Dempeus per la República

No hem pogut desplegar la República perquè l’Estat espanyol, fidel a la seva naturalesa imperialista i al pòsit franquista que amara la cultura política espanyola, ha optat per la violència policial, la repressió política, judicial i mediàtica amb l’objectiu d’avortar el mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre.

Alhora, també cal advertir que no hem pogut desplegar la República perquè el nostre govern no va ser capaç de garantir el control efectiu del territori i de l’administració. Potser el seu principal error va ser subestimar la força de l’Estat espanyol i pretendre que amb el pes de la raó democràtica n’hi havia prou per doblegar-lo i bastir un estat independent.

Objectivament, l’estratègia independentista ha estat encertada, ja que l’1 d’octubre ha servit per sacsejar els fonaments del poder establert. Però, evidentment, això no s’acaba aquí. Convé fer una anàlisi dialèctica de la realitat i prendre una perspectiva històrica, perquè haurem de lliurar moltes més batalles. Per tant, cal seguir dempeus i foragitar el derrotisme que inoculen els poders fàctics i fins i tot els qui sota l’etiqueta de l’equidistància gosen equiparar oprimits i opressors, amb el propòsit de culpabilitzar, humiliar i desmobilitzar els partidaris de la República Catalana.

Quin diàleg es pot establir amb un estat que ha intervingut les finances de la Generalitat i que ha liquidat el poc autogovern que ens quedava amb la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola?

Quin futur compartit podem establir amb un estat que agredeix la població civil, que empresona els nostres representants polítics, que empara l’actuació dels grups feixistes als carrers, que persegueix urnes i vulnera la llibertat de premsa, d’expressió i de reunió?

Davant del 155 i de la repressió no es pot ser equidistant ni neutral. Per això, el 21D, tot i ser unes eleccions il·legítimes, cal votar a favor de les candidatures que rebutgin frontalment el 155 i que apostin, sense embuts, per desplegar un procés constituent de la República que sigui participatiu, unilateral i no sotmès a la lògica jurídicoinstitucional espanyola; només així podrem impulsar una agenda de polítiques socials, ecològiques i feministes.

L’escenari post 21D no serà un camí de flors i violes. Continuarem pendents de l’aritmètica parlamentària i dels tripijocs i interessos dels partits. La repressió continuarà fent via i el 155 seguirà operant. Per tant, més enllà dels vots, de la lògica institucional i de les mobilitzacions reactives, caldrà que enfortim les organitzacions populars i els espais de base per impulsar un nou cicle de lluita i reivindicació que tingui en compte que la llibertat té un preu i que per aixecar la República caldrà que els costos que generem a l’Estat opressor siguin superiors als beneficis que fins ara els reporta el manteniment de l’status quo.

Som-hi!

Agraïments i primers compromisos

3.843 gràcies. En primer lloc, gràcies. Gràcies pel suport a les urnes. Gràcies a tots i a totes per la vostra implicació i, especialment, a les organitzacions de l’esquerra independentista. Amb totes i tots vosaltres la CUP ha aconseguit doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. De tot el reguitzell d’informacions i dades del 24M, jo us vull destacar els vots obtinguts fora dels barris del Centre i de l’Eixample que són, sense dubte, molt valuosos perquè fan forat als barris on fins ara érem merament residuals. Anem bé!

Gràcies Xevi! La Carme Polvillo i jo prenem el relleu. Partim de la teva experiència acumulada i de la tasca perseverant que has dut a terme durant 8 anys. Has estat, de lluny, el regidor més combatiu dels últims decennis a l’Ajuntament de Mataró i moltes de les teves intervencions han estat determinants per destapar la farsa del model de ciutat i el sistema polític ordit pel PSC i CiU d’ençà de la Transició.

Oposició. Els resultats del 24M han dibuixat un nou escenari polític local, marcat per la pluralitat i per un gir cap a l’esquerra, que també es posa de manifest dins del bloc de partits sobiranistes. Tal com ja ha expressat l’Assemblea de la CUP, dialogarem punt per punt i cercarem acords a partir del nostre programa, però no entrarem en el mercadeig del poder. Per això, presentarem la nostra pròpia candidatura a l’Alcaldia i farem d’oposició. En primer lloc, perquè la correlació de forces és la que és. En segon lloc, perquè, des de l’esquerra independentista pensem que la lluita institucional no és una finalitat sinó mitjà al servei d’un projecte polític de llarg recorregut, que només es pot articular de veritat a partir de l’organització i la mobilització de les classes populars.

Compromís i mà estesa. La Carme Polvillo i jo tenim un tarannà obert i dialogant. Ara bé, no som uns principiants. Tenim molt clar que la gent ens ha votat per defensar un model de ciutat més humana, justa, sostenible i implicada amb el procés d’independència i transformació social. Després de les felicitacions de cortesia i de les valoracions de rigor, el primer que plantejarem a la resta de partits polítics (PSC, CiU, ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) és un compromís en l’aprofundiment democràtic. En primera instància, això es tradueix en una reforma urgent del Reglament Orgànic Municipal, per flexibilitzar els temps d’intervenció i, sobretot, el nombre de propostes i preguntes que podem presentar al Ple Municipal els grups de l’oposició, així com també per habilitar la possibilitat perquè les entitats ciutadanes puguin fer-hi arribar les seves propostes i preguntes sense haver de passar pel filtre dels partits polítics.

Sumem. Estem immersos en un cicle polític i electoral plebiscitari i constituent, que requereix sumar majories. Cal fer, doncs, autocrítica dels resultats de Mataró, perquè les esquerres sobiranistes, alternatives i  rupturistes no hem sumat prou. No obstant això, la consigna de la CUP ha estat i és molt clara: cal treballar colze a colze i des de la base, i defugir les aliances fetes als despatxos. Sóc escèptic i crític amb algunes lectures simplistes dels resultats electorals de Mataró, perquè en política no és aconsellable començar la casa per la teulada. Per tant, emmirallar-se amb l’experiència de Barcelona és, com a mínim, desencertat perquè sense una base social forta, és obvi que les noves cares de la política institucional estaran condemnades a repetir tots els errors i les ambigüitats de la socialdemocràcia. Sortosament, tenim altres exemples de confluències polítiques reeixides i il·lusionants com les que s’han produït a Premià de Mar, Badalona o Sabadell, que sumen i que marquen un punt i a part respecte a la cultura política i el sistema de partits dominant.

Cap a l’esquerra i cap a la independència. El 13 de juny prendré possessió de l’acta de regidor i “juraré” amb la fórmula de l’imperatiu legal, però ja us deixo clar que el meu compromís és amb la ciutadania de Mataró i amb el poble català, únics dipositaris de la sobirania. Entenc l’Ajuntament de Mataró com una barricada i des d’aquí continuaré com fins ara, lluitant sense descans per contribuir a la millora de les condicions de vida de la ciutadania i per construir uns Països Catalans independents i socialistes.

Salut i lluita!

Construïm l’alternativa, construïm la unitat popular!

L’eclosió de la CUP ha agafat per sorpresa a gran part dels polítics i dels opinadors, molts dels quals han reaccionat amb actituds de menyspreu i desaprovació, fent palès el seu desconeixement i una perspectiva classista i/o partidista de curta volada.

La CUP va néixer als anys 80 per ser el referent de lluita institucional de l’esquerra independentista. Per tant, no estem parlant de cap bolet. Fins avui, la seva tasca s’ha centrat en els municipis. Durant aquests anys, la CUP s’ha esmerçat a treballar des de la base per polititzar les classes populars des de la proximitat, portant la lluita del carrer als plens dels ajuntaments, amb l’objectiu de construir uns Països Catalans lliures, des de les coordenades del socialisme i la radicalitat democràtica.

L’encert d’aquesta estratègia es va visualitzar a les eleccions municipals de 2011, quan la CUP va assolir més de cent càrrecs electes. Per tant, per què ara la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions autonòmiques?

El factor clau que ha empès la CUP a participar en les autonòmiques ha estat la necessitat imperiosa de donar resposta a la conjuntura històrica en la qual ens trobem, marcada per una profunda crisi sistèmica, que es concreta en: 1) el col·lapse de l’autonomisme com a règim polític sorgit de la reforma pactada amb els franquistes, 2) l’emergència social provocada per les polítiques de caire neoliberal aplicades amb l’excusa de la crisi i 3) el segrest de la democràcia en mans dels mercats financers.

El nostre poble n’està fart i no se sent representat. La indignació social i nacional avança dia rere dia. La mobilització popular ha desbordat els intents del poder establert de preservar l’status quo mitjançant pactes socials i pactes fiscals. En aquest context convuls i amb la clara intenció d’ajornar el conflicte latent i tapar els nombrosos casos de corrupció, les classes dominants, liderades per CiU, s’han embolcallat amb l’estelada i han decidit legitimar la seva hegemonia amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades.

Tal com es planteja, l’estat propi de CiU és una autèntica ensarronada al servei del bloc de les classes dominants. Estem davant d’un clar exemple de política lampedusiana, on aparentment tot canvia perquè en el fons les estructures dels poders fàctics es mantinguin intactes.

Simptomàticament, mentre CiU ens parla de crear estructures d’estat, a Madrid han votat una reforma laboral que envaeix competències i ens aboca a la misèria, i també han votat una llei d’estabilitat pressupostària que és la causant de l’asfíxia financera dels ajuntaments i de la pròpia Generalitat. En paral·lel, el govern de CiU -amb l’aquiescència de tot l’arc parlamentari català- ha aplicat a cops de porra i sense pietat els dictats de la Troica (UE, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i, mentrestant, s’ha escudat en la retòrica de l’espoli fiscal per justificar les retallades.

Després d’un intens cicle de mobilitzacions contra les retallades i contra la reforma laboral, va venir l’èxit de la manifestació independentista de l’11 de setembre; en aquest nou context,  la CUP va arribar a la conclusió que calia articular de forma urgent un pol d’esquerres alternatiu, al carrer i al Parlament, amb un programa de ruptura democràtica per als Països Catalans. Es va accelerar el debat intern i es van convocar assemblees obertes arreu del territori. En poques setmanes es van sumar complicitats i sensibilitats diverses del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal,  del feminisme i l’ecologisme que es van materialitzar en la CUP- Alternativa d’Esquerres.

La CUP no aspira a fer de crossa de ningú: ni volem governar ni volem convèncer CiU de les bondats de la independència. Creiem en la unitat des de la base i sabem que els canvis reals es guanyen a peu de carrer; per això, la CUP es presenta al Parlament amb un programa pensat per  reforçar els moviments socials, per fer lluita ideològica i combatre l’hegemonia neoliberal i el regionalisme subjacent en les reivindicacions d’estat propi que propugna CiU.

No volem representar el Poble, sinó acompanyar-lo i reforçar-lo en la seva lluita contra les retallades i la involució de drets socials, nacionals i democràtics. No volem engrunes de llibertat: ho volem tot! Per això, al marge dels resultats electorals, la gent de l’esquerra independentista continuarem treballant incansablement per articular la unitat popular.

[publicat el 22/11/12 al DGS]

Intervinguts, però no vençuts

És trist i simptomàtic que hi hagi algú que encara albergui esperances en la proposta de Pacte Fiscal promoguda per CiU, amb el suport tàctic d’ERC i ICV. Justament, el debat parlamentari ha coincidit amb la intervenció de facto de la Generalitat de Catalunya, que d’aquesta manera segueix les passes de la Generalitat Valenciana; ambdues administracions s’han vist forçades a acollir-se a un fons de rescat autonòmic ideat pel govern espanyol, a semblança del que ja va crear per als ens locals.

CiU aplica el mateix catecisme neoliberal que el PP. La confrontació política, doncs, és pur teatre, ja que els fets delaten que CiU va votar la mateixa llei d’estabilitat pressupostària que ara els del PP usen per escanyar les administracions públiques autonòmiques i municipals catalanes. CiU es va equivocar perquè va confiar que, atès que els seus interessos econòmics (de classe) eren coincidents amb els del PP, podia arribar a un acord (pacte fiscal) pel repartiment del pastís. La resposta del PP ha estat clara: “España es una”, que significa que ho volen tot per a ells i que la burgesia perifèrica els fa nosa, perquè ja no la necessiten ni tan sols com a mur de contenció.

És evident que CiU està esquitxada per múltiples corrupteles (finançament irregular, enriquiment d’alts càrrecs de Sanitat…) i que arrossega un llegat de malbaratament de fons públics, que s’havien destinat a grans infraestructures, lligades al model de país turístic i al creixement especulatiu.  Però la situació de la tresoreria de la Generalitat pesa per damunt de tot, fins al punt que aquest mes de juliol el govern de CiU s’ha vist forçat a tallar l’aixeta a sectors sociològicament afins al seu projecte: hospitals i escoles concertades i, també, a l’anomenat “Tercer Sector”, que gestiona molts serveis socials que si apliquéssim polítiques d’equitat de debò haurien d’ésser assumits directament per l’administració pública.

Els pitjors escenaris (la recentralització i la intervenció -doble intervenció en el cas català-) ja són un fet. El novembre que ve, la Generalitat de Catalunya haurà de retornar els venciments del deute i, com que tant per CiU com pel PP la prioritat no són les persones sinó els bancs i els seus beneficis, l’autogovern, tal com l’hem conegut, queda vist per sentència. Per tant, la tardor serà explosiva.

En aquest context, les consignes han de ser diàfanes:

• Espanya i el capitalisme escanyen el poble treballador català.
• La independència és el motor de la transformació social.

Per fer-ho possible, cal que l’esquerra independentista treballi de valent i amb amplitud de mires. Necessitem una política d’aliances a l’alçada de les circumstàncies, que sols es podrà desplegar si desenvolupaem teòricament i en la pràctica una alternativa socioeconòmica (no sols una marca electoral), destinada, en primer lloc a impedir que les mobilitzacions contra les retallades socials esdevinguin una joguineta a mans de les esquerres espanyoles i, en segon lloc, a desmuntar la instrumentalització electoralista que fa CiU amb el tema de l’espoli fiscal, denunciant l’espoli social que practiquen (frau fiscal, exempcions fiscals dels més rics, peatges a les autopistes…).

 

L’estafa olímpica vint anys després

El sistema trontolla, per això els altaveus del poder alimenten la nostàlgia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Lògic, ja que la “pax olímpica” va ser l’últim episodi de consens social reeixit a mans de la burgesia porciolista.

No oblidem que el projecte olímpic de la Gran Barcelona es va concebre com a un contrapès a l’hegemonia electoral de les faccions més nacionalistes de la burgesia. La dicotomia Àrea Metropolitana versus Generalitat és la nefasta herència d’aquell període, que ha impedit la racionalització de la divisió territorial, electoral i administrativa del nostre país.

El tàndem Samaranch (La Caixa) – Maragall va executar un programa polític i un model de societat al servei de les classes dominants, ideat durant el franquisme, que es va consolidar a través a través de l’estructura de poder municipal ordida pel PSC (Ajuntament i Diputació) i que, a partir de 1982, va complementar amb els seus delegats del govern d’Espanya a Catalunya.

L’estira i arronsa se saldà amb la progressiva genuflexió dels dirigents nacionalistes de CDC, fins al punt que en Jordi Pujol, després de resistir l’embat de Banca Catalana, van declarar-lo “español del año” i va acabar de bracet amb els botxins del PP. Sols uns pocs van mantenir la flama de la dignitat la seva reivindicació va quedar reduïda a aspectes merament identitaris (aquí és on cal situar les manifestacions del “Freedom fot Catalonia”  i les mobilitzacions de La Crida i Òmnium Cultural). La resta van callar i van parar la mà, fet i fet ja els estava bé que Catalanya esdevingués una autonomia bananera, el país del 3%, dels Millet i companyia.

El 1992 l’Estat postfranquista espanyol es va reforçar notablement gràcies a la combinació de la celebració del V Centenario, la capitalitat cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona.

La burgesia barcelonina va convertir Barcelona en la seva plataforma de poder i la vinculà a la ficció d’una Espanya postnacional i a la doble capitalitat Madrid – Barcelona.

Certament, el 92 va reportar un plus d’inversió de l’Estat espanyol, però aquest caramel va ser clarament insuficient i molt per sota del volum real de l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures acumulat al llarg dels anys.

Davant d’aquest panorama, la crítica més rotunda a Barcelona 92 la formulà, sense cap mena de dubte, l’esquerra independentista, a través de l’MDT. Des d’aquest sector polític es qüestionà amb encert les olimpíades com a un projecte de dominació de  la burgesia barcelonina, que donava continuïtat als plans de Porcioles, un alcalde franquista que amb el temps els poders fàctics s’esforçaren a rehabilitar presentant-lo com a un demòcrata i catalanista de tota la vida.

L’independentisme denuncià la destrucció del teixit productiu autòcton en benefici d’un model d’economia especulativa. Aquí es van posar-se les bases d’un model urbanístic i territorial depredador i segregador, basat en el creixement especulatiu. Es va catapultar el turisme de borratxera. Es va expulsar la població cap a les perifèries sense cap voluntat de resoldre problemes com l’accés a l’habitatge o la millora de la mobilitat amb transport públic.

Barcelona 92 va ser el colofó de la Transició postfranquista. Volien que treballéssim de franc, com a “voluntaris” i que fóssim “amigos para siempre” amb els nostres opressors. Però la realitat del 93 i del 94, marcada per la crisi, la desregulació dels drets laborals (contractes escombraria i ETT) i el desacomplexament de l’espanyolisme feren palès que la transformació de Barcelona i de la societat catalana havia estat un bluf, un miratge. El final de la festa va significar, inevitablement, la fi del consens. Els intents posteriors de reeditar-lo (Fòrum de les Cultures, capitalitat de la Unió Mediterrània Occidental…) s’han estavellat davant d’una realitat complexa marcada pels dos vectors que, fins avui, tracen i condicionen la societat catalana: l’opressió nacional i de classe.

Fa vint anys van intentar silenciar la nostra lluita amb la repressió (Operació Garzón) i, avui, passa exactament el mateix. Però la resposta continua dempeus: cal acabar amb l’hegemonia burgesa i que les classes populars catalanes construeixin un poder polític socialista i sobirà.

La situació és excel·lent

L’accés del PP a la majoria d’àmbits de poder i la connivència de CiU estan esfondrant els drets nacionals, la cultura i la llengua dels Països Catalans. Això no ens ve de nou, però ara ocorre en paral·lel a les retallades de drets socials.

L’ofensiva recentralitzadora de l’Estat espanyol s’ha accelerat aprofitant la crisi, en primer lloc per garantir el drenatge fiscal que supleix les aportacions dels fons europeus i en segon lloc, perquè l’espanyolisme esdevé l’últim ressort davant la descomposició d’un Estat que es troba en fallida i intervingut pels mercats financers. En aquest escenari, el conflicte basc ha quedat relegat a un segon pla i, no hi ha dubte, que els Països Catalans hem passat a ser el principal maldecap de les oligarquies dominants de l’Estat espanyol; per aquest motiu, han reactivat la catalanofòbia (anticatalanisme) amb tota la seva virulència arreu dels territoris catalans sota el seu control: les Illes, el País Valencià, Catalunya i la Franja de Ponent.

Espanya ha estat (continua sent-ho) una estructura de poder polític imposada per la força i que s’ha perpetuat per una aliança amb la burgesia autòctona i per l’hegemonia ideològica i cultural dirigida pels propis aparells de l’Estat i destinada a arraconar i liquidar qualsevol expressió alliberadora dins la societat catalana.

El servilisme de la burgesia catalana respon a interessos de classe. La dignitat i els drets nacionals són figues d’un altre paner. Un exemple lapidari d’aquesta actitud el trobem en el Sr. Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que ha demanat que no usem el terme Països Catalans per no empipar els exterminadors del nostre poble. Aquest raonament és propi de persones impregnades d’autoodi, que bàsicament respon a la seva necessitat de mantenir un país de fireta, fet a mida dels seus negocis i per a la seva bitlletera.

Però la barraca s’aguanta pels pèls i, malgrat l’espanyolisme futbolístic que emmerda els nostres carrers, saben que la unitat del Poble (en majúscules) és l’amenaça més directa per als seus interessos. Són incapaços de donar respostes i generar consens (el Fòrum de les Cultures 2004 va ser la constatació del seu fracàs) i si cal es vendran el país al diable (Eurovegas), però perquè el negoci arribi a bon port necessiten:

• Usar la violència institucional, amb l’objectiu de criminalitzar la dissidència i espantar el gruix de la població. Aquesta estratègia primer la van assajar amb els indignats i, després, l’han desenvolupada a fons arran de la Vaga General del 29M, amb més d’un centenar de detencions i empresonaments preventius de la militància més dinàmica.

• Silenciar o minimitzar les informacions i les mobilitzacions crítiques o comprometedores. La llista és llarga i cada cop més difícil d’emmascarar: les implicacions de la banca i dels ajuntaments en l’especulació urbanística, l’estafa de les participacions preferents, la corrupció dels màxims responsables de la Sanitat, el frau fiscal, el fiançament irregular de CDC i els seus vincles amb les concessionàries d’autopistes i les grans constructores… sobren exemples, però la paradoxa rau en què el discurs públic dominant se centra en “l’austeritat” i “la cartitat”.

Està clar que les classes dominants defensaran amb ungles i dents les seves quotes de poder (autonòmic) i el seu model país escarransit (sense drets socials) i submís (a Espanya).

No obstant això, la situació és excel·lent per a l’esquerra independentista i particularment, per a la CUP, que tenen el repte de teixir una resposta popular i proposar una sortida en clau catalana a la crisi sistèmica que ens afecta.

Un any teixint la unitat popular a Mataró

Fa un any la CUP va revalidar la seva presència a l’ajuntament de Mataró. L’experiència d’aquest últim any ha estat més dura que els quatre anys precedents pel fort impacte que està ocasionat la crisi a la nostra ciutat, per la dretanització (CiU, PP i PXC sumen 16 regidors de 27) i l’increment del vot espanyolista i xenòfob (PP i PXC sumen 8 regidors de 27). En aquest context, la CUP hem trobat molt a faltar els pocs vots que ens van mancar per obtenir un segon regidor, que ens hauria permès defensar amb més força les propostes i posicionaments de l’esquerra independentista en el ple municipal.

Cal reconèixer que els resultats de les municipals de 2011 van ser adversos. Però van servir per evidenciar l’hegemonia dels valors conservadors; el creixent descrèdit de la política institucional; els efectes perversos de la dispersió del vot sobiranista, ecologista i d’esquerres; i el fet que una part important de les classes populars van votar en contra de llurs interessos.

Substancialment, no ha canviat res, però amb CiU la ciutat cada cop va més malament.  Ara, després de tants anys a l’oposició, CiU governa amb una minoria (només 8 regidors) lligada de mans i peus perquè la situació financera els impedeix fer res positiu.

Encapçalem els rànquings més tristos en atur, població reclusa o fracàs escolar. Tot i que paguem més, resulta que rebem menys serveis. Això passa per culpa de les decisions políticofinanceres i urbanístiques del PSC, que ens va endeutar fins  al límit, de manera que tots els diners que ara ingressa la caixa municipal van directament a pagar deute bancari;  el més greu, però, és que el deute es va contraure pensant en un model de ciutat caduc, lligat al creixement especulatiu.

El govern de CiU va trampejant com pot, primer amb el PP (amb un pacte secret) i després amb el PSC (que els ha aprovat el pressupost de 2012). Mentrestant, igual que fan Rajoy i Mas, apliquen la doctrina del xoc i retallen els serveis públics que depenen de l’ajuntament: escoles bressol, escola de música, Mataró Bus…

Però, en canvi, no hi ha voluntat d’abordar els dos principals problemes estructurals que llasten les administracions públiques catalanes i amenacen la nostra cohesió social: l’espoli i l’evasió fiscal. El primer problema és una conseqüència de la nostra condició de nació sotmesa a un Estat aliè i el segon problema respon a la lògica capitalista de les classes dominants.

Les principals queixes de l’oposició s’han centrat en els formalismes: manca de transparència, poc diàleg, durada dels plens, instrumentalització del web municipal… Per a la CUP això no ens ve de nou: no oblidem la intransigència del PSC (amb ICV i ERC), que fins i tot ens va obligar a recórrer als tribunals per a fiscalitzar la seva tèrbola política urbanística.

No ens enganyem: l’única esperança de futur per a Mataró passa per la mobilització solidària de la ciutadana i l’extensió de la indignació popular. Aquest ha estat, sense dubte, el veritable contrapunt positiu a la catastròfica situació que travessa la ciutat. D’ara endavant caldrà sumar més esforços, teixir complicitats amb la ciutadana i donar respostes concretes basades en el suport mutu i la defensa del bé comú enfront del interessos privats, amb l’objectiu de capgirar les actuals relacions de poder.

[Un any de mandat. Tertúlia política de Mataró Ràdio 22/05/12]

http://www.ivoox.com/2012-05-22-tertulia-politica_md_1240263_1.mp3″

Encara hi som a temps: 29M vaga general!

Els lemes de CiU i de PP són coincidents. Tots dos han començat “el canvi”. Han fet servir el vot de molta gent desinformada i l’excusa de la crisi per imposar una regressió dels nostres drets socials, laborals i nacionals.

La reforma laboral que acaben d’aprovar no sols abarateix l’acomiadament sinó que, de facto, posa fi als convenis col·lectius, que van ser la primera gran fita assolida en la lluita obrera antifranquista el 1958. Anem cap enrere.

El govern de CiU, alhora que aixeca la senyera no dubta a liquidar “amb il·lusió” les minses competències de la Generalitat de Catalunya en matèria laboral, i retalla sense parar el sector públic (educació, sanitat, administració…) perquè el considera una nosa pels “negocis” del capital. I ja ho veieu, la realitat és que vivim en un sistema corrupte, una dictadura dels mercats basada en l’enriquiment d’una minoria que viu a esquenes de la majoria social.

Quants dies ha passat el Sr. Millet a la presó? Quant puja la xifra del frau fiscal?  Crisi? Això és una autèntica estafa! Això és una orgia que sols beneficia a La Caixa, BBVA, Santander… Per tant, tenint en compte les circumstàncies, les proclames de CiU a favor de l’estat propi o del pacte fiscal són una broma de mal gust, un passatemps pels caps de setmana.

Mentrestant, el poder adquisitiu de la classe treballadora minva dia rere dia (puja el transport públic, l’electricitat, les taxes universitàries es doblen, tanquen línies de l’escola pública, l’IVA es dispara…); l’amenaça de l’atur (reserva de mà d’obra a mans del capital) i de l’exclusió (amb els desnonaments…) ens ofega; i, per acabar-ho de rematar, els mitjans de comunicació i la policia infonen la por i ens conviden a la resignació.

Al pas que anem, la cohesió social als Països Catalans saltarà pels aires i ens convertirem en una nació sense ànima, saquejada i venuda.

Això passa perquè no hi ha consciència de classe ni de país! La mentalitat egoista i mesella de la societat de consum s’ha propagat entre molts/es treballadors/es fins al punt que molts/es prefereixen eludir la seva responsabilitat davant de la convocatòria de vaga general del 29 de març.

El “va com va” d’Ovidi Montllor es repeteix amb  frases fetes com el “no serveix de res fer vaga”, “no et queixis, tu tens feina”, “treballem dur i ens en sortirem”, “els funcionaris són uns privilegiats”, “millor no embolicar-se”, “això no va amb mi”, “no confio en els sindicats”,  “em descomptaran diners i no m’ho puc permetre”, “cal tenir paciència que aviat es veurà la llum”…

La constatació empírica demostra que res no canvia si no hi ha moviment. Per tant, cal moure’s si volem canviar les coses que no ens agraden (això és la lluita!). Per això, jo faré vaga.

No aniré a treballar, no portaré els fills a l’escola, no consumiré i participaré amb la COS a les mobilitzacions de l’esquerra sindical a Mataró. El 29 de març encara hi som a temps!

Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació…) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l’hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l’entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d’interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l’esquerra rupturista, compromeses amb l’impuls d’una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

La incorrecció dels poderosos

La traducció catalana The Retreat of Reason d’Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels “nostres” polítics, intel·lectuals i comunicadors d’ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d’agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s’eforça a ocultar. L’esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d’una consicència política d’esquerres i d’uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d’aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l’actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d’un capitalisme neoliberal en ascens arreu d’Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l’exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d’enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l’Estat d’Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l’evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del “marxisme” i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d’impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s’apliquen a casa nostra en nom de l’economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l’hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l’adveniment d’un nou feixisme.