Mal que em pesi, la versió en català de La Vanguardia és una bona notícia. L’edició en català d’aquest diari, creat el 1891, i que és el potaveu oficiós de la burgesia barcelonina és un “signe dels temps” que vivim. Lamentablement, la constatació històrica assenyala que bona part d’aquesta burgesia barcelonina va dimitir lingüísticament i nacional, sobretot a partir de 1939. Per tant, La Vanguardia en català no serà un diari escrit en clau nacional catalana sinó una simple traducció d’una cosmovisió provinciana i conservadora que fins a la data sempre s’havia expressat en la llengua dominant, és a dir en espanyol.
Què ha canviat? Què pot haver induït la burgesia barcelonina a transigir i promoure l’edició d’una versió en català del seu herald? Sense dubte, jo hi veig, en primera instància els diners que de sotamà pot haver compromès CiU als editors del diari en qüestió; i, en segon terme, penso que hi ha un canvi de mentalitat dins de les files del regionalisme català, bàsicament motivat pel temor a veure’s desbordats per la creixent mobilització independentista.
L’estratègia de CiU i de la burgesia per extensió és nedar i guardar la roba, i només es plantegen “canviar alguna cosa perquè tot continuiï exactament igual”. Això explica l’ambigüitat calculada dels quadres dirigents d’aquesta formació envers les consultes populars sobre la independència, tal com s’ha posat de manifest en les actituds i declaracions contradictòries davant la convocatòria del 10 d’abril a Barcelona.
En la mateixa línia, d’ambiguïtat calculada, cal situar les declaracions de Jordi Pujol, que més que una arenga cap a la independència a mi em fan l’efecte que són un crit d’alerta davant la constatació de l’esfondrament de l’autonomisme espanyol que tant va contribuir a apuntalar el Molt Honorable expresident de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Som, indubtablement, davant d’una cruïlla històrica. Però si ara deixem el camp de batalla en mans d’aquells qui han contribuït, durant anys i panys, a la submissió política, econòmica i cultural dels Països Catalans, la independència només serà un canvi formal, un simple canvi del decorat a mans dels poders fàctics.
Des d’una perspectiva de classe, no podem esperar a què plogui, per això, cal mobilitzar-se, reforçar les organitzacions de l’esquerra independentista, acumular forces i impulsar una alternativa política nacional que respongui als interessos populars, perquè sinó, tal com explica l’amic Agustí Barrera, la infraestructura socioeconòmica restarà intacta i, per consegüent, la lluita per la independència només haurà servit per posar una bandera estelada a les portes d’entrada de les sucursals de La Caixa.
És en aquest punt on vull remarcar la importància de l’aposta política que proposem des de la CUP, que és una alternativa necessària no sols pels municipis sinó per a l’acumulació de forces que ens ha de permetre revertir la instrumentalització dels nostres drets nacionals en mans de la classe dominant, construir una nació veritablement lliure i una democràcia real des de la base. Uns bons resultats de la CUP a les eleccions municipals del proper 22 de maig representaran un punt d’inflexió i contribuiran, com fins ara hem fet, a reforçar el pes del pol ideològic de l’esquerra i de la mobilització popular en el si del moviment per la independència.
Juli Cuéllar 