República o claudicació

Ens diuen que exagerem quan titllem de feixistes les polítiques repressives impulsades pel bloc del 155. Ens diuen que no hi ha presos polítics. Ens diuen que la llibertat només hi cap dins de l’ordre constitucional.

Emperò, diguin el que diguin, la deriva autoritària de l’Estat espanyol, que mai va trencar amb la cultura política del franquisme (versió espanyola dels feixismes europeus), és una realitat incontestable.  El neofranquisme espanyol és una ideologia transversal que davant la crisi sistèmica, política i democràtica justifica l’expansió del nacionalisme d’estat i la cultura de la por, per imposar una aparença d’ordre que en realitat significa (sobretot per a les classes populars) una submissió absoluta als designis dels mercats financers.

En aquest sentit, cal deixar clar que el PSOE mai serà una alternativa de canvi i transformació social, perquè aquest partit, juntament amb el PP (i la seva marca blanca, C’s) són els culpables de la reforma de l’article 135 que limita considerablement la capacitat financera de les administracions públiques per fer polítiques socials, i també són els culpables de la imposició de l’article 155 contra Catalunya.

Fer fora Rajoy (PP) del govern espanyol per col·locar Sánchez (PSOE) és sortir del foc per caure a les brases. És inaudit que ERC, PDECat i Podem avalin la moció de censura de Sánchez (PSOE).

En primer lloc, perquè  les classes populars catalanes no necessitem un canvi de cares al capdavant de l’Estat espanyol, ja que el PSOE, igual que ha fet el PP, ja sabem que mantindrà intacta la seva naturalesa classista i imperialista.

En segon lloc, perquè blanquejar la repressió del 155 és una estratègia errònia que només interessa a les opcions equidistants que anhelen la restitució de l’status quo autonomista.

Igualment preocupant és que, de forma simultània a la moció del PSOE, el President Torra hagi accedit a nomenar de nou consellers no imputats. Aquesta claudicació  presagia la desmobilització del sobiranisme i el retorn de JxCat (PDECat) i ERC al marc mental autonomista, amb l’agreujant que ho fan sense cap contrapartida ni cap concessió de la contrapart espanyola.

El realisme polític és estúpid si no enfoquem correctament el context global repressiu, antisocial i anticatalà que articula la cultura política espanyola. Espanya és, ara mateix, un estat irreformable i, qualsevol, canvi que es plantegi serà inevitablement regressiu pels interessos de les classes populars catalanes.

El bloqueig i la intervenció financera i judicial de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la repressió, l’exili i la presó no poden ser cap excusa per renunciar a l’ideal de la República catalana.

Tal com exposa l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiongo “Una classe o una nació oprimida que perd la fe en si mateixa, en la seva història  i en la seva capacitat per canviar l’ordre de les coses perd forces en la lluita per la seva supervivència política i econòmica.(…) així només podrà trobar el seu destí dins dels límits demarcats per la classe i la nació dominant”.

L’alternativa més honesta i coherent per a les esquerres i per a l’independentisme català és deixar que l’Estat espanyol es podreixi i, mentrestant, anar reforçant la mobilització i l’autoorganització popular per desplegar un nou marc polític, social, econòmic i cultural que, com ha passat arreu, només pot néixer a partir de l’exercici unilateral del dret d’autodeterminació.

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

1 any a l’Ajuntament de Mataró

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Apunts de “Quan la CNT cridà independència”

El company Marc Santasusana ens presenta, amb un títol llampant, la versió ampliada i revisada de la seva tesina “Confluències i ruptures del sindicalisme i el separatisme catalans durant la Dictadura. Les relacions entre la CNT i Estat Català (1923-1930)”.

És una aportació historiogràfica meritòria perquè focalitza l’atenció entorn de l’experiència poc coneguda del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, i ho fa a partir del buidatge del fons de documentació i correspondència de Francesc Macià, custodiat per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’episodi del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança va molt més enllà d’una simple aliança entre petita burgesia i classe obrera. Va ser una traducció pràctica, propiciada pel context repressiu de la Dictadura de Primo de Rivera,  resultat de les contradiccions existents entre capital i treball en una nació mancada d’estat propi i amb uns precedents ideològics que, des de mitjan de segle XIX, configuren un catalanisme d’arrel popular contraposat a una burgesia que, com advertia Salvador Seguí, sempre avantposa els seus interessos de classe

Justament, aquesta burgesia va ser la que va patrocinar una dictadura antiobrera i anticatalana, destinada a liquidar el moviment obrer (CNT) i que de passada va soscavar l’anhel de llibertat nacional, perseguint qualsevol rastre de catalanitat.

Mentre la UGT i el PSOE (marginals a Catalunya) eren cooptades i col·laboraven amb la dictadura, la CNT i els separatistes confluïen en la clandestinitat. Després del fracàs de temptatives unilaterals com els cops de Vera de Bidasoa i els Fets de les Drassanes (1924), la CNT, afeblida, passà a mans dels sectors sindicalistes i radicà el comitès Nacional i Regional a Mataró, sota el lideratge de Joan Peiró.

Aquestes circumstàncies afavoriren que Francesc Macià, aleshores exiliat a París, constituís el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, amb la participació de representants de la CNT, dels catalans d’Amèrica i dels nacionalistes bascos d’Aberri.

El document constitutiu, datat el 8 de gener de 1925, expressa de forma clara la complementarietat de la lluita per la independència i la lluita pel socialisme en els termes següents:

“mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat, si aquesta no dugués aparellada la lliberació de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix régim d’opressió d’Espanya.”

Aquesta confluència, però, s’esvaí tan bon punt el Comitè Nacional de la CNT va ser traslladat a Gijón i, sobretot, davant la constatació que no hi hauria patrocini econòmic estranger.

L’agost de 1925, Macià, a través de Rafael Vidiella, optà per apropar-se a l’incipient PCE, per obtenir el suport soviètic (sense massa èxit). Emperò, això significava ajornar la independència en pro d’una República Popular Federativa  i, alhora, suposava una divergència amb la CNT (ja recelosa de la Komintern).

Mentrestant, a l’interior de Catalunya, el grup Bandera Negra  va precipitar l’acció directa amb l’intent de regicidi frustrat conegut com el Complot del Garraf (maig de 1925) i, alhora,  Daniel Cardona va partir peres amb Macià per discrepàncies en la tàctica i el lideratge del moviment separatista. I, finalment,  els militars espanyols més crítics amb la dictadura, com Fermín Galán, van protagonitzar “santjoanada”, el juny de 1926. Tot plegat va empènyer Macià  a fer un cop d’efecte i a desplegar el Complot de Prats de Molló (novembre de 1926), que va acabar amb 113 detinguts i amb la incògnita de no saber com hauria respost la massa obrera  (CNT) si hagués reeixit. Prats de Molló era un fracàs militar anunciat, però va catapultar internacionalment la causa catalana.

És rellevant el detall del fort creixement que va experimentar Estat Català entre 1924 i 1926, moment en què reunia uns 1.000 militants agrupats en 72 escamots a comarques i 14 grups a Barcelona ciutat. Santasusana facilita una informació essencial per comprendre els fets de Prats de Molló.

Entre desembre de 1927 i novembre de 1928 Macià va realitzar la seva èpica gira americana i, mentrestant, a l’interior, Aiguader va prendre les regnes d’una organització afeblida i en un context en què la CNT ja havia trobat altres interlocutors i aliances que desplaçaren la centralitat que tenia Estat Català. La dictadura resistí diversos cops, com ara la conxorxa de Sánchez Guerra (30 de gener de 1929) o la vaga revolucionària fallida contra l’Exposició Internacional de Barcelona (juny 1929). Ara bé, el desgast del règim monàrquic-dictatorial va obligar les elits a plantejar una reforma. Deixaren caure Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, que va ser succeït pel general Berenguer i aquest va ser substituït per l’almirall Aznar, després de l’alçament militar de Jaca (desembre de 1930). Aquest moment d’inflexió va propiciar una política d’aliances possibilista, primer amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març de 1930) i després amb el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930). Aquesta línia possibilista va ser ratificada en l’assemblea d’Estat Català del 14 de gener de 1931, que va aprovar la confluència que tres dies més tard es va consumar a la Conferència d’Esquerres Catalanes i en la creació de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Com ja és ben sabut, la convocatòria d’eleccions municipals es va convertir en un plebiscit que, el 14 d’abril, va desencadenar un moment de ruptura històric.

Tal com conclou Santasusana, i penso que és una idea important a tenir en compte en l’actual context de canvi sociopolític, “Macià havia cregut al llarg de la seva trajectòria política que l’acció insurreccional de la CNT portaria a aconseguir la República Catalana, però finalment no la proclamaria gràcies a la força dels seus fusells, sinó a la dels vots dels seus afiliats”.

 

Agraïments i primers compromisos

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

Maquillatge electoral? No, gràcies!

L’electorat va castigar ERC perquè entre 2003 i 2010 va alimentar el PSC-PSOE  en comptes de reforçar un moviment de ruptura amb l’autonomisme espanyol. Les opcions alternatives (Reagrupament i Solidaritat) han agreujat els tics elitistes i fratricides i, lamentablement, això  ha fet possible un reviscolament del regionalisme conservador de CiU.

La imminència dels comicis municipals ha accelerat la mediocritat i el tacticisme de l’independentisme de saló. Aquest espai polític, malanomenat “transversal”, respon als interessos dels sectors benestants de la petita i mitjana burgesia i es caracteritza per la patrioteria (diferent del patriotisme) i la desideologització  que (oh! quina casualitat…) sempre es bescanta cap a la dreta, per la renúncia més o menys explícita de la nació completa (els Països Catalans) i de la mobilització popular i l’enfrontament amb els estats ocupants (Espanya i França) i, per l’entronització de messies i líders salvapàtries  (Colom, Rahola, Carod, Puigcercós, Carretero, Laporta, López Tena,…) que converteixen l’independentisme en un vodevil mediàtic.

Ara és el moment de dir ben alt i clar, que aquest  independentisme no interessa a les classes populars, perquè perpetua l’odre establert i està condemnat a ser un simple apèndix de CiU o del PSC-PSOE.

L’intent de salvar els mobles i de sumar suports a qualsevol preu, fa que ERC, a moltes localitats, sigui un poti-poti difícil de pair per aquelles persones i col·lectius que considerem que la consecució de la llibertat nacional és indissoluble de l’alliberament social.

Necessitem  un bloc independentista d’esquerres, que des de les institucions catapulti un moviment nacional i popular per la independència i el canvi social. I això té un nom: unitat popular.  I, per sort, ja hi ha gent molta gent que hi treballem des de la base, través del moviment de consultes o bé amb la CUP.

Per tant, davant del maquillatge electoral, que ningú s’enganyi, votar ERC a les municipals a ciutats com Barcelona, Badalona o Mataró, és donar el vot a governs municipals d’ordre, mesells als dictats d’Espanya i del Capital, ja sigui de la mà del PSC-PSOE (tal com ha passat en els darrers 8 anys) o de CiU.

Davant d’aquest escenari, a les municipals la CUP és l’opció política que pot ser més útil i efectiva per trencar un sistema de partits esquitxats per la corrupció i per plantar cara a les retallades de drets socials, laborals i nacionals.

Baron, 8 anys fent d’alcalde de Mataró amb el suport d’ERC 

(vinyeta de Vekordia – El Bloc de l’Albert Gorrell i Vila) 

Raons per votar en blanc

El proper 9 de març, a les eleccions espanyoles, es visualitzarà un important creixement del vot en blanc. Aquesta opció de vot serà, majoritàriament, d’orientació independentista. La qüestió més important rau, doncs, en escatir qui podrà organitzar i canalitzar aquest descontent? A Mataró, si no hi ha cap imprevist, la CUP farà campanya a favor d’un vot en blanc independentista, per tal de qüestionar la mediocritat de la classe política, del sistema de partits, l’Autonomisme i el reformisme espanyol.

La CUP nacional podria haver articulat una campanya pel vot en blanc, però fins ara no ho ha fet. Malauradament, els dies passen i la feblesa de la nostra organització nacional i la pressió que exerceixen organitzacions afins (Endavant) i externes (ERC) sembla que tornarà a impedir que la CUP pugui prendre una decisió sobirana. És obvi que molts companys/es de lluita i molts col·lectius afins no s’han decidit a fer aquest pas perquè la lluita electoral (institucional) no els acaba de fer el pes o no la consideren prou “revolucionària”.

Mentrestant, moltes persones de l’esquerra independentista segueixen capficant-se en trobar la fórmula màgica de la unitat organitzativa que ens ha d’encarrilar cap a la victòria final. Emperò, tot i la nostra feblesa, constato que la realitat és tossuda i que els temps estan canviant: cada cop hi ha més independentistes, es fan manis multitudinàries com la de l’1 de desembre i, mai com ara, havíem tingut tant de camp per córrer i possibilitats reals per ocupar espai polític que fins ara estava usurpat pel reformisme d’ERC. Per tant, si no movem fitxa, la nostra absència és interpretada com una deserció i, a la llarga, això pot donar més marge de maniobra al nacionalisme burgès o, pitjor encara, a opcions que preconitzin un catalanisme xenòfob.

Per tot això, i ho lamento molt, discrepo de les postures “autistes” que qüestionen la capacitat de la CUP per a incidir políticament i articular una alternativa socialment creïble. Penso, sense ànim d’alliçonar a ningú, que la unitat del moviment només es pot forjar en la lluita, en la confrontació dialèctica amb els nostres adversaris i enemics polítics. Els plantejaments d’alguns companys i organitzacions de l’esquerra independentista em remeten a una tragèdia de Shakespeare que acabo de llegir: “Coriolà”. La postura inflexible del protagonista (Coriolà), vencedor de totes les batalles, queda anul·lada per la seva incapacitat política. Tal i com sintetitza el crític Josep Solervicens, l’heroisme militar de Coriolà és inútil perquè no té en compte els valors humanístics i de com convèncer, decidir, cedir, pactar o comprometre’s són virtuts, no necessàriament modèliques, però sí més complexes i civilitzades que lluitar o conquerir.

Els qui preconitzen l’abstenció saben molt bé que això és aclucar els ulls davant de la realitat. No és res personal ni penso que això sigui la fi del món: votar en blanc és una opció política, no votar i fer veure que no passa res és, simplement, una opció apolítica. Davant del dilema jo penso que és més adequat incidir políticament. Si llegiu l’argumentari “10 raons per votar en blanc”, elaborat per Eva Serra i Blanca Serra, penso que potser canviareu d’opinió o, com a mínim, comprendreu perquè hi ha gent que insistim tant en la necessitat de no amagar el cap sota l’ala.