Després de l’èxit de la Via Catalana

24 set.

Imatge

La Via Catalana ha estat una clamorosa mobilització popular a favor de la independència.  El poble ha tornat a desafiar les oligarquies dominants i el discurs de la por. TV3 ha fet mans i mànigues per construir un relat afí al poder de CiU, excloent agents polítics com la CUP. Tot i així, la realitat és que l’embranzida del sobiranisme català dels últims anys desborda la seva capacitat de control polític i mediàtic. Fet i fet, és un moviment polític de base social netament popular i una expressió política majoritària en el territori de Catalunya, fins al punt que ha desplaçat l’hegemonia de l’autonomisme espanyol i marca l’epicentre del debat a casa nostra.

No obstant això, la representació electoral-institucional d’aquest sentiment majoritari no té una expressió nítida o bé és encara minoritària. L’independentisme es manifesta massivament, però els partidaris de la independència encara segueixen dipositant el vot en formacions polítiques dilacionistes, que mantenen oberta la possibilitat d’un acord polític amb Espanya que no passi per la independència.

L’altra qüestió, menys tractada, de l’avenç sobiranista té a veure amb les ideologies i els interessos de classe subjacents a la reivindicació política de la independència. En aquest sentit, cal interpretar l’independentisme català i, per extensió tots els moviments d’alliberament nacional, no com a una ideologia política sinó com a una expressió política interclassista, determinada per la correlació de forces de cada context històric i nacional.

Així doncs, les ideologies i els interessos de classe sempre hi són, però s’orientaran d’una o altra manera en funció del nivell de consciència i d’organització dels distints agents implicats.

En aquests moments, a Catalunya, ens trobem davant la paradoxa que el potencial de ruptura amb l’estructura de poder de l’Estat espanyol, no es tradueix en una equivalència de discursos socialment rupturistes. De fet, els discursos polítics i ideològics predominants en el si del nou sobiranisme, tendeixen a plantejar-se a partir d’una candorosa idea de la transversalitat, que postposa el conflicte social i se centra en l’assoliment de la independència com a un objectiu pretesament neutre.

En mans de CiU això es tradueix en l’execució sistemàtica d’un pla de xoc neoliberal mentre es demora sine die la celebració d’un referèndum (consulta) sobre la independència.

No obstant això, sociològicament hi ha una dada rellevant i que, en canvi, passa desapercebuda en totes les enquestes d’opinió: l’independentisme català és majoritàriament d’esquerres. Això posa de manifest que CiU, malgrat la manca de nitidesa dels seu discurs independentista, ha aconseguit arrossegar molts votants independentistes que ideològicament se situen a la seva esquerra, i d’altra banda, això palesa la feblesa de la consciència de classe i de les organitzacions d’esquerres a l’hora d’hegemonitzar la reivindicació independentista.

Això pot explicar les mancances i les limitacions conservadores imposades en alguns dels debats al voltant de la concreció del nou estat i la seva relació amb la UE i amb la resta dels Països Catalans o la sorprenent acceptació de l’oficialitat del castellà.

Per tant, l’actual conjuntura política pot orientar-se cap a una transició lampedusiana pactada entre les oligarquies i d’esquenes al poble o bé cap a un procés de ruptura que desemboqui en la constitució d’un Estat propi liderat per les classes populars.

Ara bé, els processos socials mai són lineals i no estan exempts de contradiccions, prova d’això és que el bloc dominant es troba dividit. Tenim algunes faccions de la burgesia que volen liderar “el procés” i altres que el volen avortar a qualsevol preu. Lamentablement, una part important de les esquerres continuen entestades a identificar la burgesia com a un bloc monolític i no han sabut interpretar correctament l’eclosió del nou sobiranisme i, particularment, la dimensió social de les mobilitzacions impulsades per l’ANC.

En aquest joc d’ombres confuses de la progressia catalana hi trobem els plantejaments següents: els qui neguen la realitat en nom d’una presumpta “majoria silenciosa” contrària a la “manipulació nacionalista” i a la independència, els qui expressen la seva frustració i fugen d’estudi perquè se senten “incòmodes”, i els qui intenten portar l’aigua al seu molí dient que no participen de l’ANC perquè no volen donar la mà als convergents i perquè “això de la independència potser no està malament, però no és prioritari”.

Això són faves comptades. Si les esquerres abandonen el terreny de batalla (el moviment sobiranista) i no s’impliquen en el procés de construcció de l’estat propi, és obvi que les classes dominants imposaran el seu tempo i se’l faran a mida. D’altra banda, si des de les esquerres s’alimenten discursos dilatoris i no s’encapçala l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació vinculant pel 2014, amb una única pregunta sobre la independència, estaran afavorint la desmobilització, la reacció i l’involucionisme a mans del bloc dominant.

I, finalment, si des dels rengles de l’esquerra independentista es continua badant i no es resol el debat sobre l’encaix de la independència de Catalunya amb la construcció de la nació completa, els  Països Catalans, es pot caure en l’absurd d’alinear un moviment que es reclama d’alliberament nacional amb els partidaris de l’status quo abans esmentats.

Comptat i debatut, 400 quilòmetres de persones donant-se la mà a favor de la independència és una realitat prou contundent, que hauria ser motiu de reflexió i un esperó perquè molts dels qui encara no hi veuen clar es posin les piles.

[publicat el 13/09/13 a Llibertat.cat]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: