No hem pogut desplegar la República perquè l’Estat espanyol, fidel a la seva naturalesa imperialista i al pòsit franquista que amara la cultura política espanyola, ha optat per la violència policial, la repressió política, judicial i mediàtica amb l’objectiu d’avortar el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre.
Alhora, també cal advertir que no hem pogut desplegar la República perquè el nostre govern no va ser capaç de garantir el control efectiu del territori i de l’administració. Potser el seu principal error va ser subestimar la força de l’Estat espanyol i pretendre que amb el pes de la raó democràtica n’hi havia prou per doblegar-lo i bastir un estat independent.
Objectivament, l’estratègia independentista ha estat encertada, ja que l’1 d’octubre ha servit per sacsejar els fonaments del poder establert. Però, evidentment, això no s’acaba aquí. Convé fer una anàlisi dialèctica de la realitat i prendre una perspectiva històrica, perquè haurem de lliurar moltes més batalles. Per tant, cal seguir dempeus i foragitar el derrotisme que inoculen els poders fàctics i fins i tot els qui sota l’etiqueta de l’equidistància gosen equiparar oprimits i opressors, amb el propòsit de culpabilitzar, humiliar i desmobilitzar els partidaris de la República Catalana.
Quin diàleg es pot establir amb un estat que ha intervingut les finances de la Generalitat i que ha liquidat el poc autogovern que ens quedava amb la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola?
Quin futur compartit podem establir amb un estat que agredeix la població civil, que empresona els nostres representants polítics, que empara l’actuació dels grups feixistes als carrers, que persegueix urnes i vulnera la llibertat de premsa, d’expressió i de reunió?
Davant del 155 i de la repressió no es pot ser equidistant ni neutral. Per això, el 21D, tot i ser unes eleccions il·legítimes, cal votar a favor de les candidatures que rebutgin frontalment el 155 i que apostin, sense embuts, per desplegar un procés constituent de la República que sigui participatiu, unilateral i no sotmès a la lògica jurídicoinstitucional espanyola; només així podrem impulsar una agenda de polítiques socials, ecològiques i feministes.
L’escenari post 21D no serà un camí de flors i violes. Continuarem pendents de l’aritmètica parlamentària i dels tripijocs i interessos dels partits. La repressió continuarà fent via i el 155 seguirà operant. Per tant, més enllà dels vots, de la lògica institucional i de les mobilitzacions reactives, caldrà que enfortim les organitzacions populars i els espais de base per impulsar un nou cicle de lluita i reivindicació que tingui en compte que la llibertat té un preu i que per aixecar la República caldrà que els costos que generem a l’Estat opressor siguin superiors als beneficis que fins ara els reporta el manteniment de l’status quo.
La sobirania és irrenunciable perquè determina qui decideix i qui fa les coses. Precisament, quan entrem a fons en el debat nacional és imprescindible recordar que fa tres segles que vàrem ser conquerits militarment i vàrem perdre la nostra sobirania en mans de França i d’Espanya.
Convé retenir aquesta constant històrica i no oblidar que som una nació ocupada, és a dir, mancada de sobirania. D’una banda perquè el desplegament contemporani del capitalisme als Països Catalans s’ha articulat entorn d’una superestructura que ens ha relegat a una condició perifèrica i de subalternitat. I, alhora, perquè l’Estat espanyol i la identitat nacional espanyola s’han construït sobre la base de la negació de la diversitat i de l’existència d’altres subjectes polítics sobirans.
Tres moments històrics exemplificadors
El 1873, els republicans federals liderats per Baldomer Lostau van intentar proclamar un Estat Català federal, però van fracassar perquè van renunciar a la sobirania, cedint a les pressions d’Estanislau Torres i Pi i Margall que els exigiren esperar-se i vehicular les seves reivindicacions en els debats de les Corts Constituents de la Primera República Espanyola.
El mateix error es va reproduir a l’abril de 1931 quan, d’acord amb el Pacte de Sant Sebastià, els sectors republicans partidaris de l’entesa amb Espanya van aconseguir imposar-se i convertir l’acte de sobirania unilateral de Francesc Macià en un pírric reconeixement d’un estatut d’autonomia que va ser aprovat per les Corts republicanes després de la redacció d’una Constitució, que definia la República espanyola com a un Estat integral.
En el fons, ambdues experiències demostren que els sectors benestants del nostre país van avantposar els seus interessos de classe per por a què el trencament institucional també comportés un desbordament social. Simptomàticament, en ambdós períodes va acabar triomfant la reacció: Restauració borbònica el 1874 i feixisme el 1939.
El pacte de la Transició postfranquista es va consumar a partir de la desmobilització popular i de la “traïció del líders” que van repetir l’esquema de la subordinació de la política catalana a l’espanyola. Personatges com Miquel Roca o Jordi Solé Tura van crear el relat de l’encaix idíl·lic de Catalunya amb el reconeixement in extremis del “dret a l’autonomia de les nacionalitats”. Aquesta engruna va justificar el seu vot favorable a la Constitució Espanyola (CE) de 1978, un vot que des de la perspectiva històrica s’ha demostrat ben ingenu, atès que el mateix text constitucional disposa que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat” i que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.”
Aviat, la pusil·lanimitat de l’autonomisme va topar de morros contra la mentalitat uniformista espanyola i la deriva autoritària del ordeno y mando que es va tornar a imposar a partir del 23F.
L’Estat espanyol no es pot reformar
L’última temptativa d’amorosir Espanya va ser la reforma de l’Estatut de 2006, que després dels boicots i les retallades es va estavellar amb la sentència del 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional (TC), que va eliminar qualsevol validesa jurídica a la definició de Catalunya com a nació fonamentant-se en la consideració del “poble espanyol” com a únic titular de la sobirania nacional, tal com estableix la CE.
Més endavant, el TC ha tornat a fer servir el mateix argument, tal com reflecteix la sentència del 25 de març de 2014 d’anul·lació de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya: “només el poble espanyol és sobirà de manera exclusiva i indivisible. Cap fracció d’aquest poble es pot considerar sobirana”.
La sobirania és irrenunciable
Contra tot pronòstic i com a resposta al dogma de fe espanyol, el poble català s’ha mobilitzat massivament per la seva autodeterminació, és a dir, per la seva completa sobirania.
El procés independentista català ha posat punt i final al consens de la Transició i també ha fet saltar pels aire totes les corrupteles dels lacais amadrilenyats que durant els darrers 40 anys han ostentat el poder.
L’Estat espanyol s’ha quedat sense relat i només pot aspirar a guanyar temps. L’immobilisme del PP és en realitat una involució autoritària que avança en paral·lel a la liquidació dels drets socials. Les alternatives regeneracionistes moderades, que lideren PSC-PSOE, advoquen per una reforma constitucional a través de l’article 167 de la CE per superar la mal anomenada “qüestió territorial”. Les propostes més agosarades d’IU i Podemos plantegen la necessitat de crear un nou relat per legitimar el sistema mitjançant una reforma constitucional a través de l’article 168 de la CE, que presenten sota el ganxo d’un procés constituent.
Malauradament, les opcions de l’Estat espanyol també compten amb el suport de nuclis actius de l’espanyolisme, de residus de l’autonomisme i de sectors progressistes que encara s’aferren al mite d’una Espanya republicana i federal. Aquests últims són, ara mateix, el principal entrebanc. En primer lloc perquè avantposen la sobirania espanyola a la catalana, la qual cosa dificulta l’extensió de la consciència independentista a les grans àrees metropolitanes del país i, en segon lloc, perquè perseveren en l’error de reformar Espanya, negant-se a admetre la naturalesa classista i imperialista d’aquest estat. Per això, és cabdal desemmascarar aquests falsos progressistes i la seva temptació de retardar el procés independentista de Catalunya i de subordinar-lo a l’aritmètica electoral espanyola.
Sigui com sigui, no hem de demanar permís a ningú per a ser lliures. Cal tirar pel dret i per això hem de reclamar amb urgència la convocatòria d’unes eleccions amb caràcter constituent, en les quals haurem de garantir una majoria parlamentària favorable a la ruptura amb l’Estat espanyol. Conseqüentment, el dos objectius del nou Parlament hauran de ser la proclamació de la República Catalana i el desplegament d’un procés constituent propi, dues fites que per a l’esquerra independentista seran un pas més en el camí de la construcció d’uns Països Catalans socialistes, ecològics i no patriarcals.
El procés d’abdicació de Juan Carlos I i la coronació del seu fill ha estat una farsa democràtica. És el resultat de l’esgotament del Règim de la Transició i, sobretot, de la mobilització popular independentista catalana. Ara, igual que fa quaranta anys, la disjuntiva és entre aquells qui aposten per la inviable reforma d’Espanya i els qui apostem per la ruptura democràtica. És a dir, o Regne d’Espanya o República Catalana independent.
Aquesta idea no és nova. De fet, ja la trobem expressada a la Crida cap a un estat català (1922), quan Francesc Macià va assenyalar que “l’únic camí per seguir és el de la formació d’un Estat Català sobre la base d’una República Catalana”, tot advertint que “els que hem de témer són, precisament, els traïdors que tenim dins de casa”.
En aquest sentit, convé parar esment que CiU no ha participat en cap mobilització antimonàrquica i que darrera de la seva pretesa neutralitat hi ha la constatació que Artur Mas, que no va participar a la Via Catalana per la Independència, sí que assistirà a la coronació del Borbó per “respecte institucional”. Avís per a navegants: el referèndum del 9N perilla si CiU continua fent genuflexions al marc jurídic i polític espanyol.
D’altra banda, aquests dies també hem vist com el PSC enterrava les seves conviccions republicanes perquè volen seguir amorrats a un plat de llenties en el qual hi han sucat tots els partits que van donar per bona la Transició i la Constitució espanyola de 1978. Al PSC no se l’ha vist ni se l’esperava en les mobilitzacions republicanes, perquè a hores d’ara és una simple sucursal del PSOE, un partit d’ordre, igual que el PP, que només té el suport dels poders fàctics i de les oligarquies econòmiques que ens han robat a balquena.
Tot i les diferències i els matisos, CiU i PSC han estat i continuen sent puntals del poder establert. No volen que canviï res o, simplement, aposten per fer mers canvis estètics. Ambdós partits han demostrat, en ocasió de l’abdicació del Rei d’Espanya, que tenen por a les mobilitzacions populars i, sobretot, al debat democràtic. Una bona prova d’això és la censura de dues propostes de resolució antimonàrquiques presentades per ICV-EUiA i la CUP, que no es van poder debatre en el ple municipal de Mataró, perquè CiU i PSC, junt amb el PP i PXC, van decidir que “ara no toca” parlar-ne. Vergonyós! Però, parafrasejant Ovidi Montllor, “Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.
Dijous 9 de desembre la CUP i Maulets ens hem concentrat per rebutjar públicament l’acte institucional en motiu del dia de la Constitució espanyola organitzat per l’Ajuntament de Mataró.
Aquest acte és fruit d’una proposta del PP a la qual el PSC-PSOE de Mataró hi va donar suport incondicional, i que des de fa tres anys la CUP rebutja a peu de carrer, ja que entenem que la Constitució espanyola és una llei opressora que nega l’existència del poble català com a subjecte de drets: ens nega l’autodeterminació, ens nega la sobirania fiscal, ens imposa la Monarquia, manté els privilegis de la llengua castellana, imposa l’economia capitalista, manté els privilegis de l’Església Catòlica i la primacia de l’Exèrcit en els afers polítics (art. 8 CE).
L’aposta de la CUP passa per l’exercici de l’autodeterminació, per assolir la independència dels Països Catalans, com a primer pas per a una transformació social a favor de les classes populars.
No es pot esperar res d’una Constitució que va ser pactada amb els franquistes. En aquest sentit, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut no és cap novetat ja que es limita a constatar, tal i com fa anys que denuncia l’esquerra independentista, que la voluntat del poble català, lliurement, democràticament i majoritàriament expressada a les urnes, no hi cap a la Constitució del Regne d’Espanya.
Les lleis totalitàries, no sols no van ser abolides, sinó que són recuperades i aplicades pel govern espanyol de Rodríguez Zapatero, tal i com ha succeït amb la recent militarització dels aeroports en motiu del conflicte laboral amb els controladors aeris.
Per aquests motius, la CUP va proposar al Ple Municipal de novembre declarar “Mataró ciutat moralment exclosa de la Constitució espanyola”, igual que fins a la data ja han fet més de 110 municipis catalans en resposta a la retallada de drets nacionals provocada per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.
Lamentablement, a Mataró, PSC-PSOE, PP, ICV-EUiA i CiU s’hi van oposar i amb actes i celebracions com les d’avui aquests partits segueixen insistint en la idea de salvar Espanya i els interessos polítics i econòmics de les classes dominants i dels poders fàctics.
Arran de la meva participació a la tertúlia política de Mataró Ràdio emesa el 20 juliol centrada en la valoració de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i de la massiva manifestació de resposta celebrada el 10 de juliol a Barcelona, vull compartir les següents reflexions:
– Primer. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol corrobora l’exhauriment del cicle polític dels Estatuts d’autonomia i posa de manifest les inacceptables limitacions imposades pel marc constitucional espanyol.
– Segon. L’autonomisme disfressat de federalisme espanyol (tal i com postulen PSC i ICV) és inviable perquè a Espanya no hi ha de federalistes.
– Tercer. El catalanisme serà independentista o no serà, la manifestació del 10 de juliol va representar un tomb definitiu respecte als plantejaments sucursalistes (PSC, ICV) o regionalistes (CiU, Esquerra). Els drets nacionals del poble català no poden dependre de la bona voluntat dels governants de torn de Madrid, perquè d’aquesta manera tenim totes les de perdre.
– Quart. Per fer front a la crisi econòmica que patim necessitem marxar d’Espanya i, per això, cal aprofundir la mobilització de la societat i estendre els actes de sobirania que estan protagonitzant molts municipis d’arreu de la Nació. El nostre full de ruta inequívoc passa pel dret de decidir (autodeterminació) com a via per a construir un estat propi.
Conclusions: per construir un estat propi cal escombrar la generació política hereva de la transició postfranquista i del pacte constitucional espanyol. Les eleccions autonòmiques de la tardor de 2010 podrien haver estat un primer toc d’atenció; malauradament, fins a la data, l’esquerra independentista no ha pogut o no ha sabut vertebrar l’alternativa necessària per a l’alliberament del poble català. Aquesta mancança és encara més inversemblant si es té en compte que hi ha més independentistes que mai i que, paral·lelament, estem patint l’ofensiva neoliberal més salvatge dels últims anys.
Sigui com sigui, cal que la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista assumim la realitat i encarem el futur amb responsabilitat. En aquests comicis, ens agradi o no, l’esquerra independentista ha perdut el tren. Per això, les opcions de vot representades per Laporta, Tena, Bertran o Carretero són i cal considerar-les com a expressions d’oportunisme polític.
El nostre tren és lent i la nostra propera estació passa per garantir un bon resultat de les nostres candidatures a les municipals del 2011, per començar a fer entendre a tots els agents de l’esquerra independentista que cal arraconar definitivament les inèrcies marginals que encara perviuen en el funcionament de molts col·lectius i, finalment, caldrà assolir un consens ampli per començar a treballar sense escuses perquè d’aquí quatre anys, el 2014, tinguem una presència determinant als Parlaments autonòmics, començant pel de Catalunya.
Mentrestant, cal apuntalar les escletxes de llibertat i les tribunes públiques assolides a través dels nostres càrrecs electes municipals que, sense dubte, són l’embrió de la revolta institucional que ha de desembocar amb el desplegament d’una alternativa independentista i d’esquerres que enterri de forma definitva la dependència dels Països Catalans respecte els estats espanyol i francès.
Avui, en convoctòria a la premsa, hem expressat el suport de la CUP de Mataró a la Coordinadora per la Consulta per la Independència i a les més de 160 consultes independentistes organitzades pel 13 de desembre arreu del territori. Entenem que són un acte de sobirania i de dignitat nacional imprescindible.
Sobretot, perquè les consultes independentistes tracen un full de ruta clar i donen una sortida democràtica a l’actual situació de col·lapse social i polític que viu el país.
Igual que vàrem fer a Arenys de Munt, la gent de la CUP de Mataró ens implicarem i col·laborarem de forma directa en la mesura de les nostres possibilitats en les consultes independentistes que s’organitzen a la comarca: Arenys de Mar, Argentona, Canet de Mar, El Masnou, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Pol de Mar, Tiana i Vilassar de Dalt. En aquest sentit, també hem fet una crida a totes aquelles persones de Mataró que vulguin col·laborar amb les consultes del 13 de desembre a què s’adrecin a la CUP.
Lligat amb tot això, hem explicat que en el Ple municipal de dijous 3 de desembre, la CUP de Mataró presentarà una proposta de resolució “Per la dignitat de Catalunya i de suport a les consultes per la independència del 13 de desembre”, que planteja una alternativa independentista a les resolucions de suport a l’Estatut d’autonomia presentades per CiU i el Govern municipal.
D’altra banda, hem avançat que no assistirem ni participarem a la celebració de l’acte institucional en motiu de la Constitució espanyola que divendres dia 4 de desembre organitza l’ajuntament. Entenem que aquesta celebració és fruit d’un acord espanyolista aprovat ara fa dos anys en el Ple a instàncies del PP i el PSC-PSOE. Cal recordar que en aquell moment la CUP ja va presentar una proposta alternativa “per la llibertat dels pobles i el dret d’autodeterminació” que va ser refusada pel plenari.
Conseqüentment, divendres 4 de desembre a les 18:45h.- a davant de l’ajuntament, la CUP i l’esquerra independentista convoquem una concentració de rebuig a l’acte institucional de celebració de la Constitució espanyola i a favor de les consultes independentistes.
Hem acabat la roda de premsa i hem repartit l’argumentari dels motius pels quals considerem que cal dir no a la Constitució espanyola, que us transcric a continuació i que podeu ampliar llegint un text històric redactat el 1978 per Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté: “La Constitució espanyola: les raons del no“.
RAONS PER DIR NO A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
La CE és l’expressió d’una ruptura democràtica frustrada pel pacte entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d’esquerres.
La CE va consolidar les bases de l’Estat heretat pel franquisme. La CE és un text espanyolista, monàrquic, clerical, militarista i capitalista.
La CE va imposar la monarquia, el captialisme i la regionalització administrativa sota la fórmula de comunitats autònomes. Per tant, va ser la negació de les aspiracions republicanes, socialistes i d’autodeterminació nacional.
És una constitució antirepublicana. Va instaurar la Monarquia imposada i heretada pel franquisme. El Rei esdevé símbol de la unitat de l’Estat espanyol, és una figura inviolable i no subjecta a cap responsabilitat (art. 51.1 i 51.2).
És una constitució anticatalana. Malgrat els acords internacionals subscrits per l’Estat espanyol, la CE nega el dret d’autodeterminació i només reconeix la nació espanyola com a única dipositària de la sobirania (art.2 “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”).
Imposa la llengua castellana i institueix la desigualtat lingüística, ja que les llengües no castellanes (que ni tan sols són anomenades) són tractades com a llegües de segona (art. 3).
Impedeix la possible federació dels Països Catalans (art. 138.1)
Institueix un Poder Judicial i un Tribunal Constitucional fora del control efectiu català.
Nega la sobirania financera catalana i imposa el principi de la solidaritat interterritorial, eufemisme amb què es practica l’espoli fiscal (art. 152.2).
Manté els privilegis de l’Església catòlica, que l’única religió a la qual es fa referència (art. 16.3).
Reconeix explícitament “la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat” (art. 38) amb la qual cosa es consagra el capitalisme com a únic model econòmic.
Legitima l’amenaça, la coacció i l’intervencionisme dels militars (art. 8 “Les Forces Armades tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”).
El calendari laboral català al sud de les Alberes està marcat per la imposició de dies festius aliens com el 12 d’octubre (Dia de la Hispanitat) o el 6 de desembre (Dia de la Constitució espanyola). Aquesta circumstància no és cap caprici i respon a l’absència d’un marc català de relacions laborals, una demanda llargament boicotejada pels sindicats espanyols UGT i CCOO; per això no hauria d’estranyar a ningú que aquests sindicats fossin els grans absents a la manifestació de l’1 de desembre per la sobirania en matèria d’infraestructures.
D’altra banda, el 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola, és una festivitat sense suc ni bruc. Per la majoria es tracta de la “gran escapada” o el preludi del consumisme nadalenc, però també és cert que amb l’excusa de la Consitutució espanyola, cada any es reediten les declaracions solemnes i els reportatges als mitjans de comunicació amb la voluntat d’immobilitzar el curs de la història, glorificar la reforma del franquisme (sense ruptura democràtica) i soterrar la llibertat dels pobles en nom de la unitat d’Espanya.
Tothom vol dies de festa, però posats a demanar, si som independentistes conseqüents, hem d’exigir un calendari laboral sobirà i deixar de banda festivitats com el 6 de desembre. Ja és prou patètic fer festa per celebrar un text que nega els nostres drets col·lectius, però encara ho és més transigir que des de Madrid ens dictin els dies que hem de fer festa.
Amb el títol “Tu de què vas?“ inicio en el meu blog un cicle d’entrevistes adreçades a persones compromeses amb el nostre poble. Aquesta secció està pensada per incitar a la reflexió i al debat col·lectiu a través de la blogsfera catalana. Hi haurà set preguntes, que seran les mateixes per a tothom i que seran respostes en format breu.
Qüestionari – Tu de què vas?
– Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d’Espanya?
– Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
– Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?
– La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?
– Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?
– En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?
L’espanyolisme només té un argument: la Constitució espanyola de 1978. Quan algú qüestiona la unitat de l’Estat espanyol o els dèficits de la democràcia espanyola, l’única resposta que donen és que així ho mana la seva Constitució. Per això, PP, PSC-PSOE i ICV van votar de bracet perquè a Mataró se celebri cada 6 de desembre (quina creu!) un acte institucional a favor de la Constitució espanyola.
CiU, ERC i CUP s’hi van oposar. I, com a rèplica, la CUP va presentar una proposta de resolució alternativa, que podeu llegir a sota, per dedicar aquesta data a favor de llibertat dels pobles i la reivindicació d’una Constitució Nacional pels Països Catalans. Lamentablement, la resta de grups s’hi van oposar.
Per tant, davant dels fets consumats, només resta la mobilització ciutadana amb la finalitat de denunciar in situ la farsa de la democràcia espanyola i les renúcies de la classe política que encara, avui dia, l’empara. No ens fareu callar
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ DEL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) PER LA CELEBRACIÓ D’UN ACTE A FAVOR DE LA LLIBERTAT DELS POBLES (rebutjada per PSC-ICV-ERC-CIU-PP al Ple de l’Ajuntament de Mataró del 08/11/07)
El 6 de desembre de 1978 es va referendar la Constitució espanyola. Els resultats de la votació foren favorables a la norma constitucional proposada. Ara bé, el camí que portà a la seva elaboració i les condicions en què se celebrà aquell referèndum són, com a mínim, qüestionables, ja que la transició postfranquista, lluny de ser modèlica i pacífica, estigué marcada per escenaris de violència política extrema (460 morts entre 1975 i 1980) i la constant amenaça d’un exèrcit, que finalment es consumà en el cop d’Estat del 23-F.
Es van amnistiar els criminals de la Dictadura; la Judicatura i els Cossos repressius del franquisme mai foren depurats; es consumà la imposició de la Monarquia; es va negar el dret d’Autodeterminació i es van criminalitzar les opcions socialment transformadores (amb operacions repressives i d’intoxicació informativa com el Cas Scala). Se’n parla poc, però tot això està ben documentat i explicat als llibres d’història i mai hauria succeït sense les renúncies de les cúpules polítiques i sindicals de les esquerres, que van optar per pactar amb el franquisme, apoltronar-se i desmobilitzar els sectors més dinàmics de la nostra societat (Assemblea de Catalunya, moviment veïnal, etc.).
Quina mena de democràcia va instaurar la Constitució espanyola de 1978 si després de tres dècades els familiars de les víctimes del franquisme encara se’ls nega el dret a la memòria i a la dignitat? Quina valor té la Constitució espanyola si l’Estat espanyol està a la cua d’Europa en matèria de drets humans? En aquest sentit, només cal recordar els Centres d’Internament d’Immigrants, els maltractaments a les comissaries o els episodis més punyents del terrorisme d’Estat (GAL). Quina justícia social empara la Constitució espanyola, si a la pràctica es permet especular i destruir impunement amb el dret bàsic a un habitatge? Quin reconeixement es dóna a la llengua catalana en la Constitució espanyola? Cap, perquè només s’esmenta l’espanyol. Quin concepte de la pau entre pobles pot oferir la Constitució espanyola si en el seu article 8 situa les Forces Armades com a guardians de la integritat territorial i de l’ordre constitucional? Quins drets nacionals acull la Constitució espanyola si s’imposa la Nació espanyola i es nega el dret dels Països Catalans a federar-se entre sí i/o a autodeterminar-se?
En l’actualitat tothom sap que la Constitució espanyola no respon a les necessitats ni a les inquietuds de la societat catalana. El futur passa pel dret de decidir dels pobles, el futur és l’Autodeterminació. Malgrat aquesta evidència, encara hi ha dues rèmores que hem d’arrossegar: primer, tenim una classe política catalana hereva de la por i mesella a l’Espanya de la Monarquia i les Autonomies i, segon, ens enfrontem a un rebrot de l’espanyolisme que ens vol recloure en fórmules jurídiques del passat, amb normes intocables i fetes a la seva mida.
Que a l’any 2007, a Mataró, als Països Catalans, algú es proposi celebrar i enaltir els valors que encarna la Constitució espanyola, significa que tenim molt de camí per recórrer i que encara som lluny d’assolir una normalitat democràtica, és a dir, una Constitució Nacional dels Països Catalans.
Davant d’això, no podem consentir que ens tornin a posar una bena als ulls. No podem consentir la negació de la memòria dels lluitadors i lluitadores que van deixar la vida combatent el feixisme. Perquè com tots ja sabeu “No era això, companys, no era això / pel que van morir tantes flors”.
Per tot plegat, el Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) proposa al Ple de l’Ajuntament de Mataró l’adopció del següent
ACORD
L’Ajuntament de Mataró, conscient que la Constitució espanyola no respon a les actuals necessitats socials, econòmiques i culturals del poble català, organitzarà cada 6 de desembre, un acte institucional a favor de la llibertat dels pobles i per reclamar una Constitució pels Països Catalans.
Juli Cuéllar 