Arxius | autodeterminació RSS feed for this section

Fins quan permetrem que els fantasmes del passat governin a Mataró?

3 jul.

viurevoldirprendrepartit

L’alcalde de Mataró continua impedint que l’Ajuntament de Mataró doni suport inequívoc al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Aquesta actitud és greu per dos motius, en primer lloc perquè el ple municipal va acordar per majoria l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum i, en segona instància, perquè CiU, que governa amb el PSC, ho permet.

El binomi PSC-CiU és una associació tòxica tant per a la ciutat com pel país. Manquen menys de cent dies pel referèndum, i per això és urgent exigir al Sr. David Bote Paz que actuï  com alcalde de Mataró i no com a portaveu sectari de la seva parròquia.

No obstant això, no podem esperar massa cosa d’un PSC clarament arrenglerat amb les tesis  espanyolistes de C’s. Però tampoc podem estar gens tranquils amb l’actitud condescendent de CiU envers el relat històric de la transició espanyola.

Justament, a la Junta de Portaveus celebrada dilluns 3 de juliol de 2017 hem vist com el PSC votava a favor de la declaració pel trilingüisme presentada per C’s, que amb l’excusa de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, planteja disminuir les hores de català i augmentar les de castellà. Que el PSC avali el model lingüístic implantat anys enrere pel PP al País Valencià, demostra que aquesta formació no atén a les dades objectives del sistema educatiu sinó a una ideologia espanyolista, que en aquest cas representa una amenaça per a les escoles i que està clarament orientada a carregar-se el català. Sortosament, la proposta de C’s ha estat rebutjada.

Ara bé, a la mateixa Junta de Portaveus, ens hem hagut d’empassar la declaració presentada pel PP per la commemoració dels 40 anys de les eleccions del 15 de juny de 1977, per culpa de l’abstenció injustificable de Joaquim Fernàndez (CiU), que implícitament subscriu el discurs de la transició espanyola modèlica i pacífica a la democràcia.

És indignant que CiU obviï que fa 40 anys la reforma de les institucions franquistes es va fer sota la tutela dels militars i dels poders fàctics i sota l’amenaça d’excloure els dissidents: “qui es mogui no surt a la foto”. Prova d’això és que no es van legalitzar els partits republicans, independentistes i anticapitalistes. D’aquesta manera, una força com ERC, hegemònica als anys 30, no va poder concórrer a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb les seves sigles.

És inversemblant que un partit com el PDECAT, que es reclama sobiranista, permeti que els seus representants a l’Ajuntament de Mataró avalin la fal·làcia de la reconciliació pacífica, que és un dels mites fundacionals de l’Estat espanyol postfranquista. Entre 1975 i 1982 hi va haver més de 500 morts per actes de violència política. A més, cal tenir present que 40 anys després encara hi ha desenes de milers de desapareguts colgats de forma indigna en fosses comunes. 40 anys després es manté intacta la impunitat dels responsables dels aparells repressors de la Dictadura, que mai han estat jutjats pels seus crims de lesa humanitat. Aquesta anomalia democràtica es manté vigent, fins a l’extrem que la mateixa setmana en què el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Rei d’Espanya ha condecorat l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, responsable polític de les morts de Vitòria el 3 de març de 1976.

 

 

Anuncis

La solidaritat internacionalista i la independència

13 juny

gatassa

La mobilització popular i la constant acumulació de forces dels últims 10 anys han permès al poble català situar-se a les portes d’una ruptura amb el règim polític imposat durant la reformadel franquisme.

El Regne d’Espanya és un estat de naturalesa imperialista, constituït en benefici de les classes dominants. Des de de 1978 s’ha estructurat com a una democràcia de baixa qualitat, que es fonamenta en una estructuració jeràrquica de les llengües i l’espoli social i nacional.

Espanya és irreformable i això explica la dissidència secular del poble català.

Tot i les amenaces de l’Estat espanyol, cal recordar que el poder de l’Estat deriva solament del consentiment dels governats. Sense la cooperació del poble, l’Estat no pot existir. La no cooperació, la desobediència civil, l’educació  i l’organització són els mitjans del canvi i hem d’aprendre a utilitzar-los. El poder no ve des de dalt. Per aconseguir que les nostres societats siguin pacífiques, ecològiques i justes, només ens cal exercir el poder que ja tenim. Tal com explicava Petra Kelly, activista del Partit Verd alemany, “no hi ha prou tancs i míssils que puguin dominar una societat que no vol cooperar”.

La consecució de la República Catalana independent és a les nostres mans i representa una oportunitat única per construir un nou país, per aprofundir en la democràcia, per modificar l’actual correlació de forces en benefici de les classes populars, per avançar cap a la transformació social i per articular una aliança per una Mediterrània dels pobles.

La independència afebleix els interessos de les classes dominants, perquè hi tenen molt a perdre. Per això, tal com ja dir Salvador Seguí, a les classes populars la independència de la nostra terra no ens fa por.

Ara mateix, els independentistes d’esquerres defensem el Referèndum d’Autodeterminació previst per l’1 d’octubre de 2017, en els termes acordats per la majoria de representants del Parlament de Catalunya i sense demanar permís a l’Estat que ens oprimeix.

No és casual que la mateixa gent que es mobilitza pel referèndum i per la independència sigui la mateixa gent que es mobilitza favor dels refugiats, pels drets socials i en defensa del medi ambient.

Necessitem 1, 2, 3 i moltes Repúbliques Catalanes! Som una pedra a la sabata dels imperialistes i de l’Europa insolidària i excloent. Per això, fem una crida a la resta de pobles oprimits i a les persones nouvingudes al nostre país perquè se sumin i se solidaritzin amb la causa catalana. No ens deixeu sols, la nostra lluita  és la vostra.

En lògica correspondència nosaltres defensarem en el procés constituent quela nova República Catalana esdevingui un espai de llibertats i una nació acollidora amb totes les persones i solidària amb la resta de pobles.

La indiferència és el pes mort de la història. La solidaritat internacionalista i la lluita per la nostra independència són un mateixa causa. En paraules del President Lluís Companys “Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria”.

Morta la cuca, mort el verí!

23 gen.

150613 Ple de constitució del consistori mandat 2015-2019

L’espanyolisme del PSC de Mataró i del seu màxim representant, l’alcalde David Bote, és públic i notori. En la qüestió nacional Bote sempre actua com a portaveu del PSC i si cal petar-se els acords municipals, se’ls peta i no passa res.

Quan la Junta de Portaveus decideix penjar l’estelada en solidaritat amb els càrrecs electes independentistes represaliats pels tribunals polítics espanyols, l’alcalde Bote es fa l’orni i a sobre té la barra d’advertir-nos per si de cas se’ns passa pel cap de penjar-la pel nostre compte.

Quan els regidors i les regidores d’ERC i la CUP vam anunciar que el dia 6 de desembre treballaríem com a mostra de rebuig a la celebració de la Constitució espanyola, l’alcalde Bote ens va tancar amb pany i forrellat la porta de l’Ajuntament tot i que això vulnerava els nostres drets com a electes.

Amb aquest currículum, no és gens estrany que en l’entrevista publicada per l’agència Europa Press, l’alcalde de Mataró digués que no pensa col·laborar amb la celebració d’un referèndum independentista (sic.) cedint espais municipals perquè segons el mantra espanyolista “cal complir la llei”.

Davant la contundència de les recents afirmacions fetes per l’alcalde de Mataró, preguntarem al govern municipal si comparteix les declaracions de l’alcalde de Mataró contràries a la col·laboració institucional en la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I també farem la pregunta del milió: què pensen fer els seus “socis” de CiU quan es convoqui el Referèndum? Què faran, seran lleials a la poltrona o al país?

 

Repressió selectiva? Resposta col·lectiva!

13 des.

tres-cap-destat

Les detencions de membres i de càrrecs electes de l’esquerra independentista, com Aitor Blanc (regidor de Som Gramenet), acusats de participar en una crema col·lectiva de fotos del Rei d’Espanya el passat 11 de setembre eren més que previsibles. Just fa una setmana, les persones investigades ja van anunciar que desobeirien els requeriments judicials i que no pensaven declarar voluntàriament a l’Audiència Nacional espanyola.

Desobeir els tribunals de l’Estat espanyol i fer-ho sense por és un acte de sobirania imprescindible si de debò aspirem a la independència.

La repressió de l’Estat espanyol és selectiva i cerca dinamitar la transversalitat de l’independentisme català. Per tant, la nostra solidaritat envers les persones represaliades per la seva militància independentista ha de ser col·lectiva, mai selectiva. Si ens toquen a un, ens toquen a tots.

El bloc independentista no està exempt de contradiccions i tensions. Ara bé, girar l’esquena a les persones més compromeses seria un mal símptoma, que podria desembocar en la temptació d’imposar-nos des de dalt un nou encaix amb el Regne d’Espanya.

El paper dels Mossos és en aquests moments determinant. Si la força pública de Catalunya actua com si fos una força d’ocupació, difícilment podrem organitzar cap Referèndum. Tinguem-ho clar, el nostre camí passa per la desobediència institucional i de masses, la solidaritat activa contra la repressió i l’exercici unilateral del nostre dret d’autodeterminació.

Juli Cuéllar Gisbert, regidor portaveu de la CUP de Mataró

[Publicat a l’Unilateral]

Per què les esquerres hem de dir no a la Constitució espanyola

2 des.

puny

La declaració de suport a l’alcaldessa de Berga, que va prosperar amb els vots de CUP, CiU, ERC, ICV-EUiA i VoleMataró, ha aixecat molta polseguera perquè compromet l’Ajuntament de Mataró en la defensa de la democràcia i dels càrrecs electes independentistes davant de la repressió política i judicial de l’Estat espanyol. En aquest sentit, el proper 16 de desembre esperem que el govern municipal compleixi els acords d’aquesta declaració i que l’estelada onegi al nostre ajuntament en solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, citada a declarar pel TSJC per haver admès a tràmit la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent.

En canvi, no s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Mataró deixi de celebrar el Dia de la Constitució espanyola i l’acte institucional que s’organitza al voltant del 6 de desembre, perquè PSC, PP, C’s, ICV-EUiA i VoleMataró van votar en contra de la proposta presentada per la CUP.

Aquest no és un debat simbòlic. Aquest és un debat sobre la democràcia i les sobiranies, sobre quin model de país volem construir. Tant si ets independentista com si no ho ets, aquí el que es planteja és la necessitat de plantar cara a la repressió política i d’aparcar la Constitució espanyola, per guanyar la democràcia i per començar a treballar plegats pel procés constituent i la celebració del referèndum.

La Constitució espanyola ens nega el dret democràtic d’Autodeterminació (exigit per més del 80% de la ciutadania de Catalunya); instaura la Monarquia imposada a dit pel Dictador; jerarquitza les llengües i manté l’hegemonia del castellà; imposa la tutela de l’exèrcit i representa l’acceptació d’un relat de la transició basat en l’amnèsia i la impunitat envers els botxins de les llibertats conquerides durant el període republicà.

El patrioterisme inflamat de PP i C’s és previsible. En canvi, resulta preocupant l’arrenglerament incondicional del PSC amb el bloc espanyolista i, sobretot, l’ambigüitat, les contradiccions i el silencis dels companys i companyes d’ICV-EUiA i VoleMataró.

Amb quina cara us hem de mirar quan celebreu el Dia de la Constitució espanyola i després ens veniu a parlar d’igualtat de drets i enarboreu la bandera republicana?

La Constitució espanyola és una presó de pobles. I això val per a tots. Cap poble pot ser lliure si n’esclavitza un altre. I, alhora, sabem que el Benestar insuficient que patim està estretament lligat a la democràcia incompleta implantada pels poders fàctics a través de la Constitució espanyola.

Tant el pes demogràfic com la correlació política de forces fan evident que Espanya és un estat irreformable i contrari als interessos de les classes populars catalanes.

Dins el marc jurídic i constitucional espanyol no hi ha futur. És ben senzill, o continuem sent súbdits del Regne d’Espanya o apostem per ser ciutadans d’una República sobirana.

Quan de temps haurem d’esperar? Quantes evidències més necessiteu?

Ja és hora de dir les coses pel seu nom!

Montserrat Roig, lluita de classes i lluita nacional

25 set.

A “Ramona, adéu” (1972), Montserrat Roig descriu, a través del personatge de la Mundeta, una assemblea universitària a la Barcelona de finals dels seixanta per solidaritzar-se amb el tancament de la Universitat de Madrid. En aquest episodi, fictici o no, Roig aborda dos dels tabús de l’esquerra sucursalista: l’ús normalitzat del català i la qüestió nacional catalana. Quatre dècades després, una part important de les esquerres continua associant la catalanitat i la reivindicació nacional amb els interessos de la burgesia. Rellegir Roig és el millor antídot per combatre la temptació d’escindir la lluita pels drets socials i la lluita pels drets nacionals. No passaran!

“Xiulen de l’altra banda, en castellano, en castellano” (…)

“Autodeterminar-se, continua l’Enric, no és més que un camelu que s’ha inventat algun grupet per mantenir, amb les seves teories reaccionàries, l’oligarquia terratinent i financera: aquest grupet, per tant, defensa els interessos econòmics de les classes que ara són al poder, és el seu instrument” (…)

“En Jordi brama a l’Enric que és un ignorant, que el que ha de fer és consultar la història del nostre país. Quin país pregunta en Nito amb ironia, tu, Rafa, de quin país parla. Del darrere se senten veus: barretinaire, folklòric, catalaneru, reaccionari.  I la Mundeta voldria que en Jordi fes un discurs com els de sempre: intel·ligent i segur. Hem de pensar, matisa, en els moments en què hem aconseguit una més gran solidesa revolucionària. És precisament en aquests moments, diu, quan hem sabut identificar la lluita de classes amb la lluita nacional. Una altra vegada, en castellano, en castellano.” (…)

“L’Enric barboteja, traïdor, revisionista” (…)

“Però en Jordi intenta de raonar i la gent l’esbronca: uuuuh.”(…)

“La gent, un altra vegada en castellano, en castellano” (…)

Correllengua_v5_v1

Apunts de “Quan la CNT cridà independència”

28 abr.

cntindep

El company Marc Santasusana ens presenta, amb un títol llampant, la versió ampliada i revisada de la seva tesina “Confluències i ruptures del sindicalisme i el separatisme catalans durant la Dictadura. Les relacions entre la CNT i Estat Català (1923-1930)”.

És una aportació historiogràfica meritòria perquè focalitza l’atenció entorn de l’experiència poc coneguda del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, i ho fa a partir del buidatge del fons de documentació i correspondència de Francesc Macià, custodiat per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’episodi del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança va molt més enllà d’una simple aliança entre petita burgesia i classe obrera. Va ser una traducció pràctica, propiciada pel context repressiu de la Dictadura de Primo de Rivera,  resultat de les contradiccions existents entre capital i treball en una nació mancada d’estat propi i amb uns precedents ideològics que, des de mitjan de segle XIX, configuren un catalanisme d’arrel popular contraposat a una burgesia que, com advertia Salvador Seguí, sempre avantposa els seus interessos de classe

Justament, aquesta burgesia va ser la que va patrocinar una dictadura antiobrera i anticatalana, destinada a liquidar el moviment obrer (CNT) i que de passada va soscavar l’anhel de llibertat nacional, perseguint qualsevol rastre de catalanitat.

Mentre la UGT i el PSOE (marginals a Catalunya) eren cooptades i col·laboraven amb la dictadura, la CNT i els separatistes confluïen en la clandestinitat. Després del fracàs de temptatives unilaterals com els cops de Vera de Bidasoa i els Fets de les Drassanes (1924), la CNT, afeblida, passà a mans dels sectors sindicalistes i radicà el comitès Nacional i Regional a Mataró, sota el lideratge de Joan Peiró.

Aquestes circumstàncies afavoriren que Francesc Macià, aleshores exiliat a París, constituís el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, amb la participació de representants de la CNT, dels catalans d’Amèrica i dels nacionalistes bascos d’Aberri.

El document constitutiu, datat el 8 de gener de 1925, expressa de forma clara la complementarietat de la lluita per la independència i la lluita pel socialisme en els termes següents:

“mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat, si aquesta no dugués aparellada la lliberació de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix régim d’opressió d’Espanya.”

Aquesta confluència, però, s’esvaí tan bon punt el Comitè Nacional de la CNT va ser traslladat a Gijón i, sobretot, davant la constatació que no hi hauria patrocini econòmic estranger.

L’agost de 1925, Macià, a través de Rafael Vidiella, optà per apropar-se a l’incipient PCE, per obtenir el suport soviètic (sense massa èxit). Emperò, això significava ajornar la independència en pro d’una República Popular Federativa  i, alhora, suposava una divergència amb la CNT (ja recelosa de la Komintern).

Mentrestant, a l’interior de Catalunya, el grup Bandera Negra  va precipitar l’acció directa amb l’intent de regicidi frustrat conegut com el Complot del Garraf (maig de 1925) i, alhora,  Daniel Cardona va partir peres amb Macià per discrepàncies en la tàctica i el lideratge del moviment separatista. I, finalment,  els militars espanyols més crítics amb la dictadura, com Fermín Galán, van protagonitzar “santjoanada”, el juny de 1926. Tot plegat va empènyer Macià  a fer un cop d’efecte i a desplegar el Complot de Prats de Molló (novembre de 1926), que va acabar amb 113 detinguts i amb la incògnita de no saber com hauria respost la massa obrera  (CNT) si hagués reeixit. Prats de Molló era un fracàs militar anunciat, però va catapultar internacionalment la causa catalana.

És rellevant el detall del fort creixement que va experimentar Estat Català entre 1924 i 1926, moment en què reunia uns 1.000 militants agrupats en 72 escamots a comarques i 14 grups a Barcelona ciutat. Santasusana facilita una informació essencial per comprendre els fets de Prats de Molló.

Entre desembre de 1927 i novembre de 1928 Macià va realitzar la seva èpica gira americana i, mentrestant, a l’interior, Aiguader va prendre les regnes d’una organització afeblida i en un context en què la CNT ja havia trobat altres interlocutors i aliances que desplaçaren la centralitat que tenia Estat Català. La dictadura resistí diversos cops, com ara la conxorxa de Sánchez Guerra (30 de gener de 1929) o la vaga revolucionària fallida contra l’Exposició Internacional de Barcelona (juny 1929). Ara bé, el desgast del règim monàrquic-dictatorial va obligar les elits a plantejar una reforma. Deixaren caure Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, que va ser succeït pel general Berenguer i aquest va ser substituït per l’almirall Aznar, després de l’alçament militar de Jaca (desembre de 1930). Aquest moment d’inflexió va propiciar una política d’aliances possibilista, primer amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març de 1930) i després amb el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930). Aquesta línia possibilista va ser ratificada en l’assemblea d’Estat Català del 14 de gener de 1931, que va aprovar la confluència que tres dies més tard es va consumar a la Conferència d’Esquerres Catalanes i en la creació de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Com ja és ben sabut, la convocatòria d’eleccions municipals es va convertir en un plebiscit que, el 14 d’abril, va desencadenar un moment de ruptura històric.

Tal com conclou Santasusana, i penso que és una idea important a tenir en compte en l’actual context de canvi sociopolític, “Macià havia cregut al llarg de la seva trajectòria política que l’acció insurreccional de la CNT portaria a aconseguir la República Catalana, però finalment no la proclamaria gràcies a la força dels seus fusells, sinó a la dels vots dels seus afiliats”.