expressat la seva indignació amb el vot del PSC dient en veu alta “i vosaltres us dieu socialistes?!” o “no sou catalans!” i han estat expulsades per la policia a petició de l’Alcalde.

La tensió però s’ha disparat en el següent punt de l’odre del dia que feia referència a les dues propostes de resolució sobre la violència al País Basc, una del govern i l’oposició de dretes i l’alternativa presentada per la CUP. En aquest moment s’ha fet notar entre el públic la presència d’una quinzena de militants espanyolistes capitanejats pel diputat Albert Ribera i amb les càmeres de TV3 fent de gos faldiller. Quan s’ha acabat el punt del País Basc, el diputat espanyolista ha fet unes declaracions, aleshores, jo m’he adreçat als periodistes de TV3 per tal que contrastessin la informació i recollissin la versió de la CUP, que a diferència dels espanyolistes sí que té representació a l’Ajuntament. No m’han volgut ni tan sols escoltar. Acte seguit la comitiva d’ultres, acompanyada per un seguici de periodistes i mossos d’esquadra, s’ha desplaçat cap al seu local enmig de la indignació i la perplexitat de la gent que hi havia al carrer.

Un cop exposats els fets, considero que cal fer dues reflexions en relació al Ple Municipal d’avui:

Primera.- El PSC de Mataró s’ha arrenglerat amb el PP i ha fet gala d’allò que realment són: espanyolistes. Per això han votat en contra de la llibertat d’en Franki.

Segona.- La insistència del PSC de Mataró en traslladar el debat sobre el conflicte del País Basc al Ple Municipal respon a una mentalitat espanyolista que, a més a més, serveix de plataforma de llançament mediàtic a grups ultres que instrumentalitzen el nostre Ajuntament en benefici d’unes idees que a Mataró són absolutament marginals. En resum, el PSC està donant ales al feixisme espanyol.

La memòria espanyola és selectiva

8 nov.
Que l’Estat espanyol hagi trigat més de trenta anys a desbloquejar la devolució del patrimoni incautat per la Dictadura franquista als partits polítics obrers i nacionalistes, ja ens dóna pistes de la mala salut de la democràcia espanyola.
Recentment, però, s’ha donat a conèixer el veto del PSOE a Acció Nacionalista Basca (ANB), dins de la Comissió Constitucional del Congrés espanyol que estudia la flexibilització dels criteris restrictius marcats per la llei de 1998, per tal que li siguin retornats els béns incautats pel franquisme. Aquest fet és greu i demostra el maniqueisme i la manca de credibilitat del govern espanyol i de la resta de partits (ERC, IU-ICV, etc.) en relació a la memòria històrica, que pel que es veu és força selectiva..

Al marge que hom pugui discrepar del que és o fa avui dia ANB, aquesta formació política té una trajectòria històrica de lluita contra el feixisme inqüestionable. Només cal repassar el llistat dels batallons de gudaris d’ANB, per adonar-se de l’aportació d’aquesta formació a l’Euzko Gudarostea.

Les caixes d’estalvi basques

2 nov.
La Comissió espanyola de la Competència es va estrenar sancionant les companyies de telefonia mòbil i fa pocs dies va donar a conèixer una sanció contra les Caixes d’Estalvis Basco-Navarreses (BBK, Caja Vital, Kutxa i Caja Navarra) per haver actuat com un càrtel, frenant la competència de tercers en els respectius territoris.

Tot apunta que hi ha una intencionalitat política en les sancions imposades. En el fons hi plana el temor de PP i PSOE (representants dels sectors financers que operen des de Madrid) a una eventual fusió entre Caja Vital (Àlaba), BBK (Biscaïa), Kutxa (Guipúscoa), que convertiria la nova entitat en la tercera més poderosa de l’Estat espanyol i, segons la seva versió espanyolista, donaria ales al projecte sobiranista del PNB.

Una qüestió rellevant d’aquest afer és la constatació de l’existència d’una cooperació interregional d’una part de la burgesia basca, que sospito que és tant o més sòlida que els projectes d’alliberament en litigi. Res a veure, per tant, amb la situació provinciana i de dependència colonial de la burgesia als Països Catalans, que ja fa molts decennis que va dimitir com a ‘classe nacional’.

Llegir el requadre de la notícia publicada el 23/10/07 a la secció d’Economia de La Vanguardia resulta, des d’una òptica catalana, impensable i increïble:

“Las ocho cajas de ahorros existentes a principios del siglo XX en Euskal Herria (País Vasco y Navarra) crearon en 1924 la Federación de Cajas de Ahorros Vasco-Navarras, órgano desde el que querían impulsar determinados proyectos de forma conjunta.
Cuatro años después nació la Confederación Española de Cajas de Ahorros (CECA), paradigma de la cooperación entre estas entidades financieras, que ha despertado más de una suspicacia a nivel europeo. La cooperación de las vascas también ha provocado sospechas. Estas entidades siempre han argumentado que su nula presencia en los territorios de las otras tres se debe a una ‘falta de interés’ comercial y a que sis procesos de expansión van hacia otras áreas –Madrid, Levante o Andalucía- con mayores posibilidades de crecimiento.”