Arxius | crisi RSS feed for this section

Aturem els desnonaments!

31 gen.
Durant els anys del boom immobiliari el Govern municipal, mancat d’un finançament just, es va pujar al carro de l’especulació i va propiciar un creixement especulatiu que, massa sovint, no va tenir en compte criteris de mobilitat sostenible ni tan sols la cobertura dels serveis i els equipaments bàsics per a la ciutadania. Fent memòria ens ve al cap el Mataró de 150.000 habitants (!) amb què no fa ni quatre anys somiaven els gestors del tripartit local… per sort, això ja és història i els seus plans s’han vist truncats.
Però, aquell creixement, fet a qualsevol preu, va deixar desemparades moltes persones (joves, dones, famílies, gent gran, nouvinguts, etc.), que amb els seus salaris no podien pagar els preus astronòmics dels pisos de propietat i que tampoc podien optar pel lloguer perquè aquesta modalitat era (i continua sent) residual i fins i tot més cara. Per tant, qui més qui més qui menys es va haver d’espavilar pel seu compte i hipotecar-se fins a les celles per tenir dret a un sostre. Els preus i les taxacions inflades van generar uns deutes exagerats, que els bancs i les caixes, amb la benevolència dels polítics, van incentivar.
Ara, amb la crisi, quan moltes persones es veuen abocades a l’atur o a treballs precaris, el tracte exquisit de la banca s’ha mudat en una exigència d’escanyapobres que esclavitza els deutors, que viuen pendents de les fluctuacions de l’euribor. En el millor dels casos, quan ja no es pot fer front al deute, l’alternativa passa per encadenar nous deutes que permetin pagar els interessos del primer. Però l’abast de la crisi és tan devastador, que molt sovint l’única sortida acaba sent abandonar el pis, el desnonament forçós després d’una sentència d’execució hipotecària.
Un dels agreujants de la situació actual està en el fet la legislació hipotecària espanyola, a diferència d’altres països, no permet el supòsit de “pagament en dació” dels béns immobles objecte de l’hipoteca, la qual cosa fa que les persones arrosseguin un deute tot i haver donat les claus del pis. Malgrat tot, l’abús és tan flagrant que en alguns casos, com un recent aute de l’Audiència Provincial de Navarra, que esperem que creï jurisprudència, s’ha arribat a acceptar una dació en pagament per saldar el deute contret per una taxació inicial de l’immoble gens realista i producte directe de les pràctiques especulatives del darrer decenni.
Les execucions hipotecàries (14.007 casos a tot Catalunya durant els primers 10 mesos de 2010) posen de manifest que l’accés l’habitatge ha estat i continua sent un dels principals problemes del nostre país i de la nostra ciutat.
Per molta propaganda que en facin, és obvi que a Mataró, ni PUMSA ni Prohabitatge han fet bé els seus deures. La situació és tan greu que calen respostes des de l’àmbit local que s’interposin davant les exigències de la banca i que defensin el dret efectiu de la ciutadania a l’habitatge.
És immoral que els polítics “rescatin” les entitats financeres, principals responsables de la crisi que patim, i en canvi que deixin penjada a la ciutadania. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb passar la pilota a una altra institució (tal i com fan ICV-EUiA i Esquerra quan proposen reformar la llei hipotecària); per això, des de la CUP entenem que a Mataró també cal aplicar mesures encarades a què l’Ajuntament tingui un control i un coneixement de primera mà de tots els casos d’execucions hipotecàries de la nostra ciutat i que exerceixi un rol de mediador davant les entitats bancàries per evitar els desnonaments i garantir un dret tan bàsic com és l’habitatge.

(referent generacional de la lluita contra l’especulació)

Passem comptes

15 des.
Igual que a la resta d’Europa, patim els efectes devastadors d’una ofensiva capitalista que, sota l’etiqueta de “crisi”, està saquejant els recursos públics i destruint les engrunes de drets socials (pensions, sanitat, educació) alhora que imposa la desregulació del mercat laboral i respostes xenòfobes als problemes socials.
Els partits que fins ara han governat la Generalitat de Catalunya (i que encara governen a molts ajuntaments) han plantejat polítiques neoliberals, discursos de dretes i actituds incomprensibles de resignació catalana envers les agressions espanyolistes. D’aquesta manera no és gens estrany que la dreta hagi reviscolat amb tanta facilitat. Convé no oblidar-ho.
No en va, cal recordar que el govern de Montilla (format per PSC-PSOE, ERC i ICV-EUiA) va aplicar les retallades socials més dràstiques dels últims anys (congelació de les pensions, retallada del 5% a empleats públics, reforma laboral) que van portar-nos a la vaga general del 20 de setembre passat.
Aquesta falsa esquerra és la que ha aplanat el camí a la dreta amb les externalitzacions de serveis públics, amenaçant-nos amb el “repagament” de la salut pública, beneint a cops de porra el pla de Bolonya i la mercantilització de la universitat pública o aprovant una llei d’educació sense el consens dels sindicats majoritaris.
Aquests falsos ecologistes han mimat la indústria automobilística davant les amenaces d’ERO; són justament ells els qui van construir el túnel de Bracons i van executar les obres de la MAT, en contra de l’opinió de la gent del territori; els que van estar a punt de perpetrar de facto el transvasament del riu Ebre o els que en el darrer moment van aprovar el projecte dels laterals de la C-32 al seu pas pel Maresme per tal d’acontentar les grans constructores i la concessionària del peatge, Acesa-Abertis, és a dir, La Caixa, a la qual també estan a punt de vendre una part de l’aeroport del Prat, que ara és de tots.
En comptes de plantar-se davant de l’espoli fiscal, aquests falsos catalanistes van resignar-se amb les engrunes d’un miserable finançament que a última hora els va obligar a emetre uns bons amb un regal del 3% en comissions a les caixes, les mateixes caixes que ens escanyen amb les hipoteques i especulen amb el dret a l’habitatge! Els greuges podrien ser interminables, però el cert és que la societat catalana es troba en un forat i cal que les classes populars catalanes reaccionem d’una vegada.
Per aixecar el cap primer cal posar fi a la nostra dependència política, ja que és un model caduc, que ofega les administracions públiques catalanes i que ha afavorit un model econòmic basat no pas en el treball sinó en l’especulació i la corrupció; no és causal que siguem el país del 3%, dels millets i de les trames clientelistes que han segrestat els nostres ajuntaments en benefici dels interessos privats. Després de 30 anys d’autonomisme, d’espanyolisme i espoli fiscal, cal avançar cap a la sobirania política i fiscal dels Països Catalans.
Ara bé, la independència no pot ser una paraula buida de contingut, sinó l’expressió democràtica d’una ruptura amb l’Estat espanyol i que, indefectiblement, passa per la recuperació del control dels nostres recursos en benefici de l’interès col·lectiu.
Lamentablement, les opcions independentistes que han reeixit al Parlament han prescindit d’aspectes bàsics de la construcció nacional i encara és difícil saber quin és el model fiscal, energètic, educatiu, territorial o de relacions sociolaborals que proposen. Sense un programa social i econòmic a favor de les classes populars i sense la mobilització a peu de carrer no anem enlloc.
Calen propostes polítiques centrades en la democràcia participativa, la defensa dels drets socials i els serveis públics, la preservació del territori, la sobirania alimentària i energètica i l’impuls d’una economia de proximitat, social i solidària, contra la disbauxa i l’espoli capitalista. És en aquest punt on cal remarcar l’aposta de l’esquerra independentista, que a través de la CUP proposa una acció política municipalista, arrelada al territori, a les ciutats, als seus barris i a la gent. A poc a poc, sense fer soroll, moltes persones vinculades als moviments socials i a l’esquerra sindical del país estem aixecant les parets mestres d’uns Països Catalans lliures i socialistes. Per tant, a les municipals del 2011, podrem passar comptes i fer efectiu el nostre dret de decidir des dels ajuntaments.

Contra la crisi: polítiques d’esquerres i sobirania nacional

14 set.

La tertúlia política del mes de setembre de Mataró Ràdio va estar marcada per un clima preelectoral i va servir per fer balanç del govern tripartit i fer propostes per combatre la crisi. Hi vaig participar en representació de la CUP junt amb Montserrat Candini (CiU), Consol Prados (PSC), Salvador Milà (ICV), Antoni Soy (Esquerra) i Adam Alonso (PP).
Tot seguit resumeixo les meves aportacions.
       El repte de la CUP passa per enfortir l’independentisme d’esquerres a les municipals de 2011.
       El anys de Govern de Montilla han preparat el terreny pel triomf de la dreta. Montilla i el seu govern han fet polítiques neoliberals que ens impedeixen superar la crisi.
       Estem davant d’un model econòmic exhaurit, nacionalment i ecològica insostenible.
       El nou escenari electoral, malgrat les noves opcions “independentistes”, és poc esperançador ja que estem davant d’un context marcat per les retallades de drets socials, laborals i nacionals.
       Del tripartit en quedarà la seva incapacitat per fer front a la crisi; un model de mobilitat basat en grans infraestructures (TAV o laterals a la C-32 en el cas del Maresme) i pensat per beneficiar a les constructores; un model energètic antiecològic i agressiu amb el territori (línia MAT); l’aplicació unilateral del Pla Bolonya que ha obert les portes a l’elitització i la privatització de la universitat pública; i les actuacions repressives contra els moviments socials.
       L’únic aspecte positiu dels governs del tripartit (PSC-Esquerra-ICV) és que representen el punt i final d’una generació de polítics sorgits de la transició postfranquista i de l’autonomisme. Independentment de qui governi la Generalitat, hem entrat en una nova fase política marcada pel dret de decidir.
       Per combatre la crisi calen polítiques d’esquerres, valentes i agosarades. I, paral·lelament, cal superar la nostra dependència política envers l’Estat espanyol. Necessitem la sobirania política per combatre la crisi i endegar polítiques d’esquerres.
 
       Les mesures concretes contra la crisi, des de l’àmbit municipal o autonòmic, passen per implantar una fiscalitat directa i progressiva, acabar amb el frau fiscal i posar fi a la gestió neoliberal i les externalitzacions dels serveis públics (exemples: el projecte de “copagament” de la sanitat pública o la llei d’educació, feta en contra de la voluntat de la comunitat educativa, i que imposa la competitivitat entre centres educatius, talment com si fossin empreses).

Tertúlia política a Mataró Ràdio

18 set.
Excepcionalment, avui he participat en l’enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio que s’emetrà dimarts 22 de setembre de 16:00 a 17:00 h., junt amb Salvador Milà (ICV-EUiA), Antoni Soy (Esquerra), Montserrat Candini (CiU), Adam Alonso (PP) i David Pérez  (PSC). Ha estat una experiència positiva, tot i que pensar amb el cap clar és difícil i encara més quan els qui t’envolten són senadors, advocats, parlamentaris o ex-consellers.

El tema de debat: “el canvi de model de producció”.

He fet tres intervencions. Resumeixo idees.

Primera. He puntualitzat que ens trobem davant d’una crisi estructural del capitalisme que es veu agreujada per la nostra dependència a l’Estat espanyol. D’una banda tenim una realitat global que conjumina una sèrie de crisis sistèmiques: alimentària, energètica, financera… I a escala catalana i local (mataronina) ens belluguem amb unes taxes d’atur del 15 al 20%, en un context de destrucció del teixit productiu autòcton; baixa qualificació de la mà d’obra i sous baixos (pèrdua progressiva del poder adquisitiu i fort endeutament); increment del preu dels serveis bàsics (aigua, llum, transport, brossa…); externalitzacions (privatitzacions encobertes) de serveis públics; dèficit greu de d’equipaments i serveis socials bàsics; urbanisme fet a mida dels especuladors; espoli fiscal (col·lapse de les administracions local i autonòmica). Els polítics que ens governen i s’autoqualifiquen a sí mateixos d’esquerres són corresponsables d’aquesta situació.

Segona. No podem esperar res d’Espanya i dels qui ens han ficat en la crisi. Les polítiques del govern espanyol de Zapatero -i Montilla- difícilment ajudaran a fer cap canvi de producció ja que aquest s’ha dedicat a regalar diners públics a la banca (FROB), als especuladors (FEIL), a l’escola privada concertada i a la indústria de l’automòbil.
Necessitem un canvi de xip que avantposi el valor d’ús davant del valor de canvi imperant. L’aposta de futur passa pel decreixement, el cooperativisme i pel comerç, el consum i l’agricultura de proximitat.

Tercera. Cal recordar que la principal crisi és la crisi dels salaris, ja que bona part de la classe treballadora ha de sobreviure amb menys de 1.000 euros. Per tant, la nostra resposta a aquesta situació la trobem als manuals d’història obrera: “repartir del treball i repartir la riquesa”. El principal problema que tenim són els polítics suposadament d’esquerres i que no han fet polítiques d’esquerres.

Una observació, excepte en Milà que ha estat més reflexiu, ha predominat el discurs autocomplaent (penjar-se medalles) i he constatat amb preocupació que tots tenien “Espanya” com a marc de referència dels seus projectes i discursos polítics.

Crisi

8 ag.
Novament, entro en foc. Mataró Ràdio m’ha demanat amb urgència el posicionament de la CUP envers la crisi econòmica i l’augment de la xifra d’aturats. Tot i que aquest tema no l’hem debatut col·lectivament, esbosso i ordeno els eixos de la resposta donada:

1.Es constata que en l’actual cicle recessiu els capitalistes volen tornar a carregar el mort a les esquenes de la classe treballadora. Contra això ja hem manifestat la nostra oposició a la pretensió de les patronals europees d’allargar la jornada laboral. Alternativament, considerem que el més sensat seria promoure el repartiment del treball i de la riquesa.

2.L’augment del nombre de desocupats a la Mataró és una notícia negativa, encara més si es té en compte que la xifra no recull el conjunt de treballadors afectats ja que les dades d’afiliats a la seguretat social no contemplen els sense papers ni el treball submergit. L’increment de l’atur és la constatació de què el govern municipal no ha fet els deures; perquè les xifres de formació -tant universitària com professional- segueixen sent molt lamentables i sense una població treballadora ben formada el futur laboral serà -inevitablement- precari. En comptes d’abordar aquesta qüestió bàsica, en els darrers anys, el govern municipal ha esperonat el creixement especulatiu com a única alternativa a la destrucció del teixit productiu autòcton i, ara, amb la crisi al damunt, ens segueixen oferint solucions de curta volada com pot ser un Corte Inglés o el Port Esportiu.

3.La situació de crisi econòmica és doblement perjudicial per a la classe treballadora perquè a Catalunya patim un fort espoli fiscal, clarament visible amb les balances publicades pel govern espanyol. No tenim un finançament adequat i les nostres administracions públiques, com ara l’Ajuntament de Mataró, ho tindran més difícil per donar cobertura i respostes a les persones desocupades.

4.No hi ha solucions a curt termini. En qualsevol cas caldria: oposar-se a qualsevol retallada de drets laborals (combatre el neoliberalisme), insistir en la formació (millorar l’educació pública) i posar fi a l’espoli (sobirania fiscal) per tal que les nostres administracions públiques donin una resposta adequada a les necessitats dels treballadors i les treballadores.