Arxius | literatura RSS feed for this section

No et podreixis: llegeix!

3 abr.
“El meu cos s’havia mort. El meu cervell seguia funcionant, però el meu físic es podria. Quan ja m’havia resignat a descompondre’m en vida, vaig tenir una reacció brutal i vaig matar a la persona que més odiava, perquè m’havia fet molt de mal. Després de carregar-me-la vaig veure que el meu cos tornava a reviure i aquella ferum havia desaparegut. M’he vist obligat a matar per poder viure molt de temps. Executant a tots els que m’havien fet patir he sobreviscut. Ara fa anys que he trobat la serenor i no em cal tornar a agafar el ganivet.”

La societat en què vivim està podrida i, tard o d’hora, això ens afecta. Sovint callem, ens droguem, som titllats de bojos o, simplement, fem l’orni. A
“Pudor de cadàver”, però, s’invoca el poder seductor i transformador de la bellesa i de la violència, que són els dos mecanismes que els oprimits sempre tenen al seu abast. Justament, per això, tant el prologuista com l’autor, Jordi Cantavella, adverteixen que “Pudor de cadàver” és una història políticament incorrecta.

El protagonista de “Pudor de cadàver” és l’Albert Fromiguera, un treballador putejat que viu en la pròpia carn una situació aparentment insòlita, però que en el fons és fàcil de reconèixer en la nostra pròpia vida quotidiana, perquè tots patim o hem patit un munt de situacions injustes, que ens les empassem i fem veure que no passa res, però que mica en mica ens destrueixen psíquicament i física.

L’actuació d’Albert Formiguera és l’antídot al conformisme i a la resignació. És el prototipus d’urbanita que pren consciència i planta cara al món de merda que ens envolta. En aquest sentit és impagable el capítol de l’autòpsia del cadàver de l’expresident espanyol on es determina que ha mort ofegat després que algú li afaités el bigoti i l’obligués a menjar-se’l, això dit a pèl és una bona manera de rebatre el malson aznarià, o no?

Però, igual que tots els herois, sempre hi ha un punt feble i en aquest cas (preneu nota) la seva fi s’esdevé després d’haver comès un acte d’injustícia.

Conclusió. És una lectura amena, que va directe a la vena i que està escrita en un llenguatge col·loquial (barceloní) i és molt recomanable per aixecar la moral i riure’ns de les nostres pròpies febleses.

Una història massa real

29 març
antifeixistes

“El cervell de la serp”, de Joaquim Espinós, és una novel·la negra que relata els mecanismes de cooptació i el funcionament dels grups feixistes de tendència neonazi al sud dels Països Catalans, concretament a Alacant. El protagonista és un perdiguer (a l’estil de l’Arquer d’en Jaume Fuster) que ha de localitzar una noia de bona família presumptament cooptada per “Nova Llum”, un grupuscle neonazi, radicat a Alacant gràcies a la impunitat concedida pels franquistes i que, adaptant-se als nous temps, fa servir una associació cultural, “Helióplois”, com a tapadora. Rere les xerrades sobre esoterisme, els templers, la religiositat oriental… s’hi amaga un complex sistema de cooptació i adoctrinament que serveix per articular una xarxa de narcotràfic, proxenetisme i blanqueig de diner negre; una trama, en la qual els feixistes i polítics locals hi estan plenament conxorxats.

És un llibre que es llegeix d’una glopada i que m’ha recordat els butlletins antifeixistes del col·lectiu “Al enemigo ni agua” que durant els anys 90 informava amb detall de les actuacions de Nueva Acrópolis, acusada de ser una secta neonazi i que era (i és) molt activa a Barcelona. La por a destapar informació i la persecució dels qui poden dir-ne alguna cosa, converteix aquest tipus de grups en una mena d’hidra: cada cop que es desfà un grupet, en sorgeix un de nou que segueix actuant com si no hagués passat res… El cas més paradigmàtic és del “llibreter” Pedro Varela, que a les classes de doctorat de la UB es feia dir Pere i es feia passar per un angelet…

Igual que les novel·les de Ferran Torrent, el llibre de Joaquim Espinós te’l pots llegir com si fos una mera obra de ficció, però l’autor no ens enganya, perquè està denunciant amb ets i uts la conxorxa existent entre el neofeixisme i la classe política i, de fet ens dóna pistes per ampliar informació. Algú pot pensar que són paranoies, però la realitat és aquí, a peu de carrer, i prova d’això és l’increment d’accions violentes i de presència neofeixsta al Sud, tal i com constata el web Antifexistes – País Valencià.

El retorn d’Hug Roger i del socialisme catalanista

11 març
Fa pocs dies vaig enllestir “El retorn d’Hug Roger”, l’’última novel·la d’Assumpció Cantalozella. És una lectura distreta que convida a aprofundir en els coneixements de la Catalunya baix medieval. Està ambientada al Pallars i tant la trama com els personatges històrics resulten molt interessants. Tot amb tot, la història del protagonista contemporani, un escriptor marcat per una ruptura sentimental, penso (opinió que també comparteix la Lourdes) que distreu innecessàriament l’atenció de la història principal d’Hug Roger (el senyor de les muntanyes). Alhora, hi ha reflexions que deixen entreveure el pensament de l’autora, sobretot quan s’exposa el dubte sobre la conveniència de recuperar un personatge sanguinari i enemic dels remences.

Em vaig enganxar a les novel·les d’Assumpció Cantalozella amb “El falcó del comte” (que em va entusiasmar), vaig seguir-li la veta amb “Corpus de sang”, que estava prou bé tot i les escenes eròtiques inversemblants del president-canonge Pau Claris.

Comptat i debatut, cal reconèixer l’aportació divulgativa que ha dut a terme aquesta autora de Santa Coloma de Farners, de la qual en segueixo el rastre en els seus escrits al diari El Punt i, ara també, al seu blog.

Mai ho hauria dit, però recentment he sabut (gràcies a la lectura del llibre de Xavier Mir) que és simpatizant o militant del PSC, amb la singularitat que es defineix com a socialista i catalanista i diu –la qual cosa em plau- que “ser socialista no exclou cap ingredient de compromís amb una terra, un país, una nació”. Si el gruix dels socialistes del PSC tinguessin el tarannà de la nostra autora, a hores d’ara podríem parlar d’una Catalunya optimista, àdhuc òptima. Però, lamentablement, ara que el PSC té més poder que mai, aquest partit es presenta com un mer apèndix regional del PSOE i contribueix a la descatalanització (lingüística i cultural), a la perpetuació de l’espoli, a la destrucció del territori i a la provincianització de les nostres institucions.

Dit això, penso que és bo que l’Assumpció Cantalozella no deixi d’escriure; és bo perquè crea adeptes (lectors i lectores) que s’enamoren del país i prenen el compromís de lluitar per la seva plenitud.

Descoberta de Maria Oleart

6 març
He publicat el recull de poemes “Nits d’hivern” a Jo escric i al blog Les nits d’hivern. Aquestes poesies les vaig escriure entre 1991 i 1992. Vaig guanyar el primer premi en la IX Mostra Literària del Maresme (Teià, 1992), que la meva germana Laura ja havia guanyat amb “Abúlia” en la VIII edició (Montgat, 1991).

Repassant els noms dels membres del jurat que em va premiar he topat amb Maria Oleart (Barcelona, 1929 – Alella, 1996). El seu nom em sonava, l’he cercat i aleshores he lligat caps. Sabia que la Joana Bel era escriptora i poetessa, però avui he descobert que sa mare fou una autora significativa, molt arrelada a la nostra terra i compromesa amb la cultura catalana.

El primer impuls ha estat anar a la Llibreria Robafaves, però no hi he trobat cap llibre seu a l’apartat de poesia. He cercat al catàleg de la Biblioteca Pública Pompeu Fabra i res de res. Gràcies a les referències que dóna Albert Calls, tinc clar que he de llegir l’antologia pòstuma “Jo pregunto” i segur que serà un plaer.

Breu preludi de la primavera

3 març

Fa setmanes que arrossego un estat d’ànim baix, més aviat depressiu. No acaba de ploure, ni fa fred ni fa sol, i jo estic com el temps i com el meu país: desorientat. Com en la “Cançó d’abril” de Clementina Arderiu (musicada per Pau Riba) ja espero amb delit l’esclat de la natura i el bon temps.

Divendres vaig retornar a Teià. Vaig enfilar-me a les vinyes per respirar aire net, fer prometences i per regirar els prestatges de casa buscant el llibre de l’Astrid Magrans. Però no el vaig trobar. Segurament, la Laura se’l deuria endur cap a Astúries després que recordéssim plegats la lectura de Breu i d’explicar-li que fa uns anys vaig conèixer l’autora en una disbauxa d’universitaris en un mas de la Fageda d’en Jordà. Recordo les gorgues, els carrers i personatges enigmàtics d’una Girona que vam viure idealitzada i que tot indica que és l’escenari ideal de la nostra literatura, que té ben poques obres centrades en ciutats grises com ara Mataró… L’he de rellegir. Sortosament, vaig localitzar els meus escrits i alguns els he començat a publicar en el blog Les nits d’hivern i a Jo escric.

Dissabte vam anar a comprar al mercat de Cuba i vam topar amb els propagandistes de les eleccions espanyoles. Els altaveus col·locats damunt d’un cotxe electoral bramaven consignes contra la normalització del català. I, com no podia ser d’una altra manera, vaig accedir a què el meu fill s’endugués un globus de l’Esquerra, que per sort va petar abans d’hora. La setmana que ve, ambé per sort, ja s’haurà acabat el calvari electoral. Per cert, dijous 13 de març a la Robafaves participo en la presentació del llibre “Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC” d’en Xavier Mir. Inevitablement, es parlarà dels resultats electorals, però espero que també aprofitem l’ocasió per parlar de l’experiència de l’autoedició digital i de les xarxes sobiranistes, dues experiències que avalen la trajectòria d’aquest cibermaresmenc.

Diumenge ens vam llevar d’hora i vam anar amb el cotxe a Barcelona per visitar el zoo. Vam aparcar dubtant si deixàvem el cotxe en un bon indret o ens clavarien una multa; ho vaig preguntar a una dona gran que em va etzibar un “no me hables catalán” que em va deixar perplex. El parc zoològic és a tocar del Parlament de Catalunya (tota una premonició) i és petit, tan petit que en tres hores ho vam veure tot, excepte els dofins. És curiós, però recordava el zoo com una extensió enorme i el fossat dels micos com un forat molt fondo, però la realitat i els animals engabiats m’han descol·locat els meus records d’infant. Sortida primaveral i una estona de gaudi a la Ciutadella, que novament m’evoca estones viscudes: passeigs, petons, lectures, manifestacions, concerts i balls. Un dia preciós.

L’Estel i jo al sol-solet

Sebastià Sorribas

7 des.
No seria un bon lector sense haver tingut una bona base. La meva escola (la Baloo, del carrer Vayreda de Montbau) i la tossuderia de ma mare foren els factors determinants del meu gust per la lectura. Avui, la notícia de la mort de Sebastià Sorribas m’ha portat al cap dues lectures, dos llibres que foren dels primers que vaig fruir: “El zoo d’en Pitus” i “La cinquena gràcia de Collpelat”. En Pitus i la seva colla són un record de solidaritat inesborrable. Però, d’altra banda, el fet que hi sortís un personatge amb el meu nom (Juli), per mi va ser definitiu: “no sóc cap bitxo raro”; i, penso que això també va contribuir a crear un vincle afectiu amb aquest llibre, sobretot si tenim en compte que durant anys i panys he hagut d’escoltar tot tipus de comentaris per dir-me com em dic. Definitivament, sense autors no hi hauria lectors i sense l’aportació d’en Sorribas qui sap… potser avui no llegiria tant!