Les religions en el nou Estat

8 set.

Imatge

Fa mesos que la societat catalana està definint i debatent el model polític i social del nou Estat català. En aquest sentit s’han situat els vius debats entorn de l’adhesió a la UE, el pagament del deute, els Països Catalans o sobre l’oficialitat del català.

Per bé que en molts d’aquests debats els sectors conservadors dominants tendeixen a minimitzar els elements de canvi social, és imprescindible, i més des d’una perspectiva d’esquerres, pensar que la independència també és una porta oberta a la construcció del socialisme.

Plantejo, doncs, la necessitat de reflexionar sobre un tema que tard o d’hora haurem d’abordar: les religions en el nou Estat.

No és un debat nou i tampoc partim de zero. Fet i fet, el més normal seria recuperar els ideals laics i republicans de la nostra història i que podem trobar ben sintetitzats en la “Ponència sobre Problema Religiós” aprovada a la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de març de 1931), que va constituir el programa d’ERC, i que proposava el següent:

1. Llibertat absoluta de Cultes.

2. L’Estat romandrà neutral en les qüestions religioses, i, per tant, l’ensenyament serà laic.

3. Tots els organismes religiosos s’hauran de sotmetre al dret comú.

4. Tots els representants de l’esquerra catalana en organismes d’elecció popular defensaran aquest ideal laic i una vegada constituït l’Estat Català s’obrirà un expedient sobre les propietats religioses.

5. Prohibició absoluta d’actes litúrgics en la vida pública.

6. Possibilitat d’arribar a l’anul·lació dels Concordats amb la Seu Papal, encara que amb possibles relacions diplomàtiques amb ella.

Per tant, pel que fa a la qüestió religiosa, la llibertat de cultes, igual que aleshores, haurà de ser el primer punt que hem de garantir en l’ordenament jurídic i polític del futur Estat català independent.

Tot seguit, però, caldrà explicitar la separació radical entre l’Estat i les distintes confessions religioses. Conseqüentment, la llibertat religiosa caldrà entendre-la com a una part constitutiva del capítol de drets de les persones; una llibertat que no ha de ser sufragada amb concordats ni amb subvencions públiques, una llibertat que no ha de posar els peus en els àmbits i espais compartits, evitant que l’espai públic pugui ser usurpat per cap religió. És a dir: la religió fora del carrer, de l’escola, l’administració, els plens municipals o el Parlament.

Finalment, no s’haurà de permetre la creació de partits polítics confessionals, que pretenguin implantar unes creences i prejudicis particulars per convertir-los en lleis d’obligat compliment per a la resta de la població. En correspondència amb aquest plantejament, tots els càrrecs públics en exercici de llur activitat hauran de preservar el caràcter laic i no confessional de l’Estat.

Penso que és bo tenir-ho present sinó volem acabar sent una fotocòpia clerical d’Andorra o Irlanda i més encara davant dels lideratges mediàtics que abanderen discursos d’emancipació sense penjar els hàbits.

[publicat l’11/08/2013 a Llibertat.cat]

Anuncis

Una resposta to “Les religions en el nou Estat”

  1. Pot de Llauna Setembre 12, 2013 a 4:39 pm #

    … i més encara davant lideratges mediàtics que abanderen discursos d’emancipació sense penjar els hàbits…
    El concil·li Vaticà II va derogar l’obligació que tenien els sacerdots i les monges de portar el vestit eclesiàstic i el crucifix tothora. Per això, Lluís Maria Xirinachs, durant els darrers anys del franquisme, no en portava, de vestit eclesiàstic. Ni crucifix
    Conec una ex-monja, filla d’un destacat lider del sindicat de la construcció de la CNT del meu poble, i que va desaparèixer en combat el gener de 1939, que es va fer monja als 17 anys. Això li va permetre treballar en escoles, amb nens i nenes, que era la seva il·lusió.
    M’ha ensenyat fotos d’ella d’anys enrera, als anys 70′,quan era professora a una escola de Barcelona, i per fer les classes no portava ni hàbit, ni crucifix. I era monja.
    És més, ella em va reconeixer que creia en Déu, en Jesus i tot plegat (és una persona molt espiritual, afirma que en això s’assembla al seu pare, a qui adorava), però que no creia pas en l’Església, entesa com a institució, que no com a comunitat de cristians.
    El cas d’aquesta dona que conec contrasta amb el cas de Teresa Forcades, que segueix al peu de la lletra el reglament d’una entitat tan patriarcal com el monestir de Montserrat, fins al punt de demanar permís a l’abat del Monestir cada vegada que ha de sortir a fer un acte.
    Paradoxes de voler canviar l’església des de dins.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: