1 any a l’Ajuntament de Mataró

29 maig

El temps passa volant. Ara fa un any la CUP va doblar la representació a l’Ajuntament de Mataró. No puc fer-ne una pel·lícula com la Colau, però sí un breu balanç.

A nivell personal reconec que encara no estic prou adaptat als ritmes, al protocol i a la burocràcia institucional. No és fàcil conciliar la vida política, laboral i familiar. Mentre la resta de portaveus interactuen als passadissos i fan tertúlia de cafè, jo visc pendent del mòbil, dels horaris de les mil i una convocatòries que et van col·locant a hores intempestives.

La Carme Polvillo i jo hem fet mans i mànigues, però som conscients que hi ha molta feina a fer i que sense l’assemblea i les persones que ens donen suport, la nostra acció política seria impracticable i no tindria cap repercussió.

Ara bé, l’experiència d’aquest últim any em referma en la meva posició inicial: el motor del canvi social està al carrer, i la institució sempre hi va a remolc. Amb la lògica de funcionament actual, l’Ajuntament no passa de ser una gestoria. Per tant, tinc més presents que mai les limitacions de la lluita municipal. El baix nivell de molts debats i l’escassa repercussió d’allò que es fa des de l’Ajuntament, són una evidència. Malgrat tot, s’hi ha de ser. No podem reglar-los ni un mil·límetre!

De l’alcalde David Bote en valoro la seva valentia, perquè es va tirar a la piscina del PSC quan dins del seu partit ja cantaven les absoltes. Ara bé, penso que té poca cintura política, que viu d’esquenes al país i a la comarca, i que sovint fa més de portaveu del seu partit que no d’alcalde. I després d’un any, això pot passar-li factura.

Respecte al pacte de govern de la sociovergència (PSC-CiU) ha quedat clar que és un govern continuista en tots els sentits. En les polítiques de competència estrictament municipal, no hi ha cap canvi en temes claus com són la brossa, el transport  públic i l’habitatge. Continuïtat absoluta. Continuem endeutats fins al coll i la fita del mandat d’aquest govern se centra en el compliment estricte del Pla d’Ajust, la qual cosa limita de forma dràstica la nostra capacitat de despesa i d’inversió en temes que són prioritaris per a la ciutat.

PSC i CiU tenen un pacte de govern de conveniència. És un pacte antinatura pensat per repartir-se el pastís i perquè tot continuï igual. La Festa al Cel és un símptoma de l’atonia i el continuisme del govern. En aquest cas, el PSC s’ha empassat les seves promeses i ha acabat comprant el discurs propagandístic de la ciutat aparador de CiU.

PSC i CiU tenen discrepàncies en temes nacionals i de país (tal com es va veure en el debat sobre la llengua en el ple d’abril), però en el fons comparteixen un mateix criteri social i econòmic, en el qual es limiten a fer de gestors de l’administració municipal, però sense un model definit.

No hi ha  un model de ciutat, no hi ha cap visió estratègica ni de ciutat ni de comarca. Qui marca la pauta són els interessos privats, que ens estan convertint en un espai terciaritzat i perifèric del nord de l’àrea metropolitana.

La valoració del paper i l’acció política de les resta de grups de l’oposició es pot resumir com a una “suma caòtica”. Els grups de dretes (C’s, PP i PXC) han fet una acció nefasta i han desplegat la seva línia més retrògrada i espanyolista.

Les esquerres (ERC, VoleMataró i ICV-EUiA) han fet una política de cotó fluix, amb propostes molt inconcretes i amb gestos incomprensibles, com l’abstenció als pressupostos de PSC-CiU i PP. També ha estat incomprensible la postura davant de l’escàndol del Sorrall, amb una empresa concessionària que no ha pagat els rebuts de l’aigua i la climatització durant 2 anys i mig…

En general, detecto que hi ha un descrèdit generalitzat de la política, una gran desconnexió entre el que es parla al Ple municipal i el que passa al carrer. Tot el discurs de “la nova política” i de les formacions emergents, que ara fa un any semblava que s’anaven a menjar el món, ha quedat en un bluf. L’exemple més clar està a Barcelona, on la Colau & Cia han tornat a situar la casta del PSC en el govern municipal. Canvi? On és el canvi?

Ben mirat, el perill real per a l’esquerra és l’abandó dels moviments socials i del treball de base, ja que això converteix la política institucional en una miratge, inútil per a transformar la realitat.

La regidora i el regidor de la CUP hem marcat una línia de treball combativa i clara en defensa dels drets socials i nacionals, però no tenim prou força per desplegar el nostre programa. Per això, necessitem aliances. Aliances al carrer i a la institució per esbossar un full de ruta, per imaginar i fer possible un model de ciutat diferent. I per fer-ho possible caldrà que ens plantegem la creació d’una alternativa de govern municipal, que agrupi les esquerres anticapitalistes i sobiranistes i que disputi l’hegemonia a PSC i CiU. Aquest repte no serà possible si es planteja en funció dels interessos de les cúpules dels partits, per això cal teixir complicitats des de la base i a peu del canó, en les lluites concretes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: