Arxius | cultura popular RSS feed for this section

Serrallonga!

27 set.
 
Dissabte a Sant Hilari Sacalm, en un dels balls parlats d’en Serrallonga, es van tocar temes d’actualitat com el lladrocini de Fèlix Millet, la grip A o les consultes populars per la independència! De forma inesperada i davant d’un públic astorat la quadrilla d’en Serrallonga va plantar una urna portada des d’Arenys de Munt al bell mig de la plaça, va repartir paperetes de vot i el seu cap va advertir que els qui no votessin sí els passarien pel ganivet!

Als poders fàctics i als seus polítics ja els agradaria tractar-nos de bandolers… però el cas és que ignoren que els mites i les llegendes són el millor conducte per a la transmissió de la memòria d’un poble. Serrallonga és el mite llegendari d’un bandoler de la Catalunya indòmita que ha passat de generació en generació. Fou una persona ubicada fora de la llei i enfrontada al poder de l’època. El seu crit de guerra, “Visca la terra, mori el mal govern”, ja presagia la revolta popular catalana de 1640 i més enllà dels fets concrets de la seva vida, se li han atribuït fets i actituds (robar els rics per donar-ho als pobres) que l’han convertit en un prototipus d’alliberador i justicer.

I quin mal faig si dic que sóc independentista?

25 ag.
Els espanyolistes de Figueres, abanderats sota les sigles de PP i C’s, han endegat una campanya de difamació contra el cantautor i company Cesk Freixas, amb l’objectiu d’impedir la seva actuació el dia 29 d’agost al Festival d’Acústica. Aquest fet posa en evidència el tarannà repressor dels espanyolistes, que no poden suportar que algú canti alegrement en català i a favor de la llibertat dels Països Catalans. No es pot tolerar la persecució de les idees, ni a Figueres ni enlloc; per tant, la solidaritat amb en Cesk és un deure.

Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.
S’ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort…
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar…
Cada puny alçat dibuixa en l’aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.
S’ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort…
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar…
“I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer…
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paisatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més…
I quin mal faig si dic que vull la independència?”

La Flama encén el patriotisme a Mataró

24 juny
La revetlla del Solstici d’Estiu també celebrem la festa nacional dels Països Catalans. El foc de la Flama del Canigó agermana totes les terres catalanes, que durant la nit més curta de l’any il·lumina places i carrers amb l’encesa de fogueres. Enguany, gràcies a l’esforç dels Marxaires la flama ha recorregut el Camí del Nord en sentit invers, desfent el camí de l’exili que fa 70 anys van haver d’emprendre milers de persones amenaçades per la repressió franquista. Avui, la Flama del Canigó també ha recordat a tots els mataronins aquella tragèdia de la nostra història col·lectiva. La rebuda de la Flama ha estat un acte molt concorregut i de clar to patriòtic català, on s’ha llegit el manifest redactat per l’escriptor Joan Francesc Mira i s’ha cantat amb emotivitat “Muntanyes del Canigó” i “El Segadors”.

Foguera del carrer Sant Joan

La Flama i l’ambient festiu al carrer Sant Joan

Cant dels Segadors. El regidor de la CUP
amb el puny alçat darrere de l’Alcalde.

Reducte folklòric o Cultura popular?

1 maig

Enguany Mataró és la “ciutat pubilla de la sardana”. Els actes centrals del “pubillatge” es van celebrar fa una setmana amb la inauguració d’un monument a la plaça de Santa Anna (que a aquest pas es convertirà en una cursa d’obstacles).


M’agrada la música de cobla però, en canvi, reconec que les ballades i l’ambient que s’hi respira no m’agraden. Amb tots els respectes: per mi són com una barreja de naftalina i reducte folklòric elitista. Per tant, en aquest context, és difícil que m’animi a ballar sardanes.

El ball sempre l’he associat a la festa, la música i la gresca; és a dir, a una expresió de cultura popular i de llibertat. Per això, em sento més a prop dels “tradicionàrius” o dels balls de festa major que no pas del sardanisme “oficial”.

D’altra banda, comparteixo l’anàlisi d’Aleix Cardona: el sardanisme és una expressió cultural regional llargament instrumentalitzada pel catalanisme conservador. Prova d’això és la proposta que CiU va presentar al Ple municipal de gener de 2009 demanant que el Parlament de Catalunya declarés “la Sardana Dansa Nacional de Catalunya”. A propòsit d’aquella proposta, des de la CUP vàrem replicar allò que la resta de grups obvien o callen: la nostra nació és molt més gran i compta amb una gran diversitat de danses i balls populars (jota, ball rodó, etc.) tant o més nacionals que la sardana.


Precisament, arran dels actes “pubillatge” de la sardana i dels discursos autocomplaents, caldria reclamar polítiques actives per tal que tots els balls populars dels Països Catalans siguin una realitat viva i no mers elements decoratius dels actes oficials i protocolaris.

23 d’abril: festiu i reivindicatiu!

23 abr.
Torna a ser 23 d’abril. És un dia preciós del calendari festiu i reivindicatiu català. És el dia de Sant Jordi, de la princesa, la rosa i el drac. És un dia ideal per passejar pels carrers, remirar les parades de llibres. És la diada popular de lluita per la llengua catalana. És el dia en què omplim els balcons de senyeres i estelades. És el dia dels enamorats i les enamorades…

Malgrat tot, resulta que el calendari laboral ens obliga a treballar. Com cada any, Sant Jordi ens fa evident l’absència d’un marc propi de relacions laborals i la incapacitat del govern autonòmic per a fixar un calendari laboral català. Penso que ja va sent hora de dir prou al 12 d’octubre o el 6 de desembre, que no són altra cosa que festes imposades.

A Catalunya, el meu país (Cesk Freixas)

Fot-li foc al Ple!

3 febr.
Els catalans i les catalanes tenim el foc a la sang. Som un poble que reviu amb el foc i els espetecs sorollosos. El foc és el nostre rictus iniciàtic i, possiblement, aquest és l’aspecte més indòmit de la nostra cultura popular i, és clar, el més mal vist pels poders opressors.

Precisament, arran de l’aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat dels materials pirotècnics, el Govern espanyol ha adoptat aquesta Directiva mitjançant l’Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions de l’ús dels artificis pirotècnics, sense distingir entre ús privat i ús per a elements festius de cultura popular i tradicional. Aquest fet impedeix la participació dels Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens,etc., en les processons, seguicis i actes festius.

Aquestes noves normatives ataquen de ple la cultura popular catalana. És a dir, està en joc tot allò que no va poder domesticar el franquisme, allò que va rebrotar amb força durant la transició i que ha servit per a vertebrar un ampli teixit associatiu. No es tracta d’una simple qüestió d’incomprensió, no és que no ens entenguin: estem davant d’una negació deliberada de la nostra manera de ser i entendre el món, la festa i les relacions socials.

Per això, centenars de colles han respost amb la convocatòria d’una diada reivindicativa, el proper 7 de febrer a Berga, i amb la redacció del “Manifest per a la defensa dels grups de cultura popular i tradicional catalana amb ús de materials pirotècnics”. Per tal de donar-hi la màxima difusió i ressò, des de la CUP de Mataró, presentarem el manifest de les colles en forma de proposta de resolució al Ple municipal del 5 de febrer, amb la finalitat que l’Ajuntament de Mataró s’hi adhereixi i es comprometi amb la continuïtat de les Diablesses, les Bèsties de foc i la Nit de sant Joan i l’ús dels focs d’artifici en les festes populars.

[+] Info:

– “La Unió Europea amenaça les tradicions catalanes” per Pau Tobar

“El sol és barrat de sang, som fills de la flama… Foc! Foc! Fot-li fort!
Ferro roent, deixa la pell. Sento la carn viva… Foc! Foc! Fot-li fort!
Foc! Foc! Correfoc! … Foc! Foc! Fot-li fort! … Foc! Foc! Correfoc!”

El Tió i la Sibil·la

24 des.
El Tió és una tradició ancestral precristiana que perviu en les celebracions nadalenques de la nostra terra. Enguany, mentre fèiem cagar el Tió escoltàvem sorpresos que els veïns del pis de sota -castellanoparlants- també feien el mateix. Malgrat que els aparadors comercials, els balcons dels carrers i la televisió mostrin l’omnipotència de l’home de la barba (a) “Papá Noel”, estic convençut que la gent no és ximpleta i no es resigna a la superficialitat del consumisme i cerca l’autenticitat i símbols que els arrelin al país. Això sí, el proper Nadal proposaré fer una campanya pública i militant per conscienciar, si més no, els comerciants de Mataró perquè desterrin els homes barbuts i prestigiïn el Tió, igual que han fet els comerços d’Olot o diversos col·lectius d’Osona que han impulsat la figura alternativa de l’Oncle Buscall (repartidor de tions).

D’altra banda, tot i ser ateu, penso que és una llàstima que a la Comunitat Autònoma de Catalunya no puguem visionar IB3 a la TDT per gaudir del Cant de la Sibil·la de la Seu de Mallorca, un cant litúrgic català d’origen medieval. Les Sibil·les anunciaven l’arribada d’un infant cridat a salvar el món. Tot i ser una tradició precristiana, el cristianisme la va incorporar en la missa del Gall, on apareix associada a la figura del Redemptor i anuncia el Judici Final. En aquest sentit, entenc que el Nadal també és un bon motiu per fer visibles els Països Catalans i cal aprofitar-ho.

Ja n’hi ha prou?

29 jul.

Qui neix i creix a Mataró viu en una simbiosi amb els nans, gegants i figures de la ciutat que és difícil d’explicar a la gent de fora. Cal viure-ho per fer-se’n una idea. Ahir, a quarts de tres de la matinada, en comptes de reposar la meva esquena (carregar els petits a coll deixa seqüeles!), vaig enfilar cap al “No n’hi ha prou”.

Reconec que estic rovellat i que, malgrat que m’agraden els gegants, el meu cos ja deia prou! Davant de l’ajuntament hi havia un munt de joves (molts bevent per un tub connectat a motxilles-cisterna, un detall curiós).

Amb totes les autoritats al balcó i en un ambient passat de voltes se’m fa difícil comprendre la pusil·lanimitat del públic; per entendre’ns, en qualsevol altres indret el crit de guerra hauria començat amb una escridassada als polítics a l’estil “fills de p.”. Però bé, això és Mataró. A més a més cal tenir en compte que la música de la cobla La Principal de la Nit no va deixar que el públic cridés cap consigna políticament incorrecta (casual?). En fi, tot va ser molt lluït, normal i maco.

Al final, amb els gegants adormits, el regidor de Cultura ens va saludar i ens preguntar si estàvem contents… buf! Només caldria haver-li recordat el merder que té a Cirera o la trista oferta cultural de la resta de l’any (o bé es pensa que amb les Santes ja n’hi ha prou?) i potser l’hauríem fet tocar de peus a terra altre cop… però no tocava; “ànims regidor!”. Ahir no vaig participar en la clandestina cursa a pèl i vaig marxar cap a casa enmig d’un ambient festiu relaxat, conformista i que sembla que tingui poques ganes de plantar cara al poder… però, compte, a vegades les aparences enganyen!

Glòria a les Santes: visca Mataró i visca la Terra!

25 jul.

Aquest vespre han començat Les Santes 2008, la festa major de Mataró. En el seu discurs, l’alcalde ha recordat els joves que fa 70 anys van morir a la batalla de l’Ebre i si més no ha donat un xic de sentit a la moció que vàrem aprovada al darrer ple de juliol. La gent de la CUP hem editat unes samarretes i hem acudit a La Crida vestits de groc i amb el lema “Per una festa major popular” junt amb joves de Maulets, que han omplert la Riera d’estelades, plafons, pancartes i cartells demanant la retirada de la bandera espanyola. En aquest punt, però, no ha canviat res i, malgrat els nostres esforços, la simbologia de l’estat opressor es manté intacta …

Sigui com sigui, la festa (i la lluita) continua!


Vibrant amb els Capgrossos

22 jul.

El món casteller sempre l’he viscut de lluny, però, diumenge passat a la plaça de Santa Anna, confesso que vaig vibrar amb l’actuació de la colla castellera Capgrossos. L’explosió general va sorgir quan la colla de la nostra ciutat va passar la mà per la cara als vilafranquins… va ser un sentiment indescriptible i comparteixo (malgrat les distàncies polítiques que ens separen) la joia que ja han expressat altres conciutadans en els seus respectius blogs, com ara Quim Fernàndez o Joan Antoni Baron.

Ara bé, per fer-vos una idea acurada de la jornada castellera del passat 20 de juliol us aconsello que llegiu la crònica “El cel és blau” de l’amiga Alba Galan que, naturalment, escombra cap a casa!