Arxius | independentisme RSS feed for this section

La solidaritat internacionalista i la independència

13 juny

gatassa

La mobilització popular i la constant acumulació de forces dels últims 10 anys han permès al poble català situar-se a les portes d’una ruptura amb el règim polític imposat durant la reformadel franquisme.

El Regne d’Espanya és un estat de naturalesa imperialista, constituït en benefici de les classes dominants. Des de de 1978 s’ha estructurat com a una democràcia de baixa qualitat, que es fonamenta en una estructuració jeràrquica de les llengües i l’espoli social i nacional.

Espanya és irreformable i això explica la dissidència secular del poble català.

Tot i les amenaces de l’Estat espanyol, cal recordar que el poder de l’Estat deriva solament del consentiment dels governats. Sense la cooperació del poble, l’Estat no pot existir. La no cooperació, la desobediència civil, l’educació  i l’organització són els mitjans del canvi i hem d’aprendre a utilitzar-los. El poder no ve des de dalt. Per aconseguir que les nostres societats siguin pacífiques, ecològiques i justes, només ens cal exercir el poder que ja tenim. Tal com explicava Petra Kelly, activista del Partit Verd alemany, “no hi ha prou tancs i míssils que puguin dominar una societat que no vol cooperar”.

La consecució de la República Catalana independent és a les nostres mans i representa una oportunitat única per construir un nou país, per aprofundir en la democràcia, per modificar l’actual correlació de forces en benefici de les classes populars, per avançar cap a la transformació social i per articular una aliança per una Mediterrània dels pobles.

La independència afebleix els interessos de les classes dominants, perquè hi tenen molt a perdre. Per això, tal com ja dir Salvador Seguí, a les classes populars la independència de la nostra terra no ens fa por.

Ara mateix, els independentistes d’esquerres defensem el Referèndum d’Autodeterminació previst per l’1 d’octubre de 2017, en els termes acordats per la majoria de representants del Parlament de Catalunya i sense demanar permís a l’Estat que ens oprimeix.

No és casual que la mateixa gent que es mobilitza pel referèndum i per la independència sigui la mateixa gent que es mobilitza favor dels refugiats, pels drets socials i en defensa del medi ambient.

Necessitem 1, 2, 3 i moltes Repúbliques Catalanes! Som una pedra a la sabata dels imperialistes i de l’Europa insolidària i excloent. Per això, fem una crida a la resta de pobles oprimits i a les persones nouvingudes al nostre país perquè se sumin i se solidaritzin amb la causa catalana. No ens deixeu sols, la nostra lluita  és la vostra.

En lògica correspondència nosaltres defensarem en el procés constituent quela nova República Catalana esdevingui un espai de llibertats i una nació acollidora amb totes les persones i solidària amb la resta de pobles.

La indiferència és el pes mort de la història. La solidaritat internacionalista i la lluita per la nostra independència són un mateixa causa. En paraules del President Lluís Companys “Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria”.

Anuncis

La República possible

31 març

Hem començat la setmana amb l’anatema de Coscubiela i Fachin contra la diputada dissident CSQP que va votar a favor del Referèndum. Hem escoltat com el Sr. Albiol ens deia que som una colla de feixistes. Ens ha visitat el Sr. Rajoy carregat amb una maleta de promeses d’inversions pendents des de fa 10 anys. Mentrestant al Congreso de los Diputados han expulsat el Sr. Homs per haver posat les urnes del 9N. I, en paral·lel, els tribunals d’Espanya han exculpat a una jutgessa contrària a l’ús del català i continuen perseguint qualsevol rastre de llibertat d’expressió i, com ja va passar amb els titellaries, amb el cantant de Def Con Dos o el raper mallorquí Valtònyc, ara han arribat l’extrem de condemnar algú que fa tuits humorístics al·lusius al jerarca franquista Carrero Blanco. I, acabem  la setmana amb el Govern del PP portant els pressupostos de la Generalitat al TC i amenaçant amb la via penal el President Puigdemont.

La cultura política espanyola no dóna per a més: el Regne d’Espanya és així. S’acata i prou. En canvi, Antonio Baños, ens posa damunt de la taula la possibilitat de la República Catalana, que no és encara, però que pot ser una realitat en breu.

Antonio Baños, membre del col·lectiu independentista Súmate, periodista, excap de llista i portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya ens planteja la República Catalana com a un desllorigador a l’etern empat “català-castellà”,  un dilema segons el qual, per bé que en els últims segles ells no han pogut fer-nos desaparèixer, nosaltres tampoc no hem tingut prou força com per aconseguir un reconeixement polític satisfactori. La república ens permetria abandonar la lògica resistencialista i les diferents versions de l’encaix sempre imperfecte de Catalunya dins d’Espanya: ja sigui peix al cove, el federalisme asimètric o l’Espanya plurinacional i fraterna de Podem.

Baños ens proposa fixar la mirada en el futur col·lectiu que volem construir. Per tant no és un llibre de greuges polítics sinó una invitació a la reflexió per esperonar el procés constituent, amb la mirada atenta a models obsolets i d’èxit del context internacional.

Proposa substituir els actuals marcs de referència i la terminologia nacionalista-autonomista vigent per vertebrar una nova adscripció republicana amb la qual identificar-nos; impulsar els valors i la cultura política igualitària i cooperativa (llibertat, isonomia i pactisme) que brolla de la rica vida associativa del nostre país; projectar-nos internacionalment no pas a través del poder econòmic o de la força dels canons (renúncia explícita al militarisme), sinó a través de l’atracció vers la cultura i els ideals del nostre país, i incardinant-nos dins de l’espai Mediterrani i com a pont cap al Sud (incloent l’espai llatinoamericà): una república Mediterrània, pacífica, feminista i igualitària i acollidora amb els refugiats

Com podria ser l’administració pública de la República Catalana i la seva constitució? Quin concepte de ciutadania volem articular? Baños apunta  temes que segur que seran la pedra de toc del procés constituent que realitzarem després de la celebració del referèndum. Un referèndum que haurem de defensar amb ungles i dents, per convicció democràtica, i que haurem de celebrar peti qui peti i que també, no ho oblidem, haurem de guanyar amb vots.

Destaco el capítol dedicat a la “guerra freda de la burgesia catalana” dels últims trenta anys que ha enfrontat la facció del catalanisme essencialista que tenia un projecte català per a Espanya (encarnada per CiU) i la facció gauche caviar transvestida de progre, que  volia aplicar un model espanyol a Catalunya (representada pel PSC): “S’ha parlat molt de la decadència de la vella burgesia a partir de la confessió de Sant Jaume de Jordi Pujol, en què parlava de la deixa i les subseqüents catàstrofes per a l’univers simbòlic del catalanisme. Però molt menys (i no és casual) del que significa per a l’altra facció burgesa la imputació i el currículum cobdiciós de l’altre gran mariscal de la burgesia, Narcís Serra”.

Justament aquí és on l’autor assenyala, amb encert, que aquesta guerra de pijos només ha beneficiat la gran burgesia espanyola: el lobby del Puente Aéreo i ha permès tenir Catalunya sota control durant quatre dècades. En aquest sentit, igual que ja anticipava en el pròleg de la Història de la Vanguardia de Gaziel, Baños fa una apel·lació a un futur possible i crida a la unitat dels catalans per assolir la fita de la República Catalana i per aconseguir-la ens proposa superar els eslògans adreçats únicament als convençuts. Segurament, igual que ha fet recentment en Lluc Salellas a Que no t’espanti aquest vent, aquest és el valor del llibre escrit pel company i exdiputat Antonio Baños.

[presentació de La República possible el 31/03/17 a Buc de Llibres de Mataró]

 

Repressió selectiva? Resposta col·lectiva!

13 des.

tres-cap-destat

Les detencions de membres i de càrrecs electes de l’esquerra independentista, com Aitor Blanc (regidor de Som Gramenet), acusats de participar en una crema col·lectiva de fotos del Rei d’Espanya el passat 11 de setembre eren més que previsibles. Just fa una setmana, les persones investigades ja van anunciar que desobeirien els requeriments judicials i que no pensaven declarar voluntàriament a l’Audiència Nacional espanyola.

Desobeir els tribunals de l’Estat espanyol i fer-ho sense por és un acte de sobirania imprescindible si de debò aspirem a la independència.

La repressió de l’Estat espanyol és selectiva i cerca dinamitar la transversalitat de l’independentisme català. Per tant, la nostra solidaritat envers les persones represaliades per la seva militància independentista ha de ser col·lectiva, mai selectiva. Si ens toquen a un, ens toquen a tots.

El bloc independentista no està exempt de contradiccions i tensions. Ara bé, girar l’esquena a les persones més compromeses seria un mal símptoma, que podria desembocar en la temptació d’imposar-nos des de dalt un nou encaix amb el Regne d’Espanya.

El paper dels Mossos és en aquests moments determinant. Si la força pública de Catalunya actua com si fos una força d’ocupació, difícilment podrem organitzar cap Referèndum. Tinguem-ho clar, el nostre camí passa per la desobediència institucional i de masses, la solidaritat activa contra la repressió i l’exercici unilateral del nostre dret d’autodeterminació.

Juli Cuéllar Gisbert, regidor portaveu de la CUP de Mataró

[Publicat a l’Unilateral]

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

2 des.

puny

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

Reflexions abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 27D

26 des.

La gestió de l’èxit del 27S ha estat una gran decepció militant. Portem tres mesos esperant. Tres mesos donant la cara sense un relat coherent. Tres mesos fent d’espectadors d’una negociació en què les bases no hem pogut decidir res. Tres mesos en què tots els canals d’informació i els mecanismes interns de presa de decisions han fallat. Tres mesos donant carnassa als mitjans de comunicació i als enemics de la llibertat del nostre poble. Decebut, cada dia em pregunto: on és la direcció política de la CUP? qui mana a la meva organització? qui pren les decisions? per què no es posicionen tots els diputats? L’Assemblea Nacional Extraordinària del 27D, convocada amb un cens obert, i amb un tripijoc de preguntes, penso que és la rematada final del funcionament erràtic dels últims tres mesos.

La coherència també implica assumir contradiccions. Mantinc, com ja vaig expressar fa unes setmanes, que el “qui” és un factor clarament secundari, perquè el que realment importa és determinar si l’acord polític amb Junts pel Sí ens apropa o ens allunya dels nostres objectius. Això és coherència i, lògicament, també comporta assumir les contradiccions que se’n deriven. Tàcticament, penso que hem de votar a favor de la investidura de Mas i de l’acord amb Junts pel Sí, perquè és l’única esquerda que albiro per trencar amb Espanya.

La clau per avançar està en saber aprofitar l’actual conjuntura i la debilitat de l’estat opressor. Si algú pensa que Espanya es pot reformar… més val que toqui el dos de la CUP i se’n vagi amb en Coscubiela i l’Ada Colau. Si algú es pensa que la independència pot esperar una mica més i que la prioritat és forçar unes noves eleccions per matxacar CDC… que m’expliqui quan i com pensa assolir una majoria social i parlamentària equivalent a la que tenim ara mateix.

Ara bé, sigui quin sigui el desenllaç de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP, em mantindré ferm en la barricada municipal, com a militant de base i com a regidor de l’Ajuntament de Mataró, a punt per exercir la desobediència i per construir la República Catalana Independent.

Accelerem i consumem la ruptura

24 nov.

La reforma de la Constitució espanyola és l’aposta de futur immediat de les oligarquies per aplacar l’independentisme català. Aquest escenari només serà viable si els sectors conservadors vinculats a CDC es despengen del procés independentista.

La independència no és gratuïta, té un preu. Cal, doncs, veure quin preu estan disposats a pagar els sectors díscols de les classes dominants.

Què pot i ha de fer l’esquerra independentista davant del perill reformista?

  • Aprofitar les contradiccions i les febleses de Junts pel Sí. Tibar la corda en les negociacions i fer-los pagar un preu alt. És a dir, esgarrapar tot el que sigui possible en matèria de drets socials i llibertats civils.
  • Accelerar i consumar la ruptura política en l’àmbit institucional abans que es desplegui el procés reformista espanyol.

Si estem d’acord amb aquests objectius, haurem de donar els vots necessaris a Junts pel Sí en el pròxim debat d’investidura.

Quines conseqüències té el fet de bloquejar de nou la investidura i forçar la repetició de les eleccions?

  • Liquidació d’una conjuntura favorable, amb la consegüent desmobilització i desmoralització de les bases del sobiranisme.
  • Una nova correlació de forces menys favorable als interessos populars i a la independència.
  • La dilució del procés català dins del procés de reforma de la Constitució espanyola

Artur Mas és un indesitjable, però, atesa la conjuntura política i l’actual correlació de forces, valoro molt més la possibilitat de desplegar de forma immediata un programa de ruptura i mesures socials concretes, que no pas el fet de posar un president de palla o, pitjor encara, d’esperar estoicament a què vinguin temps millors.

Agraïments i primers compromisos

1 juny

julicarme

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!