Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

Interrogants dels 80 anys del PSUC

A propòsit dels 80 anys del PSUC, s’ha estrenat a l’Ateneu “La infància del PSUC”, una expo del Baix Llobregat, patrocinada per la Fundació Nous Hortzons (=ICV), i feta a partir de la documentació de l’arxiu de Salamanca retornada el 2012, que es complementa amb diaris, fotos, cartells i pamflets del PSUC de Mataró, un material que ja es va exposar el 1986 en el cinquantè aniversari del partit.

Opino que el conjunt expositiu és inconnex, no qüestiona el sectarisme estalinista envers el POUM i no explica enlloc com va ser que una formació residual a Mataró passés a ser hegemònica a les acaballes de la Dictadura, ni com va perdre aquesta força (8 regidors el 1979) en un tres i no res. Sigui com sigui, paga la pena remirar la propaganda i els lemes de fa 40 anys, quan Salvador Milà o Pep Canal van iniciar la seva carrera (ara, políticament irreconeixibles!).

1 any a l’Ajuntament de Mataró

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Agraïments i primers compromisos

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

No ens mena cap bandera que no es digui llibertat!

 

Fa uns dies vaig tuitar l’article Desmuntar mites que J.B. Culla va publicar el 22/09/2013 al diari ARA. L’autor, tot i ser un historiador d’ordre, replicava amb encert els escarafalls dels espanyolistes envers el discurs historiogràfic del tricentenari del l’11 de setembre de 1714 i els contraatacava citant l’estudi de Sophie Baby  Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) per desfer la idea de la Transició modèlica i pacífica, que és el veritable mantra dels talibans de la Constitució espanyola de 1978.

Una de les interaccions que vaig rebre va venir de la mà de Pau Mojedano, antic portaveu del PP a Mataró que, inesperadament, afirmava el següent: “La transició podem dir que efectivament ha fracassat. Però ara ens toca construir des de l’aprenentatge de l’error”. Sàvies paraules, sense dubte, però que contrasten amb l’oratòria constitucionalista amb què ens va castigar durant els seus anys de regidor al ple de Mataró.

Que Mojedano hagi caigut del cavall com Sant Pau és una qüestió ara mateix irrellevant. Allò que de veres em neguiteja és l’espanyolisme bel·ligerant i ultra que atien els seus antics companys de viatge.

PP, C’s i PxC alimenten el sentiment espanyolista en els discursos i en la seva praxi. Propugnen una visió social i política gens respectuosa amb la diversitat d’orígens, religiosa, lingüística i de sentiments nacionals dels habitants de Mataró. Aquesta postura es fonamenta en l’immobilisme, talment com si encara visquéssim a l’Espanya franquista. Aquests partits fan bandera dels prejudicis i de les pors per negar qualsevol expressió plural i democràtica que trenqui amb el seu esquema de societat.

Per això han dinamitat el Pacte per la Convivència i acte seguit han convertit la immigració en causus belli. Per això han votat en contra del dret a decidir del poble català i acte seguit han titllat el sobiranisme d’antidemocràtic i violent.

No ho dubteu: si el PP manés a Mataró faria igual que el seu amic Bauzá a les Illes… Però com que ho tenen molt pelut, saben que la seva única opció és fer soroll, molt de soroll i a qualsevol preu.

En aquest sentit cal situar la polèmica de la bandera estelada hissada a dalt de l’antena del parc de bombers de Mataró. Ells que tant diuen preocupar-se dels problemes reals de la gent, que tant s’omplen la boca parlant de llibertats, han estat els primers a perdre el seny davant d’una bandera col·locada lliurement pels bombers, un símbol que relliga inequívocament la lluita contra les retallades amb el clam social a favor del dret a decidir. No només no han respectat la llibertat d’expressió sinó que s’han dedicat a assetjar el cos de bombers, manifestant-se amb elements ultres de  la Falange.

El transcurs polític d’aquest afer ha desfermat una onada solidària que ens encoratja a seguir treballant per l’aprofundiment democràtic, tant a la nostra ciutat com arreu dels Països Catalans. Ara bé, la nota preocupant és que la dreta carca, la mateixa dreta que es nega a condemnar l’assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, ha aconseguit que el PSC de Mataró s’agenollés a les seves exigències i impulsés una resolució contra de l’estelada del parc de bombers. Definitivament, l’aliança tàctica amb el PP, avalant les seves tesis espanyolistes, és una mostra de la marginalitat i de l’estat de descomposició en què es troba el PSC. I, per últim, també cal prendre nota de la incomprensible abstenció d’ICV-EUiA, que d’aquesta manera ha tornat a avalar l’autoritarisme de la “llei de banderes” imposada en aquella mítica Transició que ja sabem que no va ser ni modèlica ni pacífica.

Una condemna retòrica i buida de contingut

El Ple municipal de l’Ajuntament de Mataró, celebrat el 8 de gener de 2009, va aprovar una declaració descafeïnada de condemna dels atacs d’Israel a Gaza. La proposta va ser presentada, sense debat previ, pel govern municipal (PSC, ICV-EUiA i Esquerra) i va comptar -in extremis- amb els suports de CiU i PP. Ara bé, la CUP no es va adherir al “consens majoritari”; va votar-hi en contra i va mantenir la coherència fins al final, exigint el trencament de relacions comercials, armamentístiques i de cooperació amb l’estat d’Israel, tal i com plantegen els moviments socials de solidaritat amb el poble palestí.

D’altra banda, com ja havíem advertit, la posició d’ICV-EUiA, formació que quan li convé abandera el “no a la guerra”, va ser contradictòria i força ambigua, perquè alhora que transaccionaven amb el PP anunciaven (potser per fer-se perdonar…) que també donaven suport a la proposta de la CUP. I així va ser. Les dues regidores d’ICV-EUiA van optar per jugar a dues bandes, conscients que el discurs públic de la seva formació i dels moviments socials és contradiu amb la declaració que finalment ha estat aprovada a l’Ajuntament de Mataró.

L’única dada positiva va ser la mobilització ciutadana, que ahir va tornar a congregar a centenars de persones solidàries amb Palestina a davant de l’Ajuntament de Mataró, convocades per la Plataforma Mataró Aturem la Guerra. Sense mobilització, no existim. Sense pressió social i econòmica, Israel continuarà massacrant el poble palestí.

Mentides i malestar dels transvasistes d’ICV-EUiA

Un ocellet m’ha dit que les prospeccions dels pous i aqüífers de la zona de Barcelona que du a terme la Generalitat de Catalunya han revelat una alta concentració de clor, la qual cosa vol dir que en les conduccions d’aigua del subsòl barceloní es filtra i es malmena un munt d’aigua. Ignoro si aquesta informació ha transcendit o no, però em fa ràbia, molta ràbia, pensar que el Govern autonòmic (PSC-Esquerra-ICV-EUiA) ens pren el pèl amb el conte de “la sequera”.

Ara bé, allò que més m’indigna és la devoció militant que professa la gent d’ICV-EUiA. Fa uns dies vaig picar a un amic d’EUiA de Mataró amb el tema del transvasament, i la seva resposta em va deixar atònit: “això no és un transvasament”, “el que nosaltres proposàvem al Segre era la millor solució”, “la culpa és del PSOE” i que patatim-patatum…

Malauradament, penso que la gent d’ICV-EUiA comet un error estratègic quan nega l’evidència del transvasament o culpa al PSOE sense assumir la part de responsabilitat que els pertoca. Em pregunto on està el compromís adquirit amb les terres de l’Ebre? i si se’n recorden del que deien fa cinc anys quan postulaven “mai més un govern transvasista”? Governar a qualsevol preu té un cost (l’ha de tenir!). En aquest sentit considero que les purgues (expulsions encobertes de sectors crítics), les mentides o els actes públics de desgreuge i justificació són símptomes del mal camí emprès pel projecte “ecosocialista”.

Per sort, tenim altres eines (moviments socials) i altres alternatives polítiques (la CUP), que en els propers anys seran claus per poder regenerar l’esquerra.

Resposta a Quitèria Guirao

La regidora portaveu d’ICV a l’Ajuntament de Mataró, Sra. Quitèria Guirao, va demanar al regidor de la CUP si pensava tractar de la mateixa manera les víctimes de la violència d’ETA i les víctimes de la violència de gènere.

Sra. Guirao, com que no va tenir resposta, em permeto anticipar-li la meva opinió personal, com a membre de la CUP:

La violència d’ETA té l’origen en el conflicte polític existent entre el País Basc i l’Estat Espanyol i com ja vam intentar explicar en la proposta de resolució presentada i rebutjada al Ple del 13 de desembre l’única solució és dialogar i negociar.

Pel que fa a la violència masclista (o de gènere) entenc que és una conseqüència de la societat patriarcal en què vivim i si bé estic d’acord en fer visible el nostre rebuig, em sembla que ni vostè, Sra. Guirao, ni el seu partit (ICV) són honestos.

Per començar, per què no van fer cinc minuts de silenci i van abaixar les banderes quan el passat dia 16 de desembre es va saber que un guàrdia civil va matar d’un tret al cap a la seva excompanya, Mari Luz Pose Fernández a Cambados (Galícia)? Segurament, em dirà que ho “condemna”, però la realitat és que vostè i el seu partit només es belluguen quan hi ha morts d’ETA obeint al dictat de la política antiterrorista del PSC-PSOE i del PP. D’aquesta manera, se segueix instrumentalitzant les víctimes i avantposant les morts provocades per la violència d’ETA i ometent, callant i menystenint la resta de violències; violències sense nom i oblidades perquè no són políticament rendibles.

D’això, Sra. Quitèria se’n diu hipocresia. Jo en aquest sentit, quan sento algú com vostès que va del pal “Basta ya” sempre penso que cal dir les coses pel seu nom, tal i com fa el grup madrileny “Habeas Corpus”.

Persecució i espionatge a Mataró

Notícia dels informatius de TVM (04/12/07)

El passat 19 de novembre, arran de la concentració antimonàrquica de solidaritat amb els encausats per l’Audiència espanyola, es va prohibir l’accés del regidor de la CUP a les dependències municipals del primer pis de l’Ajuntament de Mataró. El conserge adduí que l’ascensor estava espatllat, per evitar que quedés al descobert el dispositiu d’espionatge muntat pels Mossos d’Esquadra a la sala de plens amb l’objectiu de captar imatges de les persones concentrades al carrer. En aquest sentit, el secretari de l’Ajuntament ha confirmat que es van vulnerar els drets del regidor de la CUP i en el ple municipal del 13 de desembre la formació independentista preguntarà qui va ser el responsable polític que va autoritzar el desplegament del dispositiu dels Mossos.

D’altra banda la CUP també demanarà explicacions per la identificació irregular d’una militant independentista el mateix dia de la concentració per haver penjat un cartell antimonàrquic. Aquesta circumstància, però, no és exclusiva de Mataró; de fet, la CUP de Berga també ha denunciat un cas semblant, la qual cosa apunta al fet que l’actuació dels Mossos d’Esquadra s’està guiant per directrius polítiques directament emanades dels responsables d’Interior (a mans d’ICV) amb l’objectiu d’elaborar fitxers polítics amb finalitats repressives.

+ INFO: El Punt, Capgròs

Les dues vares del PSC

Xavier Safont-Tria i Josep Ma. Milla a la roda de premsa

[foto extreta del Capgròs ]

Fa dues setmanes, en Carlos Javier, un jove antifeixista madrileny, fou apunyalat per un militar espanyol que participava en un acte xenòfob organitzat amb el consentiment de les autoritats. Aleshores, ni el PSC ni el govern de Mataró no va fer cap concentració, cap minut de silenci, cap condemna institucional. Carlos Javier no era un “caído por España”, per això no va merèixer cap recordatori. Només els companys i el moviments socials van servar la seva memòria a peu de carrer, topant, això sí, amb un mur d’incomprensió mediàtica i la barbàrie policial.

Ara, com si hi hagués morts de primera i morts de segona, el PSC de Mataró s’ha aferrat a la mort d’un guàrdia civil en un tiroteig amb membres d’ETA per espanyolitzar la política municipal i així, de passada, esmorteir l’impacte de la manifestació organitzada dissabte 1 de desembre per la Plataforma pel Dret de Decidir a Barcelona en l’opinió pública.

Doncs bé, ja hi tornem a ser amb el seu tema favorit: la lluita antiterrorista!

Davant d’això, dilluns 3 de desembre, la CUP ha explicat en una roda de premsa perquè no ha assistit a la concentració institucional de condemna i ha avançat que no pensa donar suport a la proposta de resolució de condemna. Alternativament, en el proper ple municipal, la CUP presentarà una resolució amb les següents propostes d’acord:

– Continuar el nostre compromís en suport al diàleg i la recerca d’un procés de pau. Considerem que l’objectiu de la pau és una prioritat política de màxima importància.

– Donar suport a iniciatives ciutadanes que cerquin la pau. No volem ser espectadors ni espectadores, i considerem imprescindible la participació activa de la societat civil per assolir aquest objectiu.

– Reafirmar que l’opció per la pau s’ha de donar en absència de violència i amb el respecte de tots els drets humans com a drets col·lectius, per a totes les persones i pobles del món. Només un procés democràtic de negociació política permetrà una solució al conflicte. Tots i totes compartim que construir un escenari de pau requereix d’una realitat de no violència i respecte a tots els drets. Aquest és l’únic camí.

– Reafirmar la necessitat que en una futura negociació de pau, totes les parts implicades al conflicte, participin de la solució política.

– Demanar la presència d’institucions i persones d’àmbit internacional com a observadores i garants d’un nou procés de pau definitiu.

La proposta defensada per la CUP, tot i ser un emplaçament a la pau i el diàleg, ja compta amb el rebuig frontal dels representants del PSC (Ramon Bassas), PP (Paulí Mojedano) i ICV (Quitèria Guirao). Finalment, cal preguntar què entenen aquestes formacions com a “pau”?