Arxius | música RSS feed for this section

Air Berlin: RAUS!

9 juny
El director general d’Air Berlin, Joachim Hunold, i el director general de Air Berlin a Espanya i Portugal, Álvaro Middelmann, menyspreen públicament la llengua catalana. La resposta no s’ha fet esperar: Gonelles morts els ha dedicat la cançó Air Tontín, al Facebook ja hi ha més d’una campanya de denúcia en marxa i el col·lectiu Critieri.cat i, també, l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear han proposat fer un enviament massiu de correus per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants i que cal adreçar a airberlin@airberlin.com

Finalment, per si no n’hi hagués prou, avui s’ha sabut que Air Berlin pensa querellar-se contra Joan Puig per difondre un dibuix al·lusiu a la companyia en el seu blog. Des d’aquí, tota la meva solidaritat amb Joan Puig!
AIR TONTÍN (Gonelles Morts!)
Directora General, massa simpàtica
Molt cordialment envia una carta
Però tan grollerament fou contestada
per un Air Berlin que duu la mà alçada

Ara som uns putes provicians
Uns indígenes per als alemanys
i tant de bo fos veritat
que els al•lots no estiguessin espanyolitzats

Idò si som indios
actuarem com a tals
Agafarem la fona i passarem a l’atac
Volaran pedres a les ‘ventanillas’
I als asientos en posición horizontal
Gonelles Mort anuncia el boicot
Comprem tots bitllets i pugem als avions
I és allà on es sentirà el gran clam:
Middelman, aprende catalan
Middelman aprende catalan!
Fomenta el turisme de qualitat
i només xerra llengües imperials
diu que no necessita aprendre mallorquí
ei, puta guiri, veste’n d’aquí
Osama Osama, estampa els avions
a la seva puta cara
Raus raus raus, el Front AntiGonella
cremarà les vostres naus

Aquesta vegada l’opressor ve per l’aire
acampem tots a Son Sant Joan
estarem a l’aguait com un gatvaire
per a després ocupar la terminal

Middelman, Hunold, passatgers i hostesses
ningú es salvarà de l’atac del mal flaire
bombes fètides i ous podrits
cauran d’amunt d’aquests deprimits

[Solidaritat amb Joan Puig!]

El ball de la civada

30 maig

La musicalitat i els balls són una part important de les nostres vides. Dic això després d’ensenyar El ball de la civada a l’Otger. És una cançó i un ball popular molt interessant per treballar el vocabulari i les tasques relacionades amb l’ofici de pagès. Després de veure-la per Youtube l’hem ballat i m’he imaginat que érem al bell mig d’una plaça, fent rotllana i giravoltant. Però ara, perquè aquesta experiència sigui autèntica, caldrà anar al camp perquè l’Otger vegi d’aprop les espigues que aviat seran segades.

Què bé que s’està a l’Atzucac

25 maig

Escric aquesta crònica amb la samarreta dels 10 anys engiponada i mentre escolto la música del cd recopilatori de l’Atzucac.

Sí, ahir dissabte 24 de maig, la Taverna Atzucac de Mataró va fer festa grossa per celebrar el seu desè aniversari. De bon matí, el plugim va fer témer el pitjor, però, fos com fos, en Genís va enforquillar el porc i va començar a rostir-lo a poc a poc; quina paciència!

Els comensals del dinar popular van acabar d’afartar-se cap a les set de la tarda… i, per tant, l’hora d’esbarjo infantil no es va fer. Malgrat tot, la plaça feia patxoca, amb tanta canalla anant amunt i avall al so de la musiqueta.

L’actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar (gent del rotllo), va deixar-nos bocabadats i amb ganes de picar. Són joves amb empenta que prometen.

El sopar: porc, llesca de pa amb tomàquet, got de vi i amanida. El porc és més saborós i queda més ben cuit que la vedella. Com diu el tòpic: s’aprofita tot. En dues paraules, era bo. Les plates d’amanida eren molt bones, producte d’un pagès de Ponent que fa poc ha estat condemnat per la moguda contra els transgènics i que segons em va dir l’Oriol, les pots encarregar a la plaça Gran.

Mentre sopàvem se’ns va presentar un xicot d’un col·lectiu de músics autogestionats que impulsen el FesTour 2008 i que tenen una pàgina al Myspace on expliquen qui són i què fan.

Els Vall Folkska sonaven bé, venien del Ripollès i donaven molta marxeta. Després de rescatar l’Otger, vam recollir la paradeta i cap a casa. Tres quarts d’hora més tard, amb els nanos adormits, vaig escapar-me d’esquitllentes altre cop cap al concert.

Només arribar vaig veure que els Maulets havien desplegat una pancarta reclamant la llibertat d’en Franki de Terrassa (en el Ple municipal de juny la CUP presenta una proposta de resolució per demanar-ne la llibertat).

Però el que més sobtava era la música petarda que feien sonar els Antiherois des de dalt de l’escenari. Dos paios vestits de hooligans culés, disfresses, perruques… L’Oriol va dir-me: “hi ha d’haver de tot”. Certament, he de reconèixer que feien feina, perquè les lletres tenien missatge i fins i tot van treure una pancarta reivindicant les panxes i el pèl. Després vaig conèixer que es tracta d’una proposta político festiva, amb la destacada participació de militants independentistes i blocaires conegudes!

Estic tan rovellat que la segona birra ja em pujava i ni tan sols sabia que en Titot ja no canta amb Dijous Paella… Aquest grup van ser, sense cap mena de dubte, les estrelles de la nit amb el hit “En aquest bar” reversionat “Què bé s’està a l’Atzucac”.

A dos quarts de tres vaig abandonar la festa, amb la pluja de la matinada, content tot i els remaleïts polítics que defensen els transvasaments…

Valentina Tereixkova

19 maig

En pocs dies m’he fet la mateixa pregunta, qui era Valentina Tereixkova? Primerament, el dubte va sorgir després d’escoltar la cançó Sobre la preparació del setged’EINA. Després, llegint una entrevista a Sergi Pàmies (L’Avenç, núm.355 – maig 2008), aquest escriptor català, fill de pares comunistes (Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies), esmenta els cosmonautes soviètics, Iuri Gagarin i Valentina Tereixkova, com a ídols de la seva joventut al mateix nivell que Johan Cruyff! Pàmies, que porta el nom cognom de sa mare (igual que els meus dos fills), diferencia els cosmonautes dels astronautes, una observació que en canvi no reflecteix el DIEC.

Resumint, Valentina Tereixkova, segons informa la Viquipèdia catalana, va ser la primera dona cosmonauta que va viatjar a l’espai exterior (1963), va tenir una fulgurant carrera política a la Unió Soviètica i hi ha un cràter a la lluna que porta el seu nom.

Els concerts de la meva vida

20 març
Un fil dels fòrums del Racó Català preguntava “quin és el concert de la vostra vida?”. He respost amb un llistat dels meus concerts (per ordre de rellevància), perquè sóc incapaç de reduir totes les emocions viscudes a un sol concert. M’adono que bona part de les referències són de la meva adolescència i que més endavant, tot i que no he deixat d’assistir a concerts, no tinc sensacions tan intenses, potser perquè m’ha tocat estar al peu del canó (venent entrades, fent entrepans, servint birres, recollint taules i cadires, escombrant…). Vet aquí el meu rànquing provisional:

1- “Geurea da Garaipena”, últim concert de Negu Gorriak a Donostia (23 de febrer de 2001). Maulets del Barcelonès vam organitzar un bus. Controls policials, incidents amb punkis, intercanvi de samarretes i un mar d’estelades i ikurriñas, ressaca de ratafia i final feliç a l’Hospital de Donosti on vam rescatar dos catalans en estat comatós…

2- El Palau Sant Jordi (Sangtraït / El Pets / Sopa / Sau) del juny de 1991. Hi vaig ser amb el cor i l’ànima. Però no tenia peles i els meus companys tampoc estaven enganxats pel rock català… total que me’l vaig empassar sencer des del sofà de casa.

3- Lax’n’Busto a l’envelat de Teià (novembre de 1990). Primer concert de rock català a Teià. Hi vaig anar molt ben acompanyat i amb totes les cançons apreses. Vam vibrar amb “Carme Flavià” i penso que els que després van ser Skamot van actuar com a teloners. Per cert (edito de nou 25/03/08) en el DVD recopilatori dels Lax’n’Busto hi surt un concert directe que van fer el novembre de 2003 a Teià, al poliesportiu de davant de casa, no crec que sigui casual que facin esment del nostre poble… nostàlgia?

4- Skaparàpid al CSA Hamsa (febrer de 1998), organitzat per JIR-Sants. Vam omplir Barcelona amb fotocòpies din-A4 convocant a un concert contra l’imperialisme. Actuava la Fundació Toni Manero de teloners i va ser un èxit desbordant: més de mil persones. També a l’Hamsa recordo un concert molt guapo amb els Potato…el 1997?

5- Hechos contra el Decoro (12 de juliol 1997) al Mercat del Masnou, per recaptar fons per a la delegació catalana al Festival Internacional de la Joventut i els Estudiants. Va coincidir amb l’execució de M.Á. Blanco i va ser tan desastrós que encara el recordo… Vam haver d’aguantar amenaces i els plors d’un policia municipal dient-nos “asesinos”.

6- Els Pets al Casino del Masnou (juny 1991). Anava amb la Núria, però el que més recordo és que vaig pujar dalt de l’escenari amb una pancarta de l’MDT a la cançó de Terra Billy: “putes, putes Olimpíades…”.

7- Festa Major Alternativa de Manresa (edicions de 1993 i 1994). A part de disfrutar amb el cercatasques (que anys després vam copiar a Teià), aquí vaig descobrir grups mítics com Skaparàpid, Inadaptats, Brams, l’Orquestra Alternativa… En general, Manresa sempre ha estat el cor de l’independentisme català i de la música compromesa (Banda Bassotti, Kashbad, DCD, Joxe Ripiau, etc.)

8- Obrint Pas a la festa major de Salt a l’estiu de 1998 (?), brutal!! Hi vaig anar amb la Lourdes. Hi havia en Dani, la Rosalia, l’Eva i tota la canalla de Maulets de Girona que van fer un xou de crema de banderes impactant. Vam dormir al Casal Independentista Saltenc, que era un antre ple de material històric.

9- La Salseta del Poblesec, a Arenys de Mar la nit de Sant Joan de 1996. Un clàssic que es feia la Riera fins que sortia el sol. Nit boja.

10- Umpah-Pah a les festes majors d’estiu a Alella (1993… ?). Dos, tres… o quatre cops, l’Adrià Puntí va actuar amb molt d’èxit durant unes quantes edicions de la Festa Major marcant una estètica, una manera de fer i de ser. Alguns dels joves organitzadors d’aquelles nits de reggae no han perdut l’empenta i ara estan al capdavant del govern municipal d’Alella.

[21/03/08, edito de nou] Després de recordar anècdotes, no hi ha dubte que m’he deixat dos concerts:

11- Cloenda de l’Aplec dels Països Catalans a Manresa el 27 de maig de 2000: hi vam arribar després de plegar dels aldarulls amb la policia pels carrers de Sants i dels actes contra la desfilada militar celebrats a la Parc de la Ciutadella, anàvem molt torradets de ratafia i aigua de València (preparada pel Pex). Pel camí vam fer un munt de pintadetes i quan vam arribar a Manresa vam entrar en tromba al Pavelló (sí manresans, encara us dec l’entrada…). Tocaven Al Tall i no sé qui més, en Pinilla es va enamorar i ens va deixar sense cotxe; aleshores, en Teddy, la Lourdes i jo vam anar a dormir per la cara (després de molt pidolar) a casa d’en Roger Torras i l’endemà, al dinar de germanor de l’Aplec, vam cantar cançons amb l’Huguet (sí, l’actual conseller d’Universitats) i vam retrobar el Pinilla, més xuclat del que és habitual… inoblidable!

12- Concert de Lluís Llach (Germania 2007) a la plaça de bous de València el 6 de maig de 2000. Hi havia una mà de gent increïble. Estàvem en un núvol quan els “segurates” van començar a increpar-nos i a desallotjar violentament la plaça a causa d’una amenaça de bomba feixista; l’endemà els diaris només parlaven de la decapitació de l’estàtua del torero Manolete perpetrada pels “catalanistes”…

Contrafoc a la repressió espanyola

16 gen.
La justícia espanyola és una eina més de l’engranatge repressiu de l’Estat espanyol per combatre, criminalitzar i aïllar les persones i els símbols de la lluita per la independència dels Països Catalans.

Ahir, 15 de gener, l’exalcalde de Santa Coloma de Cervelló va haver d’acudir a l’Audiència espanyola, en qualitat d’imputat per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme per haver donat el nom de Jaume Martínez i Vendrell a un carrer de la seva població. Aquesta mesura posa de manifest la manca de respecte a una institució catalana, l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, que en l’exercici democràtic de les seves competències va donar nom a un passatge a un lluitador independentista exemplar.

Avui, 16 de gener, a instàncies del Jutjat Central d’Instrucció núm. 2 de Madrid, en Santi Fortuny, un jove tarragoní i militant independentista, ha estat citat per declarar davant del Jutjat d’Instrucció núm. 4 de Tarragona per haver cremat un dibuix del Rei d’Espanya en una concentració antimonàrquica.

Davant d’aquests fets, cal expressar la màxima solidaritat i tenir en compte que l’objectiu de la repressió és anul•lar i aturar la lluita independentista. Per tant, és important trencar el silenci informatiu i explicar a tothom que l’Estat espanyol, a més d’emparar la tortura, nega la llibertat d’expressió i la memòria dels nostres combatents.

En situacions com aquesta, com sempre, l’únic antídot acostuma a ser la música. Per això us emplaço a gaudir a ritme d’ska amb el Contrafoc dels empordanesos Dekrèpits (dekrèpits però no veçuts!), que tenen un so i unes lletres combatives que ens animen a continuar la lluita.

Quina vida!

11 gen.
Els Red Banner han recuperat el tema “Quina vida” [vegeu-ne una versió] dels Pixamandúrries, que també donava el títol al primer treball (1991) d’aquest grup. Personalment, encara que això us pugui semblar estrany, els Pixamandúrries i la ratafia van units, perquè tant la seva música com el seu gust d’aquest licor els vaig descobrir en una estada a Rupit organitzada pel Casal de Joves d’Alella… Pel que fa a les lletres dels Pixamandúrries només puc dir que són inoblidables i que van marcar a molts joves que aleshores començàvem a militar per la transformació social i l’alliberament nacional. No hi ha dubte, doncs, que la música va tenir un paper fonamental, tal i com han destacat historiadors com Carles Viñas.

Xesco Boix: qui canta els seus mals espanta

23 nov.
“La meva finalitat és la d’arribar a ser un flautista d’Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, És a dir, la mainada.” (“Xesco Boix – Un amic, un mestre” de Lluís M. Panyella)
Parlar de Xesco Boix és com rebobinar una cinta de casset. És tornar al temps de la infantesa, viscuda i compartida a través dels seus contes, embarbussaments, les danses i les seves cançons.

Més enllà dels records nostàlgics (que també són importants!), el periodista Roger Palà diu: “Sempre he pensat que la seva mort era tot un símbol de com els valors de lluita i de canvi s’ensorraven, de com els fills de la generació del 68 s’allunyaven irremeiablement del que representava Xesco Boix.”


Just a la fusta! I això hauria de fer pensar molt a aquells que pretenen encabir la memòria de la transició en un museu, un propòsit que esdevé ridícul si a sobre es fa servir per legitimar l’actual status quo; la qual cosa, evidentment, desdibuixa els ideals de justícia, llibertat i catalanitat que reclamava el nostre poble fa trenta anys.
Igual que es va fer, fa poc, amb l’Ovidi, seria convenient que les persones sensibles ens bellúguéssim per recuperar el llegat d’en Xesco Boix, actualitzant-lo, adpatant-lo, fent obres de teatre, festivals, dedicant el seu nom a places, carrers o escoles, fent exposicions, etc.

Tigre

1 jul.

Els tigres impressionen. Transmeten la força i la confiança que tot sovint ens manca. És l’animal preferit del meu fill, l’Otger, que el llueix tot cofoi en una samarreta llampant. El tigre també és la imatge predilecte d’en David Segarra, que en la seva llarga trajectòria com a dissenyador gràfic, l’ha anat incorporant com a símbol de la força dels oprimits.

Fa un mes vaig comprar-me el disc “Benvinguts al paradís” dels Obrint Pas (musicalment excepcional!) i vaig retrobar les imatges del tigre i de seguida vaig saber que en David estava darrere del disseny gràfic del disc. Després de visionar el DVD que incorpora el disc, em vaig emocionar recordant Cinctorres i em va causar molta satisfacció saber que en David resideix a Veneçuela, conseqüent amb els seus ideals i compromès amb la causa bolivariana. Una abraçada company!

Cante” (Benvinguts al paradís, 2007 – Obrint Pas)