Arxius | indignats RSS feed for this section

Construïm l’alternativa, construïm la unitat popular!

23 nov.

És l'hora del Poble!

L’eclosió de la CUP ha agafat per sorpresa a gran part dels polítics i dels opinadors, molts dels quals han reaccionat amb actituds de menyspreu i desaprovació, fent palès el seu desconeixement i una perspectiva classista i/o partidista de curta volada.

La CUP va néixer als anys 80 per ser el referent de lluita institucional de l’esquerra independentista. Per tant, no estem parlant de cap bolet. Fins avui, la seva tasca s’ha centrat en els municipis. Durant aquests anys, la CUP s’ha esmerçat a treballar des de la base per polititzar les classes populars des de la proximitat, portant la lluita del carrer als plens dels ajuntaments, amb l’objectiu de construir uns Països Catalans lliures, des de les coordenades del socialisme i la radicalitat democràtica.

L’encert d’aquesta estratègia es va visualitzar a les eleccions municipals de 2011, quan la CUP va assolir més de cent càrrecs electes. Per tant, per què ara la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions autonòmiques?

El factor clau que ha empès la CUP a participar en les autonòmiques ha estat la necessitat imperiosa de donar resposta a la conjuntura històrica en la qual ens trobem, marcada per una profunda crisi sistèmica, que es concreta en: 1) el col·lapse de l’autonomisme com a règim polític sorgit de la reforma pactada amb els franquistes, 2) l’emergència social provocada per les polítiques de caire neoliberal aplicades amb l’excusa de la crisi i 3) el segrest de la democràcia en mans dels mercats financers.

El nostre poble n’està fart i no se sent representat. La indignació social i nacional avança dia rere dia. La mobilització popular ha desbordat els intents del poder establert de preservar l’status quo mitjançant pactes socials i pactes fiscals. En aquest context convuls i amb la clara intenció d’ajornar el conflicte latent i tapar els nombrosos casos de corrupció, les classes dominants, liderades per CiU, s’han embolcallat amb l’estelada i han decidit legitimar la seva hegemonia amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades.

Tal com es planteja, l’estat propi de CiU és una autèntica ensarronada al servei del bloc de les classes dominants. Estem davant d’un clar exemple de política lampedusiana, on aparentment tot canvia perquè en el fons les estructures dels poders fàctics es mantinguin intactes.

Simptomàticament, mentre CiU ens parla de crear estructures d’estat, a Madrid han votat una reforma laboral que envaeix competències i ens aboca a la misèria, i també han votat una llei d’estabilitat pressupostària que és la causant de l’asfíxia financera dels ajuntaments i de la pròpia Generalitat. En paral·lel, el govern de CiU -amb l’aquiescència de tot l’arc parlamentari català- ha aplicat a cops de porra i sense pietat els dictats de la Troica (UE, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i, mentrestant, s’ha escudat en la retòrica de l’espoli fiscal per justificar les retallades.

Després d’un intens cicle de mobilitzacions contra les retallades i contra la reforma laboral, va venir l’èxit de la manifestació independentista de l’11 de setembre; en aquest nou context,  la CUP va arribar a la conclusió que calia articular de forma urgent un pol d’esquerres alternatiu, al carrer i al Parlament, amb un programa de ruptura democràtica per als Països Catalans. Es va accelerar el debat intern i es van convocar assemblees obertes arreu del territori. En poques setmanes es van sumar complicitats i sensibilitats diverses del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal,  del feminisme i l’ecologisme que es van materialitzar en la CUP- Alternativa d’Esquerres.

La CUP no aspira a fer de crossa de ningú: ni volem governar ni volem convèncer CiU de les bondats de la independència. Creiem en la unitat des de la base i sabem que els canvis reals es guanyen a peu de carrer; per això, la CUP es presenta al Parlament amb un programa pensat per  reforçar els moviments socials, per fer lluita ideològica i combatre l’hegemonia neoliberal i el regionalisme subjacent en les reivindicacions d’estat propi que propugna CiU.

No volem representar el Poble, sinó acompanyar-lo i reforçar-lo en la seva lluita contra les retallades i la involució de drets socials, nacionals i democràtics. No volem engrunes de llibertat: ho volem tot! Per això, al marge dels resultats electorals, la gent de l’esquerra independentista continuarem treballant incansablement per articular la unitat popular.

[publicat el 22/11/12 al DGS]

Intervinguts, però no vençuts

2 ag.

És trist i simptomàtic que hi hagi algú que encara albergui esperances en la proposta de Pacte Fiscal promoguda per CiU, amb el suport tàctic d’ERC i ICV. Justament, el debat parlamentari ha coincidit amb la intervenció de facto de la Generalitat de Catalunya, que d’aquesta manera segueix les passes de la Generalitat Valenciana; ambdues administracions s’han vist forçades a acollir-se a un fons de rescat autonòmic ideat pel govern espanyol, a semblança del que ja va crear per als ens locals.

CiU aplica el mateix catecisme neoliberal que el PP. La confrontació política, doncs, és pur teatre, ja que els fets delaten que CiU va votar la mateixa llei d’estabilitat pressupostària que ara els del PP usen per escanyar les administracions públiques autonòmiques i municipals catalanes. CiU es va equivocar perquè va confiar que, atès que els seus interessos econòmics (de classe) eren coincidents amb els del PP, podia arribar a un acord (pacte fiscal) pel repartiment del pastís. La resposta del PP ha estat clara: “España es una”, que significa que ho volen tot per a ells i que la burgesia perifèrica els fa nosa, perquè ja no la necessiten ni tan sols com a mur de contenció.

És evident que CiU està esquitxada per múltiples corrupteles (finançament irregular, enriquiment d’alts càrrecs de Sanitat…) i que arrossega un llegat de malbaratament de fons públics, que s’havien destinat a grans infraestructures, lligades al model de país turístic i al creixement especulatiu.  Però la situació de la tresoreria de la Generalitat pesa per damunt de tot, fins al punt que aquest mes de juliol el govern de CiU s’ha vist forçat a tallar l’aixeta a sectors sociològicament afins al seu projecte: hospitals i escoles concertades i, també, a l’anomenat “Tercer Sector”, que gestiona molts serveis socials que si apliquéssim polítiques d’equitat de debò haurien d’ésser assumits directament per l’administració pública.

Els pitjors escenaris (la recentralització i la intervenció -doble intervenció en el cas català-) ja són un fet. El novembre que ve, la Generalitat de Catalunya haurà de retornar els venciments del deute i, com que tant per CiU com pel PP la prioritat no són les persones sinó els bancs i els seus beneficis, l’autogovern, tal com l’hem conegut, queda vist per sentència. Per tant, la tardor serà explosiva.

En aquest context, les consignes han de ser diàfanes:

  • Espanya i el capitalisme escanyen el poble treballador català.
  • La independència és el motor de la transformació social.

Per fer-ho possible, cal que l’esquerra independentista treballi de valent i amb amplitud de mires. Necessitem una política d’aliances a l’alçada de les circumstàncies, que sols es podrà desplegar si desenvolupaem teòricament i en la pràctica una alternativa socioeconòmica (no sols una marca electoral), destinada, en primer lloc a impedir que les mobilitzacions contra les retallades socials esdevinguin una joguineta a mans de les esquerres espanyoles i, en segon lloc, a desmuntar la instrumentalització electoralista que fa CiU amb el tema de l’espoli fiscal, denunciant l’espoli social que practiquen (frau fiscal, exempcions fiscals dels més rics, peatges a les autopistes…).

 

La situació és excel·lent

21 juny

en marxa

L’accés del PP a la majoria d’àmbits de poder i la connivència de CiU estan esfondrant els drets nacionals, la cultura i la llengua dels Països Catalans. Això no ens ve de nou, però ara ocorre en paral·lel a les retallades de drets socials.

L’ofensiva recentralitzadora de l’Estat espanyol s’ha accelerat aprofitant la crisi, en primer lloc per garantir el drenatge fiscal que supleix les aportacions dels fons europeus i en segon lloc, perquè l’espanyolisme esdevé l’últim ressort davant la descomposició d’un Estat que es troba en fallida i intervingut pels mercats financers. En aquest escenari, el conflicte basc ha quedat relegat a un segon pla i, no hi ha dubte, que els Països Catalans hem passat a ser el principal maldecap de les oligarquies dominants de l’Estat espanyol; per aquest motiu, han reactivat la catalanofòbia (anticatalanisme) amb tota la seva virulència arreu dels territoris catalans sota el seu control: les Illes, el País Valencià, Catalunya i la Franja de Ponent.

Espanya ha estat (continua sent-ho) una estructura de poder polític imposada per la força i que s’ha perpetuat per una aliança amb la burgesia autòctona i per l’hegemonia ideològica i cultural dirigida pels propis aparells de l’Estat i destinada a arraconar i liquidar qualsevol expressió alliberadora dins la societat catalana.

El servilisme de la burgesia catalana respon a interessos de classe. La dignitat i els drets nacionals són figues d’un altre paner. Un exemple lapidari d’aquesta actitud el trobem en el Sr. Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que ha demanat que no usem el terme Països Catalans per no empipar els exterminadors del nostre poble. Aquest raonament és propi de persones impregnades d’autoodi, que bàsicament respon a la seva necessitat de mantenir un país de fireta, fet a mida dels seus negocis i per a la seva bitlletera.

Però la barraca s’aguanta pels pèls i, malgrat l’espanyolisme futbolístic que emmerda els nostres carrers, saben que la unitat del Poble (en majúscules) és l’amenaça més directa per als seus interessos. Són incapaços de donar respostes i generar consens (el Fòrum de les Cultures 2004 va ser la constatació del seu fracàs) i si cal es vendran el país al diable (Eurovegas), però perquè el negoci arribi a bon port necessiten:

  • Usar la violència institucional, amb l’objectiu de criminalitzar la dissidència i espantar el gruix de la població. Aquesta estratègia primer la van assajar amb els indignats i, després, l’han desenvolupada a fons arran de la Vaga General del 29M, amb més d’un centenar de detencions i empresonaments preventius de la militància més dinàmica.
  • Silenciar o minimitzar les informacions i les mobilitzacions crítiques o comprometedores. La llista és llarga i cada cop més difícil d’emmascarar: les implicacions de la banca i dels ajuntaments en l’especulació urbanística, l’estafa de les participacions preferents, la corrupció dels màxims responsables de la Sanitat, el frau fiscal, el fiançament irregular de CDC i els seus vincles amb les concessionàries d’autopistes i les grans constructores… sobren exemples, però la paradoxa rau en què el discurs públic dominant se centra en “l’austeritat” i “la cartitat”.

Està clar que les classes dominants defensaran amb ungles i dents les seves quotes de poder (autonòmic) i el seu model país escarransit (sense drets socials) i submís (a Espanya).

No obstant això, la situació és excel·lent per a l’esquerra independentista i particularment, per a la CUP, que tenen el repte de teixir una resposta popular i proposar una sortida en clau catalana a la crisi sistèmica que ens afecta.

som el poble

Un any teixint la unitat popular a Mataró

23 maig

Fa un any la CUP va revalidar la seva presència a l’ajuntament de Mataró. L’experiència d’aquest últim any ha estat més dura que els quatre anys precedents pel fort impacte que està ocasionat la crisi a la nostra ciutat, per la dretanització (CiU, PP i PXC sumen 16 regidors de 27) i l’increment del vot espanyolista i xenòfob (PP i PXC sumen 8 regidors de 27). En aquest context, la CUP hem trobat molt a faltar els pocs vots que ens van mancar per obtenir un segon regidor, que ens hauria permès defensar amb més força les propostes i posicionaments de l’esquerra independentista en el ple municipal.

Cal reconèixer que els resultats de les municipals de 2011 van ser adversos. Però van servir per evidenciar l’hegemonia dels valors conservadors; el creixent descrèdit de la política institucional; els efectes perversos de la dispersió del vot sobiranista, ecologista i d’esquerres; i el fet que una part important de les classes populars van votar en contra de llurs interessos.

Substancialment, no ha canviat res, però amb CiU la ciutat cada cop va més malament.  Ara, després de tants anys a l’oposició, CiU governa amb una minoria (només 8 regidors) lligada de mans i peus perquè la situació financera els impedeix fer res positiu.

Encapçalem els rànquings més tristos en atur, població reclusa o fracàs escolar. Tot i que paguem més, resulta que rebem menys serveis. Això passa per culpa de les decisions políticofinanceres i urbanístiques del PSC, que ens va endeutar fins  al límit, de manera que tots els diners que ara ingressa la caixa municipal van directament a pagar deute bancari;  el més greu, però, és que el deute es va contraure pensant en un model de ciutat caduc, lligat al creixement especulatiu.

El govern de CiU va trampejant com pot, primer amb el PP (amb un pacte secret) i després amb el PSC (que els ha aprovat el pressupost de 2012). Mentrestant, igual que fan Rajoy i Mas, apliquen la doctrina del xoc i retallen els serveis públics que depenen de l’ajuntament: escoles bressol, escola de música, Mataró Bus…

Però, en canvi, no hi ha voluntat d’abordar els dos principals problemes estructurals que llasten les administracions públiques catalanes i amenacen la nostra cohesió social: l’espoli i l’evasió fiscal. El primer problema és una conseqüència de la nostra condició de nació sotmesa a un Estat aliè i el segon problema respon a la lògica capitalista de les classes dominants.

Les principals queixes de l’oposició s’han centrat en els formalismes: manca de transparència, poc diàleg, durada dels plens, instrumentalització del web municipal… Per a la CUP això no ens ve de nou: no oblidem la intransigència del PSC (amb ICV i ERC), que fins i tot ens va obligar a recórrer als tribunals per a fiscalitzar la seva tèrbola política urbanística.

No ens enganyem: l’única esperança de futur per a Mataró passa per la mobilització solidària de la ciutadana i l’extensió de la indignació popular. Aquest ha estat, sense dubte, el veritable contrapunt positiu a la catastròfica situació que travessa la ciutat. D’ara endavant caldrà sumar més esforços, teixir complicitats amb la ciutadana i donar respostes concretes basades en el suport mutu i la defensa del bé comú enfront del interessos privats, amb l’objectiu de capgirar les actuals relacions de poder.

TERTULIA22.05.12

[Un any de mandat. Tertúlia política de Mataró Ràdio 22/05/12]

http://www.ivoox.com/2012-05-22-tertulia-politica_md_1240263_1.mp3″

Reflexió i resposta indignada

19 juny

Amb l’excusa de la crisi ens estan aplicant el manual de la doctrina de xoc. L’objectiu que persegueixen està molt clar: liquidar els nostres drets socials, laborals i nacionals. 
Això no ve d’ahir, ja fa més d’un any que el tripartit (que ara van de guais) va decidir aplaudir-li les gracietes al govern de Madrid, que compleix fidel el dictat dels mercats financers internacionals. Fa un any que les anem entomant. Però, lamentablement, les dues darreres eleccions (autonòmiques i municipals) han dibuixat un escenari polític infumable, dominat pels “ESADE boys” i amb importants brots de xenofòbia. 
La mobilització dels “indignats” expressa l’afartament de la població i representa l’embrió d’un moviment popular contra les retallades que ha encès tots els llums d’alarma en els despatxos del poder. Per això, han recorregut a la repressió i la criminalització, que en aquest cas, atesa la significació del moviment, té una dimensió eminentment mediàtica.  
Les acusacions d’antidemòcrates i violents han estat abastament refutades. Ara bé, les acusacions d’anticatalanisme, difoses per bona part del catalanisme conservador (incloent, fins i tot, alguns que es proclamen independentistes, com Carod-Rovira o López Tena), mereixen una reflexió i una resposta.
La meva reflexió és que l’esquerra independentista té l’obligació d’introduir en aquest moviment la reivindicació del dret d’autodeterminació com a un eix estratègic per a l’aprofundiment democràtic i la transformació social. Qui tingui mandra o dubtes existencials, que plegui o assumeixi les pròpies contradiccions. Si bona part dels lemes i les consignes es fan en espanyol i en clau espanyola és perquè des de l’esquerra independentista cadascú ha anat a la seva bola i no hem actuat amb prou determinació i claredat. Cal esmenar-ho i valorar la urgència del desplegament d’eines de lluita eficaces en el terreny juvenil i sociolaboral (bàsicament, penso en Maulets-Cajei, el SEPC i en la COS).
La meva resposta a les acusacions d’espanyolisme, que des de fa uns dies apareixen en els mitjans de comunicació, és que ara mateix CiU no té cap legitimitat per apel·lar al patriotisme quan les seves polítiques estan fracturant la cohesió social del país i, també, quan demostren que no tenen manies en pactar i repartir-se el pastís amb l’espanyolisme PP, un partit que dia rere dia i arreu dels Països Catalans practica el genocidi sistemàtic contra la identitat lingüística i cultural catalana.

Ara sí, comença la partida!

15 juny
Jo també subscric el lema “ni retallades ni hòsties” i per primer cop en molts dies em sento plenament identificat amb això que genèricament es coneix com a “indignats”. L’excés de bon rotllo i condescendència mediàtica feien fàstic. A mi el que facin a Madrid m’importa un rave i per això valoro com a molt significatiu la fi del seguidisme provincià i la irrupció d’un plantejament polític en clau catalana per part d’aquest moviment, que encertadament s’ha dirigit cap al Parlament de fireta del parc de la Ciutadella el mateix dia en què es debatien els pressupostos (i les retallades) per posar de manifest l’existència del conflicte social. Això és el que marca un punt i a part, no pas les imatges de violència que, interessadament, han difós els mitjans de comunicació d’ordre. 
Ja poden dir missa… que això tot just és la punta de l’iceberg. Ara bé, no es tracta de reformar una o dues lleis, com il·lusament han proclamat alguns que encara es pensen que Espanya o el Capitalisme es poden reformar (!), sinó de posar en marxa un nou marc social, polític i econòmic que superi les limitacions imposades per l’Europa del Capital, la Constitució espanyola i els Estatuts d’Autonomia. 
Per a mi, la fita està molt clara: independència i socialisme!

(Foto: Jordi Salvia)