Arxius | moviments socials RSS feed for this section

Construïm l’alternativa, construïm la unitat popular!

23 nov.

És l'hora del Poble!

L’eclosió de la CUP ha agafat per sorpresa a gran part dels polítics i dels opinadors, molts dels quals han reaccionat amb actituds de menyspreu i desaprovació, fent palès el seu desconeixement i una perspectiva classista i/o partidista de curta volada.

La CUP va néixer als anys 80 per ser el referent de lluita institucional de l’esquerra independentista. Per tant, no estem parlant de cap bolet. Fins avui, la seva tasca s’ha centrat en els municipis. Durant aquests anys, la CUP s’ha esmerçat a treballar des de la base per polititzar les classes populars des de la proximitat, portant la lluita del carrer als plens dels ajuntaments, amb l’objectiu de construir uns Països Catalans lliures, des de les coordenades del socialisme i la radicalitat democràtica.

L’encert d’aquesta estratègia es va visualitzar a les eleccions municipals de 2011, quan la CUP va assolir més de cent càrrecs electes. Per tant, per què ara la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions autonòmiques?

El factor clau que ha empès la CUP a participar en les autonòmiques ha estat la necessitat imperiosa de donar resposta a la conjuntura històrica en la qual ens trobem, marcada per una profunda crisi sistèmica, que es concreta en: 1) el col·lapse de l’autonomisme com a règim polític sorgit de la reforma pactada amb els franquistes, 2) l’emergència social provocada per les polítiques de caire neoliberal aplicades amb l’excusa de la crisi i 3) el segrest de la democràcia en mans dels mercats financers.

El nostre poble n’està fart i no se sent representat. La indignació social i nacional avança dia rere dia. La mobilització popular ha desbordat els intents del poder establert de preservar l’status quo mitjançant pactes socials i pactes fiscals. En aquest context convuls i amb la clara intenció d’ajornar el conflicte latent i tapar els nombrosos casos de corrupció, les classes dominants, liderades per CiU, s’han embolcallat amb l’estelada i han decidit legitimar la seva hegemonia amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades.

Tal com es planteja, l’estat propi de CiU és una autèntica ensarronada al servei del bloc de les classes dominants. Estem davant d’un clar exemple de política lampedusiana, on aparentment tot canvia perquè en el fons les estructures dels poders fàctics es mantinguin intactes.

Simptomàticament, mentre CiU ens parla de crear estructures d’estat, a Madrid han votat una reforma laboral que envaeix competències i ens aboca a la misèria, i també han votat una llei d’estabilitat pressupostària que és la causant de l’asfíxia financera dels ajuntaments i de la pròpia Generalitat. En paral·lel, el govern de CiU -amb l’aquiescència de tot l’arc parlamentari català- ha aplicat a cops de porra i sense pietat els dictats de la Troica (UE, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i, mentrestant, s’ha escudat en la retòrica de l’espoli fiscal per justificar les retallades.

Després d’un intens cicle de mobilitzacions contra les retallades i contra la reforma laboral, va venir l’èxit de la manifestació independentista de l’11 de setembre; en aquest nou context,  la CUP va arribar a la conclusió que calia articular de forma urgent un pol d’esquerres alternatiu, al carrer i al Parlament, amb un programa de ruptura democràtica per als Països Catalans. Es va accelerar el debat intern i es van convocar assemblees obertes arreu del territori. En poques setmanes es van sumar complicitats i sensibilitats diverses del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal,  del feminisme i l’ecologisme que es van materialitzar en la CUP- Alternativa d’Esquerres.

La CUP no aspira a fer de crossa de ningú: ni volem governar ni volem convèncer CiU de les bondats de la independència. Creiem en la unitat des de la base i sabem que els canvis reals es guanyen a peu de carrer; per això, la CUP es presenta al Parlament amb un programa pensat per  reforçar els moviments socials, per fer lluita ideològica i combatre l’hegemonia neoliberal i el regionalisme subjacent en les reivindicacions d’estat propi que propugna CiU.

No volem representar el Poble, sinó acompanyar-lo i reforçar-lo en la seva lluita contra les retallades i la involució de drets socials, nacionals i democràtics. No volem engrunes de llibertat: ho volem tot! Per això, al marge dels resultats electorals, la gent de l’esquerra independentista continuarem treballant incansablement per articular la unitat popular.

[publicat el 22/11/12 al DGS]

Espontani: organitza’t i lluita

19 maig
Dimecres 18 de maig al vespre prop d’una seixantena de persones hem acudit a la plaça Santa Anna de Mataró arran d’una convocatòria feta a través d’internet i que reprodueix a escala local les mobilitzacions encetades a moltes ciutats de l’Estat espanyol, que reclamen una democràcia real mitjançant acampades i cassolades.

Davant les mobilitzacions “espontànies” que expressen el malestar, la indignació i la frustració davant d’un sistema polític i econòmic corromput, deshumanitzador i cada cop més excloent, penso que cal plantejar dos principis bàsics:

1).- Res canvia si la gent no es mou. Per tant, cal saludar aquesta mobilització perquè manifesta la necessitat d’un canvi radical i perquè és un embrió d’autoorganització popular. Ara bé, no és cert que sigui la primera mobilització dels “joves sense futur”. Per exemple, si faig memòria, em ve al cap la lluita contra la privatització de la universitat pública –Pla Bolonya-, que va durar més d’un any i va ser brutalment reprimida pel tripartit. 

2).- L’èxit de la lluita rau en la seva capacitat d’organització. El context electoral en què s’ha articulat la mobilització, el seu caràcter espontani, l’apoliticisme amb què s’ha revestit  i el marc espanyol en què es planteja penso que són factors que dificultaran la continuïtat, la cohesió i l’organització del moviment.

L’empoderament del poble és un procés llarg i que requereix un aprenentatge. Ara bé, si des de l’esquerra independentista fem bullir l’olla en aquestes mobilitzacions, penso que ha de ser per contribuir a la definició d’una plataforma reivindicativa que concreti el significat de la ruptura democràtica, que per a nosaltres ha d’orientar-se, necessàriament, cap a la independència i el socialisme.



Organització. El tema de les formes d’organització és molt important i planteja tot un seguit de qüestions que cal tractar adequadament. En primer lloc, la qüestió de l’autoorganització a nivell nacional de les classes populars catalanes, que és un principi estratègic bàsic que cal defensar i aplicar si volem que l’independentisme sigui un moviment arrelat arreu de la nostra nació. En segon lloc, la qüestió dels models organitzatius concrets, el moviment i el partit, en els quals s’estructura tot moviment polític, com ho és l’independentisme.

La qüestió de les formes i models d’organització escollits en cada moment de la lluita és molt important i no pot ser deixada a la decisió espontània de les masses tal com postula l’espontaneisme. Cal habilitar en tot moment les estructures que garanteixin l’organització de les lluites i l’articulació de l’estratègia independentista, tot utilitzant al màxim pràctiques participatives i assembleàries. La qüestió de la direcció política és, doncs, una altra qüestió important ja que tot moviment necessita unes estructures que permetin l’adequació permanent de les línies d’acció a les necessitats de la lluita en cada moment.

Finalment, cal assenyalar la importància d’una valoració adequada del paper que han de jugar les persones individuals en les organitzacions, assenyalant tant els perills del personalisme com el paper simbòlic que, a voltes, necessàriament han de jugar.   



Comencem a escalfar motors: cap a una Vaga General europea!

4 oct.
Dimarts 7 d’octubre es farà una manifestació a Barcelona per rebutjar la Directiva europea de les 65 hores. Aquest fet ha motivat que diversos sindicats i col·lectius de Mataró i del Maresme hàgim decidit impulsar un espai de trobada, una plataforma per informar i mobilitzar la ciutadania contra l’allargament de les jornades de treball i contra la Directiva europea de “retorn”. Ambdues propostes són la concreció pràctica de l’Europa neoliberal i racista que ja vàrem rebutjar en el referèndum del Tractat de la Constitució europea (2005).

Els dèficits democràtics han estat inherents a tot el procés de construcció de la UE, però ara estem davant d’una ofensiva que amenaça de forma directa els drets socials adquirits després de moltes dècades de lluita. Si ara cedim, indubtablement, anirem cap enrere i això anirà en prejudici dels més febles, de les classes populars.

Per tot plegat, hem decidit crear la “Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives europees de les 65 hores i de Retorn” amb la qual pretenem iniciar una dinàmica local i comarcal de treball unitari amb la vista posada al dia en què el Parlament europeu aprovarà o refusarà la Directiva europea de treball. Aquesta data no pot passar per alt a cap treballador / treballadora d’aquest país, per això, es planteja la possibilitat de convocar una Vaga General d’abast europeu. Sigui com sigui, des de Mataró i el Maresme sumarem el màxim d’esforços i complicitats per aconseguir que aquesta directiva no prosperi i també perquè es derogui directiva de “retorn”, recentment aprovada.


Tercer grau

29 maig
La població reclusa a Catalunya ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d’institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen el desbordament del sistema penitenciari català perquè a aquest ritme es necessitarà la construcció d’una nova presó cada any.

En aquest panorama, l’empresonament de Franki fa grinyolar el sistema perquè posa llum a les mil i una injustícies que genera la Justícia en l’aplicació del Codi penal. En Franki, a diferència del que succeix amb altres presos, és un pres polític i això, pels sectors afins al sistema, és difícil de pair. I, sobretot, els molesta perquè hi ha una important mobilització social que ha aconseguit trencar el silenci mediàtic. De fet, alguns d’aquests polítics molestos ja demanen obertament la concessió del tercer grau penitenciari per en Franki.

Per això, en les properes setmanes és molt probable, segons Montse Salvador, advocada de Franki, que li concedeixin el règim penitenciari de tercer grau (llibertat condicional). Indubtablement, per a en Franki això seria un gran alleugeriment que ningú ni jo té dret a retreure-li.

Ara bé, a nivell col·lectiu sí que hauríem de ser més exigents, perquè avui ha estat en Franki però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per tot plegat, em pregunto si hem de limitar-nos a la reclamació del tercer grau com fan alguns partits polítics?

L’estratègia comunicativa

16 maig
Faré una breu aportació, a partir de l’experiència concreta de Mataró, a algunes de les reflexions fetes per Carles Castellanos, Toni Rico i Joan Teran en el debat sobre el paper de la “teoria, ideologia i informació” en el procés d’alliberament nacional i de classe.

A la nostra ciutat – com a totes les poblacions – la informació és un camp de batalla que cal conquerir dia a dia. Certament, el govern municipal desplega la ideologia dominant a través dels mitjans de comunicació, aprofitant els recursos públics (cartelleres, màilings, web municipal, butlletí municipal Més Mataró, Mataró Ràdio, Maresme Digital TV), semipúblics (Televisió de Mataró) i els privats (setmanaris gratuïts i webs locals – Tot Mataró, Capgròs, Tribuna Maresme-, diari El Punt i Canal Català-Maresme).

El nostres governants sempre plantegen les seves actuacions amb el suport previ dels poders fàctics de la ciutat, però la seva materialització situa en un lloc preeminent la transcendència mediàtica que en puguin obtenir. El control de l’opinió pública és la pedra angular de tota la seva actuació política. Així doncs, tot sovint succeeix que l’oposició, el moviment veïnal o els consells de participació tenim coneixement d’una decisió urbanística (cas de Can Fàbregas) o d’índole cultural (cas del museu Bassat) a través de la premsa. D’aquesta manera, els mèdia locals suplanten la participació i els canals de debat polític democràtic i acostumen a convertir-se en mers reproductors de les notes de premsa del gabinet municipal, amb la qual cosa –deixant de banda algunes expressions periodístiques individuals d’honestedat i compromís cívic- en conjunt actuen com a punta de llança de la política del govern municipal, donant per bones i consumades les seves propostes i actuacions.

La política de comunicació de la CUP, com a alternativa social i política municipal, sempre ha considerat que amb els propis mitjans no n’hi ha prou. És important mantenir l’agitació i la comunicació militant (cartells, pancartes, revistes i circulars internes, web, diaris alternatius, etc.) però, justament, per emplaçar el màxim de conciutadans, i per no ser anul·lats (o simplement per defensar-nos de la criminalització) sempre hem tingut clar que és imprescindible intervenir en els mitjans de comunicació del sistema. Hagués estat un suïcidi polític haver renunciat a tenir presència regular als mèdia locals. De fet, bona part de l’èxit de la CUP de Mataró ha estat la capacitat de fixar un discurs polític amb idees bàsiques i entenedores (que parteixen d’una anàlisi crítica de la realitat) i, també, la constància i l’explotació intensiva de l’acció comunicativa (mitjançant notes de premsa, comunicats, publicació de blogs, vídeos i imatges, coneixement dels periodistes i del funcionament dels mitjans).

No en va, l’èxit obtingut va permetre que el discurs de la CUP obrís fissures en el paradigmes de la ideologia dominant en afers com la destrucció del patrimoni –arquitectònic i natural- i el creixement urbanístic il·limitat desproveït de serveis bàsics.

Si per puresa ideològica haguéssim renunciat als minsos espais informatius dels mèdia locals, difícilment hauríem obtingut un regidor. Precisament, aquesta petita victòria també ha accentuat el reforçament i l’agressivitat (incloent casos de censura deliberada) de la política comunicativa del govern municipal, ara que legalment es veu obligat a cedir molts espais i molta informació que abans ens denegaven. Aquesta tendència se suma, a més a més, a la reestructuració del panorama del mitjans, sobretot amb la desaparició de la televisió analògica i arran de la creixent influència de les xarxes de comunicació social com ara els blogs, fotologs, d’intercanvi, etc.

Per tant, d’ara endavant, és previsible que els mitjans de comunicació locals redueixin de forma dràstica la permeabilitat amb la qual colaven informacions “políticament incorrectes”, la qual cosa també obliga a la CUP (i a la resta d’entitats crítiques i col·lectius socials dissidents) a reforçar la credibilitat i la solidesa dels nostres discursos (aquí rau la importància de la teoria) i a replantejar-nos l’estratègia “guerrillera” de comunicació si és que no volem veure’ns reduïts al gueto de la gent ja convençuda.

1200 euros SMI

2 maig

No m’agrada remenar números, però ja fa temps que visc amb preocupació la realitat precària en què vivim immersos. Justament, per això, quan he visitat la galeria d’imatges de la manifestació anticapitalista del 1 de maig a Barcelona, publicada per Kaosenlared, el que més m’ha cridat l’atenció és una pancarta amb un missatge que m’ha fet reflexionar força: “Per un salari de 1200 euros al mes mínim, Habitatge digne amb un màxim del 20% de salari”.

Si hi hagués una correlació de forces que permetés l’aplicació d’aquestes mesures, òbviament la qualitat de vida de les classes populars milloraria molt. Penso en les persones grans que atenc i que malviuen amb menys dels 528,55 euros de la pensió mínima de viudetat que estableix la seguretat social pel 2008. Penso que fins i tot jo cobraria uns quants calerons més i, sobretot, que no hauria de destinar el 60% del meu sou a pagar la hipoteca del pis. Dubto, això és un somni o una necessitat que cal reivindicar de forma urgent ?

1 de maig: més enllà de les consignes

1 maig

Mentre a molts països no és un dia festiu, aquí sembla com si encara perdurés la perversió franquista de “San José Obrero”. Tenim un dia festiu pensat per desvirtuar i esmorteir la reivindicació de la classe treballadora. Jo no sé si en aquestes condicions l’1 de maig és recuperable, però també penso que és una fita històrica que no podem abandonar a mans dels sindicats i dels partits venuts al Poder.

Per això, és molt saludable que hi hagi una resposta de col·lectius juvenils com Maulets assenyalant sense embuts el sindicalisme groc; igualment, comparteixo al 100% els lemes de la manifestació anticapitalista de Barcelona (la precarietat i els baixos salaris esclavitzen / la hipoteca i els lloguers ofeguen / el tripartit deslocalitza, privatitza i reprimeix).

Però, malgrat tot, penso que no ens podem quedar satisfets amb repetir consignes. Amb l’agitació no n’hi ha prou. Si de debò volem construir una alternativa social, política i cultural cal enfortir les organitzacions nacional-populars i, especialment, el sindicalisme nacional i de classe; però, a més a més, és indispensable aprofundir en el debat i la lluita ideològica per disposar d’eines d’anàlisi de la realitat que ens envolta.

Precisament, en el terreny ideològic penso que cal prestar molta atenció a les aportacions transversals fetes pels sindicalistes per la sobirania, pels seminaris d’economia crítica, per la campanya del decreixement econòmic i per algunes experiències internacionals com ara l’alternativa bolivariana.

http://www.goear.com/files/localplayer.swf

http://www.goear.com/files/localplayer.swf

Som la sal de la terra i no una terra de sal

18 abr.
(…) allò que es guanya fàcilment, es malmet aviat. Si les persones que han administrat com els ha plagut durant trenta o quaranta anys, de cop, diuen “ té”, és que en el futur estaran en posició de dir ”prenc”.

Marcel·lí Massana, el Panxo

El govern espanyol (PSOE) ha estat més hàbil que els seus antecessors (PP). Ha aprofitat una situació d’excepcionalitat (la sequera) per executar el transvasament de l’Ebre i bloquejar la capacitat de maniobra del govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) oposant-se al transvasment del Segre i aparcant les propostes de l’oposició (CiU) de transvasar aigua del Roina. Políticament, la jugada del PSOE és brillant, però en el pla nacional i ecològic això representa un desastre sense pal·liatius.

El govern de la CAC (recordem, format per PSC, Esquerra i ICV-EUiA) ha mentit deliberadament, ha traït el compromís amb les terres de l’Ebre, ha pervertit la promesa d’una nova cultura de l’aigua, ha propiciat l’enfrontament territorial arrenglerant-se amb els interessos especulatius i depredadors del territori.

Tot plegat, posa de manifest que en la defensa del territori no n’hi ha prou amb un simple canvi de color polític (PP –PSOE / CiU- tripartit).

A curt termini cal que els moviments socials partidaris d’una nova cultura de l’aigua reactivem la mobilització i aprofitem totes les escletxes legals (penso en acudir a les instàncies de la Unió Europea) per impedir el transvasament efectiu del riu Ebre.

Ara bé, a mig termini, cal fer emergir una expressió política pròpia, afí a totes les mobilitzacions i les lluites en defensa del territori (MAT, preservació patrimoni arquitectònic, antinuclear, contra el 4t. Cinturó, etc.) i que sigui capaç de relligar-les amb la lluita per la sobirania política (dret de decidir) dels Països Catalans.

Aquesta nova opció política, si vol reeixir, cal que plantegi com a repte immediat assolir representació al Parlament de la CAC (eleccions al 2010). Tenir-hi una veu crítica, que burxi i digui les coses pel seu nom serviria per:

1.- Reforçar les mobilitzacions socials i els moviments de base popular.
2.- Falcar les claudicacions socials i nacionals de la resta de formacions polítiques.
3.- Desplegar territorialment una alternativa unitària que sigui determinant a les municipals del 2011.

Cadascú pot posar el nom que vulgui, però pel que ja representa en les poblacions on està implantada, jo penso que la CUP té la possibilitat, la capacitat i el deure d’ocupar aquest espai polític.

Decreixement o caos

16 abr.
“Seria ingenu intentar bandejar la força de dominació que en aquests moments tenen les estructures del capitalisme en tots els nivells, des de l’econòmic, el militar, o en el nivell simbòlic mitjançant els ‘mass-media’ i la publicitat amb totes les possibilitats de creació de subjectivitat que això comporta. Si bé aquesta és la realitat, també és cert que estem en un moment de desenvolupament del capitalisme en què si hem de pensar en la possibilitat de vida humana futura en el planeta, la societat s’haurà de replantejar dirigir-se cap a models més o menys comunistes, i això ho argumentaria des de la següent perspectiva: actualment el que representa els límits ecològics del planeta, l’escassedat de recursos com aigua, petroli i aire, ens deixen clar que si en el futur no s’assumeix per part de la humanitat la necessitat de socialitzar aquests recursos i de planificar de manera cooperativa els usos més adequats d’aquests ens encaminen cap a un món on serà impossible la vigència de la humanitat com a concepte col·lectiu. Em refereixo al fet que serà impossible poder desenvolupar la vida humana en condicions acceptables d’harmonia social.

El mateix succeeix amb la producció, si no ens encaminem cap mecanismes de distribució de la riquesa més justos, ens dirigirem cap a un món molt polaritzat i dualitzat on el que s’imposaran seran mecanismes de seguretat i protecció dels avantatges dels rics, davant d’una immensa majoria de la humanitat desposseïda.

En definitiva, el que diria és que en el futur, el plantejament de models més o menys comunistes no és una esperança sinó una necessitat. Ara bé el que està clar és que la racionalitat pròpia del capitalisme, basada en l’obtenció del màxim benefici, no evolucionarà en aquesta direcció, l’única possibilitat es troba en la capacitat d’organització de la part de la societat amb una consciència crítica antagonista.”

Josep Manel Busqueta [entrevista completa a Catalunya, núm 96, abril 2008]

Tal i com apunta en Josep Manel Busqueta, les limitacions ecològiques i els greus desequlibris socials, polítics i culturals, originats pel capitalisme global, fan cada cop més plausibles les velles consignes: “socialisme o barbàrie” / “comunisme o caos”. Em nego a acceptar la resignació del “no s’hi pot fer res” i considero que el decreixement econòmic és una idea estratègica per a la transformació social que caldrà treballar i adequar a la nostra realitat (nacional, comarcal i municipal).

Can Fàbregas i de Caralt: el govern de Mataró posa la directa

14 des.
En Joan Jubany, que deu ser una de les poques persones del públic assistent al Ple Municipal d’ahir (dijous 13/12/07) que va xupar-se els setanta punts de l’ordre del dia (ja en parlarem d’aquest tema…), ha informat del següent:

“Ahir dijous a altes hores de la nit, en el Ple Municipal, el regidor d’Urbanisme sr. Bassas va informar (a resposta de preguntes de la CUP i CiU) que la Generalitat autoritza el “trasllat” de Can Fàbregas i de Caralt perquè no requereix descatalogació. La resposta de la Generalitat va arribar ahir mateix a l’Ajuntament.

Per tant, en Bassas va dir que el Govern posa la directa i el dimarts dia 18 explicarà als regidors el projecte definitiu de “trasllat” i iniciaran els tràmits per tirar-ho endavant, tot encarregant a en JM Puig Boltà un nou estudi sobre com fer tècnicament la “reubicació”.

El regidor d’Urbanisme va dir que ja s’ha finalitzat el període de “participació” (és a dir, les reunions que han anat tenint amb “agents implicats”) i que “la resposta ha estat molt positiva” (per a les intencions del Govern, s’entén).”

Ara més que mai cal mobilitzar-nos. Demà, dissabte 15 de desembre, tothom a la manifestació a les 6 de la tarda a Can Fàbregas i de Caralt.