Arxius | antifeixisme RSS feed for this section

No passaran! Mataró homenatja els Brigadistes Internacionals

24 oct.

Dimarts 23 d’octubre a Mataró hem celebrat el primer dels actes d’homenatge als Brigadistes Internacionals (BI) en el 80è aniversari de la seva retirada. L’acte ha estat possible gràcies a la col·laboració del Grup d’Historiadors Jaume Compte, del Grup d’Història del Casal i del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, i ha format part del programa oficial dels 80 anys de la retirada de les BI de la Generalitat.

Més endavant, està previst fer un homenatge a Maria Sans, que va ser infermera de l’Hospital Internacional instal·lat als Salesians, i la inauguració, d’acord amb el compromís adquirit per l’Ajuntament, d’una placa commemorativa en aquest col·legi, així com també, ja de cara a l’estiu, una recreació teatral en aquest mateix espai, que juntament amb la fossa del cementiri constitueix un espai de memòria de primer ordre.

Reivindicar els BI ha estat un acte d’afirmació democràtica i antifeixista, pensat per plantar cara a la regressió dels valors democràtics, la retallada de drets socials, civils i llibertats fonamentals que s’està imposant arreu. Prova d’això són les centenars de persones que últimament estan sent processades per exercir els seus drets o el fet que el govern legítim de Catalunya encara es troba exiliat o bé tancat a la presó. Hem volgut reivindicar l’internacionalisme com a antídot davant del rebrot del feixisme arreu d’Europa, enfront de la insolidaritat envers les persones que fugen de les desigualtats i de les guerres alimentades pels governants i els poderosos de casa nostra. Lamentablement, vivim en un context nacional i internacional desolador i que en molts aspectes ens remet a períodes funestos de la nostra història que pensàvem que ja havien prescrit.

Hem volgut convidar a reflexionar sobre el significat de la solidaritat internacionalista a partir del testimoni històric dels BI que, des del juliol de 1936 i fins al novembre de 1939 van encendre una espurna de llum enmig de la foscor sota la frase del “No passaran”, acudint de forma voluntària des d’arreu del món per defensar per tots els mitjans una República, que tot i les seves mancances, va tenir un fort caràcter democràtic i progressista, tal com s’expressava en la Constitució de 1931 en què definia Espanya com a “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

El nostre objectiu ha estat reivindicar els brigadistes i l’antifeixisme. Conèixer i donar a conèixer de la mà de dos historiadors locals, en Josep Xaubet i la Maria Salicrú-Maltas, qui eren els brigadistes que van estar-se a Mataró i els qui van morir a l’Hospital dels Salesians i que estan inhumats a la fossa del cementiri dels Caputxins, sense que molts dels seus familiars en tinguin coneixement. Cal destacar la importància de la investigació duta a terme, la recuperació de documents, fotografies i testimonis. Les ponències d’ambdós historiadors es publicaran ampliades el proper novembre a la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

Finalment, cal agrair el magnífic cartell dissenyat per Andreu Bautís, la col·laboració musical de Xavier Rodon, que ha interpretat ¡Viva la XV Brigada! i l’Himne de les Brigades Internacionals, així com també l’assistència massiva a l’acte, que posa de manifest l’interès que suscita la història i la multiplicitat de temes sobre els quals cal continuar investigant: infants refugiats i colònies escolars, desapareguts, exiliats… Tenim feina!

Unitat popular contra la repressió i per la República

24 març

Expressem la nostra solidaritat amb les persones processades i empresonades per haver defensat el mandat del poble. Davant la gravetat de la situació, reclamem unitat popular contra la repressió política, judicial i mediàtica de l’estat espanyol. Cal fer pinya contra la impunitat feixista, contra la por, les mentides i la censura, per la llibertat dels presos i pel retorn de les exiliades.

Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà! No n’hi ha prou amb les institucions, necessitem augmentar la intensitat de la mobilització popular per desbordar l’Estat espanyol i arraconar aquells polítics que encara justifiquen el 155. Cal moure’s i tensar la corda als carrers i als llocs de treball. La gent ha de prendre consciència del poder que té. Cal tornar a dir ben alt que els carrers seran sempre nostres. Cal posar en valor els petits gestos com ara lluir un llaç groc a la solapa, i desplegar accions dirigides al boicot econòmic contra aquelles empreses i poders fàctics que emparen la repressió i neguen el dret d’autodeterminació del poble català. Tancament de caixes, consum responsable, sindicalisme compromès amb el país i vaga general!

La llibertat no es demana i té un preu que hem d’estar disposats a assumir. La llibertat s’exerceix i es defensa al carrer. No hi ha sortides màgiques. Cal planificar i acordar una estratègia d’alliberament amb els diferents actors polítics i socials, que refaci l’anhel de llibertat que va representar l’1 d’octubre, amb la República com a destí per garantir els drets socials.

Cal internacionalitzar la causa republicana, cercar complicitats a la resta de pobles oprimits per l’Estat espanyol i apel·lar a totes les instàncies internacionals per forçar la seva intervenció en el conflicte polític que es viu a Catalunya. Cal que arreu se sàpiga que Espanya és un estat imperialista, que no respecta els drets democràtics i que és una amenaça per la pau d’Europa.

La nit és més fosca abans de l’alba. Però si lluitem, la victòria serà nostra.

Visca el Poble! Visca la Terra! i Visca la República!

[parlament de Juli Cuéllar a la concentració de Mataró per la Democràcia del 23/03/18 per la llibertat dels presos polítics]

Dempeus per la República

11 des.

21dDempeus

No hem pogut desplegar la República perquè l’Estat espanyol, fidel a la seva naturalesa imperialista i al pòsit franquista que amara la cultura política espanyola, ha optat per la violència policial, la repressió política, judicial i mediàtica amb l’objectiu d’avortar el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre.

Alhora, també cal advertir que no hem pogut desplegar la República perquè el nostre govern no va ser capaç de garantir el control efectiu del territori i de l’administració. Potser el seu principal error va ser subestimar la força de l’Estat espanyol i pretendre que amb el pes de la raó democràtica n’hi havia prou per doblegar-lo i bastir un estat independent.

Objectivament, l’estratègia independentista ha estat encertada, ja que l’1 d’octubre ha servit per sacsejar els fonaments del poder establert. Però, evidentment, això no s’acaba aquí. Convé fer una anàlisi dialèctica de la realitat i prendre una perspectiva històrica, perquè haurem de lliurar moltes més batalles. Per tant, cal seguir dempeus i foragitar el derrotisme que inoculen els poders fàctics i fins i tot els qui sota l’etiqueta de l’equidistància gosen equiparar oprimits i opressors, amb el propòsit de culpabilitzar, humiliar i desmobilitzar els partidaris de la República Catalana.

Quin diàleg es pot establir amb un estat que ha intervingut les finances de la Generalitat i que ha liquidat el poc autogovern que ens quedava amb la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola?

Quin futur compartit podem establir amb un estat que agredeix la població civil, que empresona els nostres representants polítics, que empara l’actuació dels grups feixistes als carrers, que persegueix urnes i vulnera la llibertat de premsa, d’expressió i de reunió?

Davant del 155 i de la repressió no es pot ser equidistant ni neutral. Per això, el 21D, tot i ser unes eleccions il·legítimes, cal votar a favor de les candidatures que rebutgin frontalment el 155 i que apostin, sense embuts, per desplegar un procés constituent de la República que sigui participatiu, unilateral i no sotmès a la lògica jurídicoinstitucional espanyola; només així podrem impulsar una agenda de polítiques socials, ecològiques i feministes.

L’escenari post 21D no serà un camí de flors i violes. Continuarem pendents de l’aritmètica parlamentària i dels tripijocs i interessos dels partits. La repressió continuarà fent via i el 155 seguirà operant. Per tant, més enllà dels vots, de la lògica institucional i de les mobilitzacions reactives, caldrà que enfortim les organitzacions populars i els espais de base per impulsar un nou cicle de lluita i reivindicació que tingui en compte que la llibertat té un preu i que per aixecar la República caldrà que els costos que generem a l’Estat opressor siguin superiors als beneficis que fins ara els reporta el manteniment de l’status quo.

Som-hi!

Repressió selectiva? Resposta col·lectiva!

13 des.

tres-cap-destat

Les detencions de membres i de càrrecs electes de l’esquerra independentista, com Aitor Blanc (regidor de Som Gramenet), acusats de participar en una crema col·lectiva de fotos del Rei d’Espanya el passat 11 de setembre eren més que previsibles. Just fa una setmana, les persones investigades ja van anunciar que desobeirien els requeriments judicials i que no pensaven declarar voluntàriament a l’Audiència Nacional espanyola.

Desobeir els tribunals de l’Estat espanyol i fer-ho sense por és un acte de sobirania imprescindible si de debò aspirem a la independència.

La repressió de l’Estat espanyol és selectiva i cerca dinamitar la transversalitat de l’independentisme català. Per tant, la nostra solidaritat envers les persones represaliades per la seva militància independentista ha de ser col·lectiva, mai selectiva. Si ens toquen a un, ens toquen a tots.

El bloc independentista no està exempt de contradiccions i tensions. Ara bé, girar l’esquena a les persones més compromeses seria un mal símptoma, que podria desembocar en la temptació d’imposar-nos des de dalt un nou encaix amb el Regne d’Espanya.

El paper dels Mossos és en aquests moments determinant. Si la força pública de Catalunya actua com si fos una força d’ocupació, difícilment podrem organitzar cap Referèndum. Tinguem-ho clar, el nostre camí passa per la desobediència institucional i de masses, la solidaritat activa contra la repressió i l’exercici unilateral del nostre dret d’autodeterminació.

Juli Cuéllar Gisbert, regidor portaveu de la CUP de Mataró

[Publicat a l’Unilateral]

Quina república? El republicanisme català 85 anys després del 14 d’abril

16 abr.

El 14 d’abril de 1931 cal interpretar-lo com a un acte de sobirania unilateral . La proclamació de la República Catalana feta per Macià va ser determinant perquè els polítics de la Segona República espanyola acceptessin, per la via dels fets consumats, un govern català autònom. L’evolució i el tràgic desenllaç de l’experiència republicana dels anys 30 del segle XX, demostra que la mentalitat espanyolista era compartida per bona part dels republicans espanyols, tant d’esquerres com de dretes.

Cal extreure les lliçons històriques de la involució centralitzadora de la Segona República, que s’imposà a partir del Bienni Negre 1934-36, que continuà després dels fets de maig de 1937, posant fi al període revolucionari iniciat el 19 de juliol de 1936, i que es va consumar amb la derrota militar i l’adveniment de la Dictadura feixista.

És important superar la nostàlgia i els relats acrítics del republicanisme espanyol. República no és necessàriament sinònim de llibertat o emancipació. Això prou que ho saben a la Catalunya Nord, on la República francesa ha esborrat la catalanitat en nom del progrés.

La supervivència de la nació catalana (dels Països Catalans) només és possible fora dels estats que ens ocupen, fora de França i d’Espanya, i no depèn, en cap cas, de la forma que aquests estats prenguin.

Per tant, té cap sentit continuar dedicant recursos i esforços a aconseguir que el Regne d’Espanya es converteixi en una república? Una hipotètica III República espanyola no és cap garantia per als nostres drets socials i col·lectius, perquè el que importa no és l’embolcall sinó el contingut.

No oblidem: Espanya i França són estructures de poder imperialista, i des d’una perspectiva nacional (catalana) i de classe no es poden reformar.

La solució passa per la mobilització popular i per la construcció d’un estat propi, a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació (dret de decidir), un dret que per a reeixir ha de comptar amb el suport majoritari de la població. I aquest és el punt històric en el qual es troba la societat catalana: estem a l’inici del procés constituent de l’Estat Català, que haurà d’adoptar la forma de República independent, i que les esquerres hem de defensar que serveixi per redistribuir el treball i la riquesa que generem, posar fre a l’hegemonia dels mercats, i garantir de forma efectiva els drets socials bàsics (habitatge, educació i sanitat pública, etc.), així com també la preservació del territori del medi ambient.

En definitiva, una República Catalana inspirada en els valors socialistes i emancipadors de la solidaritat, la igualtat, la participació popular, la llibertat i la laïcitat.

15042016 can palauet

XARXA-cartell-15abril2016-85è-aniversari-República-Catalana

 

No ens mena cap bandera que no es digui llibertat!

1 oct.

 esteladabombers

Fa uns dies vaig tuitar l’article Desmuntar mites que J.B. Culla va publicar el 22/09/2013 al diari ARA. L’autor, tot i ser un historiador d’ordre, replicava amb encert els escarafalls dels espanyolistes envers el discurs historiogràfic del tricentenari del l’11 de setembre de 1714 i els contraatacava citant l’estudi de Sophie Baby  Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) per desfer la idea de la Transició modèlica i pacífica, que és el veritable mantra dels talibans de la Constitució espanyola de 1978.

Una de les interaccions que vaig rebre va venir de la mà de Pau Mojedano, antic portaveu del PP a Mataró que, inesperadament, afirmava el següent: “La transició podem dir que efectivament ha fracassat. Però ara ens toca construir des de l’aprenentatge de l’error”. Sàvies paraules, sense dubte, però que contrasten amb l’oratòria constitucionalista amb què ens va castigar durant els seus anys de regidor al ple de Mataró.

Que Mojedano hagi caigut del cavall com Sant Pau és una qüestió ara mateix irrellevant. Allò que de veres em neguiteja és l’espanyolisme bel·ligerant i ultra que atien els seus antics companys de viatge.

PP, C’s i PxC alimenten el sentiment espanyolista en els discursos i en la seva praxi. Propugnen una visió social i política gens respectuosa amb la diversitat d’orígens, religiosa, lingüística i de sentiments nacionals dels habitants de Mataró. Aquesta postura es fonamenta en l’immobilisme, talment com si encara visquéssim a l’Espanya franquista. Aquests partits fan bandera dels prejudicis i de les pors per negar qualsevol expressió plural i democràtica que trenqui amb el seu esquema de societat.

Per això han dinamitat el Pacte per la Convivència i acte seguit han convertit la immigració en causus belli. Per això han votat en contra del dret a decidir del poble català i acte seguit han titllat el sobiranisme d’antidemocràtic i violent.

No ho dubteu: si el PP manés a Mataró faria igual que el seu amic Bauzá a les Illes… Però com que ho tenen molt pelut, saben que la seva única opció és fer soroll, molt de soroll i a qualsevol preu.

En aquest sentit cal situar la polèmica de la bandera estelada hissada a dalt de l’antena del parc de bombers de Mataró. Ells que tant diuen preocupar-se dels problemes reals de la gent, que tant s’omplen la boca parlant de llibertats, han estat els primers a perdre el seny davant d’una bandera col·locada lliurement pels bombers, un símbol que relliga inequívocament la lluita contra les retallades amb el clam social a favor del dret a decidir. No només no han respectat la llibertat d’expressió sinó que s’han dedicat a assetjar el cos de bombers, manifestant-se amb elements ultres de  la Falange.

El transcurs polític d’aquest afer ha desfermat una onada solidària que ens encoratja a seguir treballant per l’aprofundiment democràtic, tant a la nostra ciutat com arreu dels Països Catalans. Ara bé, la nota preocupant és que la dreta carca, la mateixa dreta que es nega a condemnar l’assalt feixista a la seu de la Generalitat a Madrid, ha aconseguit que el PSC de Mataró s’agenollés a les seves exigències i impulsés una resolució contra de l’estelada del parc de bombers. Definitivament, l’aliança tàctica amb el PP, avalant les seves tesis espanyolistes, és una mostra de la marginalitat i de l’estat de descomposició en què es troba el PSC. I, per últim, també cal prendre nota de la incomprensible abstenció d’ICV-EUiA, que d’aquesta manera ha tornat a avalar l’autoritarisme de la “llei de banderes” imposada en aquella mítica Transició que ja sabem que no va ser ni modèlica ni pacífica.

No tingues por

11 abr.

Acte d'ARRAN a Barcelona. Guillem Agulló, 20 anys amb tu!

A Guillem Agulló el van matar uns nazis.

El van matar perquè era jove i representava el futur de llibertat del País Valencià i dels Països Catalans. Perquè era antifeixista i independentista. Membre del col·lectiu antiracista SHARP i de Maulets.

Va ser un assassinat amb una clara intencionalitat política.

Va ser, com va denunciar Maulets, un crim d’Estat.

L’autor material de la punyalada al cor del jove Guillem era un nazi confés, que operava dins d’una trama organitzada al voltant del grup Acción Radical, la penya Yomus del València CF i amb connexions amb la companyia de seguretat privada Levantina de Seguridad.

Els nazis van comptar amb el silenci còmplice dels grans partits, especialment del PP i Unió Valenciana, que finançaven el Grup d’Acció Valencianista del qual en van sortir les accions terroristes del Col·lectiu Vinatea contra l’independentisme i el valencianisme progressista.

El diari Las Provincias, la Guàrdia Civil, el judici farsa celebrat el 1995 i l’assetjament a la família de Guillem van confirmar el pes del feixisme a casa nostra.

Molta gent prefereix posar-se una bena als ulls i girar l’esquena davant d’una realitat incòmoda i, justament, això és el que van fer molts quan van matar a Guillem, ja que el seu cas va posar en evidència la baixa qualitat de la democràcia espanyola  i dels poders públics que  la sostenen.

La por i els prejudicis alimenten el feixisme, que és usat per l’Estat capitalista espanyol i les seves classes dominants per a dividir-nos i impedir qualsevol esperança d’emancipació.

Per això, és oportú recordar l’abril del 38, quan milers de joves catalans van ser mobilitzats en la lleva del biberó. Eren nois de 18 anys, com en Guillem, que van encarar-se amb el feixisme i van combatre’l fins al darrer alè en la batalla de l’Ebre.

La Dictadura va imposar quatre dècades de terror i repressió implacable.

Després va venir la por, l’oblit i els “no t’hi emboliquis”.

Tanmateix, la remor persisteix en la lluita de milers de persones anònimes, desafectes, rebels , invisibles, clandestines que van atiar la flama dels ideals d’emancipació, demostrant que malgrat ser un poble ocupat, no tothom es donava per vençut.

Guillem Agulló és el fil roig de la història que ens relliga amb els lluitadors d’ahir i posa en evidència que el feixisme no és una anècdota ni un parèntesi.

Van dir que amb la Transició Espanya es posava punt i final al feixisme, però 30 anys després la realitat ens demostra que només va ser un punt i seguit. No es va fer net i les trames feixistes i parapolicials van seguir dempeus i actuant amb plena impunitat, sobretot al País Valencià.

A inicis dels 90 ens trobem amb un context de crisi econòmica, amb la primera guerra del Golf, amb la repressió contra l’independentisme combatiu (Operació Garzón 92), amb la corrupció i el terrorisme d’Estat (GAL, Roldán, fons reservats…) i l’ascens dels neofatxes del PP.

Davant d’aquest panorama, trobem el jovent, la força i el futur del nostre poble.

Guillem Agulló tenia 18 anys i com molts de nosaltres va assumir el compromís antifeixista i independentista, per això es va vincular a Maulets.

La mort de Guillem va ser un xoc emocional pel jovent combatiu arreu dels Països Catalans. Es van convocar manis, actes, assemblees a València, Burjassot, Barcelona, Castelló, etc.

Maulets va fer un emplaçament a tota la societat valenciana per eradicar el feixisme i posar al descobert el caràcter polític de l’assassinat de Guillem Agulló. Es va anar més enllà  del cercle d’afinitat militant i es va treballar unitàriament en plataformes àmplies, cercant complicitats amb sectors diversos.

La lluita antifeixista per la justícia i la veritat en el cas de Guillem Agulló va renovar la pràctica política, la imatge i el discurs de Maulets,  que en aquell moment va experimentar un fort  i ràpid creixement.

Quan diem “cap agressió sense resposta” i “no tingues por” recordem els  noms de Guillem Agulló, Sònia, Gustau Muñoz, Miquel Grau o Josep Maria Isanta.

20 anys després cal continuar exigint justícia, perquè els nazis que el van matar campen lliures i els trobem en formacions neonazis i feixistes com Alianza Nacional o Espanya 2000. Cal exigir la revisió del judici de 1995 i la il·legalització de tots aquests partits que aprofiten el context de crisi per justificar  la desigualtat entre els pobles i discriminació de les persones segons sigui el seu origen, la seva orientació sexual o les seves creences.

No, no oblidem ni perdonem. Perquè sense memòria i sense  justícia no hi ha futur.

El combat Maulet continua!

Visca la Terra!

Conviure amb els símbols opressors

8 jul. fora la bandera espanyola

Superar l’amnèsia

Què passa quan els veïns exhibeixen un símbol que representa la negació dels teus drets socials i nacionals? Doncs, malgrat el criteri de Maquiavel de “no irritar a l‘enemic”, tinc molt clar que això és el resultat d’una anomalia històrica que cal combatre amb les armes de la raó.

– D’acord, tu penja la bandera espanyola al teu balcó. No seré pas jo qui et digui què has de fer. Però sàpigues que a les nostres institucions aquest és un símbol imposat per la força de les armes i, tot i els canvis cosmètics, és la mateixa que bandera portaven les tropes d’ocupació de Franco junt amb l’esvàstica nazi i la feixista italiana.

El desenllaç de la transició, pactada entre els franquistes i les cúpules de l’esquerra, normalitzà allò que a altres països democràtics seria impensable. L’amnèsia i la impunitat, junt amb la desídia i la por són els llocs comuns sobre els quals s’ha edificat la societat catalana dels últims trenta anys.

Els Països Catalans a diferència del Regne d’Espanya, són un projecte nacional volitiu, en construcció i que necessita el concurs majoritari de la població resident en aquests territoris, per això:

– Estic disposat a respectar i defensar la llibertat individual de tots els espanyols que residiu a casa nostra sempre que respecteu la sobirania del poble català i rebutgeu la interferència de poders o tribunals estrangers.

“No ofendre a ningú”?

L’immobilisme no casa amb la raó, per això davant de la revifalla del nacionalisme espanyol cal moure fitxa. Abraçar la identitat i els símbols espanyols (tal com proposen el PP, PSOE, C’s o PXC) o fer-se l’orni i treure-hi ferro (com proposen CiU i ICV) són postures que anul·len el desvetllament nacional català.

Lluny del patriotisme dels santpolencs, els representants de CiU de Mataró diuen que no volen ofendre ni anar en contra dels sentiments de ningú i, per això, ara que governen a la ciutat i depenen dels vots del PP i del PSOE, es neguen a retirar la bandera espanyola, tal com els demanava la CUP. Els arguments de CiU de Mataró s’escuden en els sentiments individuals d’una part de la ciutadania per a justificar la renúncia dels drets nacionals. Perquè l’objectiu no és pas que l’Ajuntament edevingui una mena de Nacions Unides on tothom es pugui sentir com a casa i penjar la seva bandera, sinó fer visible la submissió catalana a l’Estat espanyol.

– Alcalde, regidors i regidores de CiU de Mataró: cap sobiranista conseqüent ha d’acceptar que els símbols dels poders opressors presideixin les nostres institucions. Altrament, amb la seva postura, vostès actuen com a cavall de Troia al servei de l’espanyolisme.

La incorrecció dels poderosos

30 ag.
La traducció catalana The Retreat of Reason d’Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels “nostres” polítics, intel·lectuals i comunicadors d’ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d’agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s’eforça a ocultar. L’esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d’una consicència política d’esquerres i d’uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d’aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l’actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d’un capitalisme neoliberal en ascens arreu d’Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l’exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d’enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l’Estat d’Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l’evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del “marxisme” i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d’impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s’apliquen a casa nostra en nom de l’economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l’hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l’adveniment d’un nou feixisme. 

Utøya i la memòria històrica antifeixista

27 jul.
Casualment he vist el nom d’Odd Olsen a la llista de la placa d’homenatge col·locada fa uns dies a la malaurada illa d’Utøya a Noruega. Olsen era un membre de les Brigades Inernacionals mort el 1938 al Front de l’Ebre (Catalunya) mentre lluitava contra els feixistes.

L’any passat, el seu nom, igual que el de dotze noruecs més, fou inscrit al Memorial Camposines (la Fatarella, Terra Alta).

Igual que amb molts altres casos la recerca de documentació continua endavant, però després de la massacre pepetrada per un nazi a Utøya, la lluita per la memòria d’Olsen és un deure envers totes les víctimes de la violència feixista, la d’ahir i la d’avui.

Finalment, davant dels terribles assassinats de 76 persones perpetrats al campament de les joventuts del partit laborista noruec (Arbeidernes Ungdomsfylking – AUF) a Utøya, vull expressar la meva solidaritat i compromís envers els familiars, els companys i companyes de militància.  

No oblidem, no passaran!