No passaran! Mataró homenatja els Brigadistes Internacionals

Foto: Lluís Rugama

Foto: Lluís Rugama

Foto: Lluís Rugama

Cartell: Andreu Bautís

Dimarts 23 d’octubre a Mataró hem celebrat el primer dels actes d’homenatge als Brigadistes Internacionals (BI) en el 80è aniversari de la seva retirada. L’acte ha estat possible gràcies a la col·laboració del Grup d’Historiadors Jaume Compte, del Grup d’Història del Casal i del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, i ha format part del programa oficial dels 80 anys de la retirada de les BI de la Generalitat.

Més endavant, està previst fer un homenatge a Maria Sans, que va ser infermera de l’Hospital Internacional instal·lat als Salesians, i la inauguració, d’acord amb el compromís adquirit per l’Ajuntament, d’una placa commemorativa en aquest col·legi, així com també, ja de cara a l’estiu, una recreació teatral en aquest mateix espai, que juntament amb la fossa del cementiri constitueix un espai de memòria de primer ordre.

Reivindicar els BI ha estat un acte d’afirmació democràtica i antifeixista, pensat per plantar cara a la regressió dels valors democràtics, la retallada de drets socials, civils i llibertats fonamentals que s’està imposant arreu. Prova d’això són les centenars de persones que últimament estan sent processades per exercir els seus drets o el fet que el govern legítim de Catalunya encara es troba exiliat o bé tancat a la presó. Hem volgut reivindicar l’internacionalisme com a antídot davant del rebrot del feixisme arreu d’Europa, enfront de la insolidaritat envers les persones que fugen de les desigualtats i de les guerres alimentades pels governants i els poderosos de casa nostra. Lamentablement, vivim en un context nacional i internacional desolador i que en molts aspectes ens remet a períodes funestos de la nostra història que pensàvem que ja havien prescrit.

Hem volgut convidar a reflexionar sobre el significat de la solidaritat internacionalista a partir del testimoni històric dels BI que, des del juliol de 1936 i fins al novembre de 1939 van encendre una espurna de llum enmig de la foscor sota la frase del “No passaran”, acudint de forma voluntària des d’arreu del món per defensar per tots els mitjans una República, que tot i les seves mancances, va tenir un fort caràcter democràtic i progressista, tal com s’expressava en la Constitució de 1931 en què definia Espanya com a “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

El nostre objectiu ha estat reivindicar els brigadistes i l’antifeixisme. Conèixer i donar a conèixer de la mà de dos historiadors locals, en Josep Xaubet i la Maria Salicrú-Maltas, qui eren els brigadistes que van estar-se a Mataró i els qui van morir a l’Hospital dels Salesians i que estan inhumats a la fossa del cementiri dels Caputxins, sense que molts dels seus familiars en tinguin coneixement. Cal destacar la importància de la investigació duta a terme, la recuperació de documents, fotografies i testimonis. Les ponències d’ambdós historiadors es publicaran ampliades el proper novembre a la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

Finalment, cal agrair el magnífic cartell dissenyat per Andreu Bautís, la col·laboració musical de Xavier Rodon, que ha interpretat ¡Viva la XV Brigada! i l’Himne de les Brigades Internacionals, així com també l’assistència massiva a l’acte, que posa de manifest l’interès que suscita la història i la multiplicitat de temes sobre els quals cal continuar investigant: infants refugiats i colònies escolars, desapareguts, exiliats… Tenim feina!

Unitat popular contra la repressió i per la República

Expressem la nostra solidaritat amb les persones processades i empresonades per haver defensat el mandat del poble. Davant la gravetat de la situació, reclamem unitat popular contra la repressió política, judicial i mediàtica de l’estat espanyol. Cal fer pinya contra la impunitat feixista, contra la por, les mentides i la censura, per la llibertat dels presos i pel retorn de les exiliades.

Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà! No n’hi ha prou amb les institucions, necessitem augmentar la intensitat de la mobilització popular per desbordar l’Estat espanyol i arraconar aquells polítics que encara justifiquen el 155. Cal moure’s i tensar la corda als carrers i als llocs de treball. La gent ha de prendre consciència del poder que té. Cal tornar a dir ben alt que els carrers seran sempre nostres. Cal posar en valor els petits gestos com ara lluir un llaç groc a la solapa, i desplegar accions dirigides al boicot econòmic contra aquelles empreses i poders fàctics que emparen la repressió i neguen el dret d’autodeterminació del poble català. Tancament de caixes, consum responsable, sindicalisme compromès amb el país i vaga general!

La llibertat no es demana i té un preu que hem d’estar disposats a assumir. La llibertat s’exerceix i es defensa al carrer. No hi ha sortides màgiques. Cal planificar i acordar una estratègia d’alliberament amb els diferents actors polítics i socials, que refaci l’anhel de llibertat que va representar l’1 d’octubre, amb la República com a destí per garantir els drets socials.

Cal internacionalitzar la causa republicana, cercar complicitats a la resta de pobles oprimits per l’Estat espanyol i apel·lar a totes les instàncies internacionals per forçar la seva intervenció en el conflicte polític que es viu a Catalunya. Cal que arreu se sàpiga que Espanya és un estat imperialista, que no respecta els drets democràtics i que és una amenaça per la pau d’Europa.

La nit és més fosca abans de l’alba. Però si lluitem, la victòria serà nostra.

Visca el Poble! Visca la Terra! i Visca la República!

[parlament de Juli Cuéllar a la concentració de Mataró per la Democràcia del 23/03/18 per la llibertat dels presos polítics]

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

PUMSA, un cúmul de despropòsits

PUMSA hauria de ser una eina pública per intervenir en el mercat immobiliari, per afavorir el reequilibri, la cohesió social, l’accés al dret a l’habitatge i el dret a la ciutat en un sentit ampli.

Arrosseguem un llarg historial de despropòsits de l’època en què governava el PSC i dels tripartits, en què PUMSA va ser un agent més de la bombolla especulativa. Ara que patim les conseqüències d’aquell model de gestió nefasta, resulta fàcil criticar PUMSA. Fa 10 anys la gent de la CUP estàvem sols  dient que això no anava ni amb rodes, però, aleshores tothom preferia mirar cap a un altra banda.

Repassem una mica:

• Pilotasso de Can Fàbregas i de Caralt, els familiars d’un exregidor d’urbanisme i màxim responsable de PUMSA, es van forrar amb la compra-venda dels solars on van imposar que havia d’instal·lar-se en Corte Inglés, petant-se la normativa de patrimoni arquitectònic i el més elemental sentit comú.
• Desviació en la construcció de l’edifici del Rengle, 8 M€ de sobrecostos, atribuïbles en gran part a l’enginyeria financera amb la que es van sufragar les obres; comercialització erràtica i deficient que ha acabat servint per tenir un Mercadona i poca cosa més. Pagar i repagar, i un deute astronòmic que ha hipotectat els pressupostos municipals dels últims 5 anys en detriment de l’atenció a necessitats socials més urgents.
• Política erràtica en la construcció d’aparcaments de GINTRA, que estan totalment infrautilitzats, però que ens van costar una pasta.
• El gerent intocable, responsable del desgavell de PUMSA, que guanyava un pasta llarga, que va enxufar el seu fill en la borsa d’habitatges de lloguer i va destapar el descontrol en la seva gestió.
• La manca de criteris clars, objectivables i verificables en les concessions de lloguer dels locals propietat de PUMSA (locals de carrer de la Boixa a la Llàntia, de Can Xammar, de la Nau Minguell, etc.), que alimenten una estructura clientelar.

La recent polèmica entorn d’unes factures de la liquidació de la urbanització del sector de Can Quirze, han situat PUMSA altre cop en l’ull de l’huracà.

Ara bé, en aquest cas convé tenir en compte que la intervenció inicial de Can Quirze respon a un model de creixement depredador, especulador i elitista, defensat pel PSC, i que en aquest cas a més es va carregar un espai agrícola preexistent.

Arcadi Vilert, membre del PSC, que va ser regidor d’Urbanisme i president de PUMSA, resulta que és veí de can Quirze (quina casualitat més casual, oi?). En aquest cas penso que és lògic sospitar que fos precisament ell qui va fer que PUMSA no fes els deures, potser per no espantar als veïns amb els costos d’urbanització, potser per alimentar el clientelisme, potser…. ves a saber què hi ha darrere d’aquesta urbanització!

La baralla entre CIU i PSC posa de manifest allò que sempre hem dit sobre el govern de David Bote: és un govern de capelletes, nascut per repartir-se el pastís i no pas per a servir l’interès ciutadà.

Finalment, i malgrat el temps transcorregut, penso que aquests costos no els ha d’acabar pagant l’Ajuntament. Facilitats totes les que calgui, exempció de cap de les maneres!

 

La República possible

Hem començat la setmana amb l’anatema de Coscubiela i Fachin contra la diputada dissident CSQP que va votar a favor del Referèndum. Hem escoltat com el Sr. Albiol ens deia que som una colla de feixistes. Ens ha visitat el Sr. Rajoy carregat amb una maleta de promeses d’inversions pendents des de fa 10 anys. Mentrestant al Congreso de los Diputados han expulsat el Sr. Homs per haver posat les urnes del 9N. I, en paral·lel, els tribunals d’Espanya han exculpat a una jutgessa contrària a l’ús del català i continuen perseguint qualsevol rastre de llibertat d’expressió i, com ja va passar amb els titellaries, amb el cantant de Def Con Dos o el raper mallorquí Valtònyc, ara han arribat l’extrem de condemnar algú que fa tuits humorístics al·lusius al jerarca franquista Carrero Blanco. I, acabem  la setmana amb el Govern del PP portant els pressupostos de la Generalitat al TC i amenaçant amb la via penal el President Puigdemont.

La cultura política espanyola no dóna per a més: el Regne d’Espanya és així. S’acata i prou. En canvi, Antonio Baños, ens posa damunt de la taula la possibilitat de la República Catalana, que no és encara, però que pot ser una realitat en breu.

Antonio Baños, membre del col·lectiu independentista Súmate, periodista, excap de llista i portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya ens planteja la República Catalana com a un desllorigador a l’etern empat “català-castellà”,  un dilema segons el qual, per bé que en els últims segles ells no han pogut fer-nos desaparèixer, nosaltres tampoc no hem tingut prou força com per aconseguir un reconeixement polític satisfactori. La república ens permetria abandonar la lògica resistencialista i les diferents versions de l’encaix sempre imperfecte de Catalunya dins d’Espanya: ja sigui peix al cove, el federalisme asimètric o l’Espanya plurinacional i fraterna de Podem.

Baños ens proposa fixar la mirada en el futur col·lectiu que volem construir. Per tant no és un llibre de greuges polítics sinó una invitació a la reflexió per esperonar el procés constituent, amb la mirada atenta a models obsolets i d’èxit del context internacional.

Proposa substituir els actuals marcs de referència i la terminologia nacionalista-autonomista vigent per vertebrar una nova adscripció republicana amb la qual identificar-nos; impulsar els valors i la cultura política igualitària i cooperativa (llibertat, isonomia i pactisme) que brolla de la rica vida associativa del nostre país; projectar-nos internacionalment no pas a través del poder econòmic o de la força dels canons (renúncia explícita al militarisme), sinó a través de l’atracció vers la cultura i els ideals del nostre país, i incardinant-nos dins de l’espai Mediterrani i com a pont cap al Sud (incloent l’espai llatinoamericà): una república Mediterrània, pacífica, feminista i igualitària i acollidora amb els refugiats

Com podria ser l’administració pública de la República Catalana i la seva constitució? Quin concepte de ciutadania volem articular? Baños apunta  temes que segur que seran la pedra de toc del procés constituent que realitzarem després de la celebració del referèndum. Un referèndum que haurem de defensar amb ungles i dents, per convicció democràtica, i que haurem de celebrar peti qui peti i que també, no ho oblidem, haurem de guanyar amb vots.

Destaco el capítol dedicat a la “guerra freda de la burgesia catalana” dels últims trenta anys que ha enfrontat la facció del catalanisme essencialista que tenia un projecte català per a Espanya (encarnada per CiU) i la facció gauche caviar transvestida de progre, que  volia aplicar un model espanyol a Catalunya (representada pel PSC): “S’ha parlat molt de la decadència de la vella burgesia a partir de la confessió de Sant Jaume de Jordi Pujol, en què parlava de la deixa i les subseqüents catàstrofes per a l’univers simbòlic del catalanisme. Però molt menys (i no és casual) del que significa per a l’altra facció burgesa la imputació i el currículum cobdiciós de l’altre gran mariscal de la burgesia, Narcís Serra”.

Justament aquí és on l’autor assenyala, amb encert, que aquesta guerra de pijos només ha beneficiat la gran burgesia espanyola: el lobby del Puente Aéreo i ha permès tenir Catalunya sota control durant quatre dècades. En aquest sentit, igual que ja anticipava en el pròleg de la Història de la Vanguardia de Gaziel, Baños fa una apel·lació a un futur possible i crida a la unitat dels catalans per assolir la fita de la República Catalana i per aconseguir-la ens proposa superar els eslògans adreçats únicament als convençuts. Segurament, igual que ha fet recentment en Lluc Salellas a Que no t’espanti aquest vent, aquest és el valor del llibre escrit pel company i exdiputat Antonio Baños.

[presentació de La República possible el 31/03/17 a Buc de Llibres de Mataró]

 

Què passa portes endins?

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és una com una peli d’Alex de la Iglesia, però en versió dolenta i dirigida per l’inefable David Bote. En la reunió celebrada dilluns 30 de gener, el PP ha aconseguit colar, amb el suport de PSC, CiU, C’s i PXC, una declaració de suport als cossos policials que es van manifestar fa unes setmanes contra la CUP. El suport de CiU s’ha produït després que el PP hagi accedit a retirar les al·lusions directes a la ciutat de Mataró com les denúncies de “falsos maltractaments” a la comissaria dels Mossos, curiosament ja resoltes judicialment. La meva intervenció en aquest sentit ha estat  clara: cal tractar a tots els treballadors públics per igual i no volem fer excepcions amb la policia, deplorem que el PP faci d’altaveu dels sindicats ultres i més reaccionaris de la policia. VoleMataró s’ha abstingut (per què?) i ERC, ICV i CUP hi hem votat en contra.

Després d’una freda, n’hem tingut una de calenta: s’ha aprovat la declaració presentada per la CUP per la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 i per jutjar els crims del franquisme. D’aquesta manera, igual que van fer fa poc a l’Ajuntament de d’Arenys de Munt, Mataró reclama el compliment de les recomanacions de Nacions Unides i manifesta el seu rebuig a la llei espanyola de “punt i final” que deixa impunes els crims de lesa humanitat comesos per la Dictadura franquista i que d’acord amb el dret internacional són imprescriptibles. La declaració s’ha aprovat amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC, VoleMataró, ICV i CUP; l’abstenció de PXC i el vot contrari de C’s i PP. C’s ha dit que votaven en contra perquè la “Ley de amnistía se aplicó a todos incluyendo a los terroristas del FRAP, GRAPO y ETA , y que fue una pieza clave en la reconciliación durante la Transición” i, amb un argumentari semblant, el PP ha dit que amb aquesta declaració només pretenem impugnar una Transició modèlica. Touché!

La portaveu de VoleMataró va recriminar el to del PP que en el Ple de gener va aprofitar la cessió feta per la CUP de 800 cartells de l’organització Maulets a l’Arxiu Municipal per associar independentisme amb violència i per acusar-nos de ser una colla d’etarres. Cal agrair el gest de la regidora Montse Moron i el suport dels portaveus d’ERC i ICV, però és difícil que hi pugui haver bon rotllo perquè quan no tenen arguments o volen desviar l’atenció, el PP i C’s, sempre recorren a la cantarella d’ETA, i el més greu és que l’alcalde, que és el responsable de moderar els plenaris, mai els talla. Ple rere ple, queda clar que el PSC utilitza el PP com a ariet contra la CUP.

Finalment, la Junta de Portaveus ha inclòs, per unanimitat, una declaració de suport a la pagesia (manifest d’Unió de Pagesos), també ha votat per unanimitat una declaració de VoleMataró sobre les clàusules sòl (amb els acords potinejats pel PSC), una declaració d’ERC per exigir el pagament de l’IBI de les autopistes no percebut pels Ajuntaments (amb l’abstenció del PP), i una declaració de PSC i CiU sobre el dret a l’habitatge, votada per tots els grups excepte per la CUP que ens hem abstingut perquè entenem que amb aquest text el govern municipal pretén passar la pilota a altres administracions i obvia les seves responsabilitats municipals i la ridícula xifra del pressupost que destina al pla d’habitatge local.

Morta la cuca, mort el verí!

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?

 

Un ROM de pardal

La revisió del Reglament Orgànic de Participació (ROM) de l’Ajuntament de Mataró és una reivindicació que ve l’anterior legislatura quan els grans partits van intentar limitar al mínim la capacitat d’intervenció dels grups petits de l’oposició. A inicis de l’actual legislatura, durant les converses prèvies a la formació de l’actual govern municipal, des de la CUP ja vam posar damunt de la taula la urgència de revisar el ROM per tal de facilitar la participació ciutadana i per derogar les restriccions imposades als grups petits en la modificació de 2012.

Hem treballat durant un any a la Comissió Especial d’Organització i podem dir que tenim el sarró mig ple, hem aconseguit aturar les esmenes regressives de C’s en matèria d’usos lingüístics i hem consensuat una fórmula innovadora, l’Audiència Prèvia al Ple, que ja funciona en altres municipis, i que recull la filosofia participativa que vàrem reclamar perquè les entitats no hagin de passar pel filtre dels partits polítics quan vulguin fer algun prec o una pregunta. Ara bé, el govern, excepte en la qüestió del manteniment del model lingüístic vigent, no ha acceptat la resta de les deu esmenes presentades per la CUP. Per tant, es mantenen les limitacions en el nombre de precs, preguntes, declaracions i propostes que poden presentar els grups municipals; i es manté el debat i la votació de les declaracions institucionals a porta tancada a la Junta de Portaveus.

L’assemblea de la CUP hem fet l’exercici de pensar quin ROM desplegarem quan governem a l’Ajuntament de Mataró i reconeixem que no és fàcil, perquè estem parlant d’una ciutat de 125 mil habitants. La modificació que se’ns planteja ara té aspectes positius i que són un gran avenç venint d’on venim: estarem amatents al desplegament de l’Audiència Prèvia al Ple, però pensem que no n’hi ha prou i que necessitem un ROM menys restrictiu. Per aquest motiu, si bé en la Comissió Especial d’Organització vàrem donar suport a aquest tràmit inicial, el nostre vot en l’aprovació inicial ha estat una abstenció en positiu.

Sense progressivitat fiscal ni pressupostos participatius? NO!

El govern municipal de Mataró (PSC i CiU) ens torna a vendre la moto. Han aconseguit aprovar les Ordenances Fiscals (OOFF) amb el vot favorable de C’s i PP,  i també han superat el tràmit inicial del pressupost municipal (134 M€ / 166,1 M€ consolidat) amb els vots de C’s i les abstencions d’ERC, PP i PxC.

La CUP hem tornat a lamentar que el treball i el debat d’OOFF i del pressupost es faci per separat. Pensem que primer s’hauria de definir i pressupostar què volem i necessitem i després establir la pressió fiscal que ha de suportar la ciutadania. Ara mateix, funcionem a l’inrevés, la qual cosa desmotiva la gent, que percep l’Ajuntament com a una màquina escurabutxaques sense objectius consensuats i participats prèviament.

Hem votar que NO a les OOFF (excepte als ajuts i subvencions associats) i també hem dit NO al pressupost municipal.

Celebrem que ens hagin estimat la modificació de les exempcions a les exempcions d’IBI dels negocis lucratius aixoplugats dins de centres docents.

Ens satisfà que ens diguin que estudiaran la nostra proposta de bonificar el 95% de l’IBI per a activitats econòmiques culturals i artístiques d’especial interès; i la proposta de crear una nova taxa per ocupació de voreres en accessos, perquè les sales d’oci nocturn dels polígons de pla d’en Boet es corresponsabilitzin amb el cost de la neteja viària, conservació i manteniment del mobiliari urbà, així com també la nostra proposta de diversificar les zones blaves amb diferents taxes segons cada zona amb la intenció de garantir la rotació de les places d’aparcament.

Ara bé, hem votat que no a les OOFF perquè mantenen una fiscalitat municipal que no té en compte la renda dels ciutadans i s’empara en els valors cadastrals dels habitatges per accedir a les bonificacions. No ens digueu que no es pot, digueu que no voleu, perquè en alguns casos (carnet blau) sí que es té en compte la renda.

Nosaltres insistim: cal implantar una tarifació progressiva, que fixi diferents percentatges de bonificació de tots els impostos, tarifes, taxes i preus públics d’acord amb la capacitat econòmica dels contribuents, és a dir, en funció de la renda i no del cadastre. Cal anar més enllà dels plantejaments assistencialistes; no volem caritat, volem justícia social!

També hem votat NO al pressupost municipal perquè no dóna resposta a les emergències socials, no és útil per a reactivar el teixit productiu local, i tampoc servirà per revitalitzar la cultura.

Hi ha té 3 grans mancances: no és un pressupost participatiu, no es qüestiona el Pla d’Ajust i el pagament del deute municipal (96%), i perquè no planteja una gestió 100% pública dels serveis municipals.

Seguim sense pressupostos participatius, han incomplert un acord aprovat pel Ple del passat mes de setembre. Seguim un debat d’OOFF desvinculat de l’elaboració del pressupost. Les sessions participatives organitzades per l’Ajuntament són un autèntic fracàs d’assistència. Moltes propostes veïnals fetes en el procés d’elaboració del PAM no es tradueixen en cap dotació pressupostària i el grau d’acompliment de les accions compromeses per a 2016 és insuficient. El regidor de participació s’ho hauria de fer mirar. Esperem que l’augment del 93% del pressupost destinat a participació no serveixi per marejar la perdiu amb comissions estèrils com el Mataró 2022, que únicament estan destinades a dilatar en el temps les mesures urgents que requereix la ciutat, i que el govern ja hauria d’estar executant ara que estem a mig mandat. Mataró contrasta amb Badalona, que està fent coses molt interessants en matèria de participació posant 14 M€ a votació oberta de la ciutadania. Així sí que dóna gust! Donar veu i poder decisori a la ciutadania és una qüestió de voluntat política.

Reclamem actuacions immediates i prioritàries en l’àmbit d’habitatge, residus i mobilitat. Per fer-ho possible, calen recursos suficients i abordar la municipalització de serveis que ara mateix estan gestionats per empreses privades: Mataró Bus (3,3 M€), grua municipal, neteja viària i la recollida de la brossa (en mans de FCC, que tot i les deficiències del servei, hem acabat pagant més amb les 2 modificacions contractuals aprovades el 2016), zones blaves, neteja d’equipaments i cementiris.

No són els pressupostos socials que necessitem. Amb una previsió de 600 mil € a 4 anys en inversió del fons d’habitatge, a raó de 150 mil € per any = adquirir de 3-4 pisos a barris com Cerdanyola i Rocafonda, és clarament insuficient. Reclamem un Pla d’habitatge pensat per garantir el dret a la ciutat, que ens doti d’un parc d’habitatges de lloguer social distribuïts arreu de la ciutat, que posi en pràctica les sancions per tinença d’habitatges buits, recursos per a la rehabilitació d’habitatges a canvi de contrapartides socials, que reservi sòl municipal per impulsar experiències d’habitatges en cessió d’ús i de lloguer cooperatiu.

Les inversions, que es finançaran amb un endeutament de 12 M€ i gràcies a les aportacions d’altres administracions, són mera propaganda. Les grans inversions de 2017 són un compendi d’obres de manteniment bàsiques a la via pública i als edificis municipals. Per tant, aquí el que es planteja es mantenir la barraca, que ja és molt si tenim en compte els últims anys, però que és clarament insuficient perquè Mataró pugui remuntar. La deixadesa de la ciutat resulta inexplicable i més si tenim en compte els 33,7 M€ que es recapten per l’IBI o els 4 milions per multes i grua municipal. Això ens porta a parlar del deute.

Considerem que el deute municipal és abusiu. Reclamem una moratòria del deute i una auditoria per discriminar quina part del deute és il·legítim. Denunciem el Pla de Mandat amb partides i inversions sota mínims perquè estem subjectes a un Pla d’Ajust i al pagament del deute: 128 M€ Ajuntament i 135 M€ Grup Ajuntament. Segons la proposta de pressupost, sempre subjecte a variacions a l’alça, el 2017 pagarem 16 M€ (11,91%) del pressupost per deute. És la segona partida més important d’aquest Ajuntament i la primera (17,47%) si prenem com a referència el pressupost consolidat, en el qual s’hi inclouen totes les empreses i ens associats a l’Ajuntament. Nosaltres no ens cansarem de denunciar aquesta situació, derivada d’un mal finançament dels nostres ajuntaments i, sobretot, per la submissió a les polítiques d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que avantposen els interessos de la banca (BBVA, Santander i Caixabank) i de les multinacionals com FCC.

En definitiva, hem votat que NO a aquest pressupost perquè la CUP no volem contribuir a apuntalar un govern sociovergent, un govern de capelletes, un govern que confon justícia social amb caritat. Un govern que practica el clientelisme polític en les inversions fetes amb els diners de tots (tal com hem vist aquests dies arran de la inauguració de la coberta de la pista exterior del pavelló de l’Eusebi Millan). PSC i CiU són els de sempre, els que qui sempre han tallat el bacallà en aquesta ciutat. Ni tan sols s’han dignat a trucar a la porta de la CUP; ens han exclòs deliberadament. La nostra resposta és clara: no en el nostre nom. Pensem que hi ha una altra manera de fer i d’entendre la política, i que és necessari articular una alternativa rupturista, independentista i d’esquerres, que mobilitzi la ciutadania, que és el principal potencial amb què comptem.

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!