Tocats pel foc, un crit contra la injustícia

Tocats pel foc, text escrit el 1959 i publicat el 1976, el vaig comprar de segona mà, tot i que Tigre de Paper l’acaba de reeditar. M’agraden els llibres de la col·lecció de butxaca El Cangur. L’he llegit d’una esgarrapada. Se m’ha fet estrany imaginar-me uns personatges vivint en una barriada de barraques d’una gran ciutat com Barcelona, parlant sempre en bon català i dissertant sobre la societat de consum. Però la novel·la és atemporal i es pot localitzar en qualsevol indret, per bé que jo me l’he imaginada en la Barcelona del porciolisme i en el context de la lluita clandestina contra la dictadura franquista.

Ange, alter ego de Pedrolo, és un lluitador clandestí i comunista incorruptible s’amaga en una barraca d’una família humil que ha deixat el poble i que malda per prosperar a la ciutat. Ange comparteix durant uns dies les misèries i posa de relleu les contradiccions de la família: el sistema patriarcal o l’afany per posseir. La filla, la Sogues, fa seu l’ideari de l’hoste, s’enamora i fuig.

Hi ha sentències lapidàries com ara quan diu:  “posseir em sembla una cosa immoral (…) Si la majoria de les persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement (…) Posseir ens rebaixa”.

També retreu la mentalitat resignada i capitalista dels barraquistes que tot i haver deixat el poble encara hi tenen terres en propietat de les quals n’esperen obtenir un guany: “la terra és un bé comú sobre el qual ningú no pot reivindicar un dret de propietat”.

Denuncia el treball assalariat i l’apropiació de la plusvàlua afirmant que tots hem de tenir els mateixos drets i que “El que interessa és que cadascú ocupi el lloc que li correspon d’acord amb les seves capacitats. I això només és possible en una societat justa i ben organitzada, en la qual no hi hagi una classe o unes classes privilegiades, en una societat on tots tinguem ocasió de descobrir aquestes capacitats i d’exercir-les.”

I davant de les experiències fallides i la corrupció dels ideals, pontifica de forma sàvia el següent: “La humanitat sencera és un laboratori on cal provar i provar sense cansar-se, però hi ha un temps per a cada experiment, i el nostre és aquest: el temps de donar a cada individu la possibilitat de ser ell mateix, desposseint-lo, si cal, de tot allò que no li és consubstancial ni necessari…”.

Indiscutiblement, Manuel de Pedrolo és un autor que sempre captiva el lector i que fa de bon llegir. M’agrada perquè recrea una realitat lingüística i mental volgudament distant del món real que ens envolta. Llegir-lo amb el diccionari a la mà m’ha ajudat, al llarg dels anys, a gaudir amb la riquesa lèxica del nostre idioma.

Hi ha aspectes de “Tocats pel foc” que em sorprenen, com ara la gustosa simplicitat dels menjars, els llums d’oli o l’omnipresència del tabac. Finalment, en contra dels apòstols del català light, em meravello i reivindico un Pedrolo sense filtres ni adaptacions; en aquest sentit destaco algunes expressions poc habituals, que m’han agradat i que des d’avui penso incorporar en la meva parla quotidiana: butxaquejar, joguinejar, fendir, esguard, la trinxa dels pantalons o la barrusca del raïm.

Montserrat Roig, lluita de classes i lluita nacional

A “Ramona, adéu” (1972), Montserrat Roig descriu, a través del personatge de la Mundeta, una assemblea universitària a la Barcelona de finals dels seixanta per solidaritzar-se amb el tancament de la Universitat de Madrid. En aquest episodi, fictici o no, Roig aborda dos dels tabús de l’esquerra sucursalista: l’ús normalitzat del català i la qüestió nacional catalana. Quatre dècades després, una part important de les esquerres continua associant la catalanitat i la reivindicació nacional amb els interessos de la burgesia. Rellegir Roig és el millor antídot per combatre la temptació d’escindir la lluita pels drets socials i la lluita pels drets nacionals. No passaran!

“Xiulen de l’altra banda, en castellano, en castellano” (…)

“Autodeterminar-se, continua l’Enric, no és més que un camelu que s’ha inventat algun grupet per mantenir, amb les seves teories reaccionàries, l’oligarquia terratinent i financera: aquest grupet, per tant, defensa els interessos econòmics de les classes que ara són al poder, és el seu instrument” (…)

“En Jordi brama a l’Enric que és un ignorant, que el que ha de fer és consultar la història del nostre país. Quin país pregunta en Nito amb ironia, tu, Rafa, de quin país parla. Del darrere se senten veus: barretinaire, folklòric, catalaneru, reaccionari.  I la Mundeta voldria que en Jordi fes un discurs com els de sempre: intel·ligent i segur. Hem de pensar, matisa, en els moments en què hem aconseguit una més gran solidesa revolucionària. És precisament en aquests moments, diu, quan hem sabut identificar la lluita de classes amb la lluita nacional. Una altra vegada, en castellano, en castellano.” (…)

“L’Enric barboteja, traïdor, revisionista” (…)

“Però en Jordi intenta de raonar i la gent l’esbronca: uuuuh.”(…)

“La gent, un altra vegada en castellano, en castellano” (…)

Som Països Catalans i parlem català!

D’ençà de la Guerra dels Segadors  i, sobretot, a partir de la imposició dels decrets de la Nova Planta, la unitat espanyola es fonamenta en el recurs a la violència. En aquest sentit, és com cal interpretar l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978. Malgrat la forta incidència dels episodis repressius, que mai han deixat d’amenaçar-nos, cal tenir en compte que la violència simbòlica ha estat i continua essent el principal recurs emprat per l’Estat espanyol per combatre els anhels de llibertat del poble català.

Justament, aquest procediment refinat és el que el 1624 va proposar el Conde Duque de Olivares, quan va redactar el Gran Memorial, en el qual donava una sèrie de consells al rei Felip IV perquè afermés el seu poder, imposant l’uniformisme de matriu castellana en els termes següents:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.”

Un altre exemple històric d’aquesta tendència a invisibilitzar l’espanyolització és la “Instrucción secreta” de José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716:

“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…”

La guerra psicològica espanyolista cerca vèncer-nos sense que haguem presentat batalla, fent-nos acceptar de forma inconscient allò que ens hauria de revoltar.

L’anticatalanisme ha treballat a fons sobre la base del divide et impera. Simptomàticament, la seva persistent bel·ligerància contra la llengua catalana ha aconseguit que una part important de la comunitat catalanoparlant, de les organitzacions polítiques i de les institucions catalanes, s’inhibeixin o bé es “moderin” alhora de defensar la normalització efectiva de la llengua catalana.

Els atacs contra la llengua a les Illes Balears i Pitiüses, a la Franja de Ponent, a Catalunya i al País Valencià,qüestionen la unitat de l’idioma, neguen l’ús normalitzat del català i, particularment, cerquen la liquidació dels tímids avenços assolits en l’àmbit de l’ensenyament. Ben mirat, els nostres enemics tenen molt present i molt clara la dimensió completa de la nació, els Països Catalans, i la importància cabdal de l’idioma.

Cal que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. El problema no és Bauzá o que el Govern d’Aragó digui que parlem LAPAO. El problema no és que el Govern valencià ens prohibeixi parlar de País Valencià, ni tampoc ho és la funesta llei d’educació del ministre Wert. Aquí el principal  problema és que continuem lligats a l’Estat espanyol i que continuem reproduint una mentalitat d’esclau.

Per això, ara que la consciència independentista s’ha eixamplat i que ja albirem la possibilitat de desempallegar-nos d’Espanya, cal que també fem l’esforç de descolonitzar els nostres cervells. Això vol dir que la futura República Catalana també ha de servir-nos per trencar amb la visió castellanocèntrica predominant, deixant les portes obertes a la vertebració dels Països Catalans i establint de forma irrenunciable que el català serà l’única llengua oficial.

Desobediència!

El fet que el català sigui l’única llengua vehicular de les escoles no és un caprici sinó una mesura necessària perquè molts nens i nenes, nois i noies, puguin aprendre i usar la llengua pròpia del país. Fa dues dècades que la immersió funciona a les escoles amb un criteri clar: volem ser un sol poble. Ara, l’Estat espanyol ha decidit posar fi a un dels pocs àmbits on el català predomina: l’escola.

És moralment inacceptable que se’ns demani cooperar i acatar les sentències del Tribunal Suprem que pretenen liquidar la immersió lingüística a les escoles catalanes.

La imposició de la legalitat espanyola damunt de la legalitat catalana, democràticament constituïda, és una manca de respecte envers el poble català.

Per aquests motius, al Ple de Mataró del 13 de gener, la CUP, tot i compartir la crítica envers unes sentències injustes, hem fet evident que cal anar més enllà dels plantejaments mesells de CiU o ERC. No podem cooperar, per tant, cal posar en pràctica el principi de la desobediència civil, bo i assumint les conseqüències que se’n derivin.

Que el català continuï sent la llengua d’ús vehicular a les escoles només depèn de nosaltres mateixos.

A diferència de les pors, les mitges veritats i servilismes amb què actuen la resta de grups polítics, nosaltres pensem que no podem ajupir el cap o negociar allò que és irrenunciable: la cohesió social i la supervivència de la identitat lingüística i cultural dels Països Catalans.

Defensem el català a les escoles

Les sentències del Tribunal Suprem espanyol, que imposen el castellà a les escoles, ens retornen a la situació jurídica anterior a l’Estatut de 1979 i són una clara agressió al poble català i a la seva identitat lingüística i cultural.

La voluntat democràtica majoritària dels catalans i les catalanes ha estat, novament, trepitjada per un tribunal foraster, amb mentalitat franquista i que actua com a punta de llança de l’espanyolisme.

Cal respondre a aquest atac amb una mobilització popular al carrer, denunciant les febleses i els tacticismes dels polítics autonomistes.

Cal sacsejar la comunitat educativa, implicant les mestres, els consells escolars, les AMPA i l’alumnat a favor de l’ús del català com a ÚNICA llengua vehicular als centres educatius.

Finalment, ateses les circumstàncies cal deixar clar que no podem esperar res de l’Estat espanyol, l’únic camí passa per la independència.

La lluita per la llengua continua

El passat 2 d’octubre el Correllengua va tornar a reunir centenars de mataronins i mataronines. El gegants, la xocolatada i la música van marcar una jornada festiva a favor de la llengua, la cultura i la llibertat del poble català. Aquesta iniciativa, impulsada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), va néixer fa una colla d’anys amb la voluntat de conscienciar i cercar complicitats en la defensa de la unitat de la llengua catalana, de la seva oficialitat arreu del domini lingüístic (i també a la Unió Europea) i perquè el català esdevingui la llengua comuna de totes les persones que vivim als Països Catalans.

Enguany, l’Asmaa va llegir el manifest, redactat per Patrícia Gabancho, en el qual se subratllava la necessitat de “construir un espai de normalitat per la nostra llengua”.

Els hàbits lingüístics i culturals dominants imposen, com si fos un fet natural i normal, la castellanització del nostre entorn. Davant d’aquesta inèrcia, cal reclamar la igualtat lingüística i la defensa de la llengua pròpia, el català, en tots els àmbits d’ús. Si no actuem amb fermesa, correm el risc que el català esdevingui una llengua residual o, simplement, inexistent.

És molt important que la ciutadania es mobilitzi a favor del català. Però encara és més important que les nostres institucions vetllin perquè el català sigui la llengua d’ús preferent a casa nostra. Un exemple d’això, sobretot ara que d’aquí uns dies s’inaugurarà el Tecnocampus, és la marginació del català en bona part de la retolació del seu recinte, una situació que esperem que sigui esmenada pel nostre Govern municipal, tal i com hem demanat des de la CUP.

Tot i l’èxit organitzatiu, no podem autoenganyar-nos, perquè la celebració del Correllengua és un acte de resistència puntual davant la trista constatació de la desigualtat lingüística imposada pel marc jurídic i polític en el qual estem immersos. La reivindicació de la llengua i de la cultura catalanes mai serà suficient si no superem la nostra situació dependència. És a dir, sense sobirania nacional difícilment assolirem la normalitat lingüística.

CGT

El sindicat d’espectacles de la CGT ha donat suport al locaut de la patronal de les sales de cinema de l’1 de febrer i s’ha arrenglerat amb les tesis espanyolistes contràries a la quota del 50% de projeccions en català que preveu el projecte de llei del cinema de la Generalitat de Catalunya. Ja sé que no tot és blanc i negre. Ja sé que segurament no tothom a la CGT comparteix aquest posicionament. I, fins i tot, pot succeir que aquesta no sigui la postura oficial del sindicat. Però jo em sento molt estafat i decebut. Penso que no paga la pena sostenir un sindicat que permet que hi hagi seccions i afiliats que facin el joc al capital i a l’espanyolisme. Per mi això és definitiu. Reconec el meu error inicial i, després d’un any d’estar-hi afiliat, avui me’n dono de baixa.

Per sort, aquesta decisió personal coincideix amb la voluntat de la comarcal de la CUP d’organitzar un eix de debat i un espai de trobada al voltant de la lluita sindical, conscients del fet que un moviment d’alliberament nacional sense una projecció i un discurs propi en el món laboral no deixa de ser una expressió política aburgesada. Precisament, aquesta setmana, en un article d’opinió publicat a Llibertat.cat, en Manel Zaragoza apuntava els mateixos interrogants que ens estem plantejant al Maresme.

Podria ocórrer

“El català no pot desaparèixer literalment de la faç de la terra en una o dues generacions, com apunten alguns mals averanys. El que sí podria ocórrer -i no és gens descartable si la majoria de la població immigrada no es decanta per l’ús del català com a llengua franca dins la nostra societat- és que els catalanoparlants, a mitjan segle XXI, fossin a penes un vint per cent del total de la població, i que la societat, a nivell col·loquial, funcionàs bàsicament en espanyol, mentre les institucions, les universitats i la vida cultural ho fessin, encara, majoritàriament en català. Podria ocórrer, juntament amb això, que el català fos pràcticament absent del món del lleure, i que els infants parlassin entre ells (com ja ho fan, a moltes àrees del país) sistemàticament en espanyol, sigui quina sigui la seua llengua d’origen, o la llengua que els hagin transmès els seus progenitors. Podria ocórrer que la comunicació pública, a través dels mèdia, fos majoritàriament en espanyol, però que la majoria de programes culturals es fessin en català. Podria ser que, conjuntament amb tot això, el català fos una llengua prestigiosa, i que hagués arribat a aconseguir l’oficialitat a la Unió Europea. En aquest cas, amb un vint per cent de catalanoparlants dins la nostra societat, amb un domini abasegador de l’espanyol en els usos informals i una certa presència del català en els formals, la llengua catalana encara seria un a de les més parlades dins la Unió Europea. Vagin com vagin les coses en el futur, encara tendríem un volum demogràfic de parlants més gran que no el de la majoria de llengües oficials dins la Unió Europea. I, per descomptat, el nostre volum de producció cultural i científica, passi el que passi, continuarà superant la mitjana.

Fins i tot això es podria donar, i forcem encara una mica més la màquina, en una societat en què, posem hi hagués  nomes entre un cinc i un deu per cent de catalanoparlants habituals.

En aquestes condicions, el català no s’hauria extingit, continuaríem sent una anomalia estadística, i es continuaria fent política lingüística. No seríem, evidentment, una comunitat lingüística normalitzada, però tampoc no hauria arribat l’apocalipsi.”

Aquest fragment de text correspon a l’article “Un lloc per al català dins un món multilingüe” escrit per Bernat Joan i Marí en el recull Català normalitzat en un món multilingüe (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2009).

L’autor és el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i un eminent sociolingüista i compromès amb la causa dels Països Catalans. Per aquests motius, cal prendre’s seriosament les seves hipòtesis de treball.

Rebutjo llegar als meus fills un futur tan trist i tan distant de la normalitat anhelada. Per evitar-ho penso que és fonamental i urgent recuperar la sobirania nacional i, paral·lelament, redoblar els esforços destinats socialitzar l’ús del català entre la població nouvinguda i a garantir la fidelitat lingüística dels catalanoparlants.

El negacionisme de Salisachs

La senyora Mercedes Salisachs, en una entrevista de Manuel Trallero (El Mundo, 21/12/2009), va dir que “La gente dice que el catalán estaba prohibido durante el franquismo. No es cierto. Lo que pasa es que no era oficial, se podía escribir en catalán y se podía publicar en catalán, pero no era oficial.”

Negar la prohibició i la persecució de la llengua catalana és una falsedat històrica. La no oficialitat del català durant la Dictadura franquista fou una conseqüència directa de la prohibició d’uns drets reconeguts per la legalitat republicana. D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de 1932 el català era –juntament amb el castellà- la llengua oficial de Catalunya. La Llei franquista d’abolició de l’Estatut català del 5 d’abril de 1938 deixà desemparada la població catalanoparlant, que des d’aleshores patí tot tipus d’arbitrarietats pel sol fet de parlar la seva llengua. La fòbia anticatalana era tan forta que fins i tot els catalans que durant la guerra de 1936-39 s’exiliaren a l’Espanya franquista (Sant Sebastià, Burgos, Valladolid o Salamanca) també foren objecte de la intolerància lingüística espanyola, tal i com reportà l’historiador Josep Benet a “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (recentment reeditat pel Memorial Democràtic en compliment d’una resolució del Parlament de Catalunya).

Malgrat la prohibició del català, l’ús públic de la llengua es recuperà parcialment gràcies a la resistència cultural i a la mobilització ciutadana. La despenalització de l’ús de la llengua catalana només fou efectiva a partir de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, el qual restablí l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Lamentablement, la Constitució espanyola de 1978 consagrà la desigualtat lingüística i, fins avui, ha mantingut intactes els privilegis del castellà. Aquesta situació és un llast antidemocràtic inacceptable que impedeix la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits d’ús que li foren arrabassats per la força. Per això, les persones que parlem i estimem la llengua catalana exigim la igualtat que les lleis espanyoles no reconeixen i, sobretot, respecte. Per tant, combatre les mentides i el negacionisme històric de la senyora Salisachs és un deure cívic inajornable.

Per salvar el català també necessitem un estat propi (II)

Joan Pujolar a “Els reptes de la llengua catalana” (L’Avenç 350, octubre 2009), pren com a referència la tesi d’Anna Maria Cabré sobre el sistema català de reproducció i remarca que el principal problema que té el català és un problema demogràfic. A partir d’aquí posa en dubte la necessitat de dotar-nos d’un estat propi i la conveniència que el català esdevingui l’única llengua oficial, “ja que el fenomen migratori a Catalunya és proporcionalment molt més gran que l’habitual en les societats occidentals”.

Però, implícitament, el mateix articulista es contradiu quan més endavant reconeix que l’Estat espanyol determina el funcionament lingüístic del mercat amb les seves lleis, decrets i reglaments; i, naturalment, sempre ho fa en detriment del català.

Després de llegir-lo amb deteniment, penso que la demografia no hauria de ser “la preocupació” i, en qualsevol cas, aquesta “preocupació” es podria revertir o pal·liar si disposéssim de les eines d’un estat propi i no unes autonomies submises, corruptes i bananeres com les que tenim. El nostre principal problema és de naturalesa política, ja que ara mateix es nega la sola existència d’un conflicte nacional i, per extensió, també es nega el conflicte lingüístic. Aquesta situació abasta tots els àmbits de la nostra societat: llengua, cultura, infraestructures, finançament, treball, etc., i ens aboca a l’extinció com a poble. Hi ha dues vies de resolució: canviar Espanya, que ha estat i és l’aposta de les classes dominants, o bé la independència, que és el repte de futur de les classes populars.

Finalment, em pregunto a què es refereix l’autor si no és a un estat propi quan emplaça a la comunitat catalana a dotar-se “d’estructures d’articulació dels mercats culturals i de pressió i mobilització envers els mercats en general en l’esfera pública”?