Dempeus per la República

No hem pogut desplegar la República perquè l’Estat espanyol, fidel a la seva naturalesa imperialista i al pòsit franquista que amara la cultura política espanyola, ha optat per la violència policial, la repressió política, judicial i mediàtica amb l’objectiu d’avortar el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre.

Alhora, també cal advertir que no hem pogut desplegar la República perquè el nostre govern no va ser capaç de garantir el control efectiu del territori i de l’administració. Potser el seu principal error va ser subestimar la força de l’Estat espanyol i pretendre que amb el pes de la raó democràtica n’hi havia prou per doblegar-lo i bastir un estat independent.

Objectivament, l’estratègia independentista ha estat encertada, ja que l’1 d’octubre ha servit per sacsejar els fonaments del poder establert. Però, evidentment, això no s’acaba aquí. Convé fer una anàlisi dialèctica de la realitat i prendre una perspectiva històrica, perquè haurem de lliurar moltes més batalles. Per tant, cal seguir dempeus i foragitar el derrotisme que inoculen els poders fàctics i fins i tot els qui sota l’etiqueta de l’equidistància gosen equiparar oprimits i opressors, amb el propòsit de culpabilitzar, humiliar i desmobilitzar els partidaris de la República Catalana.

Quin diàleg es pot establir amb un estat que ha intervingut les finances de la Generalitat i que ha liquidat el poc autogovern que ens quedava amb la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola?

Quin futur compartit podem establir amb un estat que agredeix la població civil, que empresona els nostres representants polítics, que empara l’actuació dels grups feixistes als carrers, que persegueix urnes i vulnera la llibertat de premsa, d’expressió i de reunió?

Davant del 155 i de la repressió no es pot ser equidistant ni neutral. Per això, el 21D, tot i ser unes eleccions il·legítimes, cal votar a favor de les candidatures que rebutgin frontalment el 155 i que apostin, sense embuts, per desplegar un procés constituent de la República que sigui participatiu, unilateral i no sotmès a la lògica jurídicoinstitucional espanyola; només així podrem impulsar una agenda de polítiques socials, ecològiques i feministes.

L’escenari post 21D no serà un camí de flors i violes. Continuarem pendents de l’aritmètica parlamentària i dels tripijocs i interessos dels partits. La repressió continuarà fent via i el 155 seguirà operant. Per tant, més enllà dels vots, de la lògica institucional i de les mobilitzacions reactives, caldrà que enfortim les organitzacions populars i els espais de base per impulsar un nou cicle de lluita i reivindicació que tingui en compte que la llibertat té un preu i que per aixecar la República caldrà que els costos que generem a l’Estat opressor siguin superiors als beneficis que fins ara els reporta el manteniment de l’status quo.

Som-hi!

Què passa portes endins?

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és una com una peli d’Alex de la Iglesia, però en versió dolenta i dirigida per l’inefable David Bote. En la reunió celebrada dilluns 30 de gener, el PP ha aconseguit colar, amb el suport de PSC, CiU, C’s i PXC, una declaració de suport als cossos policials que es van manifestar fa unes setmanes contra la CUP. El suport de CiU s’ha produït després que el PP hagi accedit a retirar les al·lusions directes a la ciutat de Mataró com les denúncies de “falsos maltractaments” a la comissaria dels Mossos, curiosament ja resoltes judicialment. La meva intervenció en aquest sentit ha estat  clara: cal tractar a tots els treballadors públics per igual i no volem fer excepcions amb la policia, deplorem que el PP faci d’altaveu dels sindicats ultres i més reaccionaris de la policia. VoleMataró s’ha abstingut (per què?) i ERC, ICV i CUP hi hem votat en contra.

Després d’una freda, n’hem tingut una de calenta: s’ha aprovat la declaració presentada per la CUP per la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 i per jutjar els crims del franquisme. D’aquesta manera, igual que van fer fa poc a l’Ajuntament de d’Arenys de Munt, Mataró reclama el compliment de les recomanacions de Nacions Unides i manifesta el seu rebuig a la llei espanyola de “punt i final” que deixa impunes els crims de lesa humanitat comesos per la Dictadura franquista i que d’acord amb el dret internacional són imprescriptibles. La declaració s’ha aprovat amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC, VoleMataró, ICV i CUP; l’abstenció de PXC i el vot contrari de C’s i PP. C’s ha dit que votaven en contra perquè la “Ley de amnistía se aplicó a todos incluyendo a los terroristas del FRAP, GRAPO y ETA , y que fue una pieza clave en la reconciliación durante la Transición” i, amb un argumentari semblant, el PP ha dit que amb aquesta declaració només pretenem impugnar una Transició modèlica. Touché!

La portaveu de VoleMataró va recriminar el to del PP que en el Ple de gener va aprofitar la cessió feta per la CUP de 800 cartells de l’organització Maulets a l’Arxiu Municipal per associar independentisme amb violència i per acusar-nos de ser una colla d’etarres. Cal agrair el gest de la regidora Montse Moron i el suport dels portaveus d’ERC i ICV, però és difícil que hi pugui haver bon rotllo perquè quan no tenen arguments o volen desviar l’atenció, el PP i C’s, sempre recorren a la cantarella d’ETA, i el més greu és que l’alcalde, que és el responsable de moderar els plenaris, mai els talla. Ple rere ple, queda clar que el PSC utilitza el PP com a ariet contra la CUP.

Finalment, la Junta de Portaveus ha inclòs, per unanimitat, una declaració de suport a la pagesia (manifest d’Unió de Pagesos), també ha votat per unanimitat una declaració de VoleMataró sobre les clàusules sòl (amb els acords potinejats pel PSC), una declaració d’ERC per exigir el pagament de l’IBI de les autopistes no percebut pels Ajuntaments (amb l’abstenció del PP), i una declaració de PSC i CiU sobre el dret a l’habitatge, votada per tots els grups excepte per la CUP que ens hem abstingut perquè entenem que amb aquest text el govern municipal pretén passar la pilota a altres administracions i obvia les seves responsabilitats municipals i la ridícula xifra del pressupost que destina al pla d’habitatge local.

Sense progressivitat fiscal ni pressupostos participatius? NO!

El govern municipal de Mataró (PSC i CiU) ens torna a vendre la moto. Han aconseguit aprovar les Ordenances Fiscals (OOFF) amb el vot favorable de C’s i PP,  i també han superat el tràmit inicial del pressupost municipal (134 M€ / 166,1 M€ consolidat) amb els vots de C’s i les abstencions d’ERC, PP i PxC.

La CUP hem tornat a lamentar que el treball i el debat d’OOFF i del pressupost es faci per separat. Pensem que primer s’hauria de definir i pressupostar què volem i necessitem i després establir la pressió fiscal que ha de suportar la ciutadania. Ara mateix, funcionem a l’inrevés, la qual cosa desmotiva la gent, que percep l’Ajuntament com a una màquina escurabutxaques sense objectius consensuats i participats prèviament.

Hem votar que NO a les OOFF (excepte als ajuts i subvencions associats) i també hem dit NO al pressupost municipal.

Celebrem que ens hagin estimat la modificació de les exempcions a les exempcions d’IBI dels negocis lucratius aixoplugats dins de centres docents.

Ens satisfà que ens diguin que estudiaran la nostra proposta de bonificar el 95% de l’IBI per a activitats econòmiques culturals i artístiques d’especial interès; i la proposta de crear una nova taxa per ocupació de voreres en accessos, perquè les sales d’oci nocturn dels polígons de pla d’en Boet es corresponsabilitzin amb el cost de la neteja viària, conservació i manteniment del mobiliari urbà, així com també la nostra proposta de diversificar les zones blaves amb diferents taxes segons cada zona amb la intenció de garantir la rotació de les places d’aparcament.

Ara bé, hem votat que no a les OOFF perquè mantenen una fiscalitat municipal que no té en compte la renda dels ciutadans i s’empara en els valors cadastrals dels habitatges per accedir a les bonificacions. No ens digueu que no es pot, digueu que no voleu, perquè en alguns casos (carnet blau) sí que es té en compte la renda.

Nosaltres insistim: cal implantar una tarifació progressiva, que fixi diferents percentatges de bonificació de tots els impostos, tarifes, taxes i preus públics d’acord amb la capacitat econòmica dels contribuents, és a dir, en funció de la renda i no del cadastre. Cal anar més enllà dels plantejaments assistencialistes; no volem caritat, volem justícia social!

També hem votat NO al pressupost municipal perquè no dóna resposta a les emergències socials, no és útil per a reactivar el teixit productiu local, i tampoc servirà per revitalitzar la cultura.

Hi ha té 3 grans mancances: no és un pressupost participatiu, no es qüestiona el Pla d’Ajust i el pagament del deute municipal (96%), i perquè no planteja una gestió 100% pública dels serveis municipals.

Seguim sense pressupostos participatius, han incomplert un acord aprovat pel Ple del passat mes de setembre. Seguim un debat d’OOFF desvinculat de l’elaboració del pressupost. Les sessions participatives organitzades per l’Ajuntament són un autèntic fracàs d’assistència. Moltes propostes veïnals fetes en el procés d’elaboració del PAM no es tradueixen en cap dotació pressupostària i el grau d’acompliment de les accions compromeses per a 2016 és insuficient. El regidor de participació s’ho hauria de fer mirar. Esperem que l’augment del 93% del pressupost destinat a participació no serveixi per marejar la perdiu amb comissions estèrils com el Mataró 2022, que únicament estan destinades a dilatar en el temps les mesures urgents que requereix la ciutat, i que el govern ja hauria d’estar executant ara que estem a mig mandat. Mataró contrasta amb Badalona, que està fent coses molt interessants en matèria de participació posant 14 M€ a votació oberta de la ciutadania. Així sí que dóna gust! Donar veu i poder decisori a la ciutadania és una qüestió de voluntat política.

Reclamem actuacions immediates i prioritàries en l’àmbit d’habitatge, residus i mobilitat. Per fer-ho possible, calen recursos suficients i abordar la municipalització de serveis que ara mateix estan gestionats per empreses privades: Mataró Bus (3,3 M€), grua municipal, neteja viària i la recollida de la brossa (en mans de FCC, que tot i les deficiències del servei, hem acabat pagant més amb les 2 modificacions contractuals aprovades el 2016), zones blaves, neteja d’equipaments i cementiris.

No són els pressupostos socials que necessitem. Amb una previsió de 600 mil € a 4 anys en inversió del fons d’habitatge, a raó de 150 mil € per any = adquirir de 3-4 pisos a barris com Cerdanyola i Rocafonda, és clarament insuficient. Reclamem un Pla d’habitatge pensat per garantir el dret a la ciutat, que ens doti d’un parc d’habitatges de lloguer social distribuïts arreu de la ciutat, que posi en pràctica les sancions per tinença d’habitatges buits, recursos per a la rehabilitació d’habitatges a canvi de contrapartides socials, que reservi sòl municipal per impulsar experiències d’habitatges en cessió d’ús i de lloguer cooperatiu.

Les inversions, que es finançaran amb un endeutament de 12 M€ i gràcies a les aportacions d’altres administracions, són mera propaganda. Les grans inversions de 2017 són un compendi d’obres de manteniment bàsiques a la via pública i als edificis municipals. Per tant, aquí el que es planteja es mantenir la barraca, que ja és molt si tenim en compte els últims anys, però que és clarament insuficient perquè Mataró pugui remuntar. La deixadesa de la ciutat resulta inexplicable i més si tenim en compte els 33,7 M€ que es recapten per l’IBI o els 4 milions per multes i grua municipal. Això ens porta a parlar del deute.

Considerem que el deute municipal és abusiu. Reclamem una moratòria del deute i una auditoria per discriminar quina part del deute és il·legítim. Denunciem el Pla de Mandat amb partides i inversions sota mínims perquè estem subjectes a un Pla d’Ajust i al pagament del deute: 128 M€ Ajuntament i 135 M€ Grup Ajuntament. Segons la proposta de pressupost, sempre subjecte a variacions a l’alça, el 2017 pagarem 16 M€ (11,91%) del pressupost per deute. És la segona partida més important d’aquest Ajuntament i la primera (17,47%) si prenem com a referència el pressupost consolidat, en el qual s’hi inclouen totes les empreses i ens associats a l’Ajuntament. Nosaltres no ens cansarem de denunciar aquesta situació, derivada d’un mal finançament dels nostres ajuntaments i, sobretot, per la submissió a les polítiques d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que avantposen els interessos de la banca (BBVA, Santander i Caixabank) i de les multinacionals com FCC.

En definitiva, hem votat que NO a aquest pressupost perquè la CUP no volem contribuir a apuntalar un govern sociovergent, un govern de capelletes, un govern que confon justícia social amb caritat. Un govern que practica el clientelisme polític en les inversions fetes amb els diners de tots (tal com hem vist aquests dies arran de la inauguració de la coberta de la pista exterior del pavelló de l’Eusebi Millan). PSC i CiU són els de sempre, els que qui sempre han tallat el bacallà en aquesta ciutat. Ni tan sols s’han dignat a trucar a la porta de la CUP; ens han exclòs deliberadament. La nostra resposta és clara: no en el nostre nom. Pensem que hi ha una altra manera de fer i d’entendre la política, i que és necessari articular una alternativa rupturista, independentista i d’esquerres, que mobilitzi la ciutadania, que és el principal potencial amb què comptem.

La CUP en l’hora present

1.- El dilema de fer-nos grans

Intento assumir, dia rere dia, la paradoxa de trobar-me que hem passat d’un localisme extrem a tenir una “CUP Leviatan” que desdibuixa molts dels esforços de la base militant i del municipalisme que sempre ens ha caracteritzat. Hem crescut molt en poc temps i casar el Parlament de Catalunya amb les realitats i les necessitats locals és molt difícil, i encara ho és més quan els debats s’esbandeixen a través dels mitjans de comunicació i es redueixen a “blanc o negre”.

El funcionament assembleari no pot ser un pim-pam-pum, per això necessitem habilitar espais de debat que afavoreixin el consens i mecanismes de participació més amplis dels que ara mateix disposem. Dit això, reconec que hi ha decisions com la investidura o els pressupostos que no he compartit i que se’m fa difícil d’explicar-les a la gent més propera. En política no n’hi ha prou amb tenir la raó, t’has de saber moure amb audàcia i explicar-te bé per no quedar arraconat. L’experiència dels últims mesos demostra que ens ha mancat cintura política, la mateixa que apliquem als nostres municipis.

2.- Aliances per construir una hegemonia independentista i d’esquerres

En moltes decisions sembla que no hem tingut en compte que la independència és un projecte polític que requereix una aliança tàctica interclassista i que sense independència no hi ha canvi social. Per tant, si no som capaços establir ponts estables amb Junts pel Sí, difícilment podrem avançar i construir un país.

Igualment, considero que cal revertir l’actual política d’aliances en relació als Comuns. Perquè en comptes de conduir-los cap a un espai de ruptura sembla que hàgim alimentat la seva ambigüitat i l’esperança d’una reforma amable de l’Estat espanyol. Per tant, cal deixar clar, dins i fora de la CUP, que no hi pot haver cap confluència nacionalment honesta si aquest subjecte polític no assumeix la independència com a eix estratègic indispensable per a la transformació social.

La millor manera d’abordar aquestes contradiccions de classe i nacionals és fent avançar el procés constituent i la construcció de la República Catalana per la via de la unilateralitat.

3.- La conjuntura immediata

Les divergències i les contradiccions internes de la CUP no rauen en els objectius estratègics, àmpliament compartits, sinó en el com hi volem arribar. És a dir, en la tàctica política.

Per tant, necessitem afrontar el debat polític, assumir els errors comesos i també les contradiccions que implica el procés d’independència endegat en una part important de la nació.

Amb el nou resultat de les eleccions espanyoles tenim una ocasió immillorable per desenvolupar les nostres tesis rupturistes i conquerir una hegemonia independentista definitiva i clarament escorada cap a l’esquerra. Els fets consumats, acompanyats d’una àmplia mobilització social, són l’antídot enfront de l’involucionisme i el reformisme pactista.

En aquest sentit, opino que una convocatòria electoral anticipada a Catalunya seria un desgavell inexplicable: de què ens serviria un govern amb els Comuns si aquests no assumeixen la necessitat de la independència? Penso que cal aprofitar la conjuntura actual, jugar bé les cartes, cercar un acord i precipitar els esdeveniments abans que la fatídica moció de confiança del setembre que ve ens torni a anorrear orgànicament.

A Mataró defensem la sobirania contra el fracking i el TTIP

El fracking és una tècnica de fractura hidràulica destinada a obtenir hidrocarburs molt estesa als EUA. És una tècnica que obvia el caràcter finit dels recursos naturals, molt agressiva amb el medi natural i que té unes conseqüències imprevisibles.

La mala experiència de la plataforma Castor, que va provocar diversos sismes a les terres del Delta de l’Ebre, ens hauria de posar en alerta de què pot succeir si no limitem els interessos de les grans companyies del sector energètic, moltes de les quals, recordem-ho, són empreses  que ja van participar en la bombolla del totxo. Ara, però, pretenen fer-nos pagar per avançat la construcció d’unes infraestructures que no tan sols amenacen el medi ambient, sinó que hipotequen les administracions públiques i allarguen la dependència de la nostra societat envers les energies fòssils, contaminants i no renovables.

El 2013, la CUP ja vàrem aconseguir que l’Ajuntament de Mataró declarés Mataró zona lliure de fracking. Aquesta sensibilitat es va escampar arreu del país i el 2014 es va aprovar la Llei catalana contra el fracking. Ara, però, aprofitant l’ofensiva recentralitzadora del PP, el Tribunal Constitucional, l’ha declarat nul·la i d’aquesta manera alhora que satisfà els interessos dels oligopolis energètics també aplana el camí pel desplegament dels acords del TTIP a casa nostra. Per aquest motiu, hem aconseguit que l’Ajuntament de Mataró aprovi una declaració en què a més de denunciar la ingerència del Tribunal Constitucional s’exigeix que es rebutgin els acords del TTIP mentre aquests no respectin la sobirania del nostre Parlament i les normatives de prevenció i salvaguarda del medi ambient.

Es miri com es miri, la sobirania no només és una bandera que agitem davant de Rajoy de torn sinó que és, sobretot, la defensa dels interessos i dels drets col·lectius enfront dels interessos lucratius de les grans multinacionals. Aquest ha de ser el fonament de la nova República Catalana que estem construint. Altrament, reproduirem un model polític caduc, socialment injust i depredador del medi ambient.

1 any a l’Ajuntament de Mataró

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Mathieu Kassovitz al Ple de Mataró

En el Ple Municipal de l’Ajuntament de Mataró del 5 de maig de 2016, el govern municipal va informar, rutinàriament, del compliment de la Llei d’Estabilitat Pressupostària.

Vaig repescar el guió de La Haine (1995) i els vaig respondre el següent:

“Aquesta és la història d’un home que cau d’un edifici de 50 pisos. Per tranquil·litzar-se, mentre cau en el buit, no para de dir-se a si mateix: fins ara tot va bé, fins ara tot va bé… però l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge.”

I és que amb un Ajuntament intervingut i amb el Pla d’Ajust que PSC i CDC s’entesten a imposar-nos com a un dogma sagrat, no hi haurà futur, ni reactivació econòmica, social i cultural a Mataró. Repetim: per a la CUP la prioritat són les persones i no pas eixugar un deute que va destinat a engreixar la butxaca de les entitats bancàries.

Valoració després de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 27D

L’Assemblea Nacional Extraordinària (ANE) del 27D, celebrada a Sabadell, ha certificat la nostra incapacitat per a donar una resposta compartida pel gruix de la militància.

Ens hem quedat sols i hem exhaurit el temps. No podem esperar res més de Junts pel Sí ni cap commiseració per part de Catalunya Sí que es Pot. Els somriures de la Colau i Coscubiela, la instrumentalització electoral del referèndum en mans de Podem, la visceralitat dels convergents, l’actitud passiva d’ERC o l’ofensiva de la dreta mediàtica contra la CUP, posen de relleu que estem acorralats. En definitiva, ja no hi ha temps per a cercar moviments externs i, sobretot, és absurd demanar ajut a qui et vol liquidar políticament.

Haver-ho reduït tot a un “Mas sí / Mas no” ha estat letal per a la CUP i ha posat de manifest la incapacitat política de cercar consensos per part d’aquelles persones que de facto han dirigit la nostra organització en els últims tres mesos. Però també hem posat al descobert que tenim pendent de resoldre el debat sobre el procés independentista, i això ens ha esclatat als morros. Massa tard i massa dur per resoldre-ho en una setmana.

Les condicions objectives per avançar cap a la ruptura hi són des de fa temps. Però, hem d’admetre que fins ara les condicions subjectives ens han fallat.

Espero i desitjo que puguem trobar una solució de consens i evitar unes noves eleccions, si això no és possible, aleshores, haurem de fer foc nou dins de la CUP i recosir l’organització i, sobretot, dotar-nos d’una direcció política amb voluntat real de rellançar el procés cap a la independència, i d’enfrontar-se al reformisme espanyol i als cants de sirena del referèndum pactat o del front d’esquerres.

Reflexions abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 27D

La gestió de l’èxit del 27S ha estat una gran decepció militant. Portem tres mesos esperant. Tres mesos donant la cara sense un relat coherent. Tres mesos fent d’espectadors d’una negociació en què les bases no hem pogut decidir res. Tres mesos en què tots els canals d’informació i els mecanismes interns de presa de decisions han fallat. Tres mesos donant carnassa als mitjans de comunicació i als enemics de la llibertat del nostre poble. Decebut, cada dia em pregunto: on és la direcció política de la CUP? qui mana a la meva organització? qui pren les decisions? per què no es posicionen tots els diputats? L’Assemblea Nacional Extraordinària del 27D, convocada amb un cens obert, i amb un tripijoc de preguntes, penso que és la rematada final del funcionament erràtic dels últims tres mesos.

La coherència també implica assumir contradiccions. Mantinc, com ja vaig expressar fa unes setmanes, que el “qui” és un factor clarament secundari, perquè el que realment importa és determinar si l’acord polític amb Junts pel Sí ens apropa o ens allunya dels nostres objectius. Això és coherència i, lògicament, també comporta assumir les contradiccions que se’n deriven. Tàcticament, penso que hem de votar a favor de la investidura de Mas i de l’acord amb Junts pel Sí, perquè és l’única esquerda que albiro per trencar amb Espanya.

La clau per avançar està en saber aprofitar l’actual conjuntura i la debilitat de l’estat opressor. Si algú pensa que Espanya es pot reformar… més val que toqui el dos de la CUP i se’n vagi amb en Coscubiela i l’Ada Colau. Si algú es pensa que la independència pot esperar una mica més i que la prioritat és forçar unes noves eleccions per matxacar CDC… que m’expliqui quan i com pensa assolir una majoria social i parlamentària equivalent a la que tenim ara mateix.

Ara bé, sigui quin sigui el desenllaç de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP, em mantindré ferm en la barricada municipal, com a militant de base i com a regidor de l’Ajuntament de Mataró, a punt per exercir la desobediència i per construir la República Catalana Independent.

Accelerem i consumem la ruptura

La reforma de la Constitució espanyola és l’aposta de futur immediat de les oligarquies per aplacar l’independentisme català. Aquest escenari només serà viable si els sectors conservadors vinculats a CDC es despengen del procés independentista.

La independència no és gratuïta, té un preu. Cal, doncs, veure quin preu estan disposats a pagar els sectors díscols de les classes dominants.

Què pot i ha de fer l’esquerra independentista davant del perill reformista?

• Aprofitar les contradiccions i les febleses de Junts pel Sí. Tibar la corda en les negociacions i fer-los pagar un preu alt. És a dir, esgarrapar tot el que sigui possible en matèria de drets socials i llibertats civils.
• Accelerar i consumar la ruptura política en l’àmbit institucional abans que es desplegui el procés reformista espanyol.

Si estem d’acord amb aquests objectius, haurem de donar els vots necessaris a Junts pel Sí en el pròxim debat d’investidura.

Quines conseqüències té el fet de bloquejar de nou la investidura i forçar la repetició de les eleccions?

• Liquidació d’una conjuntura favorable, amb la consegüent desmobilització i desmoralització de les bases del sobiranisme.
• Una nova correlació de forces menys favorable als interessos populars i a la independència.
• La dilució del procés català dins del procés de reforma de la Constitució espanyola

Artur Mas és un indesitjable, però, atesa la conjuntura política i l’actual correlació de forces, valoro molt més la possibilitat de desplegar de forma immediata un programa de ruptura i mesures socials concretes, que no pas el fet de posar un president de palla o, pitjor encara, d’esperar estoicament a què vinguin temps millors.