Arxius | CiU RSS feed for this section

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

Morta la cuca, mort el verí!

23 gen.

150613 Ple de constitució del consistori mandat 2015-2019

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?

 

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

2 des.

puny

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

1 any a l’Ajuntament de Mataró

29 maig

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Agraïments i primers compromisos

1 juny

julicarme

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

Monarquia i frau democràtic

18 juny

cap rei

El procés d’abdicació de Juan Carlos I i la coronació del seu fill ha estat una farsa democràtica. És el resultat de l’esgotament del Règim de la Transició i, sobretot, de la mobilització popular independentista catalana. Ara, igual que fa quaranta anys, la disjuntiva és entre aquells qui aposten per la inviable reforma d’Espanya i els qui apostem per la ruptura democràtica. És a dir, o Regne d’Espanya o República Catalana independent.

Aquesta idea no és nova. De fet, ja la trobem expressada a la Crida cap a un estat català (1922), quan Francesc Macià va assenyalar que “l’únic camí per seguir és el de la formació d’un Estat Català sobre la base d’una República Catalana”, tot advertint que “els que hem de témer són, precisament, els traïdors que tenim dins de casa”.

En aquest sentit, convé parar esment que CiU no ha participat en cap mobilització antimonàrquica i que darrera de la seva pretesa neutralitat hi ha la constatació que Artur Mas, que no va participar a la Via Catalana per la Independència, sí que  assistirà a la coronació del Borbó per “respecte institucional”. Avís per a navegants:  el referèndum del 9N perilla si CiU continua fent genuflexions al marc jurídic i polític espanyol.

D’altra banda, aquests dies també hem vist com el PSC enterrava les seves conviccions republicanes perquè volen seguir amorrats a un plat de llenties en el qual hi han sucat tots els partits que van donar per bona la Transició i la Constitució espanyola de 1978. Al PSC no se l’ha vist ni se l’esperava en les mobilitzacions republicanes, perquè a hores d’ara és una simple sucursal del PSOE, un partit d’ordre, igual que el PP, que només té el suport dels poders fàctics i de les oligarquies econòmiques que ens han robat a balquena.

Tot i les diferències i els matisos, CiU i PSC han estat i continuen sent puntals del poder establert. No volen que canviï res o, simplement, aposten per fer mers canvis estètics. Ambdós partits han demostrat, en ocasió de l’abdicació del Rei d’Espanya, que tenen por a les mobilitzacions populars i, sobretot, al debat democràtic. Una bona prova d’això és la censura de dues propostes de resolució antimonàrquiques presentades per ICV-EUiA i la CUP, que no es van poder debatre en el ple municipal de Mataró, perquè CiU i PSC, junt amb el PP i PXC, van decidir que “ara no toca” parlar-ne. Vergonyós! Però, parafrasejant Ovidi Montllor, “Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent”.

Guanyarem!

[publicat al Capgròs]

Per Les Santes, arraconem la xenofòbia i l’espanyolisme!

21 jul.
El govern municipal de CiU ha respost a la CUP que per Les Santes no pensen retirar la bandera espanyola ni la foto del Rei d’Espanya. Diuen que ara no toca, que no hi ha consens, que no hi som a temps… Tot plegat són excuses de mal pagador per no haver de reconèixer que ara es neguen a fer allò que ells mateixos demanaven quan estaven a l’oposició. Ara, queda clar que el catalanisme folklòric i regionalista de CiU mai farà res que pugui molestar a l’ordre establert i, sobretot, als seus “socis puntuals” del PP, PxC o del PSC que en els últims dies ja s’han prestat a votar-los el cartipàs, els sous o els càrrecs polítics de confiança. CiU ens diu que ara no és el moment de realitzar actes d’afirmació nacional, perquè el seu govern en minoria depèn de les voluntats de les forces espanyolistes i xenòfobes representades al Ple de l’Ajuntament de Mataró.

Malgrat aquest context polític i social advers, és vital defensar la cohesió social i treballar sense descans a favor dels Països Catalans. Ara més que mai: cal mobilitzar-se i despertar la consciència dels nostres veïns i veïnes. Per això, durant la festa major de Les Santes, des de la CUP, hem convidat a la ciutadania de Mataró a penjar estelades als balcons i a lluir la samarreta el Maresme antifeixista, per fer visible el nostre rebuig a la xenofòbia i a l’espanyolisme.