Arxius | internacionalisme RSS feed for this section

La solidaritat internacionalista i la independència

13 juny

gatassa

La mobilització popular i la constant acumulació de forces dels últims 10 anys han permès al poble català situar-se a les portes d’una ruptura amb el règim polític imposat durant la reformadel franquisme.

El Regne d’Espanya és un estat de naturalesa imperialista, constituït en benefici de les classes dominants. Des de de 1978 s’ha estructurat com a una democràcia de baixa qualitat, que es fonamenta en una estructuració jeràrquica de les llengües i l’espoli social i nacional.

Espanya és irreformable i això explica la dissidència secular del poble català.

Tot i les amenaces de l’Estat espanyol, cal recordar que el poder de l’Estat deriva solament del consentiment dels governats. Sense la cooperació del poble, l’Estat no pot existir. La no cooperació, la desobediència civil, l’educació  i l’organització són els mitjans del canvi i hem d’aprendre a utilitzar-los. El poder no ve des de dalt. Per aconseguir que les nostres societats siguin pacífiques, ecològiques i justes, només ens cal exercir el poder que ja tenim. Tal com explicava Petra Kelly, activista del Partit Verd alemany, “no hi ha prou tancs i míssils que puguin dominar una societat que no vol cooperar”.

La consecució de la República Catalana independent és a les nostres mans i representa una oportunitat única per construir un nou país, per aprofundir en la democràcia, per modificar l’actual correlació de forces en benefici de les classes populars, per avançar cap a la transformació social i per articular una aliança per una Mediterrània dels pobles.

La independència afebleix els interessos de les classes dominants, perquè hi tenen molt a perdre. Per això, tal com ja dir Salvador Seguí, a les classes populars la independència de la nostra terra no ens fa por.

Ara mateix, els independentistes d’esquerres defensem el Referèndum d’Autodeterminació previst per l’1 d’octubre de 2017, en els termes acordats per la majoria de representants del Parlament de Catalunya i sense demanar permís a l’Estat que ens oprimeix.

No és casual que la mateixa gent que es mobilitza pel referèndum i per la independència sigui la mateixa gent que es mobilitza favor dels refugiats, pels drets socials i en defensa del medi ambient.

Necessitem 1, 2, 3 i moltes Repúbliques Catalanes! Som una pedra a la sabata dels imperialistes i de l’Europa insolidària i excloent. Per això, fem una crida a la resta de pobles oprimits i a les persones nouvingudes al nostre país perquè se sumin i se solidaritzin amb la causa catalana. No ens deixeu sols, la nostra lluita  és la vostra.

En lògica correspondència nosaltres defensarem en el procés constituent quela nova República Catalana esdevingui un espai de llibertats i una nació acollidora amb totes les persones i solidària amb la resta de pobles.

La indiferència és el pes mort de la història. La solidaritat internacionalista i la lluita per la nostra independència són un mateixa causa. En paraules del President Lluís Companys “Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria”.

Donem resposta a la situació dels refugiats

19 març

Il·lm. Sr. David Bote Paz, Alcalde de Mataró,

Com bé sabeu, el passat 18 de setembre l’Ajuntament de Mataró es va declarar com a municipi solidari i acollidor amb les persones refugiades de conflictes armats. Ara bé, durant les últimes setmanes, la situació de les persones refugiades, que majoritàriament fugen de les guerres del Pròxim Orient, s’ha agreujat.

Malgrat tot, cap de les bones intencions d’aquella declaració institucional s’ha traduït en res concret, principalment per culpa de la desídia i la passivitat del govern espanyol.

Ara mateix, davant la urgència humanitària, constatem, amb horror i indignació, que la Unió Europea (UE) imposa una política d’exclusió i de fronteres tancades que atempta contra els drets humans.

Les imatges dels camps de refugiats d’Idomeni, Lesbos o Calais posen en qüestió els ideals humanitaris i democràtics amb què es revesteixen els estats i els organismes de la UE.

Rebutgem l’Europa fortalesa i els murs que limiten la llibertat de moviments de les persones.

Reclamem que s’obrin les fronteres a totes les persones que fugen de la guerra.

Rebutgem el cinisme de l’acord UE – Turquia.

Reclamem el reconeixement del dret d’autodeterminació pel poble kurd i el suport a les comunitats kurdes que resisteixen a l’Estat Islàmic.

En aquest sentit, us demano que cerqueu vies de col·laboració directa amb les poblacions on es troben els principals camps de refugiats i, també, que retireu la bandera de la UE de tots els edificis municipals com a expressió pública de rebuig a les seves polítiques migratòries.

Atentament,

Juli Cuéllar Gisbert

Regidor portaveu del Grup Municipal de la CUP

Mataró, 18 de març de 2016

[carta refugiats]

Per un municipalisme solidari i internacionalista

6 maig
La CUP, a diferència de la resta d’opcions polítiques representades a l’Ajuntament de Mataró, hem desenvolupat una perspectiva internacionalista inequívoca. Contra la passivitat i els discursos políticament correctes, hem manifestat  -a vegades en solitari- la nostra solidaritat amb diversos pobles d’arreu del món que lluiten contra l’opressió i per la seva llibertat (Tibet, País Basc, Sàhara Occidental o Palestina).

En aquest apartat cal remarcar la importància que hem donat a la causa palestina, assumint-la com a pròpia. Més enllà dels formalismes institucionals, dels grans discursos, dels flaixos i les notícies llampants, hem fet valer, junt amb altres col·lectius socials i organitzacions de l’esquerra sindical de la ciutat, la solidaritat de poble a poble per defensar el valor intrínsec de la pau.  Per això, durant Les Santes de 2008 i 2010, vàrem donar suport al projecte de “Vacances per la Pau” acollint nens i nenes orfes de Palestina durant un dia a la nostra ciutat.

La major part dels polítics de la nostra ciutat només miren Europa amb mentalitat espanyola, en canvi, nosaltres veiem Europa a partir de la nostra condició de ciutat catalana i mediterrània. Justament, per això donem tant de valor a la solidaritat activa amb els pobles de la Mediterrània, com Palestina.

En els últims mesos el món àrab ens ha donat una lliçó magistral: el futur l’escriuen els pobles.  La mobilització i la lluita popular han trastocat la geopolítica del capitalisme neoliberal, i en alguns casos han aconseguit liquidar uns règims polítics que actuaven com a mers titelles dels interessos dels mercats financers i dels estats occidentals.

Malgrat la distància i les diferències existents, des de la platja del Callao, amb els ulls fits a la mar, evoquem la revolta, amb la força i la determinació de qui no es resigna a la fatalitat de les guerres, la misèria, la por, l’espoli, els acomiadaments, els abusos de poder, l’especulació, el sexisme, l’opressió nacional o la destrucció de la terra.


Aminatu Haidar i la hipocresia espanyola

8 des.
Dissabte 5 de desembre la Sra. De la Vega, vicepresidenta del govern espanyol, va parlar sobre el conflicte diplomàtic amb el Marroc arran del cas de l’activista saharauí Aminatu Haidar, que fa una colla de dies que va estripar el passport marroquí i va iniciar una vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote (Illes Canàries). La vicepresidenta espanyola va dir que la solució del conflicte al Sàhara Occidental s’assoliria “respetando el derecho el derecho a la libre determinación del pueblo saharaui en el marco de las resoluciones y de las disposiciones de Naciones Unidas”.
Les seves paraules em van deixar glaçat. Com pot ser que algú que no fa ni tres mesos negava rotundament del dret d’autodeterminació ara es despengi amb unes delcaracions d’aquest tipus?
Malauradament, no és cap mutació sobtada. De la Vega practica la hipocresia retòrica, pròpia de bona part dels pseudoprogres espanyols, que amb el tema del Sàhara Occidental tenen una espina clavada per la seva incapacitat congènita alhora de reconèixer i resoldre democràticament els drets nacionals dels pobles que han oprimit o continuen oprimint. L’actitud del Sr. Moratinos, ministre espanyol d’afers exteriors, també es reveladora: d’una banda recorre al paternalisme envers el poble saharauí, però a l’hora de la veritat exigeix a Haidar que deposi la vaga de fam i l’amenaça amb l’alimentació forçosa.
 
Cal tenir en compte que l’Estat espanyol mai ha reconegut l’existència de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) i que les empreses espanyoles són un dels principals proveïdors d’armament i teconologia militar de l’exèrcit d’ocupació del Marroc. Paral·lelament, la UE se’n renta les mans, dient que el cas de  és una simple qüestió bilateral hispano-marroquí… Per tant, és fàcil copsar la inquietud que causa el ressò mediàtic assolit per una dona conseqüent i valenta: Aminatu Haidar.

Memòria de la "Setmana Tràgica" de 1909

25 jul.



La pèrdua de Cuba equivalia a la pèrdua d’un terç de les vendes de la burgesia. Conseqüentment, a les acaballes del segle XIX una part important de la burgesia catalana es repensà, per primer cop, el seu suport incondicional al règim de la Restauració. No obstant el “desastre de Cuba” el saberen aprofitar molt bé i gràcies a la repatriació de capitals es produí una ràpida diversificació de l’economia catalana, que d’aquesta manera modernitzà l’aparell productiu, que fins aleshores estava molt abocat al tèxtil. Irrompen empreses noves com l’Asland, la Hispano-Suiza, l’Elizalde, Lámparas Z i proliferen altres com la MTM. Tot plegat desfermà una forta expansió urbanística (urbanització del pla de Barcelona) i el sorgiment d’una societat moderna de classes (burgesia – petita burgesia – classe obrera).

En aquest context, prengué volada el “fet diferencial català” entès com la suma dels factors culturals inherents a la catalanitat i la industrialització; la cultura catalana i el catalanisme, esdevingueren doncs, l’embolcall de la nova estructura social, clarament diferenciada d’Espanya. Precisament, aquí rauen les principals contradiccions del moment, atès que l’Estat espanyol segueix sent un estat eminentment rural, amb una carcassa gairebé feudal (cal tenir en compte i com a exemple simptomàtic, que aquest Estat no tingué Ministeri de Treball fins a l’any 1920!) i centralista. La burgesia catalana voldria regenerar-lo, però el seu dilema serà que no compta amb aliats. Per això, es dota d’un partit que defensi els seus interessos de classe: La Lliga Regionalista, que té com a principal propòsit “ser decisius a Madrid”.

Malgrat tot, l’Estat espanyol, a partir dels Acords de Cartagena (1904), subscrits amb França, es veu empès pel lobbie colonialista (Marquès de Comillas, comte Güell, comte de Romanones i altres), organitzat en la “Sociedad Española de las Minas del Rif” i inicia l’ocupació dels territoris septentrionals del Marroc. Motius: donar sortida a l’excedent militar, obtenir ferro i recuperar “el orgullo nacional”.



D’altra banda, cal explicar dos elements convulsos d’aquell moment: primer,el sistema de “quintes”, que eximia del servei militar obligatori aquelles persones que podien pagar-se l’exempció, amb la qual cosa a la mili i a la guerra només hi anaven els fills de la classe obrera; segon, l’actitud de l’Església que justificava els interessos colonialistes i es desentenia de les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora catalana.

El govern espanyol feu servir la Guerra del Marroc com a vàlvula d’escapament, com a terreny de càstig contra els obrers catalans, vilment tractats com a carn de canó, de la mateixa manera que als anys 60 ho eren els afroamericans en la guerra del Vietnam.

El 25 de juliol de 1909, es van cridar reservistes catalans per lluitar a l’Àfrica, és a dir, obrers que ja tenien una família formada i que coneixien molt bé què era la guerra. En l’embarcament de tropes es produí una violenta topada entre les dones dels obrers mobilitzats a la força i la Lliga de Dames Blanques (dones aristòcrates i burgeses) que es dedicava a repartir medalles i escapularis. Aquesta fou la guspira que feu saltar pels aires la convivència i la pau social. Durant una setmana, la classe obrera va iniciar una revolta popular de signe antimilitarista que, momentàniament, va arrasar tots els símbols de l’opressió. No només van cremar esglésies, però la història dels poderosos s’ha encarregat de ressaltar-ho per amagar les contradiccions socials inherents de la Catalunya contemporània. Fet i fet, el 1909, la burgesia aparcà les seves ambigües reivindicacions catalanistes i apostà fort per la repressió i la salvaguarda dels seus interessos de classe, igual que succeí el 1939, igual que succeirà de forma cíclica al llarg dels anys.

Amb Iniciativa

5 juny

Serà el tercer cop en ma vida que voti una candidatura que no és estrictament catalana. Si no hagués estat per l’acció repressora de l’Estat, segurament hagués optat per fer un vot nul (tal i com proposen diferents moviments socials i plataformes territorials) o bé hagués acabat votant la llista de Revolta Global -Esquerra Anticapitalista, on hi destaca la seva candidata, Esther Vivas, lluitadora per la sobirania alimentària, i la presència de referents maresmencs com Pep Riera i d’antics membres d’ICV com Toni Guirao.

Ara bé, ateses les circumstàncies, considero que Iniciativa Internacionalista – la Solidaritat entre els Pobles (II-SP) és la millor opció. Sobretot, perquè vull que el meu vot serveixi per a denunciar la llei de partits espanyola. Però, també perquè valoro l’esforç militant de molts companys/es de l’esquerra independentista catalana que s’hi han implicat. Precisament, aquest fet ha tornat a posar de manifest -tot i les contradiccions internes- la necessitat de dotar el nostre moviment d’un referent en la lluita institucional, ja sigui a les municipals, a les autonòmiques o a les europees com és el cas.

Dit això, la meva idea és que tots i totes hauríem de prendre’n nota i començar a abordar el repte que ja fa temps estem plantejant: fer que la CUP sigui el referent institucional de l’esquerra independentista i una alternativa necessària i útil per a la societat catalana. Aquest propòsit requereix una extensió territorial de la CUP amb la implantació de nuclis municipalistes arreu de la nació i, allí on sigui possible, que es projecti la seva lluita en l’àmbit autonòmic. Amb voluntat i determinació això serà una realitat. De fet, si ara hi ha una part important del nostre moviment que ha estat capaç de donar la cara per II-SP a les europees, penso que no és demanar massa que en el nou cicle polític que s’està entreobrint es faci el mateix esforç per a garantir l’emergència de la CUP com a nou actor polític en el Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que ara per ara és on tenim més possibilitats de colar-nos-hi.

Recapitulo i faig meves les paraules d’un antic company de militància que resideix a Veneçuela:

“Podem seguir el camí que vullgam, però per la meua part crec que ens cal tornar a creure.

Creure que sí és possible.

El canvi.

La unitat.

L’esperança.

La valentia.

I el donar la cara.

I és que, si més no, enmig de la derrota permanent a casa nostra i a Europa, un eurodiputat radical és un nou alè de canvi i esperança per a tots els pobles.

Inclòs el nostre.

Que la desesperança no ens impedeisca veure el sol sortir a la nit.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=80008b6

La ironia és una arma dels pobles oprimits

9 febr.
Tot i que el diari Avui se’n lamenti, l’esquerra independentista gallega va plantar cara de forma exemplar a una manifestació contra l’idioma gallec organitzada per grups espanyolistes a Compostel·la. De tots el mitjans emprats pels independentistes cal destacar el recurs a l’humor ridiculista. Genial! Però com era de preveure, els espanyolistes no tenen sentit de l’humor.; la repressió i el control dels mitjans de comunicació són les seves armes i d’aquesta manera aboquen els pobles oprimits a accions d’autodefensa. Aquesta és la realitat fosca de la “democracia española”, una realitat que patim però que és sistemàticament ocultada-negada-silenciada pels “altaveus de la llibertat d’expressió”. Per això, cal aplaudir les accions de resistència que posen una mica de llum i gosen dir les coses pel seu nom.