A Mataró defensem la sobirania contra el fracking i el TTIP

El fracking és una tècnica de fractura hidràulica destinada a obtenir hidrocarburs molt estesa als EUA. És una tècnica que obvia el caràcter finit dels recursos naturals, molt agressiva amb el medi natural i que té unes conseqüències imprevisibles.

La mala experiència de la plataforma Castor, que va provocar diversos sismes a les terres del Delta de l’Ebre, ens hauria de posar en alerta de què pot succeir si no limitem els interessos de les grans companyies del sector energètic, moltes de les quals, recordem-ho, són empreses  que ja van participar en la bombolla del totxo. Ara, però, pretenen fer-nos pagar per avançat la construcció d’unes infraestructures que no tan sols amenacen el medi ambient, sinó que hipotequen les administracions públiques i allarguen la dependència de la nostra societat envers les energies fòssils, contaminants i no renovables.

El 2013, la CUP ja vàrem aconseguir que l’Ajuntament de Mataró declarés Mataró zona lliure de fracking. Aquesta sensibilitat es va escampar arreu del país i el 2014 es va aprovar la Llei catalana contra el fracking. Ara, però, aprofitant l’ofensiva recentralitzadora del PP, el Tribunal Constitucional, l’ha declarat nul·la i d’aquesta manera alhora que satisfà els interessos dels oligopolis energètics també aplana el camí pel desplegament dels acords del TTIP a casa nostra. Per aquest motiu, hem aconseguit que l’Ajuntament de Mataró aprovi una declaració en què a més de denunciar la ingerència del Tribunal Constitucional s’exigeix que es rebutgin els acords del TTIP mentre aquests no respectin la sobirania del nostre Parlament i les normatives de prevenció i salvaguarda del medi ambient.

Es miri com es miri, la sobirania no només és una bandera que agitem davant de Rajoy de torn sinó que és, sobretot, la defensa dels interessos i dels drets col·lectius enfront dels interessos lucratius de les grans multinacionals. Aquest ha de ser el fonament de la nova República Catalana que estem construint. Altrament, reproduirem un model polític caduc, socialment injust i depredador del medi ambient.

Prou de fer volar coloms: no a la Festa al Cel!

El govern de CiU ha fet públic que està licitant contractacions per reeditar la Festa al Cel els propers 19 i 20 de setembre. La manca consens social o els costos d’aquest esdeveniment no han impedit que CiU tirés pel dret, la qual cosa posa de manifest que el compromís per la repetició de la Festa al Cel ja estava pactada d’antuvi.

El ball de xifres i la manipulació de la informació relacionada amb la festa dels avions ha estat la tònica del govern de CiU. L’edició de 2014 va costar 515.000€, dels quals, pel cap baix 350.000 € corresponen a aportacions de diner públic, però a hores d’ara encara no sabem del cert quants diners va costar a les arques municipals. Els comptes no estan gens clars, tot i així, a dos mesos de les eleccions municipals, CiU ha decidit iniciar els tràmits de contractació per repetir la Festa al Cel i el dispendi de cabals públics que això representa.

Diuen que així es genera riquesa i per justificar-ho ens parlen del valor de la marca de ciutat. CiU construeix el seu relat sobre un interès comú fictici, que consisteix a sufragar amb diners públics grans esdeveniments perquè es generin beneficis privats. D’aquesta manera, aconsegueixen que, per un dia, la nostra ciutat es converteixi en un plató idíl·lic i en una portada mediàtica. Però la ciutat real, la seva complexitat i les seves necessitats són les grans absents en aquesta orgia. Comptat i debatut: pa per avui, fam per demà.

No ho compartim i repetim allò que ja vam dir: cal tocar de peus a terra, perquè la Festa al Cel és un espectacle efímer, militarista i antiecològic lamentable, que espolia els recursos del nostre Ajuntament i arracona necessitats socials més prioritàries. Finalment, cal rebutjar aquesta despesa aprovada de forma unilateral per CiU (que governa en minoria) perquè representa una hipoteca per al futur govern de la ciutat.

Mataró: una ciutat en transició

Vivim submergits en una sobredosi de consum, de fàrmacs i d’embalatges, forçats al moviment constant, esclaus dels deutes… Som conscients que les polítiques del poder establert imposen la gestió d’un món injust i insostenible i, de fet, els experts adverteixen que ens estem menjant el planeta. Malauradament, els polítics que ens governen anul·len qualsevol veu crítica, fan cas omís i continuen servint els interessos dels mercats financers i destruint els ecosistemes que ens donen vida.

Però la crisi (econòmica, social i ecològica) també és una oportunitat per repensar el món en què vivim. En aquest sentit cal reportar el sorgiment de diverses iniciatives com la Rete del Nuovo Municipio a Itàlia, el moviment de les slowcity o de les ciutats en transició que proposen recuperar el protganisme de l’acció política a escala local. En correspondència amb aquests moviments internacionals, a Mataró, des del municipalisme independentista i d’esquerres de la CUP, també apostem per anar teixint una xarxa ciutadana, un teixit resistent, amb la complicitat del moviment veïnal i associatiu, que traci camins de transició cap a un model de societat postcapitalista. 

Estem convençuts que podem viure millor i que assolirem la plena sobirania, sempre que acceptem que el canvi social i nacional passa, ineludiblement, per produir i consumir d’una altra manera.

Perquè sinó, de què ens servirà la independència si continuem basant el nostre creixement en les energies fòssils? de quina independència gaudirem si per menjar o per vestir-nos hem de recórrer a aliments o robes produïdes a milers de quilòmetres del nostre país i sense mena responsabilitat social i amb un alt cost ecològic? 

Reduir el consum ens permet controlar el nostre temps i posar-lo a disposició de les veritables inquietuds de cadascú i al servei de la comunitat. En comptes de malgastar el nostre temps anant a les grans superfícies comercials en cotxe per consumir productes que no ens fan més feliços i que a més a més sabem que són prescindibles i que s’han fabricat en base a l’explotació i a la depredació, seria més assenyat i gratificant recuperar la nostra creativitat i destinar el nostre temps a activitats que ens omplin personalment o que posin el nostre coneixement a l’abast de les persones que ens envolten.

Es tracta de repensar les nostres vides i fer propostes d’intervenció política que, de mica en mica, ajudin a adequar la ciutat cap un canvi social i econòmic vers sostenibilitat, que posi fi a la nostra dependència envers el petroli i que tingui cura del benestar de les persones i del medi natural. Posarem tres exemples pràctics que recentment la CUP ha treballat:

Primer. La proposta de modernització del servei de la deixalleria. Objectiu polític: impulsar la cultura de la reutilització i del consum responsable. Com ho volem fer: habilitant un web, espais físics i mercats itinerants destinats a l’intercanvi no lucratiu d’objectes i bonificant la taxa d’escombraries de les persones que facin ús del servei.

Aquesta proposta va ser traslladada al Ple municipal i el seu estudi ha estat assumit pel govern. Ara bé, com que les bones paraules se les endú el vent, és vital que hi hagi un grup actiu i crític com la CUP que vetlli perquè la proposta prosperi i no es perverteixi el plantejament incial.

Segon. L’aposta pel transport públic com a alternativa a la construcció dels laterals de l’autopista C-32. Objectiu polític: preservar el territori, apostar per una mobilitat sostenible que potenciï el transport públic i que afavoreixi el comerç local enfront de les grans superfícies comercials. Com ho volem fer: rebutjant el projecte de ronda Mataró i ronda Maresme; sensibilitzant la ciutadania i el comerç local, oferint-los una alternativa competitiva de transport públic.  

Aquest posicionament interrelaciona la mobilitat i el model de comerç. La CUP ha treballat abastament tots els aspectes relatius a la sensibilització i denúncia de projecte de construcció dels laterals a l’autopista i ha donat suport explícit a la plataforma Preservem el Maresme; quant al model comercial, hem denunciat, reiteradament, el criteri del govern municipal que identifica de forma recurrent el progrés econòmic amb les grans superfícies comercials i les infaestructures viàries (com els laterals) que afavoreixen l’ús del cotxe. 

Tercer. La proposta d’oferir productes ecològics als menjadors de les escoles. Objectiu polític: recuperar el control d’allò que mengem, impulsar l’agricultura ecològica i de proximitat ampliant el nombre de consumidors potencials. Com ho volem fer: donant suport econòmic i formatiu a les comunitats escolars perquè els menjadors incorporin una dieta fonamentada en aliments ecològics i productes locals i de temporada, amb més vegetals i menys carn.

Aquesta proposta va ser formulada per la CUP durant el procés d’elaboració del Programa d’Actuació Municipal (PAM) i si bé el govern municipal va assumir donar suport a les activitats de sensibilització, en canvi, va refusar donar suport a la implantació de l’alimentació ecològica als menjadors de les escoles adduint que no és una competència municipal. En comptes de tirar la pedra i amagar la mà, des de la CUP seguim pensant que res no pot canviar si no hi ha voluntat política i, per això, centrarem la calçotada popular d’enguany en la reivindicació de la “sobirania alimentària” com a eix estratègic del nostre programa de transformació.

26 a 1

En el Ple municipal de novembre, la CUP de Mataró es va quedar sola denunciant el projecte d’ubicació de la planta d’escòries de la incineradora a la pedrera d’en Busqué (Dosrius).

Vam reiterar la nostra oposició a la incineració de residus, però aquest cop, atenent al fet que els nostres governants segueixen apostant per aquest pèssim model de gestió, vàrem presentar una proposta de resolució per a exigir les màximes garanties per minimitzar l’impacte de les escòries de la incineradora comarcal.

Si fem memòria, cal recordar que aquests residus havien estat emmagatzemats durant  uns set anys en un solar a davant de l’Hospital de Mataró, sota la gestió de l’empresa Pedreres Rusc. La mobilització veïnal va aconseguir que les escòries fossin traslladades i tractades en un polígon industrial de Les Franqueses. Ara però, si es consuma el projecte d’ubicació de la planta d’escòries a la pedrera d’en Busqué, l’empresa Rusc, vinculada a persones afins al PSC,  recuperarà el negoci perdut i d’aquesta manera retornarem a la situació d’irregularitats de fa uns anys.

El vot contrari del Govern (PSC, ICV-EUiA, Esquerra) i l’oposició de dretes (CiU i PP), demostra que tots ho tenen molt clar: els negocis són els negocis. Dir que aquest tema no concerneix a la ciutat de Mataró és una delcaració d’hipocresia política en majúscules. Novament, el recurs fàcil de l’interès general no fa altra cosa que revelar els obscurs interessos del Capital, que és qui realment governa les nostres viles i ciutats.

 

En Baron, que a més d’alcalde de Mataró també és diputat provincial de Medi Ambient, va recitar-nos les bondats de la incineració de residus i, simptomàticament, la resta de regidors i regidores (incloent la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat, Sra. Quitèria Guirao) no van dir ni piu. Omertà? Bé, sigui com sigui, quan comencem a posar noms a la trama,  més d’un caurà de cul a terra… per tant, paciència 😉

Si voleu més informació sobre la lluita contra la planta d’escòries, podeu consultar-la a El Roure, Cendres per Dosrius o bé al grup Escòries a Dosrius? No, gràcies.

El vaixell enfonsat

Avui mentre comprava maires he preguntat al peixater pel vessament de cru a la costa de Mataró i m’ha dit que el vaixell que es va enfonsar dissabte 3 d’octubre és, ni més ni menys, que un dels vaixells de la mateixa empresa encarregada de la “regeneració” de les platges de la comarca.

He intentat verificar -sense èxit- la informació repassant la premsa local (Tot, Capgròs, El Punt), però els mitjans de comunicació només fan referència a una embarcació propietat de l’empresa Saneamientos Marítimos que, segons afirmen, transportava material de construcció per a la dessalinitzadora de Blanes. En cap d’ells s’especifica que els vaixells d’aquesta empresa siguin els que han realitzat treballs de regeneració de platges, una activitat  absurda que cada any es repeteix, que està destruint la fauna marina del nostre litoral  i que el passat estiu ja va ser denunciada per part de les confraries de pescadors.
 

Per tant, tinc pendent de confirmar la informació. Ara bé, una cosa sí que la tinc molt clara:  tant els polítics de la nostra comarca com bona part de l’opinió pública fa temps que han girat l’esquena als ecosistemes marítims. Només els interessa la platja sorrenca per a ús recreatiu i turístic. El peix? Millor importar-lo de l’Índic (encara que això signifiqui espoliar els bancs de pesca de països com Somàlia…) -deuen pensar

Davant l’enfonsament del vaixell i el vessament de cru cal preguntar-se: Quin impacte tindrà pel medi ambient i la salut el vessament de gasoil? Quin control es fa davant dels episodis de taques i vessaments que periòdicament se succeixen a la nostra costa (aquest estiu sense anar més lluny recordo que es parlava de les misterioses “galetes”)? Qui avaluarà els danys i qui en pagarà el cost?

Aquest malaguanyat incident hauria de servir perquè els nostres polítics, començant pel Sr. Baron, alcalde de Mataró i diputat provincial de Medi Ambient, prestin més atenció a  la contaminació i la destrucció del nostre mar i, que entre altres coses, reconsiderin l’actual pràctica de la “regeneració eterna” de les platges del Maresme i, sobretot,  aparquin projectes antiecològics i especulatius com l’ampliació del port de Mataró.

El vaixell de la sorra

Fa dies i dies que un vaixell rovellat i fantasmagòric arrossega i carrega sorra del fons marí maresmenc per refer algunes platges que ja fa temps que van desaparèixer a causa de la urbanització agressiva i antiecològica de la nostra franja costanera.

Fa anys i anys que aquesta pràctica es repteix i, ara per ara, l’única veu discrepant prové dels pescadors d’Arenys de Mar, que aquesta setmana han bloquejat el vaixell de la sorra per a denunciar allò que és obvi, però que els polítics de la comarca callen i tracten de silenciar: s’estan carregant l’ecosistema marí.

Aquesta actuació, dirigida pel Ministeri de Medi Ambient espanyol, és ben vista per alguns veïns i veïnes de Cabrera de Mar, que d’ençà que es va construir el port de Mataró s’han quedat sense platja a bona part del seu litoral. Però, sigui com sigui, davant d’un fet negatiu ja consumat, penso que seria més assenyat evitar mals majors i, consegüentment, caldria refusar que la regeneració de les platges es faci a costa dels ecosistemes marins; i, paral·lelament, això també hauria de ser un argument definitiu per a dir no a la construcció o ampliació dels ports esportius ja existents, començant pel de Mataró.

Debat ciutadà sobre les Cinc Sènies

He acudit a la presentació del llibre “Descobrim Mata i les Cinc Sènies, itineraris de natura, agricultura, història i paisatge”. La sala de Can Palauet estava plena de gom a gom. A la taula, acompanyats per Pep Riera, hi havia els autors: Oriol Bassa (redactor de la part de natura), David Farell (redactor de la part històrica i arqueològica -amb qui he coincidit recentment en la campanya 10 mil a Brussel·les per l’Autodeterminació) i Frederic Navarro (dibuixant).

L’acte s’ha clos amb una xerrada i un col·loqui sobre la situació actual de les Cinc Sènies, conduït per Pep Riera, que ha destacat la importància d’aquest llibre, perquè dóna a conèixer les Cinc Sènies a la població, valoritza l’espai agrari i ajuda a què la gent se l’estimi.

S’ha explicat que hi ha ciutats europees, com ara Milà, que preserven espais agrícoles de proximitat, perquè valoren la qualitat de vida i tenir producte fresc. En canvi, a Mataró, i a la comarca en general, la pagesia viu condicionada i angoixada per la pressió del creixement urbanístic sobre el sòl agrari.

Les Cinc Sènies gaudeixen d’un status quo, en tant que són definides com a “no urbanitzables”, però, actualment hi pesa l’amenaça del tren orbital que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha projectat que passi pel bell mig de l’espai agrari. En aquest punt ha donat peu a diverses intervencions del públic, bona part de les quals blasmaven el fet que l’Ajuntament de Mataró no n’h informat a la ciutadania. S’ha lamentat la manca de decisió i lideratge de l’Alcalde (que també és el responsable de medi ambient a la Diputació de Barcelona) i s’ha fet una crida pública a donar suport a les entitats que estan treballant a contrarellotge per presentar al·legacions que minimitzin l’impacte del traçat ferroviari. Justament, avui he rebut un correu electrònic recordant que el termini d’al·legacions s’acaba 12 d’abril… però, tot indica que durant els dies que resten Govern municipal no organitzarà cap debat ni cap sessió informativa, ja que està plenament abocat a alimentar el fanatisme processional i, difícilment, atendrà aspectes més mundans i incòmodes com la preservació del territori.

Per tant, la publicació i divulgació d’aquesta guia d’itineraris no podia ser més oportuna. De fet, a manca de canals de participació ciutadana reals i efectius, l’acte de presentació del llibre ha estat una de les poques tribunes públiques on s’ha parlat de l’assumpte. Esperem que la regidora de Ciutat Sostenible, present a la sala, n’haurà pres bona nota…

Sigui com sigui, des de la CUP ja vàrem advertir d’aquesta situació en el Ple municipal de març. Però, davant del silenci imperant, hem optat per explicar obertament la situació a la ciutadania amb l’article “No al traçat del futur tren orbital pel mig de les Cinc Sènies“, signat pel regidor Xavier Safont-Tria i publicat a la p. 30 del butlletí municipal Més Mataró (núm. 36, primer trimestre 2009).

Límits de la democràcia formal: el cas del primer ajuntament democràtic d’Ascó

La burgesia i el Capital no estan avesats a perdre eleccions i si l’esquerra (o qualsevol moviment popular) les guanya i governa en contra dels seus interessos, aleshores es treuen la disfressa de demòcrates. Aquesta explicació ens la dóna Luismi Huarte per comprendre el cop feixista d’abril de 2002 contra el govern veneçolà d’Hugo Chávez, però l’esquema també és vàlid per a altres contextos històrics: el 1936 contra la República espanyola, el 1973 contra el Xile d’Allende, el 1991 davant del triomf del FIS a Algèria, el 2005 enfront de la victòria de Hamàs a Gaza…

Dins l’àmbit local català també hi ha exemples prou il·lustratius. Un d’ells l’explica Antonio Ribes Serrano a “Memòries d’un regidor d’Ascó” (Viena Edicions, Barcelona 2008). La història comença amb el que va ser el darrer ajuntament franquista d’Ascó, que va dimitir en ple quan una mobilització popular va destapar la concessió de permisos i llicències que havia concedit, sense cap contrapartida, a l’empresa FECSA per a la instal·lació de la primera nuclear de les dues que s’acabarien instal·lant en aquest municipi.

El Govern Civil de Tarragona, conxorxat amb la nuclear, va nomenar una junta gestora que governà el poble fins a les primeres eleccions municipals democràtiques. Amb un consistori mesell, anomenat a dit, FECSA va rubricar a preu de saldo i sense problemes totes les llicències de la primera nuclear.

I van celebrar-se les eleccions i oh! sorpresa! La candidatura antinuclear de l’Associació de Veïns auspiciada per mossèn Miquel Redorat va guanyar 5 regidors, i malgrat que els pro-nuclears sumaven 6, una astuta maniobra (amb l’oportuna intervenció d’Heribert Barrera) va permetre que el candidat veïnal, Joan Carranza, fos elegit alcalde.

L’oposició va renunciar als seus càrrecs electes per forçar el nomenament d’una nova gestora municipal triada a dit. Tarradellas i després Pujol van desoir les reclamacions del govern municipal, que exigia a FECSA el compliment de la llei i, sobretot, el pagament de contribucions i llicències. El govern democràtic fou deslegitimat i batejat amb el nom de “mini Ajuntament d’Ascó”. Malgrat les pressions, xantatges i l’asfíxia econòmica, el govern municipal va aconseguir mantenir el tipus i donar arguments científics (Informe Bremen) per a replicar la propaganda oficial i la permissivitat de la burocràcia del Ministeri d’Indústria, de la Generalitat i del Govern Civil. Durant quatre anys FECSA no va obtenir els permisos per posar en marxa el reactor ni per a construir la segona central projectada.

El 1983 es van tornar a celebrar eleccions, però aquest cop l’oposició pro-nuclear acudí unida i mobilitzà els electors no-residents al poble, que resultaren determinants en els resultats. El nou alcalde, Tomàs Biarnès, de seguida es plegà a les nuclears dient que eren font de progrés, de riquesa i creació de llocs de treball. Fustigà personalment i judicial els antinuclears, molts dels quals abandonaren el poble. Aquest abandó no fou puntual i tot i que la nuclear els va treure el ventre de penes… Ascó acabaria sent un trist poble de jubilats, una terra convertida en cementiri nuclear, una font de contaminació de les aigües de l’Ebre i un perill per a tot Catalunya davant dels reiterats incidents / accidents que s’hi han anat registrant.

La situació d’assetjament patida pel primer govern democràtic d’Ascó posa de relleu les limitacions de la democràcia formal, que només manté les formes quan manen els de sempre.

Repetim-ho: les Cinc Sènies no es toquen!

En un Ple municipal celebrat el 2008, quan s’especulava sobre la possible ubicació d’aparcaments de cotxes a la zona de la riera de Sant Simó, l’alcalde Joan Antoni Baron va assegurar al regidor de la CUP, de manera molt enèrgica, que no ens havíem de preocupar perquè “les Cinc Sènies no es toquen”.

Però bé, la realitat actual i les previsions de futur indiquen que els plans de l’alcalde no van pas encaminats al desenvolupament de l’espai agrari de les Cinc Sènies. Pel sector nord, s’expandeixen les urbanitzacions d’alt standing, d’altra banda, cal comptar la densificació del sector de l’Escorxador-el Palau-Rocafonda, que no presagia res de bo. I, la setmana passada, es va donar a conèixer l’avantprojecte de traçat del tren orbital que, ves per on, partirà pel mig l’espai agrari que teòricament està protegit pel Pla Especial de les Cinc Sènies.

Sempre hem denunciat la passivitat, la deixadesa de l’administració local, que des de fa anys està propiciant la degradació d’aquest espai únic del nostre terme municipal. El pas d’una línia de tren, agradi on no al senyor alcalde sí que trinxarà les Cinc Sènies. Per tant, o modifiquen la proposta de traçat o bé caldrà mobilitzar-se i denunciar l’actitud del govern municipal.

[+] Info:

El Punt

Capgròs

La lluita continua: quatre raons de pes

1.-Veure per la tele la devastació de la guerra i com els palestins de Gaza han d’excavar túnels subterranis per esquivar el bloqueig israelià i poder disposar de queviures, medicines, etc.

2.-Llegir que el jutge Garzón, aplaudit pel govern espanyol, ha manat la “detenció preventiva” dels independentistes bascos que estan impulsant una plataforma electoral.

3.-Veure que el traçat de la futur tren orbital de Mataró l’han planificat damunt de l’espai agrícola de les Cinc Sènies.

4.-Topar de morros amb la crua realitat sociolingüística: segons les dades recollides pel Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (vinculat al sindicat CCOO) només un 6% dels treballadors immigrants assegura que parla el català.