Memoria republicana del 14 d’abril

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes, catalanistes i socialistes es van imposar a les eleccions municipals a les ciutats més importants. Dos dies després, el 14 d’abril, els resultats electorals van precipitar la caiguda de la Monarquia, implicada amb la dictadura militar de Primo de Rivera, en la repressió dels obrers de la CNT, en l’imperialisme espanyol a l’Àfrica del nord i en la persecució de la catalanitat.

A Catalunya, la conflictivitat social i la Dictadura de Primo de Rivera van posar fi a les vel·leïtats autonomistes de Francesc Cambó i de la Lliga Regionalista, la qual cosa va facilitar l’emergència de noves propostes organitzatives catalanistes i d’esquerres que, a partir de 1931, amb la creació d’Esquerra Republicana Catalunya (ERC), van passar a ser hegemòniques.

ERC va concórrer a les municipals del 12 d’abril de 1931 en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC) i va obtenir un triomf esclatant als nuclis de població més importants, en gran part atribuïble a les complicitats existents amb els dirigents i afiliats de la Unió de Rabassaires i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les llistes d’ERC van sumar a tot Catalunya un total de 3.219 regidors enfront dels 1.014 de la Lliga. De fet, el Manifest de les Esquerres Catalanes, que era una síntesi del programa electoral d’ERC redactat per Rafael Campalans i Francesc Macià, va plantejar les municipals com a un plebiscit entre Monarquia i República i, per tant, prenia el compromís de canviar el règim d’acord amb el principis subscrits amb els republicans espanyols al Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).

El 14 d’abril a mig matí, i abans que es fes efectiu cap traspàs de poders, Lluís Companys va precipitar els esdeveniments ocupant revolucionàriament l’Ajuntament de Barcelona i, cap al migdia, va proclamar la República des del balcó consistorial. Es va hissar la bandera tricolor, republicana espanyola, i tot seguit també s’enlairà la bandera catalana des del terrat.

A continuació el sector d’ERC liderat per Francesc Macià va advocar per convertir l’acció de Companys en un acte de sobirania per forçar un reconeixement de facto de la realitat nacional catalana. Macià, primer des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i més tard des del balcó del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona), va proclamar la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

Macià va formar un govern i va enviar a Manuel Carrasco i Formiguera a Madrid per cercar una sortida negociada a la duplicitat de poders amb els dirigents de la nounat govern provisional de la Segona República espanyola. Mentrestant, el control del poder i de l’ordre públic es va fer efectiu amb la designació de Lluís Companys com a governador civil de Barcelona, d’Eduardo López Ochoa al capdavant de Capitania General i de Josep Oriol Anguera de Sojo com a nou president de l’Audiència.

Carrasco retornà el 17 d’abril a Barcelona acompanyat de tres ministres del Govern provisional del a República espanyola: Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, amb els quals es va acordar la vigència del pacte de Sant Sebastià i la renúncia a la República Catalana a canvi del manteniment del poder català constituït provisionalment i reconvertit en un ens autonòmic sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. Emperò, no va ser fins després de l’aprovació de la Constitució de la Segona República espanyola (desembre 1931) que es va iniciar un llarg debat sobre el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser substancialment retallat i que no es va aprovar fins al setembre de 1932.

El 14 d’abril de 1931 representa l’assoliment de l’ideal democràtic republicà desenvolupat des de mitjan del segle XIX i que, malgrat les contradiccions pròpies d’un règim burgès i del context recessiu internacional, va donar peu a un nou cicle polític de progrés inèdit en la història contemporània de Catalunya i de l’Estat espanyol. Malauradament, aquesta experiència republicana va resultar estroncada arran del sollevament militar del 18 de juliol de 1936, els tres anys de guerra i la subsegüent dictadura del general Franco. En l’actual context polític, marcat per la repressió del ideals republicans i de l’aspiració de llibertat nacional, el 14 d’abril ens ha de servir per recordar que, justament, la Generalitat, restablerta provisionalment el 29 de setembre de 1977, connecta directament amb la legalitat republicana dels anys 30 i no pas amb la Constitució espanyola de 1978, tal com ens volen fer creure. Alhora, l’experiència republicana del 14 d’abril, ens indica que, per guanyar la nova República Catalana, igual que es va fer fa 87 anys, haurem d’actuar de forma unilateral (revolucionària) i defensar per tots els mitjans el nou poder constituït. Altrament, tornarem a repetir la seqüència d’errors comesos durant la tardor de 2017.

Repressió selectiva? Resposta col·lectiva!

Les detencions de membres i de càrrecs electes de l’esquerra independentista, com Aitor Blanc (regidor de Som Gramenet), acusats de participar en una crema col·lectiva de fotos del Rei d’Espanya el passat 11 de setembre eren més que previsibles. Just fa una setmana, les persones investigades ja van anunciar que desobeirien els requeriments judicials i que no pensaven declarar voluntàriament a l’Audiència Nacional espanyola.

Desobeir els tribunals de l’Estat espanyol i fer-ho sense por és un acte de sobirania imprescindible si de debò aspirem a la independència.

La repressió de l’Estat espanyol és selectiva i cerca dinamitar la transversalitat de l’independentisme català. Per tant, la nostra solidaritat envers les persones represaliades per la seva militància independentista ha de ser col·lectiva, mai selectiva. Si ens toquen a un, ens toquen a tots.

El bloc independentista no està exempt de contradiccions i tensions. Ara bé, girar l’esquena a les persones més compromeses seria un mal símptoma, que podria desembocar en la temptació d’imposar-nos des de dalt un nou encaix amb el Regne d’Espanya.

El paper dels Mossos és en aquests moments determinant. Si la força pública de Catalunya actua com si fos una força d’ocupació, difícilment podrem organitzar cap Referèndum. Tinguem-ho clar, el nostre camí passa per la desobediència institucional i de masses, la solidaritat activa contra la repressió i l’exercici unilateral del nostre dret d’autodeterminació.

Juli Cuéllar Gisbert, regidor portaveu de la CUP de Mataró

[Publicat a l’Unilateral]

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

Monarquia i frau democràtic

El procés d’abdicació de Juan Carlos I i la coronació del seu fill ha estat una farsa democràtica. És el resultat de l’esgotament del Règim de la Transició i, sobretot, de la mobilització popular independentista catalana. Ara, igual que fa quaranta anys, la disjuntiva és entre aquells qui aposten per la inviable reforma d’Espanya i els qui apostem per la ruptura democràtica. És a dir, o Regne d’Espanya o República Catalana independent.

Aquesta idea no és nova. De fet, ja la trobem expressada a la Crida cap a un estat català (1922), quan Francesc Macià va assenyalar que “l’únic camí per seguir és el de la formació d’un Estat Català sobre la base d’una República Catalana”, tot advertint que “els que hem de témer són, precisament, els traïdors que tenim dins de casa”.

En aquest sentit, convé parar esment que CiU no ha participat en cap mobilització antimonàrquica i que darrera de la seva pretesa neutralitat hi ha la constatació que Artur Mas, que no va participar a la Via Catalana per la Independència, sí que  assistirà a la coronació del Borbó per “respecte institucional”. Avís per a navegants:  el referèndum del 9N perilla si CiU continua fent genuflexions al marc jurídic i polític espanyol.

D’altra banda, aquests dies també hem vist com el PSC enterrava les seves conviccions republicanes perquè volen seguir amorrats a un plat de llenties en el qual hi han sucat tots els partits que van donar per bona la Transició i la Constitució espanyola de 1978. Al PSC no se l’ha vist ni se l’esperava en les mobilitzacions republicanes, perquè a hores d’ara és una simple sucursal del PSOE, un partit d’ordre, igual que el PP, que només té el suport dels poders fàctics i de les oligarquies econòmiques que ens han robat a balquena.

Tot i les diferències i els matisos, CiU i PSC han estat i continuen sent puntals del poder establert. No volen que canviï res o, simplement, aposten per fer mers canvis estètics. Ambdós partits han demostrat, en ocasió de l’abdicació del Rei d’Espanya, que tenen por a les mobilitzacions populars i, sobretot, al debat democràtic. Una bona prova d’això és la censura de dues propostes de resolució antimonàrquiques presentades per ICV-EUiA i la CUP, que no es van poder debatre en el ple municipal de Mataró, perquè CiU i PSC, junt amb el PP i PXC, van decidir que “ara no toca” parlar-ne. Vergonyós! Però, parafrasejant Ovidi Montllor, “Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.

Guanyarem!

[publicat al Capgròs]

Quina república?

La mobilització popular a favor de la independència dels Països Catalans ha sacsejat l’escenari polític i, davant d’aquesta situació, els poders fàctics de l’Estat han apostat in extremis per substituir el Cap de l’Estat, amb la idea falsa que tot tornarà a ser com abans.

L’abdicació del Rei d’Espanya és el resultat de l’esgotament del règim de la Transició, que va consistir en un pacte entre els franquistes i les cúpules dels sindicats i organitzacions polítiques de l’oposició democràtica a la Dictadura franquista.
L’alternativa dels sectors progressistes que avui advoquen per una III República espanyola resulta poc creïble i gens viable, perquè molts d’ells simpatitzen o pertanyen a organitzacions que ja en el seu dia varen renunciar als principis republicans, socialistes i d’autodeterminació.

Ara, igual que fa quaranta anys, la disjuntiva continua sent reforma o ruptura democràtica. Ara bé, l’experiència històrica i, sobretot, els greuges dels últims temps, ens demostren que la naturalesa imperialista d’Espanya no es pot reformar en un sentit plurinacional, que la nostra identitat nacional i el nostre futur econòmic perillen si continuem lligats a un estat que, ja sigui monàrquic o republicà, no ens respectarà mai.

No volem una III República espanyola per acabar igual que els catalans del nord administrats per la  República francesa!

D’altra banda, els valors republicans (llibertat, igualtat, solidaritat, democràcia i laïcitat) no són viables, a curt termini, dins de l’Estat espanyol i únicament es podran materialitzar mitjançant una ruptura democràtica amb el Regne d’Espanya i la consegüent proclamació d’una República Catalana independent.

La bandera tricolor mereix ser respectada pel seu llegat antifeixista, però si aquesta bandera i l’ideal republicà espanyol s’usen als Països Catalans com un ariet antiindependentista, el nostre desacord serà total. En el mateix sentit cal denunciar i combatre la visió anacrònica i centralista d’alguns progressistes que davant del referèndum del 9 de novembre postulen una III República espanyola i ens demanen compassar fraternalment la lluita pel dret a decidir del  poble català amb la lluita pel dret a decidir de tots els pobles d’Espanya.

Per tant, que no ens enredin els partidaris de les terceres vies i de la III República espanyola amb els seus cants de sirena.

Nosaltres a la nostra: farem el referèndum del 9 de novembre tant sí com no, iniciarem un procés constituent i proclamarem la República Independent dels Països Catalans!

Guanyarem!

[publicat a Llibertat.cat]

 

En defensa de la sanitat pública

El pacient Juan Carlos de Borbón y Borbón, amb número d’afiliació a la Seguretat Social desconegut, que no és resident ni està empadronat a Catalunya, no va haver de passar pel tràngol d’Urgències per a ser operat als quiròfans de l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment va ocupar una planta sencera d’aquest hospital per a ús exclusiu adduint motius de seguretat.

Les agendes dels polítics van trobar el forat que mai no tenen per a altres assumptes i van anar desfilant pel Clínic per fer la gara-gara al Rei d’Espanya. Paral·lelament, bona part dels mitjans de comunicació, en un exercici vergonyós de vassallatge informatiu, van explicar amb amb pèls i senyals l’estat de salut del monarca espanyol.

El president José Montilla va celebrar que el monarca hagués elegit l’Hospital Clínic de Barcelona per a operar-se, un centre mèdic del sistema sanitari públic català, cosa que “ens omple de satisfacció”, va dir.

Certament, l’elecció reial d’operar-se al Clínic demostra que quan la cosa va de veres, la sanitat pública sí que respon. Però allò que no s’ha explicat prou bé és que el senyor Juan Carlos de Borbón y Borbón va estar-se, com a pacient afavorit i privilegiat, al BarnaClínic, que tal i com explica Joan Roldós (delegat sindical a l’Hospital de Mataró) és una clínica privada per a “vips” muntada amb metges del mateix hospital, que utilitza les instal·lacions públiques, pagades amb diners de tothom, i que ha estat denunciada en reiterades ocasions a Inspecció de Treball precisament per utilitzar espais públics (que paguem tots i totes) per a fer medicina privada.

El cas del pacient Juan Carlos de Borbón y Borbón posa de manifest l’anacronisme dels privilegis de la Casa Reial espanyola, una institució que ni tan sols es pren la molèstia de publicar els seus comptes.

Però el més llastimós de tot plegat és que s’hagi volgut amagar la crua realitat amb què ens trobem la majoria de persones que acudim a la sanitat pública: llargues llistes d’espera, col•lapse als hospitals, manca de llits i, en definitiva, un deteriorament progressiu d’un sistema sanitari que funcionaria molt millor sense tants paràsits. D’altra banda, hi ha la qüestió del “dèficit sanitari català”, que posa de relleu que sense l’espoli fiscal es podria desplegar un sistema sanitari més potent i de més qualitat que el que tenim.

Malauradament, els polítics que ara ens governen actuen amb una mentalitat neoliberal i de submissió a Espanya i les seves apostes de futur passen per aprofundir la privatització de la sanitat pública i per implantar el sistema de copagament, que és la manera de dir-nos que pagarem per partida doble.

[publicat a MataróNotícies.cat]

República: memòries i opcions en plural

Cartell de Josep Renau: imatge rotunda de la pluralitat

del bloc antifeixsta i republicà

Els actes de la setmana passada dedicats a la memòria republicana celebrats a Mataró m’obliguen a plantejar una sèrie de reflexions amb voluntat constructiva:

Primer.- Considero que en un acte que està pensat per ser transversal és un error parlar del “futur de l’opció republicana” en singular, perquè no hi ha una única proposta republicana, en tot cas podem parlar de valors republicans compartits. Lògicament, i com era previsible, les conclusions del debat amb Antonio Mayo van centrar-se en la proposta d’una III República Espanyola. Per molt que el ponent postulés una república federal penso que plantejar el debat sobre el republicanisme en aquests termes exclou altres propostes polítiques, com ara la proclamació d’una República catalana que, òbviament, és la meva opció.

Segon.- Des del meu punt de vista, l’únic republicanisme políticament viable és el que qüestiona la Monarquia espanyola i l’ordre social i polític que aquesta representa. Per tant, penso que no es pot reduir les diades del 14 d’abril a actes testimonials de recuperació de la memòria històrica deslligats de la crítica i la mobilització antimonàrquica i antifeixista. Precisament, penso que enguany hauria estat molt encertat trobar un punt de connexió amb les alarmants denúncies presentades per l’Informe Raxen i per ampliar la solidaritat amb les persones que estant patint la repressió de l’Estat espanyol (multes, embargaments de sous, citacions judicials, etc.) pel sol fet d’haver expressat en públic el seu rebuig a la Corona espanyola.

Tercer.- Cal destacar l’encert de la passejada per les escultures i monuments de la memòria republicana, de la qual se n’ha editat un llibret divulgatiu que haurà d’ésser ampliat amb més referències (per ex. Monument a Pau Casals, al Cooperativisme, etc.). És una bona iniciativa perquè combina la voluntat pedagògica amb la recuperació simbòlica en positiu de l’espai públic a mans dels col·lectius socials. Passejar i localitzar espais de referència positius és important, tot i que sempre tenim la possibilitat de fer la versió negativa, és a dir, localitzar (denunciar, destruir o esborrar) allò que no ens agrada. Torno a repetir, és una bon punt de partida i un exemple que altres localitats podrien (si és que encara no ho han fet) copiar.

Quart.- La simbologia mai és neutra i, per tant, cal preguntar si la bandera republicana tricolor representa a totes les sensibilitats republicanes i antifeixistes? En certa manera, la resposta la trobem en el cartellisme i la simbologia dels anys trenta, que era molt diversa i que demostra ben clar que la idea de la República mai ha estat unívoca.

La monarquia innecessària

Cremar símbols opressors purifica i dóna força als oprimits

A finals de 2007 el senyor Tom Burns Marañón va publicar, a l’editorial Planeta, un panegíric a favor de la monarquia espanyola titulat “La Monarquía necesaria. Pasado, presente y futuro de la Corona en España”. Aquest pamflet té dos propòsits: un, tirar floretes als borbons i, l’altre, insultar les persones i les organitzacions que lluitem per la llibertat dels Països Catalans. A tall d’exemple, només cal llegir la pàgina 226, en la qual s’analitza la crema de retrats del monarca espanyol en aquests termes:

“Se le puede restar importancia a estas manifestaciones. Hooligans, ‘okupas’, fracasados en la escuela sin perspectiva en el mercado laboral, drogodependientes, irreflexivos y embrutecidos antisistemas los hay por doquier. Los jóvenes catalanes que lucen pasamontañas y se proclaman defensores de unos ‘Países Catalanes, unificados, indepenedientes, ecológicos, no patriarcales y sin clases’ representan una ínfima minoría de la sociedad catalana.

Sin embargo sería insensato no reconocer el auge del republicanismo y el independentismo en Cataluña”

Deixant de banda consideracions jurídiques que caldria exigir (com el dret de rectificació o bé una possible querella per injúries contra Maulets) aquest llibre ens indica que l’esquerra independentista ha encertat l’objectiu a batre, ja que la Monarquia és el símbol més preuat de la unitat espanyola pactada (per uns) i imposada (pels altres) en l’actual ordenament constitucional de l’Estat espanyol.

Avante a República Galega

“Galiza nom tem rei”… La flama antimonàrquica s’estén arreu de la geografia peninsular i, com era d’esperar, la repressió, de mans de l’Audiència espanyola també ho ha fet. Avui, 29 de gener, quatre militants independentistes gallecs han estat citats al tribunal de Madrid imputats per “injúries a la Corona” per haver cremat un ninot amb la imatge del Rei d’Espanya. Des d’aquí, manifestem la nostra solidaritat internacionalista amb tots ells i amb la lluita del poble gallec per la seva llibertat, que també és la nostra:

Avante a República Galega! Visca la República Catalana!

2008: Salut i República!

En Campanya, 31 de desembre de 2007:

Nepal ha abolit la monarquia i es converteix en una República federal. Visca! Per tant, ateses les circumstàncies, podem dir que el Nepal passa la mà per la cara a molts estats d’Europa que continuen emparant l’existència de monarquies i títols nobiliaris. L’anacronisme i el manteniment dels privilegis dinàstics són una de les pitjors xacres que patim a Europa. Precisament, per això, des dels Països Catalans la nostra contribució a una Europa més democràtica i solidària passa per la consecució de la República catalana i l’Autodeterminació.

Salut i República!