Arxius | cites RSS feed for this section

Darwin / Kropotkin: cooperació i ajuda mútua

24 març

La vida ha evolucionat per atzar i per col·laboració, per mutació, transferència vírica o interbacteriana de material genètic, i per simbiogènesi, en un procés gens lineal, sinó en forma d’arbre, que ha donat lloc a formes de vida aparentment individuals als nostres ulls però en realitat formades per aliances i colònies de multituds d’individus.(…)

El més sorprenent és que alguns autors ja havien apuntat aquesta lectura del darwinisme ben aviat, però en el seu cas el context històric [expansió dels imperialismes] va provocar que la seua proposta fóra arraconada. Concretament, Kropotkin, un conegut autor anarquista, va publicar el 1902 el llibre ‘L’ajuda mútua com a factor d’evolució’, en el qual defensava que els organismes que més èxit tenen no són els que estan en guerra amb altres organismes sinó els que s’ajuden mútuament.”

[Toni Gisbert: “El mico destronat. Què ens ha ensenyat la ciència del segle XX.- Edicions del Bullent.- Picanya, 2008]

El movimiento cooperativo, en cuyo centro reside plenamente la idea de ayuda mutua, es tan antiguo como la misma aparición de los animales en la tierra. En su famosa obra ‘Ayuda mutua‘, publicada en 1903 Peter Kropotkin, el anarquista, revolucionario y científico ruso, estableció claramente la relación que existe entre el cooperativismo y la idea de ‘ayuda mutua’ en la naturaleza al igual que en el mundo de los hombres. Darwin mismo, en el ‘Origen del hombre’, admitió la existencia de múltiples casos dentro del reino animal, donde la lucha entre individuos particulares es reemplazada por la cooperación, que trae como resultado la supervivencia de aquéllos que saben coordinar sus esfuerzos.”

[Víctor García: Antología del anarcosindicalismo.- Ediciones RUTA -B.A.S.E.- Caracas / Montady, 1988]

UE: la falsa ruta

17 juny
Deixant de banda un reduït però significatiu grup de catalanòfils, entre els quals destaca la figura del Dr. Till Stegmann, el punt de vista majoritari entre la població alemanya envers la realitat catalana és més aviat negatiu. Pere Grau (“Llengua Nacional” núm. 63, II trimestre de 2008) ho exposa de forma diàfana:

“Per a la majoria, la fragmentació dels estats actuals i fins i tot una autonomia excessiva no s’adiuen amb els temps actuals. Aquesta actitud té el seu fonament en la història alemanya i en la visió negativa que tenen del seu propi passat abans de la unificació del segle XIX, de la fragmentació en estats mitjans, petits o minúsculs, que eren una barrera per al desenvolupament, tant econòmic com de les llibertats individuals. Aquest reflex l’apliquen sovint inconscientment a la nostra situació d’avui, i això, entre altres coses, fa que Catalunya no pugui esperar pas gaire ajuda ni gaire comprensió de la classe política alemanya. No ens fem gaires il·lusions: el problema català és un afer d’extraordinària importància per als catalans; per als altres pobles d’Europa és un petit afer local, molt per sota dels problemes generals del món. Com si diguéssim, una brossa a l’ull, més aviat empipadora.”

L’autor de la cita planteja encertadament el “problema”, però em nego a admetre que l’imperialisme que ens domina sigui únicament el “problema” dels catalans. La mentalitat imperialista és comuna a molts estats-nació (Alemanya, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, França, Turquia, Rússia, etc.) forjats en l’exclusió de la diversitat i la negació de la igualtat. Però, més enllà de les exposicions subjectives (més o menys encertades), hi ha la realitat material que imposa el capitalisme, que tot sovint els ha portat a reconèixer “de facto” realitats nacionals que abans negaven; en aquest sentit, resulta útil revisar el mapa polític d’Europa dels últims 15 anys per percaçar les contradiccions del seu discurs xovinista.

Ara per ara, esperar que els alemanys o la Unió Europea rebin els Països Catalans amb els braços oberts penso que és una quimera. Tot i que les balances comercials ja no ens fa dependre tant dels estats ocupants (Espanya i França), el mercat (capitalisme) no juga a favor de la llibertat del nostre poble, perquè el preu a pagar seria la desregulació absoluta del mercat de treball i dels serveis socials (precarietat, mobilitat, més hores de treball, privatitzacions, etc.) i la destrucció del nostre territori. Però com que això ja està passant i com que els qui més estem plantant-hi cara som els i les independentistes, em penso que cada cop serà més evident el potencial revolucionari i socialment transformador de la nostra lluita. El nus de la qüestió és que l’independentisme català, si lluita per un model de país que pagui la pena, necessàriament posa en qüestió el fonaments del bloc capitalista de la UE, que fins ara se sosté gràcies al control coercitiu dels estats-nació.

Per tant, el full de ruta d’algunes formacions que es diuen independentistes està desenfocat i , conseqüentment, per molt simpàtics i mesells que siguem, em temo que és improbable que “Catalonia” sigui “the next state in the EU”. Emperò sóc optimista, perquè els dèficits democràtics que acumula la UE són cada cop més evidents, fins i tot a ulls dels xovinistes més empedreïts, i això penso que sí que pot ajudar a què la visió que es té de nosaltres canviï substancialment i que en pocs anys puguem vertebrar una alternativa socialista des dels pobles d’Europa que recuperi el vell ideal: “Treballadors de tots els països, uniu-vos”.

El dèficit de naturalesa dels nostres fills

20 abr.

“La majoria dels nens i les nenes dels països industrialitzats pateixen el que l’autor nord-americà Richard Louv ha batejat com a “dèficit de naturalesa”. En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: “Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa”.

“La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta”, afegeix Louv, “així que la manera que eduquem als nens i les nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta”.

Conclusió: cal retornar la connexió amb la natura, per estimar-la i protegir-la.

*Cites de l’article de Carlos Fresneda i Heike Freire: “Qui tem el canvi climàtic?”, Viure en família (núm. 26, març-abril-maig de 2008)

Decreixement o caos

16 abr.
“Seria ingenu intentar bandejar la força de dominació que en aquests moments tenen les estructures del capitalisme en tots els nivells, des de l’econòmic, el militar, o en el nivell simbòlic mitjançant els ‘mass-media’ i la publicitat amb totes les possibilitats de creació de subjectivitat que això comporta. Si bé aquesta és la realitat, també és cert que estem en un moment de desenvolupament del capitalisme en què si hem de pensar en la possibilitat de vida humana futura en el planeta, la societat s’haurà de replantejar dirigir-se cap a models més o menys comunistes, i això ho argumentaria des de la següent perspectiva: actualment el que representa els límits ecològics del planeta, l’escassedat de recursos com aigua, petroli i aire, ens deixen clar que si en el futur no s’assumeix per part de la humanitat la necessitat de socialitzar aquests recursos i de planificar de manera cooperativa els usos més adequats d’aquests ens encaminen cap a un món on serà impossible la vigència de la humanitat com a concepte col·lectiu. Em refereixo al fet que serà impossible poder desenvolupar la vida humana en condicions acceptables d’harmonia social.

El mateix succeeix amb la producció, si no ens encaminem cap mecanismes de distribució de la riquesa més justos, ens dirigirem cap a un món molt polaritzat i dualitzat on el que s’imposaran seran mecanismes de seguretat i protecció dels avantatges dels rics, davant d’una immensa majoria de la humanitat desposseïda.

En definitiva, el que diria és que en el futur, el plantejament de models més o menys comunistes no és una esperança sinó una necessitat. Ara bé el que està clar és que la racionalitat pròpia del capitalisme, basada en l’obtenció del màxim benefici, no evolucionarà en aquesta direcció, l’única possibilitat es troba en la capacitat d’organització de la part de la societat amb una consciència crítica antagonista.”

Josep Manel Busqueta [entrevista completa a Catalunya, núm 96, abril 2008]

Tal i com apunta en Josep Manel Busqueta, les limitacions ecològiques i els greus desequlibris socials, polítics i culturals, originats pel capitalisme global, fan cada cop més plausibles les velles consignes: “socialisme o barbàrie” / “comunisme o caos”. Em nego a acceptar la resignació del “no s’hi pot fer res” i considero que el decreixement econòmic és una idea estratègica per a la transformació social que caldrà treballar i adequar a la nostra realitat (nacional, comarcal i municipal).

Què vol dir imperialisme?

9 gen.
Una nit, després de l’hora de tancar, una pregunta feta en veu alta va trencar el silenci. Venia d’una germana que estava llegint un llibre que jo vaig prestar-li.

“Angela, què vol dir ‘imperialisme’?”

Vaig respondre-li amb veu ben audible: “Que la classe dominant d’un país s’apodera d’un altre país per robar les seves terres i recursos i explotar el treball dels seus habitants”

Una altra veu va cridar: “Vols dir tractar a la gent d’un altre país de la mateixa manera que aquí es fa amb els negres?”

Angela Davis, Autobiografía (Ed. Grijalbo, 1977)