La sobirania i el procés constituent

8 des.
En un poble oprimit, en un poble ocupat.
No hi ha altra bandera que la llibertat
(Titot i David Rosell)

La sobirania és irrenunciable perquè determina qui decideix i qui fa les coses. Precisament, quan entrem a fons en el debat nacional és imprescindible recordar que fa tres segles que vàrem ser conquerits militarment i vàrem perdre la nostra sobirania en mans de França i d’Espanya.

Convé retenir aquesta constant històrica i no oblidar que som una nació ocupada, és a dir, mancada de sobirania. D’una banda perquè el desplegament contemporani del capitalisme als Països Catalans s’ha articulat entorn d’una superestructura que ens ha relegat a una condició perifèrica i de subalternitat. I, alhora, perquè l’Estat espanyol i la identitat nacional espanyola s’han construït sobre la base de la negació de la diversitat i de l’existència d’altres subjectes polítics sobirans.

Tres moments històrics exemplificadors

El 1873, els republicans federals liderats per Baldomer Lostau van intentar proclamar un Estat Català federal, però van fracassar perquè van renunciar a la sobirania, cedint a les pressions d’Estanislau Torres i Pi i Margall que els exigiren esperar-se i vehicular les seves reivindicacions en els debats de les Corts Constituents de la Primera República Espanyola.

El mateix error es va reproduir a l’abril de 1931 quan, d’acord amb el Pacte de Sant Sebastià, els sectors republicans partidaris de l’entesa amb Espanya van aconseguir imposar-se i convertir l’acte de sobirania unilateral de Francesc Macià en un pírric  reconeixement d’un estatut d’autonomia que va ser aprovat per les Corts republicanes després de la redacció d’una Constitució, que definia la República espanyola com a un Estat integral.

En el fons, ambdues experiències demostren que els sectors benestants del nostre país van avantposar els seus interessos de classe per por a què el trencament institucional també comportés un desbordament social. Simptomàticament, en ambdós períodes va acabar triomfant la reacció: Restauració borbònica el 1874 i feixisme el 1939.

El pacte de la Transició postfranquista es va consumar a partir de la desmobilització popular i de la “traïció del líders” que van repetir l’esquema de la subordinació de la política catalana a l’espanyola. Personatges com Miquel Roca o Jordi Solé Tura van crear el relat de l’encaix idíl·lic de Catalunya amb el reconeixement in extremis del “dret a l’autonomia de les nacionalitats”. Aquesta engruna va justificar el seu vot favorable a la Constitució Espanyola (CE) de 1978, un vot que des de la perspectiva històrica s’ha demostrat ben ingenu, atès que el mateix text constitucional disposa que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat” i que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.”

Aviat, la pusil·lanimitat de l’autonomisme va topar de morros contra la mentalitat uniformista espanyola i la deriva autoritària del ordeno y mando que es va tornar a imposar a partir del 23F.

L’Estat espanyol no es pot reformar

L’última temptativa d’amorosir Espanya va ser la reforma de l’Estatut de 2006, que després dels boicots i les retallades es va estavellar amb la sentència del 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional (TC), que va eliminar qualsevol validesa jurídica a la definició de Catalunya com a nació fonamentant-se en la consideració del “poble espanyol” com a únic titular de la sobirania nacional, tal com estableix la CE.

Més endavant, el TC ha tornat a fer servir el mateix argument, tal com reflecteix la sentència del 25 de març de 2014 d’anul·lació de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya: “només el poble espanyol és sobirà de manera exclusiva i indivisible. Cap fracció d’aquest poble es pot considerar sobirana”.

La sobirania és irrenunciable

Contra tot pronòstic i com a resposta al dogma de fe espanyol, el poble català s’ha mobilitzat  massivament per la seva autodeterminació, és a dir, per la seva completa sobirania.

El procés independentista català ha posat punt i final al consens de la Transició i també ha fet saltar pels aire totes les corrupteles dels lacais amadrilenyats que durant els darrers 40 anys han ostentat el poder.

L’Estat espanyol s’ha quedat sense relat i només pot aspirar a guanyar temps. L’immobilisme del PP és en realitat una involució autoritària que avança en paral·lel a la liquidació dels drets socials. Les alternatives regeneracionistes moderades, que lideren PSC-PSOE, advoquen per una reforma constitucional a través de l’article 167 de la CE per superar la mal anomenada “qüestió territorial”. Les propostes més agosarades d’IU i Podemos plantegen la necessitat de crear un nou relat per legitimar el sistema mitjançant una reforma constitucional a través de l’article 168 de la CE, que presenten sota el ganxo d’un procés constituent.

Malauradament, les opcions de l’Estat espanyol també compten amb el suport de nuclis actius de l’espanyolisme, de residus de l’autonomisme i de sectors progressistes que encara s’aferren al mite d’una Espanya republicana i federal. Aquests últims són, ara mateix, el principal entrebanc. En primer lloc perquè avantposen la sobirania espanyola a la catalana, la qual cosa dificulta l’extensió de la consciència independentista a les grans àrees metropolitanes del país i, en segon lloc, perquè perseveren en l’error de reformar Espanya, negant-se a admetre la naturalesa classista i imperialista d’aquest estat. Per això, és cabdal desemmascarar aquests falsos progressistes i la seva temptació de retardar el procés independentista de Catalunya i de subordinar-lo a l’aritmètica electoral espanyola.

Sigui com sigui, no hem de demanar permís a ningú per a ser lliures. Cal tirar pel dret i per això hem de reclamar amb urgència la convocatòria d’unes eleccions amb caràcter constituent, en les quals haurem de garantir una majoria parlamentària favorable a la ruptura amb l’Estat espanyol. Conseqüentment, el dos objectius del nou Parlament hauran de ser la proclamació de la República Catalana i el desplegament d’un procés constituent propi, dues fites que per a l’esquerra independentista seran un pas més en el camí de la construcció d’uns Països Catalans socialistes, ecològics i no patriarcals.

[publicat a Llibertat.cat]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: